23

Invitació

Encara van trigar cinc dies més a tenir notícies de l’Spik. I, per a gran sorpresa dels conspiradors, la resposta els va arribar a través d’un operari, que va lliurar a en Fubu una nota doblegada mentre gaudien de la pausa del dinar.

En Fubu rebia cartes com aquella tot sovint perquè n’escrivia moltes, atès que era la seva forma habitual de comunicar-se amb els amics de la seva mateixa espècie, que tenia repartits per altres departaments. També podien enviar-se missatges electrònics a través de la xarxa interna de la Companyia, però no ho feien sovint perquè, si bé la Nia havia inclòs els sistemes d’escriptura d’altres mons entre les opcions lingüístiques del correu del servidor, aquelles configuracions encara eren molt bàsiques i els empleats alienígenes preferien fer servir notes manuscrites per expressar idees més complexes.

En Fubu va llegir el missatge que li acabaven de lliurar i va escriure, al seu torn, una nota que va passar a la Micaela.

—Vaja, o sigui que finalment l’Spik i en Kut podran assistir a la teva festa —va comentar-li ella, després de llegir el missatge—. Això és fantàstic, Fubu.

—L’Spik? —va repetir en Nico, incorporant-se—. És un missatge de l’Spik?

—Sííí —va respondre la Micaela lentament, fent-li una mirada d’advertència—. L’altre dia en Fubu va fer-li arribar una invitació per a la seva festa d’aniversari, i l’Spik l’ha acceptada.

En Nico va copsar la indirecta i no va dir res més. Encara no tenia clar si tot aquell afer de la festa anava de veres o era només una tapadora; però desitjava amb totes les seves forces que en aquell intercanvi de notes hi hagués alguna pista o missatge en clau que l’ajudés a contactar amb el Sabotejador.

—Una altra vegada la festa d’aniversari? —es va queixar llavors la Marlene—. L’any passat va ser igual —va explicar a en Nicolau—: va convidar dues-centes disset persones de tots els departaments i va començar a organitzar-la amb quatre coma tres mesos d’antelació. Va ser un no parar de notetes amunt i notetes avall, i tot per què? Per celebrar que fa cinc anys que va arribar a Òmnia.

En Fubu va alçar sis dits per corregir la informació.

—Cinc o sis, tant és —va grunyir la Marlene.

—Doncs a mi no em sembla pas malament que celebri la seva arribada a Òmnia —va replicar en Danil, molt digne—. Se sent orgullós de ser omnionès, com ha de ser. A diferència d’altres —va afegir, amb tota la intenció.

—Oblida’m —va rondinar la Marlene.

—Au va, el que passa és que estàs ofesa perquè l’any passat no et va convidar —va assenyalar en Belay, alegrement—. Però has de reconèixer que tot just acabaves d’arribar de Comptabilitat i ni tan sols li dirigies la paraula, encara.

—Quin sentit té parlar a algú que no pot contestar?

—Això ha estat francament groller per part teva, Marlene —va protestar la Micaela.

—Bah, oblida’m.

La conversa s’havia desviat cap a un tema que a en Nico no li interessava especialment, de manera que es va centrar de nou en el dinar. I just llavors en Fubu li va passar una nota:

En Nico es va quedar sorprès davant la brevetat del missatge, poc habitual en en Fubu. Quan va alçar el cap va descobrir que tothom, fins i tot la Marlene, havia rebut una invitació similar.

—Mira que bé, Marlene, aquest any no et perdràs la festa —va comentar en Belay.

—Bah —va limitar-se a dir.

En Nico es va girar cap a en Fubu per dir-li que acceptava la invitació, però en Danil se li va avançar.

—Pots comptar amb mi, Fubu —li va dir—. Tant de bo tots els qui vénen de fora s’adaptessin tan extraordinàriament bé com tu —va deixar anar—. Lamentablement, la majoria són una colla de ploramiques desagraïts.

En Nico es va donar per al·ludit.

—Ho dius per mi? —va replicar, molest—. Jo no em vull adaptar, el que vull és tornar-me’n a casa meva! Hi tinc família, allà fora, saps?

En Danil se’l va quedar mirant fixament.

—Jo també —va respondre amb una veu carregada de verí—. I què?

En Nico es va quedar paralitzat, sense saber què respondre. Li costava assimilar tant el to com el significat de les paraules del seu company.

En aquell moment, la sirena va recordar el final de la pausa del migdia; en Danil es va aixecar i es va dirigir de nou cap el seu lloc de treball, girant l’esquena a en Nico.

—No l’hi tinguis en compte —va xiuxiuejar en Belay.

—Per què és així? —va preguntar en Nico, desconcertat; no comprenia què havia fet per merèixer l’odi gratuït d’en Danil.

—No té res a veure amb tu, no et preocupis —va respondre-li l’amic.

Es van aixecar tots plegats per reincorporar-se a la feina.

—Jo també vindré a la teva festa —va dir en Nico a en Fubu, procurant oblidar l’incident amb en Danil—. Gràcies per convidar-m’hi.

En Fubu va assenyalar el paper que li havia lliurat i va indicar-li amb un gest que l’examinés amb atenció. En Nico va girar la invitació i va llegir-ne el dors:

9F4722

Va alçar els ulls cap a en Fubu, però ell es va posar un dit als llavis, suggerint-li que romangués en silenci. En Nico va tornar a concentrar-se en la nota. Semblava un codi de producte, per bé que hi faltaven dígits. Per descomptat, es tractava d’una joguina; en Nico coneixia millor que ningú què s’hi guardava, al sector 9F.

I va ser llavors quan ho va comprendre: no era cap codi de producte, sinó una adreça: sector 9F, prestatgeria 47, mòdul 22.

Algú, potser el Sabotejador amb qui volia contactar, l’estava citant al magatzem. I no pas en qualsevol racó del magatzem, sinó just a l’indret on en Nico s’havia amagat durant el seu llarg exili.

El mòdul 22 de la prestatgeria 47 era el de les pepes.

En Nico va reprimir una exclamació de sorpresa. No havia parlat amb ningú del seu refugi al magatzem, i tampoc no creia que pogués tractar-se d’una coincidència. Se li va acudir que potser era un parany. Potser la Nia els havia descobert i allò era una advertència perquè no seguís endavant, per demostrar-li que ella i els robots controlaven tots els seus moviments. Però va descartar aquella idea de seguida. La Nia era directa i eficient, mai no faria tantes giragonses.

Aquella mateixa tarda, durant l’estona de lleure, va comentar-ho a en Belay. Es van asseure tots dos davant la tauleta de la seva sala d’estar i van començar a intercanviar-se notes frenèticament.

Pel que es veia, hi havia un missatge secret a la carta que l’Spik havia enviat a en Fubu.

Sí? Deu ser de part de qui tu ja saps??

No ho entenc.

L’Spik vol que hi vagi. Potser per trobar-me amb ell.

I com en pots estar segur? Potser sí que és un codi de producte incomplet. Alguna cosa que en Fubu va anotar en aquell tros de paper i després se’n va oblidar.

És molta casualitat. És just el racó del magatzem on jo m’amagava quan em vaig escapar. En Fubu no pot saber-ho, i l’Spik encara menys.

Ufff… això em fa molt mala espina.

Què vols dir?

No pots tornar-hi, allà, Nico. M’has entès bé? Si es volen citar amb tu, que sigui en una altra banda.

—Mmmm… —va fer en Nico, no gaire convençut. En Belay continuava escrivint:

En Belay se’l mirava fixament, esperant que li prometés que no aniria a la cita, i en Nico, incòmode, va decidir canviar de tema:

—Escolta, què li passa a en Danil, amb mi? —li va plantejar—. Em té mania perquè sóc de fora?

—No li cau bé la gent de fora en general —va respondre en Belay, i va afegir-hi, per escrit:

Tot i que en el teu cas és, sobretot, perquè vols marxar.

—No ho entenc —va dir en Nico, amb prudència—. Què li importa, a ell, d’on vingui la gent d’Òmnia? I a on vulgui anar?

En Belay va fer un sospir.

—Jo encara no havia nascut quan Òmnia va quedar aïllada de l’exterior —li va explicar—, però en Danil, sí. És omnionès de primera generació. Els seus pares feia molts anys que vivien i treballaven aquí quan el senyor Baratiak va anunciar que tancarien les fronteres.

Els pares d’en Danil, va seguir explicant-li en Belay, van decidir que no es volien quedar a viure a l’illa per sempre més. S’ho van pensar molt, i per fi es van preparar per marxar a bord de l’últim vaixell.

—El mateix amb què va arribar la meva mare —va assenyalar en Belay—. Potser fins i tot es van creuar al moll.

En Danil, però, no va acceptar la decisió dels seus pares. Llavors tenia vuit anys i no volia marxar del lloc que considerava la seva llar. Poc abans d’anar-se’n va tenir una discussió molt seriosa amb ells i, enmig de la confusió que regnava al moll, va fugir i es va amagar perquè no el trobessin.

—Probablement es pensava que els seus pares farien mitja volta per buscar-lo i perdrien l’últim ferri —va continuar relatant en Belay—. Però el cas és que van pujar al vaixell, van abandonar Òmnia, i van deixar en Danil enrere.

En Nico va fer uns ulls com unes taronges, sense poder-s’ho creure.

—Van abandonar el seu propi fill? —va preguntar, sense estar segur d’haver-ho entès bé.

—Bé, a mi m’han explicat aquesta història, com pots suposar, però desconec què va passar exactament. Segons en Danil, els seus pares van ser uns traïdors a Òmnia. No li agrada parlar-ne i, quan ho fa, no en diu coses precisament boniques.

»No obstant això, hi ha gent a Òmnia que els coneixia, i diuen que estimaven molt el seu fill i que mai no l’haurien deixat enrere expressament. Jo crec que es van pensar que ja havia pujat al vaixell. I quan es van adonar que no era a bord… ja no van poder tornar enrere per anar-lo a buscar.

En Nico s’estremia irremeiablement quan pensava en en Danil, a l’edat de vuit anys, descobrint que la seva família ja no hi era. Se l’imaginava al moll, veient com s’allunyava aquell últim ferri… sense ell.

—En Danil va triar —va concloure en Belay—. Va ser molt dur per a ell, i potser en aquell moment va ser l’opció equivocada, però segueix defensant-la amb dents i ungles, com pots veure… Ell va voler quedar-se a Òmnia i no suporta que la gent prefereixi anar-se’n… deixant-nos a tots enrere.

Tot d’una, en Nico es va sentir molt culpable.

—Però és que jo… —va intentar justificar-se.

—No, no diguis res més —va advertir-lo en Belay, donant una ullada d’inquietud al seu voltant.

En Nico es va empassar saliva, recordant la facilitat amb què les parets es transformaven en pantalles des d’on el rostre perfecte i immutable de la Nia s’adreçava als empleats.

—Bé, el cas és que hi ha gent que ve de fora i li costa més adaptar-se —va concloure en Belay amb cautela—, i al principi molts d’ells volen marxar. La majoria acaben trobant-s’hi bé, aquí, malgrat que d’altres, molt pocs, no ho aconsegueixen mai. Com el meu pare, per exemple.

En Nico va assentir lentament. Havia captat el missatge.

En Belay va afegir-hi, per escrit:

Però tu no facis bogeries, d’acord? Buscarem una altra manera d’enviar-te a casa. No cal que tornis a entrar al magatzem.

En Nico va assentir de nou. Però de reüll es mirava el calaix on havia amagat la «pell de camaleó» que encara conservava.