27

Els problemes hi són per ser solucionats

El Sabotejador es va girar bruscament cap a ell per mirar-lo amb aquells ulls verds penetrants.

—Com saps…? —va començar a dir, amb una veu aguda; es va escurar la gola i va continuar—. Fa molt de temps que ningú no em diu així.

En Nico va sacsejar el cap, desconcertat. Pel que sabia, en Tobi Baratiak tenia catorze anys quan va desaparèixer, però per algun motiu en Nico s’havia imaginat que si algun dia el trobaven, viu o mort, seguiria tenint aquells eterns catorze anys, com si hagués estat vagant en una mena de llimbs atemporals. Comptat i debatut, d’aquell indret tan estrany se’n podia esperar qualsevol cosa.

Quedava ben clar que s’havia equivocat. En Tobies Baratiak havia crescut, com qualsevol altra persona, i ara era un home adult i estrafolari.

—M’han explicat que et vas perdre fa vint anys —va murmurar en Nico, encara sense acabar-s’ho de creure—. De debò t’hi has passat tant de temps, aquí?

—No em vaig pas perdre —va puntualitzar ell—. Em vaig escapar i vaig amagar-me perquè la Nia no em trobés.

—Però fa vint anys, que ets aquí —va insistir en Nico, atònit—. Tothom s’ha tornat boig buscant-te. Molta gent creu que ets ben mort…

—Sí, oi? —va afegir en Tobies, complagut.

—… i el teu pare et troba molt a faltar —va concloure el nen, que s’estava enfadant per moments—. Per què segueixes aquí amagat? Jo donaria el que fos per tornar amb la meva família, però no em deixen; i en canvi tu que pots fer-ho, no vols.

—Qui t’ha dit que no vull tornar? —va esclatar de sobte en Tobies, amb veu estrident—. És clar que vull tornar! Però la Nia m’està buscant, ja t’ho he dit!

—I què? Ets el fill del propietari, a tu mai no et llançarien als taurons.

—La Nia té altres maneres de fer desaparèixer la gent. La van crear perquè millorés Òmnia, però al mateix temps la van programar per obeir les persones. En tot aquest temps ha après una bona colla de trucs, saps? Sempre s’ho fa venir bé per fer-te creure que el millor que pots fer és el que ella recomana. I ningú no l’hi discuteix. Al cap i a la fi, és la Nia. Mai no s’equivoca.

—I per això et vas escapar? Segueixo sense entendre-ho.

En Tobies Baratiak va sospirar, es va reclinar al respatller i va fregar-se les temples, cansat.

—És una història molt llarga…

—Bé, doncs explica-me-la. Fet i fet, ja faig tard al meu torn.

En Tobies va sospirar de nou.

—A veure, per on començo? Per la Nia, suposo. Tot comença i acaba amb ella. I, en part, és culpa meva. A Gestió de Comandes es tornaven bojos amb la quantitat ingent d’informació que havien de processar, de manera que vaig desenvolupar un programa informàtic per fer-los la vida més fàcil. Llavors tenia més o menys la teva edat, però jo tenia més traça amb els ordinadors que no pas el meu pare, el senyor Nicodem i l’equip del Departament de Problemes. Són d’una generació anterior, ja m’entens.

En Nico va assentir, però no va fer cap comentari.

—El programa era senzill, però funcionava molt bé, o sigui que el vaig anar ampliant perquè cada vegada pogués fer més coses. Vaig ser jo qui es va entestar a passar de la venda per catàleg a la venda per Internet, i aquesta és una altra cosa que vam deixar a mans de la Nia.

—Aleshores ja es deia Nia?

—Sí, i és un nom estúpid —va reconèixer en Tobies, apesarat—. Significa Nostra Intel·ligència Artificial. NIA. Al meu pare li va agradar perquè aquestes tres lletres formaven part del nom d’Òmnia.

»A mesura que es complicava la programació de la Nia, tant el meu pare com el Departament de Problemes es posaven al dia a marxes forçades per poder-hi treballar. Al final em van deixar de banda i es van centrar a millorar la Nia. Ja no era l’experiment esbojarrat d’un nen, sinó un projecte valuosíssim per al futur d’Òmnia. Aviat es van adonar que era molt més ràpida i eficient que qualsevol empleat, de manera que la van programar perquè es millorés a si mateixa. Així, ells podien dedicar-se a desenvolupar altres projectes mentre la Nia aprenia i evolucionava tota sola. I bé, ja deus conèixer el lema del meu pare, oi? “Els problemes hi són per ser solucionats”. Aquest és, també, el lema de la Nia. El porta inscrit al seu codi.

»El meu malson va començar quan la Nia va arribar a la conclusió que jo era un d’aquests problemes que calia solucionar.

—Per què? —se li va escapar a en Nicolau—. Si tu l’havies creat!

—Sí, però sóc molt caòtic, com pots veure —va comentar en Tobies alegrement, bo i assenyalant el seu voltant—, i la Nia ha nascut per ser organitzada i organitzar tothom. Quan jo la vaig crear, ja m’havia acostumat a entrar al magatzem sempre que volia per agafar qualsevol cosa que em calgués. Al principi a la secció de Joguines, després a Mecànica i Electrònica…

—I no et perdies?

—Alguna vegada m’havia despistat, però vaig desenvolupar un dispositiu per orientar-me dins del magatzem… que després l’equip del Departament de Problemes va perfeccionar i va instal·lar als operaris de la Nia. En fi —va sospirar—, el cas és que algú va encarregar a la Nia un informe sobre el funcionament del magatzem, i ella va arribar a dues conclusions: la primera, que els humans eren massa lents i ineficients per a la tasca d’allà dins. La segona, que no es podia tolerar que un nen tafaner anés amunt i avall del magatzem, furgant i remenant, perquè això n’entorpia el funcionament i causava problemes als empleats.

—Té sentit —va admetre en Nico.

—Ho veus? Ja hem arribat a la paraula clau: «problemes». Problemes que cal solucionar. I tu mateix reconeixes que té sentit.

En Nico va callar, confós. En Tobies va continuar relatant la seva història:

—El Departament de Problemes va començar a desenvolupar robots que poguessin substituir els empleats. I el meu pare em va prohibir tornar a entrar al magatzem. Li vaig suplicar que s’hi repensés, però em va ensenyar l’informe de la Nia i em va dir que era molt lògic, que una companyia seriosa i amb tanta projecció com Òmnia no es podia permetre retards per culpa de nens trapelles.

»Al final el vaig convèncer que en el meu cas fes una excepció. Li vaig recordar que, comptat i debatut, la Nia havia nascut gràcies a mi. Li vaig dir que el magatzem era el meu laboratori d’experimentació i que necessitava accedir-hi per seguir provant i inventant coses noves. I em va donar la raó.

»Aleshores va ordenar a la Nia que col·laborés amb el Departament de Problemes per crear els robots que ella mateixa havia demanat. I que em permetés accedir al magatzem sempre que ho volgués.

—I va obeir?

—La primera ordre sí que podia complir-la, i va executar-la amb molt de gust. La segona… anava en contra de la seva mateixa programació. La Nia no pot deixar cap problema sense resoldre. Però tampoc no pot desobeir l’ordre d’un humà, i encara menys del meu pare.

—I què va passar? —va preguntar en Nico, intrigat.

—Un dia vaig entrar en una de les cambres de manteniment per agafar una lot i la porta es va tancar darrere meu —va rememorar en Tobies, ombrívol—. Va quedar completament bloquejada; no hi havia manera d’obrir-la. Vaig trucar a la Nia, però no va respondre. També s’havia bloquejat.

»Després es va dir que havia estat una fallada del sistema. Llavors ningú no hi va donar importància perquè la Nia encara era molt jove i podia cometre errors, però jo sé què va passar en realitat. Es va desactivar a si mateixa just després de tancar-me, per no haver d’obeir la meva ordre que obrís la porta. El Departament de Problemes va trigar cinc dies a arreglar-la. I ningú no sabia que jo estava tancat al magatzem. Podria haver-hi mort, allà dins, i tothom ho hauria considerat un accident malaurat.

—I com et vas escapar?

—Pels conductes de ventilació. Per sort, la Nia estava desactivada i no em va veure… si ho hagués vist, hauria solucionat aquest problema sense dubtar gens ni mica. I tu i jo, ara, no estaríem aquí parlant.

En Nico va respirar fondo, molt impressionat.

—De debò creus que la Nia va intentar matar-te? No creus que podria haver estat un accident? —va plantejar-li.

—Jo també ho vaig voler creure. Però més endavant em vaig adonar que la Nia ignorava les meves ordres i que, de vegades, quan jo li trucava ni tan sols responia. Al principi només ho feia de tant en tant; amb el temps es va anar convertint en una cosa habitual. Perquè a la seva ment recargolada jo estava deixant de ser un humà problemàtic per convertir-me, únicament, en un problema que calia solucionar. Durant els mesos que van seguir, vaig ser víctima d’altres «accidents», als quals vaig sobreviure de miracle. Al principi la Nia responia quan li demanava ajuda, però cada vegada trigava més, i un dia ja no va respondre. Aquell dia vaig saber que s’havia proposat eliminar-me, costés el que costés. En vaig parlar amb el meu pare i també amb el senyor Nicodem, però no em van creure. La Nia els obeïa tan ràpidament i servicial com sempre. Però és clar, ells no n’eren gens, de problemàtics.

»O sigui que un dia em vaig escapar i em vaig amagar al magatzem. Hi havia càmeres de seguretat per tot arreu, tret d’en els conductes de ventilació, i va ser allà on em vaig esmunyir. Sé que em van buscar durant molt de temps, i després tots els empleats se’n van anar i van entrar-hi els robots. I un bon dia van deixar de buscar-me. I vaig comprendre que la Nia havia arribat a la conclusió que el problema estava resolt.

»Durant tot aquest temps he sobreviscut al magatzem sense cridar l’atenció. A la Nia no li acaba d’agradar que rondi per aquí, però mentre no causi molèsties i no suposi un veritable problema, no invertirà gaires recursos a atrapar-me.

»El que ella no sap és que durant tot aquest temps m’he estat preparant per a la nostra batalla definitiva… observant, prenent notes, aprenent com funcionen ella i els seus robots. I ara ja estic a punt per plantar-li cara i convertir-me en un problema de debò —va concloure, fent una riallada.

—Però… el teu pare es pensa que ets mort! Per què no l’hi has dit, que segueixes viu aquí dins?

—Perquè paralitzaria tot Òmnia per trobar-me, i llavors ell també es convertiria en un problema per a la Nia.

En Nico va comprendre que tenia raó.

—I… què faràs?

—De moment sóc el Sabotejador —va dir ell, amb un gran somriure—, però un dia trobaré la manera d’infiltrar-me en la seva programació, hi canviaré unes quantes coses… i llavors podré sortir d’aquí, i Òmnia serà, també, un lloc molt diferent de la presó en què s’ha convertit.

En sentir la paraula «presó», en Nico es va estremir. Era un concepte que li ballava pel subconscient des del dia que havia arribat a l’illa, però que ningú, ni tan sols ell mateix, no havia pronunciat mai en veu alta.

Va mirar en Tobies amb un respecte renovat. Li va semblar que aquell boig tenia molt més seny que qualsevol de les persones que havia conegut a Òmnia.

—Però he d’anar amb molta cautela —va prosseguir ell— perquè si em captura abans que aconsegueixi els meus objectius… ja no podré fer res. Fa uns mesos que he tornat a convertir-me en un problema per a ella, i ja no tolera la meva presència aquí dins. Estic en perill —va concloure—, i tu també ho estaràs si segueixes trencant les normes i no te’n vas d’aquí així que puguis.

En Nico va tornar a la realitat i va recordar, de sobte, que en algun lloc hi havia un bagul que es dirigia a la secció d’Embalatge.

—És veritat, el meu pla de fugida! —va exclamar—. Però com podria anar-me’n, ara? No puc deixar-vos aquí, amb la Nia! Si puc fer alguna cosa per ajudar-vos…

En Tobies va sacsejar una mà a l’aire, traient importància a la qüestió.

—Ja ens en sortirem, no et preocupis. Tu véns de fora i no tens per què embolicar-t’hi. Tens una llar que t’espera, o sigui que vés-te’n i no miris enrere.

En Nico no va saber què dir. Aquesta vegada no es va contenir i va abraçar en Tobies amb força. Ell es va quedar tot rígid, i per un moment va semblar que estava a punt de treure-se’l de sobre. Però finalment es va deixar fer.

—Bé, bé, no ens posem tous —va mormolar—. Mirem de trobar per on para aquest bagul teu, d’acord? A veure si puc calcular quant trigarà a passar per la teva secció.

Es va tornar a centrar en la pantalla de l’ordinador. Va treballar en silenci uns instants fins que, de cop i volta, els dits se li van congelar al teclat.

—Oh, oh —va dir aleshores.

I en Nico va comprendre que la Nia havia detectat un problema que calia solucionar.