30

Tramesa urgent

Unes hores més tard, un missatger va tocar el timbre a casa de la família d’en Nico. Estaven a punt de sopar i es van mirar els uns als altres, estranyats, perquè no esperaven ningú.

—Qui deu ser? —es va preguntar la mare, desconcertada.

—Segur que és en Nico! —va exclamar la Clàudia, emocionada.

La seva mare va sospirar breument, però no va dir res. Feia temps que havien deixat de fer-se il·lusions.

El pare d’en Nico es va aixecar i va anar a obrir la porta.

—Disculpi, senyor —li va dir el missatger—. És una tramesa urgent d’Òmnia.

—D’Òmnia? —va repetir ell, sense acabar-ho d’entendre, contemplant l’enorme caixa foradada—. Segur? Nosaltres no hem demanat res tan gros.

—És un error —va intervenir-hi la seva dona, des de la sala—. Aquest matí m’han carregat al compte una compra que no he fet. Ja he tornat el rebut i suposo que caldrà tornar, també, el que sigui que ens hagin enviat.

—Doncs ja ho veu… —va començar a dir el pare.

Però llavors es van sentir uns cops que venien de l’interior de la caixa. El missatger va fer un salt cap enrere, esverat.

—Què ha estat, això? —va exclamar.

—No ho sé, digui-m’ho vostè…

—Aquí diu: «Bagul antic de fusta de roure tallat i pintat a mà»…

Els cops es van tornar a sentir, mentre la Clàudia i la seva mare treien el cap per la porta per veure què estava passant.

—Hi ha alguna cosa viva a dins! Obriu-lo!

—Però, senyor, si vol fer la devolució no pot…

—Obri’l! —va intervenir-hi la mare, amb nerviosisme—. Que no ho veu, que es mou?

Entre tots es van afanyar a desprecintar la caixa. L’enorme bagul que hi havia dins, agombolat en un niu de boletes de porexpan, ja estava parcialment obert. La tapa es va disparar cap amunt… i de l’interior en va sortir en Nico.

El missatger va fer un crit de sorpresa i es va allunyar d’un bot. Els pares d’en Nico s’havien quedat paralitzats de l’astorament.

La primera a reaccionar va ser la Clàudia.

—Nicooo! —va xisclar en veure el seu germà sa i estalvi.

Així que va sortir del bagul, estirant-se per treure’s de sobre l’entumiment, la nena se li va abraonar al damunt. Els dos germans van abraçar-se amb força.

—Ximplet, ximplet, ximplet —el va renyar la Clàudia amb llàgrimes als ulls—. Ens tenies molt amoïnats.

—Ho sento, Clàudia —va balbucejar ell, corprès—. No he aconseguit portar-te en Trèvol. Però ja sé com tornar-te’l: podem fer una comanda a Òmnia i enviar-hi fotos d’en Trèvol, i ells ens enviaran…

—M’és igual, en Trèvol —va tallar-lo ella de sobte—. Oblida-te’n, no el busquis més. Només és un nino. Jo et vull a tu, Nico. No tornis a marxar. Mai més.

En Nico va empassar-se saliva i va somriure, tot emocionat. Quan els seus pares van afegir-se a l’abraçada, formant tots plegats una enorme pinya humana al replà de l’escala, no va poder retenir les llàgrimes.

Per fi havia arribat a casa.