9

Tots els aprenents comencen a Embalatge

En Nico es va girar i, en veure un robot ben bé darrere seu, es va fer enrere sobresaltat. Amb les mans mecàniques sostenia diverses peces de roba de color gris, perfectament plegades.

—Au, posa-te’l —va animar-lo l’Electra—. És per a tu, i t’hauria d’anar bé. Tinc vista per a les talles, saps? —va afegir, somrient.

En Nico s’hi va acostar amb precaució i va agafar la roba que el robot li allargava. Era un uniforme amb el logotip d’Òmnia, exactament igual que tots els altres, tret del color.

—Per què és gris, i no blanc? —va preguntar.

—Perquè ets un aprenent. Ja en tindràs un de blanc quan siguis major d’edat i signis el contracte estàndard, això si és que el supervisor em dóna bones referències teves, és clar.

Tot i que tremolava de fred, en Nico es resistia a posar-se aquella roba.

—Però és que jo no vull ser cap aprenent —va protestar—. Només vull que em tornin la meva roba i em deixin anar a cercar el peluix que vull comprar. És per a la meva germana, saps? Si us plau —va implorar-li—, ajuda’m a buscar-lo.

L’Electra va semblar que es commovia una mica…, però només una mica.

—Jo no et puc ajudar, rei. Només sóc l’empleada Electra, de Personal, recordes?

Finalment el nen es va rendir i es va posar la roba d’Òmnia. Va descobrir que era còmoda i confortable i, a més, li esqueia com un guant. Va somriure gairebé sense ni adonar-se’n.

—Ho veus? —va dir l’Electra, també fent un somriure—. Ara ja només has de signar aquí i te’n podràs anar.

—Anar-me’n on? —va preguntar en Nico, mirant amb certa desconfiança els papers que l’Electra li allargava.

—Doncs a Embalatge, és clar. És on comencen tots els aprenents. Si cometen errors al principi, ningú no els ho té en compte, perquè els clients assumeixen que és possible que l’embalatge dels articles que han demanat es faci una mica malbé durant el trajecte.

En Nico va agafar el bolígraf i va donar un cop d’ull al document. Era un contracte llarguíssim, de trenta pàgines pel cap baix, amb la lletra molt petita i un munt de paraules que no entenia.

—No sé si ho hauria de signar, això —va plantejar-se, insegur.

—Bé, és que de fet no tens gaires més opcions —va assenyalar l’Electra—. Aquesta illa és propietat d’Òmnia, i aquí només pot haver-hi empleats. T’has esmunyit dins el complex per un lloc no autoritzat, la qual cosa et converteix en una mena de… d’immigrant il·legal, podríem dir. Tens sort que l’Oswald t’hagi enviat al meu Departament en lloc de deixar-te en mans de la colla de Seguretat… que no són ni de bon tros tan comprensius amb els polissons, d’altra banda. Si signes aquest paper seràs oficialment membre d’Òmnia i tindràs permís per quedar-t’hi. Si no, doncs bé… suposo que els de Seguretat et llançaran al mar. I aquestes aigües estan infestades de taurons, ja ho saps?

En Nico s’havia quedat blanc de l’ensurt.

—I no podria… tornar-me’n a casa d’una altra manera?

L’Electra va fer que no amb el cap.

—Aquí no vénen ni avions ni vaixells, Nicolau. Òmnia té mitjans per desplaçar els seus empleats, però aquests mitjans… en fi, són només per als empleats, ja saps què vull dir.

—I els Tubs? —va insistir en Nico, cada vegada més desesperat.

—Els Tubs són per als articles. Hi ha moltes raons per les quals Òmnia no ven éssers vius, i una d’elles és perquè el viatge a través dels conductes de transport és perillós. Tenim categòricament prohibit enviar ningú a través dels Tubs, i encara menys si són nens. —Semblava que el sol fet de pensar-hi la feia esgarrifar.

—Però al mar sí que m’hi podeu llançar, amb els taurons? —va plantejar-li en Nico.

—Això és diferent. Tu has vingut fins aquí sota la teva pròpia responsabilitat, sense permís i a través de mitjans no autoritzats. Nosaltres estem en el nostre dret de defensar-nos d’aquesta intrusió, ho entens? El que no podem fer de cap manera és córrer el risc que et passi res dins els Tubs, perquè són un sistema de transport patentat per Òmnia, i podria tenir conseqüències molt greus per a la Companyia. En fi, al Departament d’Afers Legals podran informar-te’n millor que jo.

En Nico va obrir la boca per dir alguna cosa, però l’Electra va continuar:

—Mentre segueixis sent un intrús no podré fer res més per a tu, rei. I si no signes el contracte, em veuré obligada a cridar els de Seguretat perquè s’ocupin del teu cas. No obstant això, quan siguis empleat d’Òmnia tindràs dret a asil, protecció, roba, menjar, allotjament, atenció mèdica i tot el que necessitis mentre siguis entre nosaltres. O sigui que: signes o no signes?

A en Nico els budells li van rugir quan l’Electra va esmentar el menjar. Ella li va somriure de nou amb aquella boca plena de dents punxegudes, i el nen va signar a corre-cuita, només perquè deixés de somriure-li d’aquella manera.

—Magnífic! —va exclamar l’Electra molt contenta, i pràcticament li va prendre els papers de les mans abans d’afegir—: Benvingut a Òmnia, aprenent Nicolau!

Aleshores li va allargar una petita placa identificativa, com les que duien la resta d’empleats. En Nico la va examinar i es va quedar parat en comprovar que ja duia el seu nom. Es va preguntar d’on la devia haver tret, l’Electra, perquè mentre parlaven no l’havia pas vist. Potser tenia una gran varietat de plaques amb noms diferents, però en aquest cas també hauria hagut de dedicar un cert temps a buscar-la. És clar que potser…

La veu de l’Electra li va clavar un ensurt, en interrompre les seves cabòries:

—Què hi fas aquí, com un estaquirot? A Embalatge ja t’esperen, o sigui que afanya’t!

—A Embalatge? —va repetir en Nico, confós—. Però… ara que ja he signat el paper, no podria trucar als meus pares per dir-los…?

—Ara no tenim temps, ja anem amb retard! —va tallar-lo ella amb urgència, enganxant-li la placa identificativa a l’uniforme—. Si no t’espaviles, arribaràs tard al primer torn i et faràs mereixedor d’una bona reprimenda per part del supervisor, entens?

—Però… Però… —va protestar en Nico, ben perdut—. És que jo…

—No saps com arribar-hi? No et preocupis, ja he demanat que t’hi acompanyin.

La veu de la Nia va brollar des d’algun punt de la paret:

—Benvingut a Òmnia, aprenent Nicolau d’Embalatge. Si us plau, tingui la bondat d’acompanyar l’operari fins al seu nou lloc de treball.

En Nico va girar-se en sentir un soroll darrere seu. El petit robot que li havia dut la roba encara hi era. Fins aleshores havia restat immòbil i en silenci, com si estigués apagat, però després de la intervenció de la Nia les llumetes se li van encendre de nou i van apuntar cap al nen, expectants.

—L’… operari? —va repetir ell, de cop i volta insegur.

—Així és com anomenem els robots —va explicar l’Electra—. Perquè no són exactament empleats, tenint en compte que no han signat cap tipus de contracte de feina amb nosaltres.

—Ja ho entenc —va mormolar en Nico, tot i que amb prou feines se l’escoltava.

El robot havia fet mitja volta i es dirigia a la porta. S’hi va aturar i, un cop més, es va girar cap a en Nico, com si l’estigués esperant. El nen va recollir la motxilla i va córrer a encalçar-lo per no perdre’l de vista. Darrere seu va sentir encara la veu melodiosa de l’Electra:

—Que vagi molt bé el primer dia!

El robot el va guiar de nou cap al passadís principal. Aquesta vegada, en Nico va procurar no fixar-se en la gent, sinó en les indicacions dels rètols. Així va descobrir diversos passadissos que conduïen a diferents sectors del gran magatzem central, però els noms no suggerien cap pista sobre el tipus d’articles que s’hi guardaven: «Magatzem, sector 7B»; «Magatzem, sector 5F», «Magatzem, sector 8 A», hi deia. En Nico es va desanimar. Havia esperat trobar-hi indicacions similars a les que hi havia a qualsevol botiga normal: «Llibres», «Moda», «Electrònica»… i, per descomptat, «Joguines». Encara que, si es parava a pensar-ho, probablement per als robots aquell tipus de codis era més senzill de processar. Va sospirar, frustrat, en comprendre que abans d’arriscar-se a entrar dins el magatzem li caldria esbrinar en quin sector tenien guardats els peluixos.

Per fi, el robot que li feia de guia va tombar a la dreta i es va introduir per un llarg passadís que indicava «Embalatge». En Nico el va seguir amb curiositat.

Van anar a parar a una sala molt gran de parets blanques i sostre de volta, emmarcada per diverses fileres de finestretes rodones que deixaven filtrar la llum del sol. La sala estava subdividida en petites seccions separades per mampares. Per cadascuna de les seccions circulava una ampla cinta transportadora que arrossegava una gran varietat d’objectes fins a un grup d’una mitja dotzena d’empleats, que es dedicaven a embalar les comandes. Tots treballaven en silenci, sense pressa però sense aturador, com una maquinària perfectament greixada. N’hi havia de totes les ètnies, i quan va distingir-hi algunes criatures no humanes, en Nico va empassar-se saliva. Eren molt poques, però destacaven entre les altres com espurnes enmig de la foscor.

—D’on… D’on han sortit aquests… empleats? —va murmurar.

Era una pregunta més aviat adreçada a si mateix, perquè sabia que el seu guia robòtic no l’hi respondria pas.

Encara força impressionat, el va seguir fins a una de les cintes transportadores, que avançava a un ritme més lent que les altres. En Nico va comprendre que això es devia al fet que en lloc de sis treballadors, només n’hi havia cinc. El robot es va aturar a una distància respectuosa, i el nen el va imitar. Van observar callats com treballava aquell equip.

El procés d’embalatge era senzill i eficaç. Els articles, objectes de tota mena, mides i formes, avançaven cap on eren ells desfilant damunt la cinta transportadora. El primer empleat, un jove de pell negra i cabells llargs recollits en rastes, era l’encarregat de triar la caixa adequada per a cada article. Les seleccionava d’entre una dotzena de piles de caixes de cartró sense muntar que tenia acumulades al seu darrere, i les anava dipositant al costat de l’article corresponent.

La següent empleada que hi havia a tocar de la cinta, una dona d’uns cinquanta anys que lluïa una mitja cabellera de color vermell foc, s’encarregava de muntar la caixa i introduir-hi l’article. Al seu costat, un home alt i prim d’uns trenta anys llargs, cabell ros molt curt i gest sever, omplia els buits amb porexpan o paper de bombolles; en Nico es va fixar que posava molta cura en allò que feia, bo i assegurant-se que cada objecte quedava degudament protegit a l’interior de la caixa.

Un cop els articles estaven ben embolicats, passaven a la vora del quart empleat, situat davant d’un ordinador que hi havia al costat de la cinta transportadora. En veure’l, en Nico va fer un salt, perquè no era humà. Era una criatura sorprenentment peluda; els ulls petits i negres gairebé ni es veien entre els flocs de cabell blanc que li tapaven gairebé tot el cos, alt i robust. En lloc de nas i boca tenia una mena de bec encorbat de color negre, semblant al d’un lloro. Els dits, d’altra banda, eren sorprenentment fins i àgils: en Nico va veure com teclejava a gran velocitat els codis numèrics que hi havia enganxats a cada article, per després imprimir etiquetes amb el nom i l’adreça del destinatari.

Finalment, el cinquè empleat de l’equip, una dona llatina de cabell negríssim i ulls foscos expressius, s’encarregava de precintar els paquets i enganxar-hi l’etiqueta amb l’adreça, abans de dipositar-los altre cop damunt la cinta transportadora que els conduïa fins a una enorme comporta, de camí cap a una altra secció.

En veure’ls fer la feina, en Nico va pensar que ell no hi tenia lloc, allà. Era evident que es tractava d’un grup perfectament compenetrat, que empaquetava articles amb gran rapidesa i precisió, i no semblava que trobessin a faltar un sisè membre a l’equip.

Aleshores va sonar un timbre per tota la sala, i les cintes transportadores es van aturar. El robot es va acostar a l’equip dels cinc membres, que s’havien aplegat a prop d’una de les parets de la seva secció. En Nico va avançar darrere seu.