1

Vuit setmanes abans…

Mentre em vestia, vaig posar Cole Porter. «Miss Otis Regrets», la versió d’Ella Fitzgerald. Em va fer somriure. Havia convertit el dormitori del meu pis del Campo Santa Margherita en un vestidor folrat d’armaris Molteni amb frontal de mirall, i amb les sabates, els fulards, els vestits, les jaquetes sempre agradablement visibles. Allò també em va fer somriure. El pis era al piano nobile i donava a la plaça on hi havia l’edifici de pedra blanca que allotjava l’antic mercat del peix. Havia fet tirar una paret de la sala per aconseguir un espai més ampli i havia col·locat la banyera als peus del llit sobre un gruixut pedestal de marbre verd, davant d’una de les tres finestres de volta. Havia fet instal·lar el meu lavabo, revestit de rajoles perses antigues, darrere el vestidor, al lloc on abans hi havia el forat de l’escala. Era un dels molts plaers que tenia la casa de l’Elisabeth Teerlinc. L’arquitecte s’havia queixat per les bigues de suport i els permisos, però en els nou mesos que feia que era a Venècia havia descobert que, si pagaves pels pecats, aconseguies infinitat de coses. Havia penjat els quadres que havia adquirit a París —el Fontana, Susanna i els vells i el dibuix de Cocteau— i hi havia afegit una altra peça moderna, un petit Agnes Martin sense títol de línies blanques i grises que havia adquirit a través de Paddle8, la casa de subhastes en línia de Nova York. Les meves altres peces franceses també havien vingut amb mi, a excepció del cadàver decapitat d’un tal Renaud Cleret, que continuava tancat en un magatzem d’art prop del Château de Vincennes. Independentment del que pensés l’arquitecte, de tant en tant em preocupava per les goteres.

La invitació escrita a mà per a la meva primera exposició estava inserida en un racó del mirall. «L’Elisabeth Teerlinc té el plaer de convidar-vos a la Galeria Gentileschi…». Vaig tornar a examinar les paraules mentre em recollia els cabells. Ho havia aconseguit. Ara era l’Elisabeth. La Judith Rashleigh era poc menys que un fantasma per a mi, amb prou feines res més que un nom en el passaport sense estrenar que hi havia al calaix de l’escriptori. Vaig passar la mà per sobre la filera de vestits perfectament arrenglerats, assaborint la suavitat dels jerseis, la lleugeresa de la seda de qualitat. Per a la inauguració havia triat un vestit de Figue entallat, de xantung blau fosc, cordat a l’esquena amb uns botonets diminuts de color turquesa i daurat, com un cheongsam. El color intens de la roba brillava entre els meus dits. Havia triat l’aspecte de severitat de la galerista estàndard, però en algun lloc dins meu una cria d’unicorn remenava la crinera. En veure el meu reflex, vaig assaborir un somriure; Liverpool quedava molt i molt lluny.

Una de les breus feines de la mare havia estat com a dona de la neteja a prop de Sefton Park, aquell plàcid enclavament victorià amb arbres i hivernacles que hi havia a prop del centre de la ciutat, a tres parades d’autobús del nostre barri. Un dia, quan devia tenir uns deu anys, tornant de l’escola em vaig adonar que m’havia deixat les claus i vaig anar a buscar-la.

Les cases eren enormes: piles de maons vermells i finestres mirador. Vaig tocar el timbre diverses vegades, però no va obrir ningú, així que vaig provar d’obrir la porta, que no estava tancada amb balda. El rebedor feia olor de cera per a mobles i també se sentia una lleugera olor de flors; el terra de fusta estava nu, a excepció d’una estoreta quadrada de color viu, i l’espai que hi havia entre les portes i l’ampla corba de l’escala estava ple de prestatges de llibres gruixuts que semblaven feixucs. Tot estava en silenci. Quan vaig haver tancat la porta amb suavitat, no vaig sentir remor de televisors, ni crits entretallats de parelles barallant-se o de nens jugant, ni motors revolucionats, ni mascotes corretejant. Només… silenci. Volia posar-me de puntetes i tocar el llom dels llibres, però no vaig gosar. Vaig tornar a cridar la mare i va aparèixer vestida amb el xandall que es posava per anar a netejar.

—Judith! Què hi fas, aquí? Que passa res?

—Sí. És que m’he deixat les claus.

—Ai! M’has espantat com mai! Em pensava que eres un lladre.

Es va passar la mà per la cara, cansada.

—T’hauràs d’esperar. Encara no he acabat.

Just al costat de l’escala hi havia una cadira gran i un llum de peu. Vaig encendre el llum i l’habitació es va definir, resplendent al meu voltant, molt tranquil·la i privada. Em vaig treure la cartera de l’escola, la vaig deixar amb compte sota la cadira i vaig tornar als prestatges. Em sembla que vaig agafar el llibre perquè m’agradava el color del llom, un atractiu rosa fosforescent amb el títol en daurat. Hi deia: Vogue, Paris, 50 ans. Era un llibre de moda, amb imatges de dones vestides amb robes i joies extraordinàries, les cares de les quals eren màscares perfectes de maquillatge. Vaig passar lentament una pàgina, després una altra, encisada pels colors intensos i delicats. En una imatge s’hi veia una dona amb un vestit de ball de faldilles immenses, d’un blau viu, que corria entre el trànsit com si perdés l’autobús. Vaig quedar captivada. Passava pàgina i mirava, passava pàgina i mirava. No vaig ser conscient del temps que havia passat fins que em vaig adonar que estava afamada. Vaig baixar de la cadira entre cruixits i, quan estava deixant el llibre amb molt de compte sobre el seient de la cadira, de sobte es va obrir la porta i em vaig espantar. Allò em va fer sentir petita i culpable.

—Què hi fas, aquí? —va dir una veu tallant de dona, amb un fil de por.

—Perdó. Ho sento. Sóc la Judith. M’he deixat les claus. Espero la mare —vaig dir tot fent un gest imprecís cap a la porta que s’havia empassat la mare semblava que feia hores.

—Ah. Ah, d’acord. Encara no ha acabat?

Em va indicar que la seguís per un passadís que conduïa a la part de darrere de la casa i que desembocava en una cuina gran i acollidora.

—Hola?

Darrere la taula hi havia un sofà. Els coixins de colors vius eren a terra per fer lloc a la meva mare.

Em pensava que jo havia vist l’ampolla de vi a terra abans que ella, però el seu to resignat em va fer veure que aquella no era la primera vegada. La mare la devia haver pispat de la nevera.

—Tot just feia un petit descans.

Jo estava morta de vergonya. La senyora va anar cap al sofà i va ajudar la mare a seure, amb fermesa però sense males maneres.

—Ja n’hem parlat abans, d’això, oi? Em sap greu, però crec que serà millor que no tornis a venir, no et sembla? La teva filla és aquí. —Per l’èmfasi que va posar en la paraula, vaig notar que ho lamentava per mi.

—Ho sento, només estava… —La mare s’arrossegava en xandall, intentant redreçar-se.

—Està bé —va respondre la senyora, ara amb més fermesa—, però serà millor que marxeu. Agafa la bossa, si us plau, que aniré a buscar els teus diners.

No s’estava comportant com una bruixa, aquesta era la qüestió. L’avergonyia el que estava fent, i se suposava que aquella veu professional i controlada havia d’amagar-ho i fer-nos fora, al carrer, on la nostra desagradable situació fos només cosa nostra.

Vaig tornar al rebedor i em vaig quedar al costat de la porta amb la cartera de l’escola. Ja havia sentit prou. Quan la dona va entregar a la mare dos bitllets de vint lliures em devia veure mirar el llibre.

—Per què no te l’emportes? Te’l regalo. —Me’l va atansar, però ja no em veia. Me’l va donar com si no fos res.

—Collons de bruixa esnob —va murmurar la mare mentre m’estirava cap a la parada de l’autobús.

Quan estàvem arribant a casa, em va donar les seves claus i va baixar abans, a la parada del pub. Vaig pensar en les quaranta lliures amb preocupació. Ja les havíem vist prou. Em vaig preparar una torrada amb mongetes i vaig treure el llibre. El preu de dins la coberta marcava seixanta lliures. Seixanta lliures per un llibre, i la senyora l’havia regalat com si res. El vaig guardar amb compte a sota el llit i el mirava tan sovint que en poc temps ja em sabia de memòria el nom dels fotògrafs i dissenyadors de moda. No era ben bé que volgués aquella roba; només pensava que si eres la mena de persona que la tenia, et devies sentir diferent. Si posseïes coses com aquelles, podies triar qui volies ser, cada dia. Podies controlar el teu interior amb el teu exterior.

Vaig netejar les sabates de taló amb la seva bosseta abans de posar-me-les. Potser l’única cosa que l’Elisabeth Teerlinc tenia en comú amb la Judith Rashleigh era que no pagava cap criada. Al cap i a la fi, per convertir-me en l’Elisabeth havia calgut molt més que un vestuari car. Una armadura només protegeix de debò si és invisible, i aquesta havia estat l’autèntica batalla. No havia estat només estudiar i examinar-me, sinó mantenir la convicció que podia guanyar. Sortir del barri miserable on m’havia criat. No deixar-me engolir per la sordidesa de la vida de la mare. Suportar diàriament els insults, els murmuris insidiosos dient-me «porca» i «puta» pels passadissos de l’escola només perquè jo volia més. Havia après a odiar les noies de l’escola i després a ignorar-les. Perquè, en pocs anys, en què es convertirien sinó en noietes refetes, potser amb un carret de nen petit al costat, que farien cua per agafar l’autobús? Això va ser fàcil. El que sí que va costar d’eliminar va ser el rastre de la proletària bocabadada que hi havia en mi en aconseguir una plaça a la universitat, perquè això la gent ho veu d’immediat. No només veu la nena trista que somia sota els llençols mentre mira el seu preciós llibre de moda i la seva petita col·lecció de postals d’art, sinó també el cor que hi ha dins, trist i lluitador. En agafar el tren cap al sud a Lime Street, ningú no tornaria a veure aquella noia. Amb pas lent però ferm, havia esborrat el meu accent, havia canviat les meves maneres, havia après llengües, havia desenvolupat i polit les meves defenses com un escultor treballa el marbre.

Però això només havia estat el començament de les demandes de l’Elisabeth. Durant un temps, quan vaig aconseguir una feina en una prestigiosa casa de subhastes londinenca, em vaig pensar que ho havia aconseguit, però no tenia ni diners ni contactes, la qual cosa volia dir que mai no ascendiria més enllà de departaments de poca volada. Així que vaig agafar una feina de nits en un bar de noies de companyia, el Gstaad Club, perquè segur que un vestit millor i un tall de cabells més maco ho arreglarien tot, oi que sí? Ja m’havia desenganyat d’aquesta idea patètica quan vaig descobrir que el meu cap, en Rupert, estava implicat en una estafa amb falsificacions. No va trigar ni cinc minuts a acomiadar-me. Un dels clients del club, en James, em va oferir de passar un cap de setmana a la Riviera, i a partir d’allà les coses van ser una mica… desordenades, per un temps. Ara bé, a la llarga va resultar molt profitós, perquè vaig localitzar i vendre la falsificació per la qual m’havien acomiadat i aquells diners em van servir per establir-me com a marxant d’art a París. Reconec que hi va haver algunes baixes. En James no va aconseguir tornar a Londres, malgrat que això no va ser del tot cosa meva. I tampoc no se’n van sortir el marxant a qui vaig robar la falsificació, en Cameron Fitzpatrick; ni la meva amigueta d’escola, la Leanne; ni en Renaud Cleret, un policia de la secreta; o en Julien, el confabulador propietari d’un prostíbul de París. El trasllat a Venècia com a Elisabeth Teerlinc havia estat una necessitat pràctica. En concret volia evitar les atencions d’un inspector de policia col·lega d’en Renaud, en Romero da Silva. Havia calgut molt de betum per tapar tot allò. Però l’aparença final de l’Elisabeth era bastant bona; la seva resplendor només reflectia el que la gent volia veure. És veritat això que diuen: al final, allò que importa és l’interior.