24

La història d’en Yermolov va durar hores. Mentre ell parlava, tots dos estàvem estirats sobre un colze, com romans en un banquet. Aquella casa enorme, que abans m’havia semblat tan amenaçadora, ara que jèiem sobre el terra calefactat amb el nostre vodka em semblava acollidora, com un capoll enmig d’un mantell de neu. Tot plegat, bastant agradable. Però, mentre ell anava parlant, jo m’anava desmuntant cada cop més per l’arrogància amb què havia actuat.

—Feia molt que sabia que en Balenski era un trampós —va explicar-me en Yermolov—. Ell i en Kazbich.

—Això també ho vaig deduir jo. Per començar, en Balenski li va comprar un Rothko fals.

En Yermolov va tenir l’educació de mostrar-se sincerament impressionat.

—Ho va veure? Otlichno. —«Excel·lent».

Aquest hauria estat el moment de preguntar-li per què al començament tenia tan mal concepte de les meves aptituds, però necessitava que em proporcionés informació, no confort. Vaig ignorar el compliment i li vaig preguntar per què havia continuat fent negocis amb en Balenski.

—Teníem molts vincles. Havíem treballat junts en el passat, a Rússia. Era complicat.

—És clar.

—Però, així que em va venir amb el tracte del Caravaggio, vaig saber que es tractava d’una falsificació. Només un… ignorant s’hauria cregut aquella història. Però ell… Ell no en sabia res, de pintura, no estimava els quadres. Per a ell només eren coses, objectes per vendre. —Es va inclinar endavant i, en to confident, va afegir—: L’únic quadre que li agradava de veritat era un retrat que li havia fet en Safronov.

—Ai. —En Nikas Safronov estava especialitzat en retrats ostentosos falsament clàssics. Havia retratat el president rus com Francesc I—. I el va retratar com Napoleó?

—Molt graciosa. De fet, com Pere el Gran.

—Ai, ai, ai. I vostè per què va continuar endavant? Per què va accedir a comprar el Caravaggio?

—En Balenski necessitava diners. Estava arruïnat.

—Arruïnat?

—Això passa. El govern rus li va congelar els actius. Si hi hagués tornat, l’haurien detingut. A Rússia no és tan estrany que això passi.

—Doncs vostè ha aconseguit evitar-ho.

Feia temps que en Yermolov estava al cas del que jo havia deduït a partir dels papers d’en Guiche. En Kazbich venia alguna cosa més que quadres a en Balenski: havia utilitzat les pintures com a tapadora i en Raznatovic com a proveïdor per traficar amb armes. En Yermolov no hi estava implicat. El que jo no sabia era que en Balenski s’havia convertit en un inconvenient per a les autoritats russes. Com molts dels seus predecessors de la febre de l’or postsoviètica, havia construït la seva fortuna de forma massa violenta i cridanera per al nou ordre de Moscou, així que li havien congelat els béns. En Balenski, doncs, vivia a crèdit i estava desesperat per aconseguir diners; d’aquí va sorgir el pla de l’esbós del Caravaggio, que havien maquinat en Kazbich i ell. En Kazbich havia de vendre el quadre, suposadament a en Balenski i a en Yermolov, i després en Balenski i en Kazbich es repartirien els diners que havia pagat en Yermolov. Tot era una cortina de fum. La suposada «inversió» d’en Balenski havia de servir per convèncer en Yermolov. Per això havia entrat en pànic quan jo havia anunciat que el quadre era fals, perquè hi havia en Yermolov davant. Potser se li havia passat pel cap que, si em disparava, encara podria convèncer en Yermolov que el quadre era autèntic.

—Però si vostè sabia que tot plegat era una farsa, per què li va seguir la veta? Per què ha vingut aquí avui?

—Per política.

—Com diu?

—M’havia de mantenir a prop d’en Balenski. Ja sap que tinc… connexions polítiques a Rússia, oi? Doncs ells, nosaltres, vam considerar que seria més convenient per a tots els implicats que en Balenski fos detingut a Occident. Per frau. Aquest esbós de Caravaggio era la solució perfecta. Ell solet es va construir la seva pròpia trampa.

—Per això vostè va pagar la seva part?

—Sabia que la recuperaria. I tampoc no eren tants diners.

Cinquanta milions de dòlars. Per a un home com ell, no devia ser tant, vaig suposar.

Vaig recordar una frase que havia llegit en el llibre de Bruce Eakin: «Per als meus amics, tot; per als meus enemics, la llei!».

—Però i la gent d’en Balenski? Ahir a la nit el vaig veure amb un guardaespatlles.

—En queden molt pocs. Només guardava les aparences.

Els correus electrònics que havia rebut en Dave. Els robatoris. Tot plegat havia tingut un punt… amateur. «No me n’hauria desempallegat tan fàcilment, si en Yermolov arriba a anar darrere meu de veritat…».

Pel que fa a en Kazbich, que no sabia que en Yermolov jugava amb ell, també estava desesperat perquè comprés el quadre.

—Però ell havia estat el seu marxant. Hi confiava, vostè?

—En el seu moment, sí. Però ara ja no em servia per res. La meva idea era tenir tractes amb en Balenski i prou.

—I no es va enfadar? Ell l’havia enganyat. No se’n volia venjar?

—No acostumo a revenjar-me. No és gens eficaç —va dir, mirant-me als ulls, i va aixecar la copa, i per un moment va haver-hi un prim fil de magnetisme entre nosaltres.

En Kazbich sabia que jo havia estat a la Place de l’Odéon i s’havia pensat que jo devia saber on parava el quadre. Havia estat ell qui havia suggerit de fer una «taxació» i havia punxat en Yermolov perquè em busqués, però el pla inicial havia fracassat en refusar jo la feina. A en Yermolov tant li feia trobar el quadre, ja que, entre els documents de procedència i el pagament, en Balenski ja estava atrapat. Però en Kazbich s’havia entestat a continuar amb el pla i fer que en Yermolov pagués la resta dels diners. Així que havia començat a exercir pressió i havia intentat fer-me parar boja, cosa que havia aconseguit de manera espectacular. En Yermolov creia que devia haver estat ell el responsable dels «fantasmes» del meu pis. I aleshores havia aparegut l’Elena.

—L’Elena. Sí.

—Judith, jo no sóc un home sense principis. Independentment del que li hagi explicat l’Elena, ella és la mare dels meus fills. Mai no l’amenaçaria. L’Elena es… una dona difícil. És una histèrica, està frustrada. I beu… moltíssim. L’he fet anar a metges, a clíniques de desintoxicació, però res no ha funcionat.

—He vist coses pitjors. —La meva mare, sense anar més lluny.

—Accepti, si us plau, que senzillament hi ha coses que vostè no sap.

—Però vostè se’n divorciarà?

—Sí, i no li donaré els meus Botticelli, tot i que he de dir que aprecio el que té de poètic la petició que vostè em fa. L’Elena estarà ben cuidada. Però dubto que vostè hagi fet això —va dir, assenyalant el llum— només per l’Elena, oi que no?

—L’Elena em volia utilitzar per aconseguir el quadre. Per això és a Saint Moritz. Es pensava que sense ell correria perill. Però, pel que ella sabia, pel que tots dos sabien, no n’hi hauria hagut prou que jo el retornés. Jo havia d’esbrinar com havia descobert tota la història vostè, i necessitava alguna cosa per negociar. Per això vaig anar en cerca d’en Raznatovic: em pensava que en Balenski i vostè estaven junts en el tema de les armes.

—Jo estava al cas dels homes morts. Un a París, un altre a Roma. Els italians, oi? Però també sabia que vostè no havia robat res, per molt que s’hagués canviat el nom.

—Així i tot…

En Yermolov va posar els ulls en blanc.

—Senyoreta Teerlinc…

—Pot dir-me Judith, si vol. És com em dic.

—Judith. Això no és cap joc. Ja sé el que opina la gent sobre nosaltres: que som oligarques i assassins, que tanquem la gent a la Lubianka i llancem la clau. Però no tots anem pel món amb les butxaques plenes de poloni radioactiu. Jo tinc principis. Potser no sóc cap sant i és per això que, francament, el seu passat espantós m’interessa ben poc. Ara bé, tampoc no sóc cap ninot.

—Home —vaig dir, mirant en Balenski—, d’això ja me n’he adonat. Però com es va assabentar… de l’incident de París?

—Per en Kazbich, naturalment.

«Però com sabia en Kazbich qui era jo i què hi feia allà?».

—L’Elena em va dir que vostè era perillós. I aleshores em vaig pensar que havia mort la Masha, destrossat la meva galeria i assassinat en Guiche. Així que vaig suposar que anava de debò. Vaig pensar que em perseguida a mi.

—Però com se li va acudir això?

—Per en Yuri. Vaig veure en Yuri. Primer a Venècia; després a París.

—Conec en Yuri. Però treballa per a en Kazbich, no per a mi. Vaig demanar a en Kazbich que el posés a vigilar una mica l’Elena perquè, quan beu, les coses es poden posar molt lletges. Jo no en sabia res, de la Masha. I, pel que fa a l’Édouard Guiche, vaig sentir que s’havia suïcidat.

—En Guiche no devia ser el primer home que treballava per a en Balenski i acabava d’aquesta manera.

Ens vam quedar en silenci un instant.

—Hi ha un altre motiu —vaig dir—. Perquè…

—Sí?

Si havia après res de Caravaggio, era que havies d’adaptar les teves tècniques a les circumstàncies.

—Perquè podia. Perquè m’havia convençut a mi mateixa que vostè em perseguia. Perquè estava enfadada amb vostè. El volia humiliar. Perquè era… emocionant, suposo.

—La Masha era amiga seva?

—Més o menys. Sí. Prou com perquè m’importés la seva mort.

—Doncs em sap greu. I també em sap greu per la seva galeria.

—La veritat és que això no importa. A mi em sap greu això del seu cavall de porcellana.

—Això sí que importa.

Ens havíem oblidat temporalment d’en Balenski, el convidat silenciós del nostre petit còctel. Vaig alçar la copa cap al farcell de caixmir que hi havia a terra.

—Com pot ser que no sagni?

—M’hi vaig dedicar professionalment, en el seu moment.

—Sap què? L’Elena i vostè estan fets l’un per l’altre.

—Ho estàvem.

En Yermolov es va aixecar i es va estirar atlèticament. Em va enganxar mirant-lo.

—De manera que ara vostè i els seus amics artistes tan espavilats em tenen contra les sogues.

—Contra les cordes.

En Yermolov semblava divertit.

—És vostè molt rigorosa. I digui’m, té intenció de tirar endavant aquest xantatge tan dramàtic?

—No. Però he promès uns diners als meus artistes, i els necessitaré. I també n’he promès a una altra persona. L’Elena n’està al cas. —Em vaig pessigar el pont del nas. Ja tindria temps de pensar en la meva colossal estupidesa més tard—. I encara ens hem de desfer d’en Balenski.

—Un atac de cor, com he dit abans. Era un home gran —va dir en Yermolov, caminant pel vestíbul com si es tractés d’una gàbia.

—Però la seva gent de Moscou el volia a la garjola. Vull dir, a la presó. Tot això no els farà gaire contents, diria jo.

—Sí. És poc… apropiat.

—I aquí és on entra en escena aquesta altra persona que li deia. Em sembla que això li agradarà.

—M’explicarà què cal fer per desfer-se d’un cos?

—No m’estiri de la llengua.

En Yermolov havia vingut des de la pista d’aterratge en un Audi familiar conduït per ell mateix i de camí havia recollit en Balenski al Palace. El Caravaggio ens va ser útil com a mortalla temporal: hi vam embolicar el cap i el coll d’en Balenski per amagar la ferida, com si fos una caputxa, i després li vam cordar l’abric ben fort per aguantar-li el cap a lloc. La pell flonja i fina com paper de fumar encara era tèbia. Després de baixar el cadàver amb l’ascensor i ficar-lo al maleter, on hi havia espai de sobres, no ens va caldre parlar més de tornada a Saint Moritz, entre antigues granges de parets gruixudes i moderns blocs d’apartaments que lluïen entre la neu com estalagmites. Només vaig trencar el silenci per indicar-li com arribar fins a l’hostal.

—L’haurem de dur a pes. Li passarem els braços al voltant dels nostres colls i farem veure que està borratxo.

Ja ho havia fet abans, quan m’havia ocupat de la Leanne a París.

—Està segura que és la millor manera? —va preguntar en Yermolov.

—Què odia el seu govern encara més que els dissidents?

—No l’entenc.

—Els homosexuals —vaig dir, i en Yermolov em va mirar amb perplexitat—. No sabia que en Balenski era gai?

—No en tenia ni idea —va respondre amb supèrbia i, ho havia d’admetre, amb certa repugnància a la veu.

Vaig recordar amb penediment totes les precaucions que havia pres amb el hacker de barret gris d’en Dave. Aleshores imaginava en Yermolov com un supermalvat omnipotent, quan ell ni tan sols no sabia coses que podria haver llegit a la revista Grazia.

—Doncs miri, ho era. Esperi a conèixer el meu amic Timothy. Em sembla que els seus amics de Moscou quedaran ben contents de vostè.

L’habitació d’en Timothy era a la segona planta. Vaig fer un cop d’ull ràpid al vestíbul. Quan havia deixat en Timothy allà, m’havia fixat que les escales eren a la dreta i que la recepció era una cabina que quedava en angle recte. No hi havia clients a la vista, només una dona amb un gruixut jersei groc de coll alt que fullejava una revista darrere la recepció. L’entrada quedava just davant del seu camp visual. Jo duia carregat al mòbil un mapa de com arribar a una casa al costat del llac que havia triat a l’atzar.

—Entraré i li demanaré que m’indiqui com arribar-hi. Quan sortim a fora, vostè l’entra, d’acord?

—Cap problema.

Em vaig acostar al taulell i em vaig posar a explicar en alemany xampurrejat que m’havia de trobar amb un amic a l’hostal i que no sabíem com arribar fins al xalet del nostre amfitrió. Contenta potser que la distragués d’un torn avorrit, la dona em va somriure, va mirar amb atenció la localització que duia al mòbil i va canviar a un anglès perfecte en veure que no entenia el que em deia. Després em va dur a fora i va començar a explicar-me que havia de baixar el pendent i continuar recte fins a deixar el supermercat a l’esquerra, des d’on veuria el llac. Jo havia apagat el mòbil a la butxaca quan sortíem, suposant que el que trigaria a tornar-se a engegar un cop a fora donaria prou temps a en Yermolov. Vam esperar tremolant de fred al porxo fins que la pantalla va tornar a la vida. La recepcionista va seguir amb el dit la ruta que havia d’agafar.

—Moltíssimes gràcies! Pujaré a veure si el meu amic està a punt.

Vaig veure la vora de l’abric d’en Balenski pujant escales amunt com la cua d’un drac.

—I ara! M’alegro d’haver-la pogut ajudar —va dir la recepcionista mentre jo començava a pujar també.

En Yermolov m’esperava al replà del segon pis. Per molt que fos un vell esprimatxat, en Balenski devia pesar uns bons seixanta quilos, i en Yermolov no havia suat ni gota.

—És aquí —vaig dir, i vaig trucar a la porta de l’habitació número 9.

En Timothy s’havia posat el vestit típic tirolès per a la seva cita amb en Balenski. O com a mínim els shorts de pell amb elàstics brodats; pel que es veia, la camisa se l’havia descuidat. Duia els cabells pentinats enrere amb aigua, i li brillaven sota la llum de color coure que sortia dels panells de pi que recobrien les parets. Els dos homes es van saludar amb un gest de cap.

—Posi’l damunt del llit.

Tots els articles de la meva llista de la compra eren a sobre la tauleta de nit. Vaig observar amb aprovació que l’ampolla de whisky estava oberta i que hi havia dos gots plens. En Timothy estava a punt per fer el vell truc del paio que s’havia excitat massa i aleshores ell s’havia vist obligat a defensar-se. En veure els objectes, en Yermolov ho va entendre sense que jo li ho hagués d’explicar.

—Com ho sabia? —va preguntar-me en veu baixa.

—No ho sabia. Només era per si de cas. Podria haver estat vostè.

De nou aquella mirada divertida.

—La veig molt segura de si mateixa.

—Rigorosa, com vostè mateix ha dit.

—I jo també hauria estat… gai?

—La gent té cops amagats. Som-hi?

Vaig desembolicar la tela i el crani d’en Balenski va quedar al descobert. La ferida en forma d’anèmona començava a supurar. Ara el quadre no era més que un drap. Res més.

Vaig reorganitzar una mica els objectes que hi havia a sobre la tauleta, en vaig treure algun i hi vaig col·locar el fòssil.

—Despullem-lo.

Ho vam fer en Timothy i jo, i mentrestant en Yermolov es va apartar discretament a un costat. En Timothy va treure de l’armari una bossa de plàstic que contenia el modelet d’en Balenski. Després va doblegar la roba que li acabàvem de treure i la va dipositar sobre l’única cadira de l’habitació: abric, jaqueta, jersei, camisa, calçotets, mitjons, armilla. Aquella armilla tenia alguna cosa que la feia una mica insuportable. Vam posar-li el conjunt de PVC negre. Tant en Yermolov com jo vam apartar la vista mentre en Timothy descordava la part davantera dels shorts per posar-li un condó a la cigala. Com era d’esperar, va trigar una bona estona a fer-ho.

—Quant cobres aquesta nit, rei?

—Dos mil —va respondre en Timothy.

Vaig posar els diners a la butxaca d’en Balenski.

—Molt bé. Estira’t al llit.

Vam fer rodar el cos d’en Balenski cap a la paret i en Timothy es va posar en posició, de bocaterrosa, i es va descordar els botons de tots dos costats dels shorts tirolesos.

—Espera. Vas comprar el lubricant?

—És a la bossa?

En Timothy es va asseure, va agafar el pot que li vaig donar, va fer el que tocava i es va tornar a estirar.

—Arribes al fòssil?

Primer ho va provar amb la mà dreta, repenjat sobre el colze; després amb l’esquerra, però l’angle necessari per colpejar en Balenski allà on tenia la ferida era impossible.

—I si haguéssim estat fent el missioner?

Amb un gest desenfadat, en Timothy es va estirar d’esquena, es va col·locar un coixí sota el cap i es va obrir de cames.

—No tindria on agafar-se. És un vell. —Parlàvem en francès, però em vaig adonar que en Yermolov seguia la conversa amb un interès distant. Per estranya que fos la situació, vaig tenir la sensació que no era la primera vegada que manipulava l’escena d’un crim.

—I així? —En Timothy es va posar de genolls amb un moviment elegant—. Com si estigués agenollat darrere meu. Aleshores sí que em podria girar, oi?

—Aguanti’l —vaig indicar a en Yermolov, i hi vaig fer un cop d’ull—. Sí. Agafes el fòssil amb la mà dreta, gires per sota d’ell i ell cau…

En Yermolov va deixar anar en Balenski, que va caure endavant. El cul flàccid i ple de taques li sobresortia obscenament per sota els shorts de PVC.

—Molt bé. Agafa el cable. Un rotlle a la butxaca de la seva jaqueta. Estàs a punt? Segur?

En Timothy va fer una ganyota.

—Preparat? Fes-ho ja!

L’única vegada que vaig veure en Timothy fer una ganyota va ser quan li va etzibar el cop amb el fòssil a en Balenski. Es va sentir un cop sord, com quan una pilota de tennis colpeja la raqueta. En Timothy va empassar saliva. Vam deixar que el cos d’en Balenski caigués a terra de qualsevol manera.

—Aguanta el fòssil. Tu el faràs caure amb més naturalitat. Passa’m el cable.

—Ja ho faig jo —va intervenir en Yermolov—. A vostè se li resistirà.

Jo estava convençuda que podia fer-ho, però tot i això vaig agrair el gest.

—Quan acabi, pugi directament. Hi ha una escala d’incendis de fusta que baixa des de l’últim pis. Dóna al lateral de l’hostal, així que trobarà el cotxe girant a mà esquerra.

—I quan la tornaré a veure? —va preguntar de cop en rus. Un moment molt oportú per demanar-me una cita.

—L’Elena m’espera al Palace. Pot ser que trigui una mica, així que s’hauran d’aguantar mútuament fins que arribi.

—És clar.

—Esperaré fora.

Un altre cop esperant. Resant perquè no vingués ningú. Però era un vespre de temporada alta a Saint Moritz i tothom estaria voltant després d’anar a esquiar, oi? Fent un agradable glühwein per entrar en calor. Em vaig encongir en sentir passes a les escales, vaig treure el telèfon i vaig fingir que hi mirava alguna cosa mentre una parella que duia jaquetes pesades i pantalons d’esquí cridaners s’acostava parlant en alemany. Els vaig saludar amb un gest des del passadís i em van tornar la salutació silenciosa mentre continuaven baixant. «Au, va. Però què estan fent? Au, va». Més passes, aquest cop a dins. En Yermolov va passar pel meu costat sense fer soroll. S’havia tret les sabates.

Vaig obrir la porta amb tanta força com vaig poder, amb el mòbil a la mà, recordant els tafaners que havien envoltat el cos d’en Guiche a l’Île Saint-Louis. La reacció moderna: fer la foto primer i cridar després. Mentre avançava, vaig pressionar la pantalla a cegues una, dues, tres vegades. Aleshores vaig mirar. En Timothy era damunt del llit, inclinat endavant, doblegat sobre els genolls com si fes ioga. M’hi vaig acostar. Tenia la cara morada, i semblava que no respirava. Me l’havia jugat en Yermolov? Havia arribat fins al final, amb mi allà al costat? «Ai, Déu meu». Li vaig passar el braç per sota a en Timothy i el vaig posar de costat amb compte. Estava dreta a sobre l’esquena d’en Balenski. Vaig veure que tenia el cable d’estrangulació entre els dits arrugats i ben cuidats.

—Timothy? Ja està. Ja s’ha acabat. Au, va, respira. Respira, si us plau.

No res. El cable li havia tallat la pell i hi havia sang al coixí emmidonat. Vaig notar que em començava a venir un atac de pànic. El cotó de color lletós, el color de l’aigua bruta d’una banyera. Jo volia enfonsar-hi les mans, treure-li la cara d’allà dins; si aconseguia arribar-hi, podria salvar-la. «No. No és això. No és això. Aquest és en Timothy».

—Va, si us plau.

El vaig sacsejar, més i més fort. Va estossegar. «Ai, gràcies a Déu». Panteixava, boquejava, encara mig ofegat. Li vaig aguantar el cap fins que se li va aclarir la gola. Aleshores em va dedicar un somriure lent i preciós.

—Ça va?

—Ça va.

—Em posaré en contacte amb tu. I et donaré els diners. Cuida’t.

Sabia que no el tornaria a veure. Malgrat l’afecte que poguéssim haver sentit l’un per l’altre, tot allò només havien estat negocis, en tot moment. Potser el fet de saber-ho ens havia proporcionat la confiança necessària per sostenir la nostra breu aliança.

Li vaig fer un petó tendre als llavis molsuts, cianòtics.

I després vaig començar a xisclar.