20

Ja es feia fosc. En Timothy no trigaria gaire a despertar-se. L’únic altre aliment que hi havia al minibar era un paquet de barreja de fruita seca, i potser allò va ser el que em va fer replantejar l’opció del suïcidi: hauria estat un últim àpat realment tràgic. Hi havia d’haver alguna cosa més, alguna cosa sobre la connexió entre en Yermolov, en Balenski i en Kazbich. En Timothy es va bellugar i es va girar sense despertar-se. Em vaig arrossegar cap a la bossa sigil·losament per no despertar-lo i vaig notar fiblades a les cames. Si li havia de clavar un tret, m’estimava més fer-ho mentre fos inconscient. Vaig obrir el portàtil que havia comprat en arribar a París i vaig fer una recerca relacionant en Raznatovic i en Kazbich, però la presència de Kazbich a la xarxa seguia sent un forat negre, tret d’una pàgina web menor que mostrava la galeria que tenia a Belgrad. Ni imatges ni informació. En Raznatovic, però, no passava tan desapercebut. De fet, si t’agradaven els exparamilitars serbis convertits en gàngsters, bàsicament era el teu Mick Jagger. Nascut el 1967, servia en el cos dels famosos Boines Vermelles sota el règim de Milošević l’any 1991, quan van començar les guerres; però, a diferència del seu cap, havia aconseguit adaptar-se a l’estat postiugoslau i s’havia establert com a cap mafiós. Els txètniks, com es coneixia els companys militars d’en Raznatovic, havien sorgit per dominar un estat col·lapsat amb el seu propi tipus de justícia brutal i anàrquica. El ritual d’iniciació a la milícia, i més tard a les bandes, consistia a tallar lentament el coll d’una víctima (preferiblement musulmana). Un periodista citava en Raznatovic declarant: «La primera vegada és una mica estrany, però en acabat tens ganes de sortir a celebrar-ho». Suposadament, en Raznatovic i els seus homes havien passat dels assassinats per quinze dòlars al negoci de les armes, i venien des de fusells AK47 facilitats per l’Estat a dos-cents dòlars la unitat fins a llançagranades propulsats per coets a dos mil dòlars la peça. La ubicació de Sèrbia era ideal per introduir contraban militar a l’espai Schengen d’Europa i, un cop a dins, les armes es podien traslladar sense haver de patir per controls fronterers massa estrictes.

Així doncs, en Raznatovic apareixia posant ara amb un famós escriptor rus, ara amb els seus camarades en una base de muntanya, ara amb un cigar i una típica noieta encantadora en biquini a Saint-Tropez, quan encara podia sortir del país amb tranquil·litat. En Raznatovic era objecte d’articles entusiastes a la premsa estrangera, l’indexaven en documents de comitès d’experts, el citaven com a heroi nacional i com a delinqüent internacional. Fins i tot disposava d’un article propi a la Viquipèdia en anglès, que esmentava la seva riquesa, els seus negocis legals i, el que més m’importava, el seu interès per l’art nacional serbi, sobretot per les icones. Havia estat el principal donant d’un nou museu de Belgrad i, aparentment, encara vivia a la ciutat. Si ho hagués volgut, m’hauria pogut estar tot el matí investigant sobre ell, perquè hi havia prou material per escriure’n una tesi, però el que m’interessava era una altra mena de matériel. Concretament, la mena de material amb què en Balenski havia fet la seva fortuna.

Abans de legalitzar la seva situació gràcies als seus actius a Occident, en Balenski havia estat traficant d’armes. A la cleptocràcia de la Rússia postsoviètica, on no hi havia distinció entre els gàngsters i l’Estat, el mercat negre militar havia estat un negoci molt profitós. Tal com apuntaven amb vehemència en Bruce Eakin i els altres teòrics de la màfia, la guerra a Txetxènia havia estat, bàsicament, una tapadora per a la venda massiva camuflada d’armes, perquè havia permès a l’Estat eliminar dels registres un munt d’armament que s’havia «destruït», és a dir, venut. En Balenski comerciava amb en Raznatovic a través d’en Kazbich. Segons deien, en Raznatovic també havia escalat fins a la seva posició actual gràcies al comerç d’armes. I si en Kazbich comerciava amb alguna cosa més que amb els paisatges captivadors de mitjans de segle? Si en Bruce s’hagués esforçat una mica més, potser hauria guanyat un Pulitzer.

La pregunta clau era: cap a on enviava en Kazbich la mercaderia? L’única connexió que tenia era en Moncada, però aleshores vaig pensar en el banc de Sicília. Em vaig recordar del meu vell amic Renaud, com feia de vegades. (El fet que busquis algú a Google no vol dir que el trobis a faltar). Havia après bastant d’ell com per sospitar que es podia estar produint un blanqueig de diners. Els quadres representen una manera força infal·lible de conservar els diners: les autoritats poden devaluar un compte bancari, però per devaluar un quadre l’han de posseir. Potser aquest és el motiu pel qual l’art és, després de les armes i les drogues, la tercera mercaderia més important en el mercat negre del crim organitzat italià. S’estimava que aquest mercat movia uns vuit mil milions d’euros anuals, i la Tutela del Patrimonio Culturale —la institució italiana encarregada de recuperar l’art robat— havia requisat més de sis-centes mil obres en tan sols un any. Era força possible que en Kazbich estigués al centre d’un negoci de transaccions d’armes per quadres amb en Raznatovic i en Moncada com a subministradors de la mercaderia.

L’Elena estava segura que en Yermolov tenia secrets que volia amagar. Jo ja coneixia l’historial d’en Balenski, però era un home de la vella escola, amb vuitanta anys, pràcticament una relíquia. En Yermolov pertanyia a una nova generació, la cara respectable de la riquesa postsoviètica. Si estava involucrat en el tràfic d’armes juntament amb els seus amics amants de l’art, allò em podia servir com a punt de pressió. L’Elena no em podia protegir encara que tingués la maleïda pintura, però aquella informació sí. Ara bé, com podia fer-ho? Com podia arribar a en Yermolov de manera que em mantingués amb vida prou temps com per fer-li xantatge?

En Timothy va triar aquell instant tan emocionant per despertar-se. Després d’uns moments de desconcert abans d’adonar-se que no, que allò no havia estat un malson, es va tornar a posar a plorar. Jo tenia el mateix sentiment pel que feia a l’Hotel Ibis. Li vaig dur una mica d’aigua, vaig fer uns quants sorollets més per calmar-lo i llavors vaig recordar la nota que havia tret de l’escriptori d’en Guiche. Encara era a la butxaca de la jaqueta que m’havia tret. La hi vaig donar i vaig observar la cara d’en Timothy mentre desdoblegava el full de paper. Un feix de bitllets seguit d’una petita pluja de monedes va caure sobre el llit. En Timothy va ignorar els diners, va llegir el paper en silenci i me’l va passar.

En Guiche hi havia escrit: «Em sap greu. Gràcies per les alegries que m’has donat. Si us plau, accepta això i intenta ser feliç. Hauries d’estudiar. Vull que sàpigues que crec en tu. Però, si us plau, si us plau, marxa de París. E.».

Així doncs, en Timothy li importava de veritat; s’apreciava fins i tot en el to ensucrat del seu adieu. Vaig arreplegar els diners i els vaig comptar: hi havia poc menys de tres mil euros, dos mil en bitllets de cent i la resta en bitllets de diferents valors, com si ho tingués planejat però hagués hagut d’aplegar els diners a corre-cuita. En Timothy no va dir ni una paraula. El vaig observar una estona i li vaig plantar una mà al braç, però va fer un gest perquè la tragués, es va ficar les mans sota les aixelles i va mirar la penombra del carrer amb una mirada impassible.

«Si hagués retornat el quadre tan bon punt el vaig trobar a Anglaterra, tot això no hauria passat. En Guiche seria viu. En Timothy potser hauria tingut un futur amb un home que l’estimava».

—Judith? —va fer de sobte.

—Digues.

—Recordes la festa de què et vaig parlar? La de Tànger?

—Sí.

Es va redreçar, tot seriós. El blanc dels ulls li brillava en l’habitació mig a les fosques.

—Hi havia una parella d’heteros, un noi i una noia. Només eren turistes. Francesos. Algú els havia recollit a la ciutat i els va dur a la festa… perquè actuessin.

—Perquè actuessin?

—Van mantenir relacions sexuals. Davant de tothom. Sexe normal. La noia semblava força contenta, però era evident que el noi estava trist tot i que cobraven per fer-ho. Els vam mirar tots.

—I?

—Estaven junts, eren una parella. Eren rossos tots dos. I vaig pensar… —La veu se li va tornar més feixuga i un sanglot el va fer emmudir.

—Què vas pensar, Timothy?

—Que tot allò era realment depravat… Que el que vèiem no era sexe. Era amor. Estaven enamorats. I em vaig preguntar… —Parlava de pressa, intentant pronunciar totes les paraules abans no arribessin les llàgrimes. Semblava col·locat—. Em vaig preguntar si el que volia en realitat el tal Balenski no era espatllar-ho. En pagar-los. Perquè s’estimaven, m’entens? Ell només volia espatllar-ho.

Entenia on volia anar a parar, de debò, però en aquell moment l’última cosa que necessitava era escoltar històries punyents d’innocència corrompuda. El vaig abraçar.

—Escolta. El que ha passat ha estat terrible, espantós. Però l’Édouard t’estimava de veritat. Volia que seguissis fent la teva vida. És el que ha escrit, oi? Perquè li importaves. Doncs això és el que farem. Jo t’ajudaré, t’ho prometo.

Es va posar a sanglotar més intensament i el vaig bressolar. No plorava per l’Édouard, perquè la gent no plora mai per això, i tots dos ho sabíem des del primer cop que ens havíem vist. La manera com remenava el cul en sortir de l’habitació del darrere d’aquell local infame, la cara que havia fet quan l’havia enxampat robant-me. Sempre havia sabut què era i, d’alguna manera, sempre havíem compartit aquella connexió sense arribar a verbalitzar-la. Perquè ell també sabia què era jo. Què fas quan mires dins l’abisme de l’ànima d’una altra persona i aquell abisme et saluda?

—Ens en sortirem —vaig murmurar per fi—. No t’amoïnis, tot anirà bé. El vaig abraçar amb fermesa fins que la seva respiració es va apaivagar.

Era impossible que pogués matar en Timothy. Em resultava molt més útil viu que mort. Aparentment, havia pres una decisió. En Yermolov no faria mal a ningú més, tot i que aquella no era la meva autèntica motivació. Més aviat em motivava el plaer que em proporcionaria que ell sabés que podia aturar-lo. En Timothy era un actiu que necessitava per dur a terme el pla que començava a forjar-se dins el meu cap. Estava acostumada a treballar sola, però en aquell moment tenia clar que el necessitava. A més a més, potser també volia compensar-lo. Una idea commovedora. En qualsevol moment acabaria venent-me la sang per mantenir-lo a base de barretes de Kit Kat.

—Aquí hi ha un munt de diners —vaig dir de sobte—. Els podries fer servir per… tornar al Marroc? És el que vols?

L’havia de deixar escollir. Havia de sentir-se lleial cap a mi per decisió pròpia.

Va espolsar el cap amb aire devastat.

—Et vols quedar a França?

—Ho dius de broma?

—Tinc una idea. Podem fer una cosa. Si funciona, tornarem el cop a la gent que ha mort l’Édouard. El podem venjar —vaig afegir amb una ganyota subtil. El temperament dramàtic d’en Timothy valoraria el gest.

—D’acord.

—Però serà… força perillós.

—D’acord.

—I, si funciona, guanyaràs diners. Un munt de diners.

—Els diners no m’importen.

Ens vam mirar als ulls fixament. Un múscul irònic i astut se li va contraure a la comissura dels llavis.

Vaig arquejar les celles en una expressió inquisitiva.

—Prou diners per anar a l’escola de moda. I més.

—L’Édouard volia el que fos millor per a mi —va replicar, inexpressiu.

—Mentrestant, t’agafaré això en préstec —vaig anunciar mentre arreplegava els diners—. Per pagar un autobús. Recull les teves coses.

Amb el cor encongit, vaig tornar a l’ordinador i vaig obrir la pàgina de l’estació d’autocars internacionals de París. Hi havia un autocar cap a Belgrad que sortia a les vuit, i no hi arribàvem, però el següent sortia a les onze i tenia l’esperança que quedessin seients lliures. Tan bon punt fóssim a Sèrbia, podria fer servir la targeta de crèdit, però valia més anar amb compte mentre en Kazbich seguís estant a prop. Llavors vaig girar la càmera del portàtil perquè enfoqués la paret de la nostra habitació sense estil, perquè res no traís la nostra ubicació, i vaig trucar per Skype a la Jovana, la líder del Col·lectiu Xaoc de Belgrad.

Doctorada en estudis del Renaixement, la Jovana admetia alegrement que no era artista —assegurava que amb prou feines era capaç de dibuixar estaquirots—, però era una experta en tecnologia de primera fila i coneixia bé el mercat. Conduïa la cooperativa com si fos un antic taller italià basat en una cadena de producció: ella ideava els conceptes, els artistes del grup els executaven i tots compartien els beneficis. Era una mena de Damien Hirst sèrbia, però ella era més intel·ligent i tenia uns pírcings facials més interessants. Ens havíem conegut al Pavelló Macedoni de la Biennale, on Xaoc presentava una versió enorme d’un dels collages que més tard van elaborar per a mi, trenta metres de teles cosides a mà guarnides amb targetes d’icones i minúscules teteres de peltre. Des del primer moment m’havia semblat una dona admirable. Parlava amb la mateixa confiança de marges de palanquejament i de llindars de resistència que de la influència de l’art flamenc als frescos religiosos de l’Europa de l’Est, i mentre parlàvem vaig aprendre molt. Quan treballava a la Casa, era ingènua i m’havia sobtat descobrir que obres mestres d’un valor incalculable es tractaven com fitxes d’inversió, però la Jovana enfocava la situació amb subtilesa i d’una manera gens pretensiosa. Veia el mercat tal com era i com sempre havia estat, però creia que encara quedava espai per a la bellesa i les idees a les obres noves, encara que s’haguessin de camuflar, a l’estil de les guerrilles, i resultessin invisibles per als clients.

Com que no em va contestar, vaig començar a recollir les meves coses. També vaig desmuntar la pistola, amb la intenció d’anar-me desfent de les peces d’una en una pel camí. Al tercer intent, la Jovana va contestar. Quan la seva imatge va aparèixer a la pantalla, em vaig fixar que tenia una minúscula figureta de plàstic de Michael Jackson, procedent d’un clauer, penjada del pírcing que duia a la cella. Li vaig explicar que anava cap a Belgrad i li vaig preguntar en què estava treballant el grup Xaoc.

—Ohhh, Elisabeth… —Vaig veure com es fregava les mans per mostrar que estava encantada—. Estem treballant en una cosa… sucosa. He estat pensant en una… a veure si ho dic bé… abjecció.

—Art abjecte?

Vòmit, merda, sang, violència, mutilacions. Obres que busquen provocar el disgust i, per tant, desafiar la nostra relació amb la bellesa. Almenys aquesta és l’explicació que donen els venedors. O bé conceptes d’un sensacionalisme vulgar que només destaquen per la seva banalitat, però això no ho diuen els venedors.

—Mooolt arriscat. Tinc imatges de coses realment fastigoses, pacients de traqueotomies i altres coses… Ho combinarem amb imatges pornogràfiques de violacions que hem tret del web profund i projectarem el vídeo en petits telescopis.

«Molt bé, Jovana. Web profund, pornografia de violacions, ja ho capto».

—No, no són telescopis —va continuar—. Saps aquelles coses que fan sanefes amb sorra?

—Els calidoscopis?

—Això mateix. I llavors els posarem entre els petards de fira i un munt de joguines —es va inclinar per gesticular i en Michael li va fer un moonwalk tremolós damunt de l’ull—, així, quan els obrin, alguns trobaran una cosa… innocent, i d’altres, una de molt, però que molt repugnant.

—Llavors tracta de l’explotació i del canvi de perspectiva de la corrupció?

—Ben dit! —Va fer una pausa per fer un glop de Coca-Cola Zero—. T’interessa?

—I tant. I tinc un parell d’idees més per a vosaltres. Una és una recreació d’una peça antiga; i l’altra, una instal·lació de vídeo. Una mena de representació, com una obra de teatre, amb imitadors. Rotllo Cindy Sherman.

—Sona bé. Tens cap client?

—Dos. Bé, almenys possiblement.

—Fantàstic. M’encantarà tornar-te a veure. Et vols quedar aquí a dormir?

—Potser sí, gràcies. Estaria bé submergir-me una mica en el que feu.

—És clar que sí. Quan arribaràs a Belgrad?

—Demà.