2

-Senyoreta Teerlinc? Elisabeth Teerlinc?

—Sóc jo.

—Sóc en Tage Stahl. Espero que no li importi que m’hagi colat, però no he pogut evitar quedar fascinat per les obres.

—Me n’alegro molt.

—Fa gaire que té la galeria?

—La veritat és que no, tot just des de la primavera.

—Doncs és un espai magnífic.

—Gràcies. Espero que gaudeixi de l’exposició.

El client es va esmunyir entre el que semblava una multitud, encara que Gentileschi només tenia aforament per a unes trenta persones. Potser el meu espai es recorria en només quinze passes, però cadascuna d’elles em pertanyia. La galeria era a peu de carrer d’uns edificis navals abandonats a la part baixa de l’illa, a prop de la parada de vaporetto de San Basilio. La seva arquitectura del segle XIX era senzilla i funcional i contrastava amb la magnífica vista de Giudecca, a l’est. Parlar de la bellesa de Venècia és cosa de pesats, bàsicament perquè no es pot dir res que no hagi estat dit millor abans, però això feia que m’agradés encara més la meva galeria, el seu gest cap als orígens d’aquella ciutat els encants de la qual havien estat construïts sobre vaixells, suor i espècies.

La meva primera presentació va ser una exposició col·lectiva d’artistes serbis, el Col·lectiu Xaoc, sortits d’una casa ocupada de Belgrad. Les peces, collages i teles adornades i compostes per objectes capriciosos arreplegats, eren discretament i deliberadament apolítiques, poc exigents i fàcils per a l’ull, igual com ho eren els preus. I s’estaven venent. La veritat era que s’estaven venent. Havia decidit començar amb una modesta inauguració a l’agost. L’Elisabeth Teerlinc havia aconseguit conèixer moltes de les persones que necessitava quan la caravana de la Biennale havia passat per Venècia a la primavera, però encara li faltava molt per estar ben consolidada. Els mesos relativament tranquils al voltant del festival, quan la ciutat pertany principalment als turistes i al nombre minvant de venecians que els serveixen, havien estat una època perfecta per cultivar els meus contactes i la meva nova identitat, en preparació per a la seva propera presentació oficial.

Havia passat setmanes escrivint invitacions per a l’exposició, redactant un comunicat de premsa, triant el to de gris exacte per al paper del catàleg i negociant amb una empresa de pintures perquè pintessin de blanc les parets de la galeria. (Els compradors d’art contemporani esperen parets blanques, de la mateixa manera que esperen que les obres siguin agressives, ambigües o subversives). No gaire diferent de la feina improductiva que havia fet quan treballava a la Casa, a Londres, malgrat ser diferent en tot. Per començar, tenia un escriptori en condicions, un Poltrona T13, basat en el model Albini del 1953, que com a mínim impressionava les visites italianes, i m’hi podia asseure sense que se’m pogués acusar d’ociositat. Encara no tenia ajudant: havia reunit uns quants estudiants universitaris per servir una mica de prosecco i agafar jaquetes, però parlaven de mi com la «Signora Teerlinc» en lloc de la «Daixò…».

Per un instant m’hauria agradat tornar enrere, apartar la teranyina que cobria tot el que havia succeït i mostrar-li al meu jo més jove el meu futur. Aquells convidats i aquelles copes eren reals, com ho eren també les etiquetes escrites a mà que els estudiants anaven col·locant una darrere l’altra al costat de les peces per mostrar que estaven venudes. Allà dreta, elegant, resplendent, segura de mi mateixa, fins i tot jo em sentia real. El meu èxit podia ser relativament modest, però no em feia sentir humil. Em feia sentir encantada.

A l’altra banda de la sala, l’Stahl, l’home d’aspecte escandinau, fullejava distretament el catàleg que amb tanta cura havia escrit jo. El vaig veure fer un senyal a un dels estudiants i després treure la cartera. Comprava. Vaig fer el gest d’anar cap a ell, però algú em va tocar el braç i em vaig girar. Era un home gran, que, malgrat la calor, portava una jaqueta de tweed que li conferia un aspecte formal. Vaig suposar que devia ser un turista perdut, o potser un professor de la universitat Ca’ Foscari, que quedava a prop d’allà, però l’accent de les seves primeres paraules em va indicar que era rus, així que vaig provar de dir «bona tarda».

—Parla rus?

—No gaire, malauradament —vaig dir, abandonant el rus—. Que el puc ajudar?

—Vostè és l’Elisabeth Teerlinc?

—Doncs sí.

Em va oferir una targeta de visita amb molta cerimònia, petita reverència inclosa. S’hi llegia el seu nom, doctor Ivan Kazbich, i l’adreça d’una galeria de Belgrad, Sèrbia. Devia haver sentit a parlar de Xaoc.

—Bé. He vingut a parlar amb vostè en nom del meu cap. Que té un moment, si us plau?

—Ah, és clar que sí —vaig respondre, intrigada.

—Preferiria parlar amb vostè en privat.

Vaig mirar el rellotge. Les set i vint-i-cinc.

—I tant. Si no li importa esperar uns minuts… L’exposició està a punt d’acabar.

L’home va donar una ullada a les parets. L’Stahl sens dubte havia comprat les tres últimes peces, ja que ara totes tenien una etiqueta de «venut» escrita en tinta vermella.

—Ja pot estar ben satisfeta.

—Gràcies. Si em dispensa un moment…

Vaig anar a parlar amb l’Stahl, que era a la porta amb els últims convidats i intercanviava comiats i plans per sopar. Em va preguntar si em vindria de gust anar amb ell a Harry’s, la qual cosa m’hauria hagut de dir a l’instant tot el que em calia saber sobre ell. Si Venècia és l’obra mestra més gran que la nostra espècie hagi produït mai, per què hauria de voler algú sopar a l’únic lloc que no té vistes, on l’única cosa que hi ha per mirar és l’espectacle grotesc de la clientela? Em vaig mossegar la llengua, li vaig dir que tenia un compromís i el vaig acompanyar educadament però amb fermesa cap al carrer, on la broma del mar començava a tenyir de verdós el cel blau safir. Vaig donar les gràcies als ajudants, que havien apilat els catàlegs i endreçat ampolles i copes, els vaig pagar en metàl·lic i vaig tancar la porta darrere seu abans de tornar amb el doctor Kazbich.

—Perdoni per haver-lo fet esperar.

—I ara.

En Kazbich em va explicar que treballava per a un col·leccionista que estava interessat que li fessin una taxació de les seves obres, que eren a França. Feia jo aquesta feina? Feia temps que no, però a la Casa havia taxat peces, algunes amb resultats sorprenents. Era una col·lecció… considerable, va prosseguir. Jo sabia a què es referia. Vaig preguntar-li si el seu client havia sospesat consultar un dels experts de l’IFAR, la Fundació Internacional per a la Investigació de l’Art. No hi havia cap dubte pel que feia a la procedència de les obres, va etzibar-me, amb un somriure tibat que indicava que tots dos sabíem que l’altre sabia de què parlàvem. Tan sols era una taxació privada. Un assumpte fosc, però això també ho sabíem tots dos. La mena d’oferta que una noia respectable mai no acceptaria, com a mínim fins a saber quant hi podia guanyar. D’entrada, el misteriós cap oferia despeses, no cal dir-ho, i uns honoraris de consulta de vint mil euros, i cent mil més després d’entregar l’informe. Faria una visita inicial per avaluar les obres i després tindria dues setmanes per completar la taxació.

—Podria interessar-me de debò —vaig afanyar-me a respondre.

Dubtava que algú que oferís tants diners se sentís impressionat per vacil·lacions destinades a perdre temps. El que el client volgués fer amb la taxació no era assumpte meu en absolut. El doctor Kazbich em va atansar un sobre gruixut, de color mantega, i va esperar amb expectació mentre jo l’obria. A dins hi havia un xec a nom d’Elisabeth Teerlinc, expedit per un banc de Xipre, per l’import de la primera suma, i un altre trosset de paper on només hi havia escrit un nom: Pavel Yermolov.

Em vaig quedar mirant aquell nom un instant. No em passa gaire sovint que em quedi esbalaïda. Però en Pavel Yermolov! Podria veure els quadres d’en Pavel Yermolov! O més ben dit, en Pavel Yermolov pensava que era prou bona per veure els seus quadres. Em sembla que en Kazbich sabia que amb gust li hauria tornat el xec a canvi de l’oportunitat que m’oferia.

La col·lecció d’en Yermolov era un misteri, un assumpte tant de llegenda com de rumor àvid. Oligarca de segona generació, tenia reputació de comprador seriós tot i que no apareixia personalment per les galeries, sinó que preferia adquirir a través d’una sèrie d’intermediaris anònims i intercanviables. En els últims cinc anys se l’havia relacionat amb licitacions reeixides per un Matisse, un Picasso i, cosa menys previsible, un Jacopo Pontormo, mentre que era evident que un Pollock havia estat comprat en nom dels fideïcomisos de la seva empresa. I després hi havia els Jameson Botticelli.

Anomenats així pel baró i lladre que els havia tret d’Itàlia sospitosament el segle XIX, el lloc on paraven els Botticelli va passar ràpidament de ser rumor a ser conspiració. Feia cent cinquanta anys que no veien la llum pública uns medallons bessons d’una Anunciació i una Mare de Déu amb nen. Alguns experts de la xarxa dubtaven de la seva existència, argumentant que havien estat destruïts en un foc a la propietat de Jameson, a la zona interior de Nova York, i que s’havien tornat a assegurar de forma fraudulenta per augmentar els actius minvants de la família; d’altres informaven que els havien vist a Qatar o a Corea. El nom d’en Yermolov havia estat relacionat amb ells en una venda tèrbola que s’havia dut a terme feia deu anys fora de Zuric, però ningú no sabia del cert si n’era el propietari.

—La resposta és sí. Si us plau, digui al senyor…

Em va tallar portant-se un dit teatral als llavis.

—El meu cap espera discreció total.

—És clar, perdoni’m.

—No pateixi, senyoreta Teerlinc. Ja té la meva targeta. Quan estigui a punt per viatjar, si us plau, posi’s en contacte amb mi i faré els preparatius convenients.

No duia barret, però quan es va tancar la porta de la galeria estava segura que l’havia inclinat.

Una estona després, al meu pis del Campo Santa Margherita, delectant-me a la banyera amb una copa de Soave, m’aferrava a la targeta de Kazbich com a un talismà. M’encantava estirar-me allà al vespre, sentint jugar els nens a la plaça de sota, les noies a la corda, els nois a pilota o a monopatí, mentre els venedors del mercat recollien les caixes de calamars i moleche i els cafès eren plens de turistes i estudiants. Feia tant de… barri.

Intentava visualitzar les peces de la col·lecció d’en Yermolov. L’única cosa que trobava a faltar de la feina a la Casa eren els quadres en si mateixos. Fins ara havia aconseguit evitar comerciar amb res que em provoqués autèntic menyspreu, però no podia fingir que les obres que s’havien venut a Gentileschi eren gaire més que obres de merda enganyoses. Trobava a faltar no només aquella empenta irresistible de la bellesa, sinó el privilegi de passar temps amb les pintures, l’anticipació gairebé eròtica que provocaven les seves lentes revelacions, la manera com et podies esvair dins d’un quadre, mirar-lo una vegada i una altra i continuar commoguda, o alterada, o estupefacta. La meva primera visita a la National Gallery, de col·legiala, m’havia canviat la vida, i a partir de llavors els quadres havien estat les úniques coses que mai no m’havien defraudat. Això i les cigarretes, suposo.

Repassant els meus plans per a la tardor, em vaig adonar que l’oferta de Yermolov no només era extraordinàriament afalagadora, sinó que arribava just a temps. Els guanys de l’exposició dels balcànics cobririen les despeses de la galeria per un temps, però el pis i el meu sou s’havien menjat més de la meitat dels meus estalvis. Ser ric surt molt car. Podria haver llogat alguna cosa en arribar a Venècia feia nou mesos però les ganes de tenir un lloc, fins i tot una llar, que per fi fos meva, inexpugnable, havien estat massa intenses com per actuar amb prudència. El pis era propietat de Gentileschi i havia estat pagat en metàl·lic a través del banc de Panamà amb què treballava la galeria. Esperava acabar movent-me cap al mercat secundari, venent quadres bons seminous, però fins al moment no tenia prou moviment d’efectiu per comerciar més que amb «artistes joves» de menys de cent mil lliures. Amb tot, les obres noves, que no tenien cap valor més enllà del que valien en diners, podien resultar summament lucratives si les modes es posaven de la seva banda. Així que necessitava alguna cosa ostentosa per a la nova temporada, un descobriment que pogués comprar barat i vendre car a la primavera. Hi havia una noia danesa que m’interessava. Havia vist per Internet la seva exposició de graduació a St Martin’s, a Londres, i hi havia una sèrie de teles de gràfics simples, esferes daurades estranyament fascinants sobre fons ombrívols que em semblava que s’exhibirien molt bé amb la llum almivarada de la llacuna. Potser podia fer un passi privat amb la posta de sol de fons, si els aconseguia… Després hi havia el meu rus, que havia de treballar de valent. M’havia semblat una llengua pràctica per al meu ofici, ara que hi havia tants russos que compraven art a l’oest, però semblava que el necessitaria abans no em pensava. No m’enganyava imaginant que en Yermolov i jo conversaríem en un rus fluid (això si es dignava aparèixer en persona), però els sons de la llengua començaven a encaixar i em semblava que havia de fer l’esforç de defensar-me en les cortesies bàsiques.

Havia trobat una cantant d’òpera retirada, la Masha, que vivia en unes golfes darrere La Fenice, on feia classes de rus. La meva professora havia nascut a Venècia, això deia ella, filla d’una parella de cantants d’òpera russos que havien escapat de la Unió Soviètica durant una gira per Itàlia just després de la Segona Guerra Mundial, però encara parlava l’italià amb un fort accent, i el seu estudi fosc, al capdamunt de sis trams d’escales que s’anaven estretint, semblava l’escenari d’una obra de Txèkhov de teatre d’aficionats. Icones escampades per totes les superfícies que no estiguessin cobertes per pesats xals decoratius amb llargs serrells. Hi havia un samovar autèntic, prestatges de llibres de poesia russa i un lleuger miasma de greix de porc bullent. La Masha devia rondar la vuitantena i mai no havia posat un peu a Rússia, però es presentava com Blanca pura, descrivia escenes de la vida dels seus pares a Sant Petersburg que només podien haver estat extretes de les novel·les i corregia amb indignació les inflexions dels presentadors de les emissores de ràdio russes que sintonitzava perquè jo practiqués. «Surt —etzibava amb un disgust evident a la veu, posant els ulls en blanc per sota el seu monyo de cabells negres tenyits—, no zurrrte. Quina tragèdia, quina tragèdia», com si els mals de l’estalinisme s’haguessin condensat en la mala pronúncia d’un patronímic. En conjunt, era un frau increïble. Potser per això m’agradava tant.