16

Dos dies més tard, mentre travessava les Tuileries de camí cap a la Place de la Concorde, vaig recordar la primera vegada que havia parlat amb en Renaud Cleret, en un banc glaçat fora els jardins. És curiós com funciona la memòria, les coses que s’esborren i les que s’hi queden gravades. En Renaud m’havia pres per una ximpleta i jo li havia donat el que es mereixia, però mentre les botes em cruixien damunt els pulcres camins de grava, només podia pensar en les bones estones que havíem compartit anant a comprar al mercat del meu antic pis, prop del Panteó, o quan passejàvem per la gespa dels jardins de Luxemburg i ell em seguia amb passes feixugues, o llegint els diaris en silenci mentre el sol dibuixava sanefes al parquet del pis. Tanmateix, tenint en compte que el més semblant a una relació que jo havia tingut mai havia acabat amb una decapitació, un terapeuta potser hauria dit que tenia problemes per comprometre’m. Vaig passar pel costat del banc on ell m’havia posat la seva jaqueta i m’havia fet xantatge perquè l’ajudés. M’hi vaig quedar un moment, embolcallada pel fum del trànsit, i vaig fregar lentament el respatller de fusta verda amb la mà.

Tan bon punt havia arribat a París, havia comprat un telèfon i un portàtil nous, pagant, òbviament, amb les meves cada cop més minses reserves d’efectiu. Havia vist els articles de diari sobre la mort d’en Moncada molt abans que l’Elena Yermolov m’ensenyés el seu arxiu de records, però els vaig tornar a repassar. Segons explicaven, era evident que la policia semblava sospitosament poc interessada en el cas. La premsa francesa només parlava d’una investigació sobre la mort d’un home anònim en un hotel de París, i continuava dient que la víctima era italiana. Això era tot. La premsa italiana ni tan sols no esmentava la notícia. Jo havia buscat la investigació forense sense cap resultat. La burocràcia internacional de dos països apassionats dels documents era decebedorament insubstancial. Segons vaig veure en una guia pràctica d’expatriació de cadàvers de ciutadans no francesos, era probable que un forense hagués dut a terme la seva investigació a Itàlia, però no necessàriament disposant d’accés a un expedient judicial francès. La paperassa necessària per trobar un cadàver no s’acabava mai i, pel que es veia, era un cercle viciós: si la teva iaia es moria fent un recorregut en autocar per la Dordonya, el seu cadàver es podia extraviar amb una facilitat alarmant. En aquell moment, jo havia suposat que en Da Silva, el col·lega d’en Renaud, aconseguiria silenciar tot l’afer per protegir el seu amic; i semblava que no m’havia equivocat.

No havia aconseguit més informació sobre l’Ivan Kazbich. A banda de la petita pàgina web de la seva galeria d’art a Belgrad, que comerciava amb una barreja d’icones ortodoxes i peces contemporànies sense cap interès, la presència d’en Kazbich a la xarxa era un forat negre. Ni fotos, ni informació. Era curiós que un home que portava tant de temps sent un marxant actiu i important —almenys prou important per treballar amb persones com en Yermolov— pogués deixar un rastre tan ínfim. El cas és que no vaig aconseguir esbrinar res més, ni tan sols després de dedicar hores a cercar referències encreuades entre termes cada cop més improbables. Havia tornat diverses vegades a la Place de l’Odéon amb l’esperança que la visió de l’hotel em despertés algun record, alguna seqüència lògica, però si hi havia cap pista amagada, estava tancada amb pany i clau en algun lloc del meu cervell.

Així doncs, voltava pels atractius turístics de París sense una destinació concreta i sense cap idea sobre on podia continuar buscant. El fet que París i jo ja no ens parléssim no ajudava gaire. La ciutat que un dia m’havia estimat tant ara em traïa amb fantasmes. Quan vius una temporada en un lloc, potser aquest es converteix en un palimpsest sobreescrit amb les ombres dels teus jos passats. Aquell París polsegós, atapeït i congestionat em torturava amb les meves encarnacions antigues, i totes em resultaven més atractives que l’actual. Hi havia viscut breument quan estudiava, i hi havia tornat per obrir-hi la galeria i per passar unes quantes setmanes intenses i íntimes amb en Renaud, el meu amant aleshores i futur enemic declarat. Per més que intentava foragitar els meus vells fantasmes, sempre tornaven per turmentar-me.

Una tarda, a la Rue de Turenne, al Marais, em distreia tafanejant entre un munt de dessuadores de preus d’escàndol quan vaig copsar el reflex de la Yvette en un mirall. La Yvette era una estilista que, durant un temps, havia estat una mena d’amiga; com a mínim m’havia fet servei i encara era viva. També era amb mi al nostre tuguri habitual, un club de moda anomenat La Lumière, la nit que, malauradament, havia hagut de disparar al propietari. La botiga era petita i la Yvette em barrava el pas cap a la porta mentre provava, sense gaire entusiasme, de convèncer la dependenta que triava unes quantes peces de roba per a una «sessió». La Yvette s’havia pentinat els cabells en un ziggurat de rastes de color blau cobalt, a joc amb el to de les botes de vaquer Vetements que segur que havia pispat d’algun set de rodatge. Em va fer somriure pensar que encara continuava al negoci, però vaig entaforar el cap entre les dessuadores pregant perquè marxés sense veure’m. Evidentment, em va veure de seguida.

—Lauren?

Com l’Steve, la Yvette em coneixia pel meu segon nom real. Vaig mantenir una expressió impertorbable i em vaig tirar avall la màniga de l’abric per tapar-me el rellotge, l’única cosa que portava posada que podria haver reconegut d’aquella època.

—Perdoni? —vaig dir en anglès.

—Mais, c’est toi, non?

—Perdoni, no parlo francès —vaig fer un somriure agradable d’angloparlant monolingüe.

—Ai, dispensi —va respondre en el seu anglès amb un accent molt marcat, i va reprendre la negociació. Vaig anar cap a la porta i em vaig acomiadar de la dependenta fent un gest amb el cap.

—Gràcies! —vaig trinar en un to alegre, però la Yvette em va clavar una mirada llarga i calculadora quan li vaig passar pel costat i li vaig notar els ulls clavats a l’esquena mentre recorria tot el carrer. Com a mínim ella em mirava per un motiu diferent que tots els altres ulls que estava segura que m’observaven. Les passejades per la meva ciutat perduda anaven incòmodament acompanyades de la presència imaginària dels homes d’en Yermolov.

Havia pagat, en efectiu i per avançat, dues setmanes al Herse d’Or, prop de la parada de metro de Bastille i del meravellós jardí de la Place des Vosges. M’havia fet gràcia el nom^[002] i era relativament barat, uns cent euros per nit. La meva reserva de bitllets minvava a un ritme alarmant, i no sabia quant de temps més m’haurien de mantenir. La porta de l’habitació tenia un pany i una cadena, però no creia que m’haguessin d’ajudar gaire si em venia a visitar en Yuri. A més a més, les parets primes em feien passar les nits xopa d’una suor paranoica, i em despertava cada cop que escoltava algun moviment al replà. Sempre que arribava o marxava preguntava al recepcionista xinès si havia rebut cap visita o missatge. Imaginava que potser em devia veure des d’un punt de vista romàntic, com una amant desesperada que esperava algú, però en el fons sabia que per a ell només era una interrupció irritant de les seves eternes partides de pòquer en línia. La conversa amb l’home d’en Dave a Kenya m’havia tranquil·litzat, perquè sabia que, per lògica, hi havia poques probabilitats que en Yermolov em localitzés, però la lògica és una trista defensa contra l’insomni. Hi havia massa caps per lligar, massa coses que encara no sabia. A les quatre de la matinada, fins i tot la Yvette em semblava una amenaça. Vaig intentar establir una mena de rutina —anava a córrer al riu, passejava per la Rue Vivienne, darrere el Palais Royal, per fer servir els ordinadors de la biblioteca, em comprava un sopar depriment per emportar al supermercat Franprix del barri—, però passats uns dies se’m menjava l’angoixa.

Aquests eren els motius que m’havien impulsat a fer l’agradable passejada a pas lleuger pel Louvre, que havia acabat mirant bocabadada des d’un banc com una ximpleta de poble. Venia de la biblioteca de la Rue Vivienne, on havia estat consultant microfilms d’articles de la premsa francesa que continguessin la paraula «oligarques». Hauria estat molt més fàcil enregistrar-me a l’accés en línia, però m’ho impossibilitava la meva encarnació actual, que només disposava d’efectiu. Intentava trobar alguna explicació, la que fos, sobre què hi devia haver estat fent a París una persona connectada amb en Yermolov o en Balenski durant la meva última estada a la ciutat. No tenia gaires esperances de descobrir res, però un article publicat a Le Figaro —el diari que tant agradava a en Renaud— esmentava el nom d’en Balenski. Havien fotografiat «l’Home de l’Stan» l’any anterior al funeral de l’Oskar Ralewski, un advocat polonès-parisenc que havia mort quan el seu petit avió privat s’havia estimbat de camí a Suïssa, un accident en què havien mort el pilot i el mateix Ralewski. Entre els assistents al funeral, que es va celebrar a la catedral ortodoxa de Nevski, a la Rue Daru, hi havia un tal Pavel Yermolov. Els dos homes havien anat amb molt de compte perquè no els fotografiessin plegats, però l’article destacava alegrement que el bufet d’en Ralewski havia representat diversos nous rics russos. L’article citava un llibre escrit per un periodista britànic, una anàlisi sensacional sobre la penetració dels diners russos en els nivells més elevats de la política europea, l’autor del qual suggeria que la mort d’en Ralewski podria no haver estat un accident. Com que no tenia gaire cosa a fer, vaig decidir passar per la llibreria anglesa de la Rue de Rivoli per veure si tenien una còpia de l’obra. Em vaig aixecar, em vaig estirar i em vaig espolsar del coll l’olor de la jaqueta d’en Renaud, que encara recordava com si fos una teranyina.

La biografia d’en Bruce Eakin el descrivia, ni més ni menys, com un «activista autònom de la xarxa». La portada rosa llampant del llibre prometia revelacions de primera mà sobre la «secta dels oligarques», sota una pistola fumejant i una muntanya d’euros que trontollava, per si algú no havia entès a què es referia. Fullejant les pàgines del llibre, no em va semblar que la investigació que havia dut a terme en Bruce l’hagués dut gaire més lluny de les golfes de casa els seus pares, perquè la majoria de “revelacions” eren fantasies a l’engròs que es podien trobar fàcilment a Internet. Com a mínim, contenia un índex, i hi vaig buscar el nom d’en Ralewski per llegir el fragment que m’interessava. L’advocat havia tingut lligams professionals tant amb en Balenski com amb en Yermolov i un grup de compatriotes de tots dos, i en Bruce repassava amb entusiasme tots els detalls de l’accident. Feia tots els possibles perquè l’accident semblés sinistre, però tenint en compte que l’avió s’havia estavellat als Alps durant una tempesta sobtada amb visibilitat nul·la, a mi em semblava més probable que el pobre Ralewski hagués tingut mala sort i prou. L’article incloïa una fotografia d’en Balenski i vaig tornar a examinar aquella cara estirada. En Balenski feia una encaixada a l’home més alt i de cabells blancs que tenia al costat. El peu de foto deia: «Balenski amb Édouard Guiche, soci de Saccard Rougon Busch, al funeral per Ralewski». Vaig tornar a consultar l’índex, però en Guiche no hi apareixia. Vaig tornar el llibre al seu lloc, sota la mirada punyent de la caixera, i vaig fer una passejada per la secció d’art. Quan estudiava a la ciutat, abans que els sons del francès que m’envoltava adquirissin sentit, anava sovint a aquella llibreria i engolia tot el que podia d’aquells llibres que no em podia permetre, abans no em foragités la mirada d’una dependenta semblant a aquella.

Què passa i què es queda? En Guiche era un advocat reconegut del bufet que havia representat en Balenski a França. Si en Yermolov havia anat al funeral del malaurat company d’en Guiche, podia ser que el bufet també l’hagués representat a ell? No era una gran troballa, però era el primer nexe real entre tots dos amb què topava. A la caixa enregistradora, en Bruce va fer una venda. A Angelina’s, al mateix carrer, vaig prendre una tassa de xocolata calenta tan espessa que hi hauria pogut plantar la cullera dreta, vaig fer una cerca ràpida a Internet i em vaig dirigir a la Place des Victoires, al límit del primer arrondissement, on les oficines de Saccard Rougon Busch ocupaven un edifici Lluís XIV situat davant l’estàtua del rei. El bufet apareixia en una llista del «cercle màgic» d’advocats francesos, un grup aparentment especialitzat en «adquisicions i representacions de gamma alta». Com que no semblava gaire bona idea trucar al timbre i demanar si podia parlar amb monsieur Guiche sense tenir una història a punt, vaig decidir fer patrulla per l’exterior, intercalant mirades als aparadors de les boutiques luxoses de la plaça amb cops d’ull dissimulats a la porta, que s’obria de tant en tant perquè hi entressin o en sortissin un seguit d’homes més o menys idèntics amb vestits negres fets a mida. Una hora més tard, vaig tenir la recompensa de veure en Guiche en persona, que parlava amb una companya. Van pujar a un taxi que els esperava i van marxar. Vaig tenir la temptació irresistible de pujar al primer taxi que trobés i demanar al conductor que els seguís, però com que a París és impossible aturar un maleït taxi, vaig desfilar cap a l’hotel per seguir investigant.

Després d’uns quants intents, vaig descobrir diverses pàgines web gestionades pel Col·legi d’Advocats de França, on vaig esbrinar que l’Édouard Guiche havia estat nomenat soci del bufet després de la mort d’en Ralewski, i que durant l’última dècada el seu bufet havia participat en diferents transaccions de propietats a través d’una societat suïssa, que implicaven edificis residencials de París, Clermont-Ferrand i la Costa Blava. Vaig tafanejar una mica més i vaig descobrir que en Balenski constava com a director general de l’empresa suïssa i que diverses municipalitats franceses havien expedit els permisos de treball per als seus empleats. Vaig provar sort en unes quantes pàgines russes, però el vocabulari no m’arribava prou lluny per treure’n res. Tot plegat semblava força trivial per a un oligarca, però una persona amb els recursos i els interessos d’en Balenski —i possiblement d’en Yermolov— devia tenir exèrcits d’advocats sempre a punt arreu del món. No pensava que en Guiche em pogués dur directament a resoldre l’escena de la Place de l’Odéon, però tampoc no tenia cap altra pista per seguir en la recerca del testimoni misteriós.

És per aquest motiu que vaig tornar els dos dies següents a la Place des Victoires. El tercer dia, cap a les cinc de la tarda, en Guiche va sortir de l’edifici i es va dirigir al riu a bon ritme amb un maletí que semblava contenir alguna cosa important. No sabia gaire cosa de les tècniques de seguiment a banda del que havia après a les novel·les d’espies, però no em va costar gaire seguir-lo, sobretot perquè les sabates Aubercy fetes a mida que calçava portaven talons metàl·lics que repicaven sobre les llambordes com talons d’agulla. La veritat és que era prou divertit. En Guiche va caminar cap a l’Hôtel de Ville i després va travessar el pont Marie cap a l’Île Saint-Louis i va girar a l’esquerra resseguint el Quai d’Anjou. Jo havia travessat l’illa la primera nit que havia parlat amb en Renaud, i també l’última, quan havia llançat el seu cap al corrent del Sena. Havia estat un adéu molt llarg.

En Guiche es va aturar, va treure el telèfon, va marcar i es va posar a parlar mentre mirava el carrer i el riu com si busqués algú. M’havia vist? Va reprendre la marxa, més a poc a poc, es va tornar a guardar el telèfon i va treure un manyoc de claus que llambregaven contra la roba fosca de la jaqueta que portava. Així doncs, se’n tornava a casa? Es va aturar davant d’un edifici al final del quai, prop de la cantonada est superior de l’illa, i llavors va passar una altra cosa. En Guiche va deixar el maletí a terra i, quan anava a obrir la senzilla porta de fusta negra d’una porteria, un home jove que se li acostava procedent del Pont de Sully el va cridar. En Guiche va fer mitja volta, va donar mostres evidents que el reconeixia i el va fer marxar amb un gest. M’hi vaig acostar més, tot mirant el riu i fent anar el telèfon, com si fos una turista que filmava els vaixells que passaven. Vaig activar l’aplicació del mirall i vaig espiar els dos homes per sobre l’espatlla.

L’home que s’havia acostat a en Guiche en realitat era un noi d’uns vint-i-un anys. Morè, la cara agressivament bonica i un cos de ballerino ben definit que va quedar palès quan se li va aixecar la falda de la jaqueta (una Valentino blau marí de l’any anterior amb uns gafets vistosos al coll) en intentar que l’advocat sorrut es girés cap a ell. En el toc de corrupció que li envoltava els llavis extremament molsuts hi vaig veure alguna cosa que em va recordar el Cupido preciós i burleta de Caravaggio. Un rellotge d’or brillava al seu canell, però duia pantalons i sabates barats. Interessant. En Guiche es va girar per parlar amb ell. No semblava que estiguessin discutint, més aviat que el jove li demanava alguna cosa amb una expressió entre persuasiva i suplicant. En Guiche va fer que no amb el cap, va obrir la porta, es va aturar i va tornar enrere per dir alguna cosa més. El noi va assentir i va marxar per on jo havia vingut, per l’altra banda de la vorera. La porta es va tancar. Em vaig girar, vaig guardar el telèfon, vaig travessar el carrer en direcció al bloc de pisos i em vaig quedar glaçada quan la porta es va tornar a obrir. Però en Guiche només tenia ulls per al noi. Es va quedar plantat a la porta i el va mirar marxar fins que va tombar a l’esquerra cap a la Rue Saint-Louis en l’Île i va desaparèixer de la vista. Tan bon punt vaig sentir que es tornava a tancar la porta, vaig trotar per on havia marxat el noi i vaig girar pel carrer principal de l’illa que, ara que ja es feia de nit, estava atapeït de botiguers que tornaven a casa i dels primers turistes que anaven cap als restaurants. Buscava per les voreres el guspireig de la màniga del noi. Quan el vaig trobar, ja havia recorregut mig pont en direcció a Notre Dame. Vaig accelerar el pas, alleujada en veure que s’havia aturat per encendre una cigarreta mentre mirava el Sena amb les celles arrufades en un gest premeditat. «Sap que és guapo».

Mentre fumava, em vaig posar la pashmina barata de color taronja llampant que havia comprat abans en una de les paradetes de la vora del riu. Havia pensat de fer-la servir com a disfressa per seguir en Guiche. Ara, si em veia el noi, es fixaria en el mocador, i em tornaria a fer invisible quan me’l tragués. Almenys això diu en John le Carré. Es va acabar la cigarreta i va llançar la burilla al riu, va mirar el telèfon en un acte reflex i va continuar caminant. Havia d’admetre que allò de seguir algú era divertit. «Ser al centre del món però romandre amagat per a tothom… L’espectador és un príncep que gaudeix a tot arreu del seu anonimat». Potser aquella era la sensació que més m’agradava, l’aïllament total que em proporcionava l’anonimat total, quan ningú no sap qui ets ni on ets.

Vaig seguir el noi sense dificultats fins a la font de Saint-Michel, i després pels carrers estrets del Quartier Latin, amb els seus cartells llampants que anunciaven locals de kebabs. Feia fred i vaig donar gràcies quan va entrar en un dels locals i el vaig poder seguir dins aquell lloc calent i greixós. Vaig fer veure que em mirava el cartell de la carta mentre ell feia una encaixada per damunt el taulell amb el jove de la fregidora de patates, que li deia alguna cosa en àrab. Vaig fer cua mentre xerraven, aliens als clients cada cop més impacients, fins que el cambrer es va arronsar d’espatlles i va preparar un kebab de pollastre amb una porció exagerada d’amanida i patates entaforada dins el pa de pita, i l’hi va donar amb un gest de cap i una picada d’ullet molt obvis. El noi va allargar el braç amb entusiasme per agafar-lo i vaig veure que el rellotge era un Rolex. Semblava autèntic. Com era que un home amb un rellotge com aquell gorrejava kebabs? Se’l va endur a fora per menjar-se’l dret en una de les dues taules altes que hi havia, i el vaig veure pessigant el kebab i posant-se els trossos a la boca amb molta cura, en un intent evident de no embrutar-se la roba ni les mans, mentre jo em bevia el cafè curt que havia demanat. En acabat, ens vam tornar a posar en marxa: primer cap a un McDonald’s del mateix carrer, on es va aturar per anar al lavabo; després de tornada al riu, cap a l’est en direcció al Centre Pompidou; i, finalment, encara més cap a l’est. Era un objectiu fàcil perquè s’aturava cada poques illes de cases per mirar el telèfon, però la caminada era llarga i, tot i que tenia la boca desagradablement seca pel cafè, no em volia arriscar a perdre’l aturant-me a comprar aigua. Va seguir vagant pels carrers tota una hora. Ja eren les vuit del vespre tocades quan per fi va seure a la terrassa d’un cafè de Belleville. Era una part de la ciutat que temps enrere no m’hauria imaginat mai que coneixeria: fins i tot semblava que les estovalles de les taules de la cafeteria miraven amb desdeny en què s’havia convertit el barri. A contracor, vaig treure’m la pashmina i vaig seure a l’altre extrem de la terrassa. El cambrer no tenia pressa per servir ningú; al final, em va portar un Beaujolais horrorós i va dur un Ricard al noi. Una meravella per a l’alè. Em vaig fer durar la beguda la mateixa estona que ell, que em va semblar tot un any. El noi anava tocant el telèfon amb aire distret mentre jo llegia l’últim Houellebecq entre mirades furtives i xarrups a la desagradable beguda.

Estava segura que no m’havia parat atenció fins al moment, però només hi havia unes altres dues taules ocupades a la terrassa i, quan vaig passar una pàgina, vaig notar que em mirava. Vaig alçar la vista i el vaig mirar un instant, perquè la manca d’atenció total hauria pogut semblar sospitosa. Les pestanyes gruixudes i negres del noi van aletejar seductorament. Vaig abaixar la mirada cap al llibre. Passada una estona, es va aixecar. Jo ja havia deixat les monedes per pagar la beguda a la safata, per estar a punt per marxar quan ell se n’anés, però m’ho vaig prendre amb calma i em vaig recollir els cabells en una cua mentre l’observava caminar decididament cap a la cantonada del carrer. Havia estat fent temps, però ara havia d’anar a algun lloc. Em vaig quedar uns trenta metres darrere d’ell, sense perdre’l de vista, i vaig esquivar una dona vestida amb estampats africans llampants que empenyia un cotxet de nadó que trontollava i un camió refrigerat que descarregava a la porta d’una carnisseria halal. El noi es va ficar en un carreró sense sortida on s’hi arrengleraven edificis de pisos, amb un bloc brutalment modern que formava una barrera perpendicular, desagradable fins i tot per als estàndards del vintè arrondissement. Un avi àrab vestit amb una gel·laba d’un color terrós seia en una taula a la porteria, sota un llum de neó que feia pampallugues, absort en una partida de solitari. Vaig veure la resplendor alarmant d’unes dents d’or quan va saludar el noi, que va entrar al vestíbul i va baixar per unes escales que hi havia a la dreta, sota un senyal que indicava una sortida. Potser vivia allà.

El porter no va alçar la mirada del joc.

—Ets amiga de l’Olivier? —va tutejar-me amb familiaritat.

—Eh… Sí. —Fos qui fos l’Olivier.

—Vint.

Li vaig donar un bitllet i vaig seguir el noi a l’interior.

En l’època en què Caravaggio pintava, quan hi havia tota mena de nous mons esperant que els descobrissin, n’hi havia un els corrents del qual brunzien sota la superfície de la vida quotidiana de tota Europa, de les estepes eslaves a les diminutes parcel·les d’Anglaterra. Els qui el coneixien l’anomenaven «el món dels espies», la terra ombrívola de l’espionatge. Feia servir mètodes sovint tan poc elaborats com la tinta de suc de llimona o els codis llatins i es movia a la velocitat que galopava un cavall, però era tan poderós que era capaç de redibuixar les fronteres dels regnes, massacrar ciutats senceres, escollir un papa o difamar una reina. Més tard, vaig pensar que tots aquells que buscàvem la nuit ens hauríem sentit còmodes en aquell món. Ens reconeixíem els uns als altres i ens guardàvem els secrets, almenys fins l’endemà al matí. Quan havia anat a viure a París, havia anat a trobar aquell món, i allà era on m’havia trobat en Renaud, i allà, en aquell moment, al peu d’una escala de formigó tacada de pixums darrere una bugaderia abandonada, em tornava a sentir a casa.

Era molt diferent dels locals espectaculars on solia anar amb la Yvette, però aquell lloc hauria estat una mina d’or per als hipsters de Londres o de Manhattan. Un cop vaig haver deixat enrere les rentadores i uns lavabos fastigosos, vaig arribar a un soterrani merdós com qualsevol altre, excepte perquè el vellut vermell de les parets del local no amagava cap ironia. El públic em va agradar immediatament. Era una barreja de gent a la moda de la banlieue amb uns ulls com taronges, bohemis nets i amables de París que havien anat de visita als suburbis, transvestits desorientats vestits com un ramat de bibliotecàries perdudes, amb la barba incipient amagada sota una espessa capa de maquillatge, amb sabates de taló del quaranta-cinc ben polides i ofegats per una cultura que, tot d’una, t’exigia que et tallessis la cigala per demostrar el teu compromís. Tot plegat era depriment, però també m’agradava.

Era evident que el local era més un bordell que no pas un autèntic club orgiàstic: uns quants oficinistes nerviosos amb vestits barats i cara de no ser allà escollien amb qui volien fer negoci entre una munió d’efeminats que gesticulaven, feien morrets i rondinaven a la barra. No em va sorprendre que el meu objectiu se sumés a aquest últim grup. En feia la cara. Passada una estona, es va disculpar amb els seus camarades per anar al que devia ser la sala fosca amb un paio jovenet que es feia girar l’anell de casat al dit mentre seguia el noi a través de les cortines de vellut. Van tornar en menys de deu minuts, però aleshores jo ja sabia que «l’Olivier» era un habitual. El paio va tocar el dos immediatament, de camí a posar en marxa el seu Renault per fer el viatge culpable de tornada a casa. El meu noi va marxar poc després. No em vaig molestar a seguir-lo; ja tenia prou material per reflexionar-hi. A més a més, em venia de gust fer una altra copa. Potser massa copes. Se’m va acudir que aquell paper se’m donaria bé: mai no havia pensat que fos prou disciplinada per a l’alcoholisme, però qualsevol hauria estat d’acord que tenia un munt de merda per oblidar.

Mentre bevia, vaig pensar en en Guiche, el noi i la mena de relació que podien tenir. En Guiche treballava per a en Balenski i, presumiblement, per a en Yermolov, i si vivia a l’Île Saint-Louis era evident que el negoci li anava bé, però imaginava que els nois de lloguer no devien formar part del seu cercle social habitual. La primera vegada que havia vist en Balenski, durant l’estiu que havia passat al vaixell de l’Steve, havia sentit rumors sobre la seva vida privada: tafaneries sobre les festes amb nois que se celebraven a la casa que l’oligarca tenia al Marroc. Potser en Guiche era homosexual, però quina importància tenia? Rússia es mostrava notablement intolerant amb els gais, però allò era França. Vaig demanar una altra copa, també sense gel.

Havia d’esbrinar qui havia explicat el meu passat a en Yermolov. Era d’esperar que en Kazbich ja li hagués comunicat que jo tenia el quadre, però no estava disposada a lliurar-li la meva única moneda de canvi fins que ho sabés del cert. Si intentava tornar-l’hi, era fàcil que acabés morta o detinguda. La relació existent entre el noi i en Guiche semblava l’única altra connexió que podia destapar. Feia molt de temps que no em sentia tan impotent, i havia estat obra d’en Yermolov, el mateix Yermolov que m’havia trobat massa inadequada per als seus quadres. Però ara tenia el que ell desitjava de debò, oi? La tercera obra per complementar els Botticelli que tenia a la seva galeria. Pensar en la frustració que devia sentir pel fet que l’hagués esquivat fins a aquell moment em va concedir un consol patètic. Qui s’havia pensat que era, en Yermolov, per infravalorar-me? No era l’únic que podia ser implacable. Vaig brindar per l’Alvin amb una mà tremolosa i vaig engolir la resta de la beguda, però agafava el got amb tanta fúria que em va relliscar de les mans i es va fer miques damunt la barra. Una gota de líquid ambrat em va tacar la faldilla.

—La puc convidar a una altra copa?

Em vaig girar. Un noi jove, de la meva edat aproximadament, barbut. L’alè li feia olor de col. L’última cosa que em venia de gust era passar per la sala fosca.

—No, gràcies.

Vaig intentar corbar els llavis, però feia molta estona que el meu somriure havia abandonat el local cridant, o sigui que vaig optar per relliscar del tamboret i caure de cul a terra, que probablement no era la meva millor imatge. El noi em va aguantar la bossa amablement mentre em tornava a posar dreta, però estava tan farta d’ell com de mi mateixa.

—Vaig a fe… un sgarret —vaig aconseguir dir mentre trontollava cap a la porta i em contenia per no vomitar el whisky. Em vaig aguantar fins que vaig arribar al carrer, on ho vaig deixar anar tot a la claveguera sota la mirada impassible del vell porter àrab.