18

Vaig obligar en Timothy a anar amb metro fins al Bois de Boulogne. Va rondinar, però després de dur-lo de compres m’havia quedat amb només uns pocs milers en efectiu i encara no era ni a prop de qui fos que m’havia delatat. A mi, la roba tant me feia. A aquelles alçades, ja havia après que tenir un aspecte massa immaculat et marcava immediatament com una nova rica. El que importava era mostrar una confiança sense fissures; per això un duc pot anar a sopar amb un polo vell. Almenys això era el que havia llegit a Tatler. Vaig trobar adient uns pantalons Miu Miu amb la cintura alta i uns botons divertits i infantils, acompanyats d’una camisa blanca i masculina Comme des Garçons, i d’unes sabates sense taló. Avui dia, les cambreres són les úniques que es posen vestits de nit. En Timothy anava radiant amb una jaqueta d’esport, botes, una samarreta nova i un fulard Paul Smith, per afegir-hi un toc d’style anglais. Havia dedicat una estona considerable a afaitar-se dues vegades i aplicar-se el punt just de Touche Éclat, i havia d’admetre que el resultat era prou encisador. Hauria pogut ser model; esperava que aconseguís arreglar les coses amb l’Édouard i gaudir d’una oportunitat.

Les petxines solapades de Gehry, com una Òpera de Sydney tombada, van despuntar per sobre els arbres del parc mentre ens apropàvem a l’edifici Vuitton. L’espectacle commemorava els vint anys dels artistes del districte 798 de Beijing. La il·luminació de la galeria formava caràcters xinesos daurats i negres que es barrejaven amb el logotip de la marca i després se’n separaven. Entrar-hi suposava tornar a la meva antiga vida, o com a mínim a la vida de l’Elisabeth Teerlinc. Mentre ens acostàvem a la persona que donava la benvinguda a l’acte, els peus ens van cruixir sobre un camí de fragments de porcellana, una referència a la fotografia publicitària d’Ai Weiwei el 1995, en què va trencar un gerro que suposadament pertanyia a la dinastia Han. Els cambrers, uniformats amb vestits Mao daurats, carregaven safates de còctels servits en tasses de te pintades amb eslògans comunistes. Vaig demanar aigua mentre observava el públic amb avidesa, a punt per adoptar el paper d’Elisabeth si se m’acostava algú que em reconegués del circuit artístic. Un cop vam tenir les begudes, en Timothy em va arrossegar a través dels convidats sense ni tan sols mirar les peces que s’exposaven. Vam recórrer l’espai dibuixant un cercle en el sentit contrari a les manetes del rellotge i, quan fèiem la segona volta, vam veure l’Édouard, guarnit amb un vestit fosc i una camisa blanca de coll obert. Vaig romandre en segon terme mentre en Timothy se li acostava. Es van donar la mà discretament i els vaig observar uns minuts mentre xerraven, amb en Guiche inclinat endavant com si li estigués explicant una història. L’Édouard semblava la viva imatge del tipus gai amb comportament heterosexual: discretament atractiu, professionalment confiat. Si no hagués sentit a parlar del que havien fet a Tànger, no m’hauria cregut mai de la vida que tots dos haguessin mantingut cap relació que no fos d’amistat ocasional.

Mentre en Timothy separava l’Édouard dels convidats i se l’enduia cap a l’ombra d’una escultura de goma enorme d’un Buda obès que feia cabrioles, em va fer un senyal subtil amb el cap i em vaig dirigir cap a ells. En Timothy va anar a fer una ullada a l’exposició i jo em vaig acostar a en Guiche.

—Monsieur Guiche? Bona nit. Em preguntava si podria…

Només li volia preguntar si podíem parlar en privat, però la reacció d’en Guiche no va ser tan positiva com m’esperava. El seu somriure social distret es va glaçar en veure’m la cara, i llavors va començar a recular com si li hagués clavat un cop de puny.

—Monsieur Guiche?

Va mirar al meu darrere i la seva expressió va canviar de la sorpresa a l’alarma.

—Tots dos? Aquí? Però què collons…?

Em van sorprendre tant el llenguatge que feia servir com la vehemència del seu to.

—Jo…

En Guiche no em parlava a mi. Em va fer a un costat bruscament d’una empenta i, en girar-me per veure què mirava, vaig copsar, sota la cama rodanxona en plena pirueta del Buda, un cap calb i brillant amb una taca de tinta sota l’orella que em resultava familiar. En Yuri. Li donava l’esquena, i en veure que es movia cap a en Guiche el vaig esquivar desplaçant-me cap a un costat. Em movia per instint, sense processar encara què implicava que el rus fos allà. Em vaig obrir pas a empentes entre el grup que envoltava les safates amb begudes de la sortida —«Cap allà no, no siguis idiota»—, vaig fer mitja volta, em vaig ajupir sota el braç esquelètic d’una concubina de filferro guarnida amb una màscara de Madame Mao i vaig caminar a bon pas, sense córrer, cap al revolt de l’escala d’on havia vist que sortien els cambrers. Hi havia un passadís que donava accés a una cuina, on una brigada de xefs uniformats servien als plats rotlles en miniatura de llagosta.

—Madame? Les toilettes sont par là —va indicar-me un d’ells amablement, però jo vaig deixar el got d’aigua i em vaig obrir pas, segura que hi hauria alguna sortida d’emergència. Vaig veure el senyal vermell.

—Madame! Vous ne pouvez pas…

—Désolée, excusez-moi —vaig disculpar-me amb timidesa, però vaig prémer la barra de la porta cap avall i em vaig esmunyir cap a la penombra abans no em poguessin aturar. Vaig córrer sense cap destinació concreta, envaïda per una estranya eufòria provocada per la urgència. Em sentia desconcertantment forta, com si habités el meu cos per primer cop en molt de temps. Vaig saltar una tanca amb l’esperança d’allunyar-me de l’edifici tant com em fos possible. Passats uns vint segons, vaig mirar enrere, cap a la sortida d’incendis oberta, i vaig veure que despuntava un cap amb barret i amb una expressió desconcertada. Vaig distingir una filera de cotxes que esperaven els convidats; els conductors fumaven i xerraven, fent temps fins que sortissin els seus clients. Hi havia llums làser que planaven des de la teulada; una d’elles em va enxampar de ple i el logotip em va passar per sobre la camisa clara. Em vaig ajupir fins que va acabar de passar perquè no em delatés i, tot seguit, vaig caminar encorbada com un cranc, vaig passar per sota la tanca de filferro, en direcció a un bosquet d’arbres ben cuidats —«Hi haurà guàrdies? No hi ha temps»—, i vaig anar esquivant troncs fins que vaig desembocar en una altra carretera, ja a la zona del parc del Bois. Vaig recórrer una de les avingudes que travessaven el parc i vaig arribar a una cruïlla. Vaig fer una ullada als indicadors i vaig enfilar cap a on posava «Étoile». No hi havia ningú al carrer, però de tant en tant passava algun cotxe pel costat a poca velocitat i els fars em feien arronsar de por. Vaig pensar que devien anar a pescar companyia. Temps enrere, el Bois havia estat l’aparador del demi-monde de París, hi desfilaven cortesanes espectaculars —les «devora-diamants»— en els seus carruatges amb farbalans. Vaig passar pel costat d’una camioneta que mandrejava per la zona i vaig suposar que els locals mantenien viva la tradició. Més endavant, el carrer es tornava a bifurcar, però allà no hi havia senyals. Vaig buscar un taxi sense èxit i vaig decidir anar pel carrer de la dreta aleatòriament. Cada segon que passava veia en Yuri travessant la ciutat abans que jo, saludant el recepcionista xinès, pujant l’escala cap a la meva habitació…

«Ja n’hi ha prou. Potser ha estat una coincidència. Que jo sàpiga, en Yermolov podria ser a la ciutat per anar a la festa de Vuitton, una escala més en la caravana de l’art. No té per què voler dir res. Sí. Segur».

S’havia fet del tot de nit, la suor se m’eixugava damunt la pell i jo tremolava sota la camisa de cotó empastifada. Se sentia olor de salsitxes, i l’aroma sucós em va fer bramar l’estómac. Vaig girar per una cantonada i gairebé vaig caure damunt una dona rodanxona que estava plantada en una cadira de càmping enmig de la vorera estreta, entre la carretera i els arbres.

—Ai, em sap molt de greu, perdoni!

—Busques companyia, reina?

—No, em sap greu. Només m’he perdut. Em podria dir, si us plau…?

La dona es va aixecar, i tot i que devia fer prop d’un metre noranta d’alçada, a la llum somorta del fanal que hi havia damunt la taula del seu davant vaig trigar un minut a adonar-me que aquella dona era un home. Un home completament maquillat, amb una perruca de niló vermell penosa i un vestit minúscul amb estampat de zebra molt tibat sobre un parell de colossals pits falsos.

—T’has perdut?

—Només he d’arribar a Étoile. Tinc una mica de pressa.

La manera més ràpida de tornar al Marais era agafar la línia u del metro fins a Bastille. Mentre els ulls se m’ajustaven a la llum, vaig veure que tenia la parada prou ben muntada. A la taula hi tenia una ampolla de vi negre mig buida, dos gots, plats, una baguette, coberts i un pot de mostassa. Al costat de la taula hi havia un fogonet de càmping amb una paella on espetegaven alegrement unes salsitxes merguez. Sota els arbres, hi havia aparcada una camioneta amb les portes del darrere obertes, més enllà de les quals es distingia un matalàs doble, una nevera portàtil i un petit gerro amb roses artificials enganxat amb cinta adhesiva a la maneta interior.

A la meva bossa de mà amb prou feines hi cabien la cartera i les claus, però el telèfon, no. Vaig furgar a l’interior a la recerca d’efectiu.

—Si em pogués trucar un taxi, li pagaria la trucada amb molt de gust.

—De debò, reina, que baixes de l’hort?

No tenia temps per a allò. En Yuri ja devia estar provant la meva Crème de la Mer mentre esperava per matar-me a l’hotel. Em vaig girar per marxar, però vaig notar un gran palmell a l’espatlla i vaig estar a punt de rugir.

—On vas?

Em vaig redreçar.

—Ja t’he dit que tinc pressa. Tant me fa si tens un matxet juntament amb el que sigui que amagues al tanga, et pots quedar els diners, d’acord? Però a mi deixa’m en pau.

Va recular i va gesticular alçant els canells peluts.

—D’acord, d’acord. Ça va, quoi. Vull dir, si vols, et porto.

—Em portaràs?

—Cinquanta euros. Tinc un ciclomotor aquí al darrere.

—Doncs gràcies. Perdona per les molèsties.

—Tant se val. Aquí tampoc no hi anava a fer gaire cosa, aquesta nit. Hi ha un cony de festa per allà i els clients no s’acosten. Vols una mica de merguez?

—Això… gràcies, però no puc. De debò que he de marxar.

—Com vulguis. Tinc un casc de sobres.

Mentre tapava les salsitxes amb un plat i guardava els estris a la part del darrere de la camioneta amb molta traça, em va dir que es deia Destiny-amb-i-grega. En realitat, sí que em venia de gust un sandvitx. Potser em podia quedar allà, vivint al bosc, dormint a la camioneta, sense que ningú no m’emprenyés. Podia anar a buscar herbes, arreglar aquella perruca, millorar el negoci. Potser no seria una mala vida.

—Som-hi. Posa’t això, reina —va dir la Destiny mentre treia una Mobylette vella de darrere un arbre—. Normalment deixo la camioneta aquí. És més còmode, perquè la policia la vigila.

—De fet, vaig a l’onzè arrondissement. Et va bé?

—Cap problema. Hi serem en un momentet. —Mentre parlava, es comprovava el pintallavis al retrovisor i s’arreglava els rínxols de niló encarcarats que li despuntaven del casc—. Abans era taxista. Puja.

No totes les nits va una pels Camps Elisis amb moto amb un transvestit i amb els cabells al vent càlid. Potser hauria gaudit del trajecte i tot si no hagués estat perquè els semàfors em semblaven una pausa de camí cap a la mort. Mentre vorejàvem la Bastille, premia els amples malucs de la Destiny amb tanta força que em va fer por fer-li un blau. Se’m va acudir la idea esbojarrada de demanar-li que pugés amb mi, però no s’ho mereixia. Li vaig demanar que s’aturés a la cantonada del carrer, li vaig pagar els cinquanta euros i em vaig acomiadar d’ella amb un gest alegre mentre s’allunyava amb la moto.

Vaig preguntar al recepcionista si algú havia demanat per mi, però només vaig obtenir un gruny per resposta. Vaig notar que se m’accelerava el cor en entrar a l’habitació, però el pànic que m’havia envaït en veure en Yuri havia cedit el lloc a una sensació diferent i que coneixia millor, amb la dilatació de les pupil·les i la injecció d’adrenalina en quantitats industrials. Fins i tot era possible que tingués un lleig somriure als llavis. «Hola, guapo». En quin moment havia oblidat que la ràbia em podia fer sentir tan bé?

Però l’habitació era buida, tot continuava tal com en Timothy i jo ho havíem deixat, i l’únic so que se sentia era el del meu panteix suau. Vaig seure al llit, vaig respirar fondo amb el cap entre els genolls i, curiosament, em vaig sentir decebuda. L’acceleració davallava i la por tornava lentament a omplir el silenci. Amb les mans tremoloses i els palmells amarats d’una suor enganxosa, vaig treure la Caracal del matalàs i me la vaig entaforar a la cintura dels pantalons. Vaig arreplegar els passaports i els diners i, sense compassió, vaig reduir a la meitat la roba que duia per fer la maleta més lleugera. Em notava la boca pastosa i vaig beure una mica d’aigua de l’aixeta amb la mà mentre guardava al necesser tot el que hi havia al lavabo. És estrany que sempre sembli tan important guardar el raspall de dents a la bossa quan de fet te’n pots comprar un a qualsevol lloc. Llavors vaig sentir les passes. Per fi.

A la porta no hi havia cap baldó interior, només la ranura per a la targeta de l’hotel, que fallava la meitat de les vegades, però no creia que en Yuri hagués tingut gaires problemes per persuadir el recepcionista perquè li’n donés una. Clic. Pausa. Em vaig imaginar el llum vermell d’alarma fent pampallugues. Em vaig preparar, amb l’esquena repenjada a la paret, de cara a la porta, i aguantant la pistola amb totes dues mans per mantenir-la ben agafada. «Apunta i dispara. Clic. Deixa anar». No tinc gaire bona punteria, però les habitacions dels hotels de París són minúscules. Sort que en Timothy va cridar el meu nom abans d’obrir la porta perquè, si no, li hauria rebentat el cap.

—Judith? On has anat?

Va trigar un moment a entendre que l’objecte que tenia a les mans era una pistola de debò, i jo vaig trigar un altre instant a entendre que no era la primera que veia. Evidentment, les coses a Rabat havien estat força més dures que com me les havia pintades. La cara se li va envellir deu anys mentre em parlava a poc a poc, amb un fil de veu.

—Abaixa això, si us plau. D’acord? Abaixa-ho.

M’ho vaig rumiar.

—Em penso que encara no l’abaixaré. Tanca la porta. I no facis soroll.

Va obeir.

«Encara ets a temps de fer-ho. Podries veure com li esclaten els pulmons, veure les bombolles grosses i vermelles, veure’l rebolcar-se, veure com s’ofega en la seva pròpia sang. Endavant. Agafa’t l’avantbraç i prem el gallet. No seria la primera vegada».

Fent un esforç, vaig abaixar el canó de la pistola a través d’un dens camp de força. «Ara, no».

—El teu amic m’ha reconegut.

—Què dius?

—L’Édouard Guiche. Em coneixia. Això ens deixa dues opcions. O em convences que no saps res de tot plegat, o la teva cara acaba a l’altra banda del passadís. Pren-te el temps que necessitis.

—Això és per aquell paio rus, oi?

—Digues-m’ho tu.

—Aquesta nit, l’Édouard estava genial al començament, semblava l’Édouard d’abans. M’ha dit que demà havia de sortir una estona, però que podia passar la nit amb ell. M’ha dit que m’havia de donar una cosa, que tot seria diferent. I llavors…

—Què ha passat?

—Com vols que ho sàpiga? Has aparegut i, de sobte, t’has esvaït. No entenia què passava. L’Édouard parlava en rus amb aquell paio gros. Parla rus, saps? —va dir amb un orgull que sonava convincent.

—Tant és. Continua.

—Doncs he anat a veure on t’havies ficat i, quan he tornat, ja no hi eren. He intentat trucar-li, però té el telèfon apagat. I aleshores he tornat cap aquí. Ha estat vergonyós que fugissis corrent d’aquella manera. I m’ha dit que tenia alguna cosa per a mi —va repetir en un to petulant.

Vaig sospirar i em vaig enretirar els cabells de la cara. En Timothy va fer un bot enrere. Havia oblidat que encara tenia alçada la Caracal. Me la vaig apartar del cos i li vaig ensenyar com posava el fiador.

—Em sap greu. Queda’t aquí assegut un minut, vols?

La reacció d’en Guiche en veure’m només podia voler dir una cosa: ell era qui s’esperava aquella nit a la Place de l’Odéon. En Guiche era qui havia de recuperar la segona pintura de la carpeta. No se l’havia enduta perquè ho havia fet jo, però en aquell moment en Guiche no podia saber res ni de mi ni del que havia fet. No havia pogut lliurar el quadre a en Yermolov i ara en Yuri ens acabava de veure junts. En aquell precís instant, el goril·la era amb en Guiche. Vaig deixar la pistola amb compte.

—Val més que te’n vagis —vaig dir—. Agafa les teves coses i marxa. No tens cap necessitat d’involucrar-te en aquest afer.

—Què passa? Si us plau, explica’m per què fas això. Què passa amb l’Édouard?

Vaig reflexionar.

—Has dit que has trobat l’Édouard… afectuós?

—Sí. Potser no semblava gaire cosa, però per com em mirava, he vist clar que…

Encara em podia fer servei. Si en Yuri i en Guiche em buscaven, en Timothy podia ser una barrera entre nosaltres. Un hostatge, bàsicament.

—Em penso que l’Édouard podria estar en perill —vaig dir finalment.

—Truquem a la policia?

—No podem. Jo… no puc. Però l’he de veure.

—Llavors em quedo amb tu. Si l’Édouard està en perill, el vull ajudar.

Possiblement era la primera cosa realment sincera que em deia.

—D’acord. Doncs hem de marxar. Ara mateix.

En Timothy va entaforar les seves coses a la bossa de Saint Laurent on duia tota la roba bona i em va seguir amb obediència desconcertada a la Rue de la Roquette on, passats uns minuts angoixants, vaig aturar un taxi. Vaig demanar al conductor que ens dugués al pont de Sully, al mateix lloc on havia vist per primera vegada en Timothy, prop del domicili d’en Guiche, a l’Île Saint-Louis.

A l’illa hi havia una gentada, i els restaurants i cafès estaven atapeïts de gent que xerrava o fumava amb l’abric posat sota les estufes d’exterior. Vaig fer una ullada ràpida al rellotge i vaig comprovar que encara era d’hora, tot just les deu. Vaig trobar una taula i vaig demanar dos gots de vi blanc.

—Gira la cantonada i truca al timbre. Si et contesta, envia’m un missatge de text.

En Timothy va desaparèixer. Em vaig arribar a preguntar si tornaria seguit per en Yuri, i això si tornava, però va reaparèixer uns minuts més tard, tot sol, i va seure al meu costat.

—A dalt no s’hi veu ningú i no m’han obert la porta. També he provat de trucar-li una altra vegada.

—Llavors l’esperarem.

—D’acord. Així em podràs explicar què passa.

Vaig pensar en l’Elena rient histèricament mentre menjava l’amanida. «Perquè sé massa coses!».

—Timothy, de debò que no puc. Només crec que és possible que algú vulgui fer mal a l’Édouard.

—Té res a veure amb el paio rus per a qui treballa? Com el xicot teu de qui em vas parlar, el del llibre?

—Més o menys. Mira, ja sé que sembla una bogeria, però això és seriós. Només hem d’esperar l’Édouard.

Vaig demanar dos plats de moules frites per passar el temps. En Timothy se’ls va menjar tots dos mentre anava fent viatges a la cantonada per buscar qualsevol rastre d’activitat. Vam continuar allà asseguts mentre la resta de clients anaven marxant fins que, després d’unes quantes miradetes carregades d’intenció i de clavar alguns cops a terra amb l’escombra, el cambrer va començar a apilar les cadires dins el local i ens va plantar el compte sobre la taula amb decisió. Ens vam traslladar al pont i vam seure una altra hora amb les bosses sota el parapet. En Timothy anava fent una ullada al telèfon de tant en tant, però no es va presentar ningú.

—Són prop de les dues. Això no té sentit —vaig rendir-me.

—M’ha dit que havia de marxar, però que abans em volia veure, recordes? Potser vindrà demà al matí —va suggerir.

—Suposo que sí.

Ens vam arrossegar fins a l’Hôtel Ibis, prop de la Place d’Italie, i vaig demanar a en Timothy que ens registrés amb el seu carnet d’identitat. Li vaig donar prou diners en efectiu per pagar l’habitació. No volia ni pensar en quant em quedava. Com de costum, ens vam mantenir educadament cadascú a la seva banda del petit llit de matrimoni després de ficar-nos-hi vestits, però cap dels dos no va dormir gaire. Possiblement fos perquè m’aferrava a la Caracal. Vaig mirar els llums dels primers cotxes del matí, cada cop més nombrosos, a través de la cortina prima de l’habitació, mentre sospesava opcions i esperava que es fes de dia. Jo havia dit a en Kazbich que tenia el Caravaggio. En Guiche era la persona que l’havia de recollir inicialment. Podia dir a en Guiche que el tenia i oferir-me a retornar-l’hi si em deia qui era la font que m’havia traït a en Yermolov, si és que ho sabia. Però, qui podia ser? Em vaig cargolar sota el cobrellit prim, rebolcant-me en la meva pròpia impotència. Tot de noms em feien voltes pel cap. Què era allò que havia dit Brodsky? Que viatjar a la velocitat de la llum produïa unes vistes borroses? Cony de russos. La Masha era morta. En Yuri era a París. Hi havia anat a buscar en Guiche. Llavors, potser… Merda.

—Timothy! Lleva’t. Ara mateix. Hem de tornar.