10

Vaig passar la resta de la tarda estirada al llit, clavada allà pel pes que duia al cor. En Yermolov ho sabia. L’Elena ho sabia. Per què no anava i posava jo mateixa un anunci al Corriere della Sera? Era l’única cosa que podia fer per deixar de mirar sota el llit per veure si en Romero da Silva estava a l’aguait per acabar-ho d’adobar. Allò no s’acabaria mai. Què se suposava que havia de fer? Llançar l’Elena Yermolov a la llacuna juntament amb el seu guardaespatlles? Molt graciós, tot plegat. Com a mínim algú riuria.

Em vaig donar un clatellot mental. L’havia encertat en pensar que el zersetzung era cosa d’en Yermolov: que l’Elena hagués fet servir el meu nom real ho confirmava. Però qui els ho havia explicat? Vaig rememorar la conversa que havia mantingut amb en Yermolov mentre sopàvem a la seva residència d’estiu. No havia dit alguna cosa sobre París? Em vaig mossegar els artells de frustració. Ho sabia fins i tot abans de demanar-me que anés allà. I jo havia estat tan orgullosa, tan encantada. Però ara no era moment de tenir cura del meu orgull ferit. El relat incoherent de l’Elena sobre el divorci tenia una mica de sentit. En Yermolov volia que jo taxés la col·lecció per sota del seu preu i pensava que podia exercir pressió: un argument terriblement plausible. Però i les «amenaces» a la seva dona? No donava gaire valor a la xerrameca fosca de l’Elena, però la seva urgència suggeria que es creia la seva pròpia història. Estava preparada per desafiar el seu marit i havia esmentat un quadre. Tot allò, d’alguna manera, tenia a veure amb un quadre. Així doncs, havia de continuar. No em podia protegir sense saber coses, de manera que havia de trobar-me amb ella. Anar a poc a poc, assabentar-me de tant com pogués.

Cap a les set de la tarda havia recuperat la meva cara. Al moll em van fer pujar a una llanxa Riva de color mel, a la cabina inferior de la qual em reuniria amb la senyora Yermolov. El negre m’havia semblat el color apropiat per anar a l’illa cementiri de San Michele: uns pantalons de muntanya i un jersei llis de coll rodó, però en l’últim moment em va semblar massa ninja, així que hi vaig afegir un xal de caixmir turquesa per protegir-me de la brisa nocturna de la llacuna. Vam salpar sobre l’aigua verdosa i vam romandre en silenci, admirant les vistes interminables i perfectes del Gran Canal, dues senyores en un passeig estranyament romàntic. El goril·la anava dret a la proa amb el patró i fumava amb ímpetu. La barca va anar cap al Cannaregio i en uns minuts vaig notar a sota nostre l’onatge més fort de la llacuna oberta. A mi també em venia de gust una cigarreta, però a mitja travessia l’Elena va començar a fer cara de mareig i em va semblar més considerat no fumar. Quan ens vam aturar a San Michele, es va aixecar un moment i va posar el cap entre les cames, maniobra gens fàcil anant encotillada en un vestit de nit Versus i amb uns talons de deu centímetres.

—La barca ens esperarà —va anunciar amb grandiloqüència—. Havies estat mai aquí?

No. Henry James podia haver dit que Venècia era el sepulcre més bell del món, però no era una idea que darrerament sentís la necessitat d’estudiar.

—És a la secció grega. Anem.

A diferència de la resta de la ciutat, San Michele es manté amb molta cura, amb bulbs de teix sortint entre els maons de les galeries. Els talons d’agulla de l’Elena es torçaven amb feixuguesa sobre la grava, però ella avançava sense problema, agafant-se les espatlles, fent honor a Diaghilev.

—És aquí.

El monument era de pedra de color crema i marfil, i el text commemoratiu estava esculpit en ciríl·lic. L’Elena va seure còmodament a la tomba del costat i va treure de la seva bossa una ampolla d’Stoli i tres gotets de te.

—Un per a tu, un per a mi, i un per a l’Amo —va explicar, mentre servia el vodka.

Vam brindar sobre la tomba i cadascuna va exhaurir el seu got abans que l’Elena buidés el tercer sobre la pedra. Em preguntava si eren els vessaments d’alcohol el que la mantenia tan brillant. Em vaig encendre la cigarreta que tenia en ment i vaig atansar-li el got perquè me’l tornés a omplir.

—Que no li n’oferirem un a Stravinski? —vaig comentar en to familiar, adient a aquella festa de còctel demencial—. És onze tombes més enllà.

—Ha! —va rebufar l’Elena—. Només plagiava.

M’havia fallat la tàctica.

—Així que eres ballarina? —vaig provar.

—No gaire bona. Durant uns anys vaig voler entrar a l’acadèmia Bolshoi, però no era prou bona. I aleshores vaig conèixer en Pavel. —Va tornar a rebufar i es va acabat el got de vodka—. He pensat que aquí podríem parlar.

—Em sembla bé. Aquell vespre a la casa de la platja no era la primera vegada que em veies, oi que no, Elena? I tampoc no ens vam conèixer al casament de la Carlotta. La primera vegada que em vas veure va ser al vaixell d’en Mikhaïl Balenski.

Balenski, conegut com «l’Home de l’Stan», era un famós traficant d’armes convertit en empresari que havia convidat l’Steve a una festa quan jo m’estava al Mandarin. La Carlotta s’havia fet passar per la promesa de l’Steve mentre jo feia espionatge industrial sota la coberta. Tinc bona memòria per a les cares, i la de l’Elena, massa bronzejada i desafortunadament retocada, m’havia cridat l’atenció de seguida que havia pensat en aquella festa.

—Doncs sí. Per això vaig donar per fet que eres una… meuca, dius tu?

Les campanes de la rabassuda basílica en miniatura van tocar les vuit per les avingudes de tombes.

—No em diguis que tanca el cementiri?

L’Elena va somriure amb ironia.

—Estem en una visita privada, cortesia d’en Pavel. En trauré partit mentre pugui. Així doncs?

Vaig agafar aire.

—Així doncs… El 2007 la col·lecció Rostropóvitx va sortir a subhasta en una de les grans cases de Londres. La venda es va cancel·lar en l’últim moment perquè un comprador rus va adquirir la totalitat de les peces per uns vint-i-cinc milions de dòlars. Va prometre retornar-les a Rússia, un gest patriòtic que li va fer guanyar popularitat. Vols que continuï? —vaig preguntar, ja que semblava que l’Elena amb prou feines escoltava. Tornava a furgar en la seva bossa—. Em vols espantar —vaig continuar— perquè tu mateixa estàs espantada. Vols un quadre que puguis entregar a l’Estat rus com a garantia subsidiària que et protegeixi. Com aquell empresari va fer amb les peces Rostropóvitx.

Va aixecar la mirada amb un somriure als llavis i em va atansar un parell de fotocòpies.

—Ets molt ràpida.

—O ets ràpida o estàs morta.

—Què? —va semblar espantar-se.

—No res. Perdona.

Vaig fer un cop d’ull als papers que m’havia donat. Impressions de l’edició per a Internet d’un diari italià: l’informe de l’assassinat d’un marxant d’art anglès, en Cameron Fitzpatrick, a Roma; un article breu en francès sobre la investigació policial d’una misteriosa mort en un hotel de prop de la Place de l’Odéon, a París. Tots dos em sonaven.

—Pel que es veu, totes dues som bastant bones investigant. Podem continuar, si us plau? Tinc fred.

—Pren-te una altra copa. —El que l’Elena va dir després em va fer ennuegar—. El meu marit té un dibuix de Caravaggio.

Potser no havia tingut dots de prima ballerina, però tenia autèntic talent per al teatre.

—Això és impossible. Tothom ho sap. Caravaggio no dibuixava: era famós per no fer-ho.

—Així i tot.

—Ha de ser fals: no pot ser autèntic. T’hagi dit el que t’hagi dit…

—No m’ha dit res. Ell i en Balenski el van comprar, junts. Aquest és el quadre que vull.

—Vaig veure un Caravaggio, però era una còpia. Una de boníssima, però una còpia al cap i a la fi. I el teu marit ho sap.

—No és aquest el quadre a què em refereixo. El que et dic jo és un dibuix. Fet aquí, a Venècia.

—Elena, Caravaggio no dibuixava i mai no va venir a Venècia. No sé què creus que saps, però si et penses que faré res respecte d’això, t’equivoques. T’equivoques de mig a mig. Em sap greu que t’ho estiguis passant malament, si realment és veritat, però jo me’n vaig.

Em vaig aixecar i vaig començar a caminar amb decisió cap al moll.

—Espera. Perdona. Espera, si us plau.

Sota la dèbil llum semblava una estàtua del cementiri, amb el seu vestit llarg i poc manejable, de nou amb la mà al voltant del coll. Hi havia alguna cosa en la seva petició que em va fer aturar enmig del vespre grisenc i tranquil.

—No et vull espantar, de veritat. Tant me fa qui siguis o el que hagis fet. Sé com et va trobar el meu marit. Té alguna cosa a veure amb aquell home, el de París. —Parlava amb veu embogida: potser havia començat amb el vodka bastant abans que jo me n’adonés. Tenia prou experiència amb la meva mare com per reconèixer els símptomes. Ara plorava i no parava de fregar-se els ulls mentre les llàgrimes deixaven rastre en el seu maquillatge.

—Au, va, Elena, està refrescant. Anem cap a casa meva i et faig un cafè —vaig oferir. El pis era l’últim lloc on la volia, però tenia un aspecte massa descuidat com per portar-la a un lloc públic. Li vaig passar el braç per les espatlles amb fermesa i li vaig parlar també amb fermesa, però amb suavitat, com havia fet tantes altres vegades cada cop que havia hagut d’arrossegar la meva mare fins al llit—. Au, va. Tornem cap a casa.

L’Elena ho sabia. En Yermolov ho sabia. Si no ho arreglava d’alguna manera, no podria continuar la meva vida com a Elisabeth Teerlinc. I en Yermolov m’havia humiliat. Havia jugat amb mi, i aquest pensament encenia dins meu una flama diminuta que havia quedat oblidada durant molt de temps. Donat que probablement no em podia desfer de l’Elena, havia d’utilitzar-la. Si no ho feia, en Yermolov em podia destruir, i ella ho sabia.

Durant la travessia, va vomitar per la borda de la llanxa, i em va fer l’efecte que això li aclaria el cap. Li vaig demanar al barquer que ens acostés tant com pogués a la piazza i vaig explicar al goril·la que facilitaria a la senyora Yermolov roba neta, ja que no es trobava bé. Ell es va quedar al carrer, davant del portal. Em preguntava si era la primera vegada que el trepitjava. Un cop vam ser a dins de casa, vaig ensumar amb recel, però no vaig sentir res més que l’Spiritus Sancti de Cire Trudon. Vaig preguntar a l’Elena si tenia gana, però ella va fer que no amb el cap amb impaciència, així que vaig fer cafè i al seu hi vaig afegir sucre. Vaig agafar un parell de pantalons de xandall, un jersei i uns mitjons i li vaig dir que s’ho posés tot. Després vam seure l’una al costat de l’altra al divan. Un cop es va haver rentat la cara, i vestida amb roba senzilla, se la veia molt més jove. Vaig tornar a veure com de guapa devia haver estat.

—Han estat aquí —vaig començar—. La gent del teu marit. Han mogut coses de lloc. —No tenia intenció de dir-li exactament quines coses, ni quin missatge creia que m’estava enviant el seu marit.

—Ja m’ho pensava. Així és com treballen al començament. Ell i en Balenski.

—I van comprar aquest suposat dibuix de Caravaggio junts. Així doncs, són amics?

—Amics, col·legues, però ja no. Van fer molts diners amb immobles en aquella època, a Moscou.

Vaig recordar la història que m’havia explicat la Masha sobre la manera com en Yermolov tractava els llogaters que li resultaven incòmodes. Saber que estava involucrat amb en Balenski, que s’havia forjat una reputació bastant dolenta sense cap mena de vergonya, em va deixar bocabadada.

—Continua.

—Van deixar de ser amics quan va passar això —va dir mentre amb el dit gros del peu nu estirava la seva bossa cap a nosaltres i n’agafava el segon retall de diari—. Aquest home, l’home que va morir a l’habitació d’hotel, treballava per al meu marit, i també per a en Balenski.

—Jo el coneixia com a Moncada —vaig revelar. No tenia gaire sentit fingir que no sabia de què em parlava. Sobretot tenint en compte que no havia estat jo qui l’havia mort.

—Eres allà la nit que va morir, oi?

Vaig assentir lentament.

—Li estava venent un quadre. L’hi vaig dur a l’hotel, a la Place de l’Odéon, sí. Vaig marxar abans de… l’assassinat.

—El meu marit ho sabia. Els seus homes vigilaven l’hotel. Allà hi havia un altre quadre; l’home d’en Moncada esperava entregar-lo en nom del meu marit i d’en Balenski. Aleshores van matar el tal Moncada. Però quan el meu marit va intentar trobar el quadre, ja no hi era. En Balenski el va trair, ell va creure que amb tu.

—Espera un moment. El teu marit es pensa que jo vaig agafar el seu Caravaggio? Per això m’ha seguit?

—Em sembla que sí. Creu que el vas… enganyar. Tu i en Balenski.

—Això és una bogeria. I, a part d’això, no ho vaig fer. De veritat que no.

—Això és el que sé sobre tu. La policia italiana interroga una dona que es diu Judith Rashleigh en relació amb l’assassinat d’un marxant d’art, en Cameron Fitzpatrick. La dona obre una galeria a París sota el nom de Gentileschi. Aleshores és vista amb un quadre a la mà abandonant un hotel on han assassinat un altre home. Després… Puf! Gentileschi apareix com una galeria a Venècia, ara oberta per Elisabeth Teerlinc. I el quadre no ha aparegut.

—Com saps tot això, Elena? És estrany. Em pensava que havies dit que el teu marit i tu estàveu separats.

—Estem separats, sí. Però oficialment encara estem casats, mentre ell prepara les coses. Se’m permet —va dir les paraules rebufant amb menyspreu— continuar vivint a les nostres cases, de moment. Però no ens creuem. Aquell vespre a França vaig arribar sense avisar. Volia parlar amb ell.

—I com vas assabentar-te de tot aquest… afer?

—Sóc bona espia. Per alguna cosa sóc russa, oi? Quan vaig saber que en Pavel volia divorciar-se de mi vaig veure que necessitava informació —va afegir amb una rialleta amarga.

Per alarmant que fos el que sabia l’Elena, la seva explicació em va deixar… gairebé alleujada. Si les tàctiques amenaçadores d’en Yermolov tenien com a objectiu fer-me tornar un quadre que no tenia, no trigaria a poder corregir el malentès. El quadre que havia dut a l’hotel de la Place de l’Odéon era un Gerhard Richter petit, adquirit legítimament en una subhasta per Gentileschi. Era una llàstima que no hagués assistit a la venda en persona, ja que les subhastes s’enregistren i suposo que així podria haver-li mostrat com licitava pel quadre, però en qualsevol cas la procedència de l’obra era pública; havia de ser-ho, ja que jo li havia entregat el quadre a en Dave, amb qui ens havíem fet amics a la Casa, on ell havia treballat de mosso de magatzem després d’abandonar l’exèrcit. Gràcies a algunes coneixences que havien resultat molt profitoses tant per a ell com per a mi, ell i la seva esposa s’havien traslladat a un bonic poble prop de Bath, on s’havia reconvertit en professor d’història de l’art. El Richter se l’havia venut per finançar el trasllat al camp. Vaig explicar-ho tan succintament com vaig poder.

L’Elena tornava a desplegar els retalls de diari. Pel que es veia, hi tenia una fe talismànica.

—Accepto la teva història, Judith. Però vull el Caravaggio. Tu tens secrets i ja t’he dit que tant me fan. I suposo que al meu marit, també, si sap que no ets una lladre. M’agradaria que t’oferissis a trobar el quadre per a ell, i que quan el trobessis em diguessis on és. Això és tot.

—Però què és això? Ocean’s Eleven? Per què hauria de fer-ho, Elena?

—Perquè, si no t’hi avens, li diré que he estat aquí. —Va fer un gest cap a la finestra per recordar-me que el seu goril·la era a baix—. Quina coincidència! Totes dues som amigues de la Carlotta. I li diré que he vist el quadre, i primer et matarà i després el buscarà. O podria insinuar a la policia italiana que reobrin cert cas, que et preguntin per què vius amb papers falsos. O també, i això és el que més m’agrada, perquè crec que voldràs ajudar-me.

M’estava amenaçant però també m’estava oferint un joc, per dir-ho d’alguna manera. D’una banda, no em desagradava la idea d’ajudar-la a passar-li la mà per la cara a en Yermolov. No per ella, sinó per mi. De moment jugaria, encara que només fos perquè necessitava desesperadament temps per pensar.

—D’acord, Elena. Escac i mat. Encara que no puc entendre que el teu marit vulgui divorciar-se de tu. Ets una dona brillant.

—Sí —va dir amb tristesa—, sí que ho vaig ser, un dia.