12

I aleshores vaig sortir corrents. Vaixells de passatgers amb cocodrils dibuixats que avançaven regatejant-se els uns als altres, piles de bosses de disseny falses, bagatel·les de plàstic, paradetes de màscares i paradetes de vidre. Maleint que no hi hagués taxis i que Venècia estigués plena de porqueria, avançava ràpidament per la ruta ben sabuda cap a la galeria, seguint el ritme dels peus amb el cap, furgant a la bossa en cerca de les claus quan passava pel vaporetto San Basilio, apujant les persianes de metall amb una estrebada desesperada fins que la visió del que hi havia allà dins em va treure la respiració i vaig tornar trontollant al carrer per recuperar-me. Després, a poc a poc, vaig tornar a entrar i vaig abaixar les persianes un altre cop, i em vaig sumir en el crepuscle submarí. A terra hi havia una munió de papers i es veien brillar trossets de vidre. La superfície de la meva preciosa taula ara era menys preciosa: estava tota tacada amb la nova pintura de les parets i la tinta blau fosc que feia servir per escriure els rebuts a mà. No havien tingut gaire feina —com he dit, m’agrada tenir les coses ordenades—, però barrejades amb els fragments de vidre hi havia les peces de les delicades tassetes de cafè que tenia per als clients, els meus gots taronja de Venini i la gerra, totes les meves eines —cinta, martells, xinxetes—: tot allà amuntegat i trepitjat. Aquell espai buit, que feia tan poc lluïa amb el plaer de ser el meu propi regne, ara exhibia amb menyspreu la seva petitesa. Automàticament, em vaig ajupir per intentar ordenar, sense èxit, i de seguida em vaig aturar. Estava desencaixada i desfeta, i totes les meves coses, triades amb tanta cura, havien quedat reduïdes a escombraries. Vaig esquivar la porqueria i vaig anar a obrir el calaix de baix de l’escriptori, amb una ganyota de dolor. En mirar-hi, vaig tancar els ulls d’alleujament. La pistola encara era allà.

Havia estat una feina tan ràpida com semblava. No buscaven res; volien espantar. La pistola d’en Moncada era on sempre, sota el fals fons del calaix de baix. La vaig agafar, amb compte de no tacar-me els braços amb la pintura enganxosa, i me la vaig ficar a la bossa. Per un llarg instant em vaig quedar dreta mirant les restes de tot allò que sempre havia pensat que volia. Havia vist instal·lacions pitjors. Potser una galerista millor hauria gargotejat alguna cosa en pintallavis sobre un dels catàlegs destrossats, l’hauria clavat a la porta i hauria esbandit tot aquell caos, però jo havia perdut la paciència pel que feia a acudits visuals. Aquella atmosfera de llum artificial em va recordar la del magatzem de Londres on en Dave i jo havíem passat tant de temps amb els quadres, però la llum era l’única cosa pura que en quedava.

Vaig trigar un moment a assimilar aquell pensament intens i increïble. El que sentia en mirar de nou aquella destrucció no era ràbia, sinó alleujament. El meu subconscient, sempre disposat a jugar brut, va llançar una altra idea. Francament, estava avorridíssima de l’Elisabeth Teerlinc. La gent d’en Yermolov li havia trencat la closca i, de cop i volta, amb una sensació sorprenent d’alliberament, la veia com la farsant buida que era. L’Elisabeth Teerlinc potser havia convençut uns quants compradors d’art idiotes, però a mi no m’havia convençut mai de veritat. L’Elisabeth sabia el que s’esperava d’ella; la Judith no havia estat tan interessada a acceptar-ho. El personatge que m’havia inventat per a l’Elisabeth, una europea adinerada, elegant i discreta, d’educació imprecisa, amb un munt de títols, era la síntesi de tot el que la Judith Rashleigh havia menyspreat. Em molestava que el meu model per al meu futur jo resultés haver estat sempre l’Angelica Belvoir.

Havia fet una feina bastant bona, tan bona que no suportava veure’n el resultat.

Després d’allò, hi havia poques probabilitats que Gentileschi tornés mai a l’activitat. Amb tot, jo encara no estava preparada per fer-ho públic. Vaig passar una estona entaforant les restes de la carrera de l’Elisabeth en tres bosses de la brossa de plàstic i les vaig treure a fora per quan passés el vaixell de les escombraries, com una bona ciutadana. Vaig deixar les persianes abaixades i vaig posar el cartell de «Tancat» a la porta interior. Els pinxos d’en Yermolov havien esbotzat els cadenats, probablement amb un martell, però vaig ficar la mà per la ranura de la bústia i vaig tancar el pestell de baix. Des de fora, no hi havia res que pogués alertar ningú de cap disturbi.

Per descomptat, la següent cosa que vaig fer va ser anar al banc. Vaig fer efectiu un xec personal de deu mil euros i un altre de la mateixa quantitat a través de Gentileschi. Després vaig tornar a casa. Primer hi vaig ficar el carregador. La Caracal F 9x21 era la pistola que duia en Moncada la nit de l’assassinat a la Place de l’Odéon. Havia planejat desfer-me’n juntament amb altres proves —bé, per ser sincera, juntament amb el cap d’en Renaud—, en una bossa d’esports de Decathlon que havia llançat al Sena, però en l’últim moment l’havia treta. M’havia encarregat d’en Renaud amb una Glock 26 que m’havia proporcionat en Dave, sempre tan útil, i també amb ella m’havia ocupat d’en Julien, el propietari d’un club, però finalment me n’havia desfet llançant-la per la finestreta del tren nocturn d’Amsterdam. La Caracal no pesa gaire, una mica més de set-cents grams; i encara millor, té una palanca que et permet desmuntar-la ràpidament. Des d’aleshores sempre l’havia guardat a la galeria, amb el seu carregador de divuit bales ple. En Moncada no havia tingut oportunitat de disparar ni un tret abans que en Renaud l’estrangulés. Al replà, vaig acabar d’introduir el carregador i vaig apuntar cap a la porta. «Apunta i prem». D’entrada semblava que els fantasmes s’havien pres el dia lliure. Recuperar el meu antic passaport de l’armari de la roba blanca va ser gairebé tranquil·litzador; com a mínim els espectres d’allà eren familiars. Vaig guardar els dos documents: l’Elisabeth podia venir a fer el viatge, però jo tornaria a ser la Judith, per un temps.

No em calia fer maletes; al vestidor hi tenia dues bosses esperant, unes maletes Rimowa negres esmaltades amb quatre rodes. Les Rimowa són pesades, però tenen un folre amb cremallera extraïble que resulta útil per amagar-hi coses. En cadascuna d’elles hi havia un mini guarda-roba versàtil que em permetria adoptar una varietat d’aparences diferents, a més de roba de fer esport idèntica i cosmètics. Una era d’estil més conilleta mediterrània, la mena de coses que necessitaria si se m’acudia marxar amb en Tage Stahl; l’altra era més sòbria i pràctica, com a mínim dins del que el meu armari permetia. Vaig triar la segona, vaig ficar la pistola i el feix de bitllets al folre i vaig fer girar la combinació de seguretat. Aleshores vaig fer una volta mecànica per la sala, tancant els porticons, buidant la nevera, lligant la brossa, construint un dic mental de tasques bàsiques. Vaig fer una pausa per enviar un missatge a en Dave:

«Necessito un hacker de barret gris —vaig escriure— algú seriós, ja. Gràcies, com sempre, J. Un petó».

En Dave potser s’havia tornat bucòlic, però encara coneixia gent. M’alegrava que, ara que les coses s’havien assentat entre nosaltres, no gastéssim gaires subtileses. Vaig completar la maleta mentre esperava que em contestés.

«D’acord. Dóna’m un dia. Espero que tot vagi bé. D.».

«No tinc un dia».

«Doncs te’l busco ja. Te’n dic el què».

No estava segura si tornaria a veure els meus quadres, però podia intentar guardar-los. Vaig traslladar de la sala al vestidor el deshumidificador que havia comprat contra la humitat de Venècia, vaig agafar unes quantes fundes de roba per protegir els quadres i els vaig despenjar un a un, acaronant-los amb els ulls, deixant que els meus palmells xiuxiuegessin a les teles. Va ser quan vaig arribar a la meva Susanna que vaig veure que els fantasmes havien estat enfeinats, després de tot.

Al quadre, la jove gairebé nua gira la cara sobre l’espatlla dreta, menyspreant els dos vells que conspiren darrere la paret contra la qual ella està arraulida. La història de Susanna és un triomf de la virtut sobre el vici: els dos voyeurs s’escalfen mentre la veuen banyar-se i intenten fer-li xantatge perquè tingui sexe amb ells, ella els desafia i ells l’acusen de fals testimoni, però els surt el tret per la culata perquè finalment són executats. Com succeeix amb molts temes canonitzats, la representació de Susanna acostuma a ser un pretext per al porno. Per què mostrar-la denunciant els seus acusadors quan se la pot mostrar nua a l’aigua? El tema real no és la reivindicació de la innocència, sinó l’anarquia de la luxúria; l’habilitat amb què el pintor tradueix la carn atractiva de Susanna fa que l’espectador es pronunciï cap al costat incorrecte, malgrat ell mateix. Ens veiem a nosaltres mateixos en la conspiració dels vells, en la seva bogeria per la jove, i el coneixement ens desarma.

El mirall lluminós de la cara de la Susanna tenia un tall irreparable. L’sfregio. Inserida a l’estrip hi havia la part inferior de la icona de la Madonna del pis de la Masha. En Yermolov havia anat per feina. Vaig treure el tros de paper de color i vaig resseguir el trenc de la pintura, que deixava la Susanna no només desfigurada, sinó també sense vida, la convertia en un tros pla d’oli i color, ja ni tan sols no era un objecte. Movia les mans com hipnotitzada per la vora del marc tot mirant la fusta fosca a través del forat. Després de tot, allà no hi havia res. Vaig observar com els meus dits es ficaven per sota la tela tallada, la tibaven i l’esquinçaven, com el vernís s’esquerdava i es descrostava, fins que la tela es va vinclar i els dits es van tancar en un puny, i el cos de la Susanna va quedar desprès del marc, amb les mans movent-se frenèticament per la seva pell, representant els desitjos dels vells de despullar-la, d’espellar-la, de fer-la estremir i atemorir, aferrant i prement la seva bellesa per convertir-la en una desfeta de bocins.

Al cap d’una estona em vaig adonar que m’havia trencat les ungles i que tenia marques allargades als braços allà on m’havien tocat la pell. Tenia escames de pintura als cabells, a les pestanyes, esquinços i restes de tela que s’arremolinaven a terra al meu voltant. La imatge de la Masha planava sobre el meu cervell i per un instant vaig considerar com de tranquil·litzador seria estirar-me allà a terra i deixar que vinguessin, tots ells, tots els fantasmes, jeure en silenci mentre feien broma del que quedés de mi fins que estigués tan buida com el marc de la Susanna. No. No encara. Tenia davant les portes de l’armari de la roba de casa. Em vaig posar dreta de cop i vaig començar a netejar aquell desordre.

Ara que havia acabat amb els preparatius, el pis ja no semblava un refugi. Em vaig plantejar dormir una mica i fer-me una palla vigoritzant, però ja no estava d’humor per a aquestes coses. Quan et masturbes et pots sentir gastada. A més, em feia por intentar-ho i trobar una buidor absoluta. Vaig donar una última ullada per veure si m’havia deixat res, vaig deixar les bosses tancades a dins del portal i em vaig arrossegar cap al campo per matar el temps. Vaig fer un cafè davant del pis, però no em podia estar quieta, així que vaig caminar pels canals de Dorsoduro, aliena als turistes, aferrada al telèfon i comprovant la pantalla cada pocs minuts. Finalment, en Dave em va enviar un Snapcode i una hora: set de la tarda. Bé. Vaig seure en una altra cafeteria, vaig demanar un altre cafè que no volia i una ampolla d’aigua, vaig treure la Montblanc i vaig començar a fer una llista.

Necessitava saber què podia fer en Yermolov si realment volia causar-me problemes, i com. La majoria de la gent pot pensar que una professora morta ja eren prou problemes, però era un començament, tot just una declaració d’intencions. El «Caravaggio» podia no ser més que una falsificació, però estava clar que en Yermolov creia que era bo, i que el tenia jo. Només dient-li que no sabia res sobre el quadre, encara que fos possible, no acabaria amb allò. I, pel que havia explicat l’Elena, en Yermolov sabia que jo havia estat a la Place de l’Odéon, sabia que tenia alguna relació amb la mort d’en Cameron Fitzpatrick. Si els seus pinxos no em trobaven abans, la policia no trigaria gaire a trucar a la porta. I en Balenski? Si en Yermolov creia que estava en complot amb «l’Home de l’Stan», segur que estaria ansiós per desfer-se’n. No tenia ni idea de com arribar fins a en Balenski abans que em tallessin el coll, si no és que estava a Tinder. Em vaig adonar que estava gargotejant una daga petita al marge de la pàgina. En els jeroglífics del crim rus, una daga tatuada al coll significava que qui la portava havia matat algú estant a la presó. No tornaria a veure en Yuri aviat, però havia de saber quant de temps i quanta distància podia comprar.

3.30 de la tarda, agror de boca per haver pres massa cafè, vagant de nou. En alguna banda prop del Campo San Polo vaig sentir la sirena del vaixell ambulància des del canal. Sempre m’ha semblat bastant còmic que les urgències a Venècia vagin en elegants barques, però quan vaig pensar cap a on podien estar anant va deixar de semblar-me divertit. Però en aquells moments només podia pensar en mi mateixa. Una altra taula, un altre cafè exprés. A les set en punt de la tarda tornava a ser a la plaça i vaig introduir el codi.

Els hackers de barret blanc són experts en codificació que treballen legítimament investigant problemes o virus dels sistemes. Els de barret negre abusen de la seva perícia, de vegades per treure’n un benefici, sovint només per divertir-se. Els de barret gris, no cal dir-ho, ocupen un lloc entremig. Molts d’ells els contracten grups militars, d’aquí la meva petició a en Dave. Un cop el meu hacker i jo vam connectar via Snapcode, vaig començar a fer-li preguntes immediatament. No em vaig presentar, ni tampoc ho va fer ell o ella.

«Gràcies per ajudar-me. Necessito saber si es pot hackejar un compte offshore».

«No, si no ets la CIA, LOL!».

«De veritat? Ni tan sols algú que pot cobrar pasta llarga per fer-ho?».

«Això només passa a les pel·lícules».

«Ni tan sols un de rus?».

«Els russos són de la vella escola».

«Què vols dir?».

«Els governs poden jugar amb els comptes, però la manipulació d’aquests sistemes no es dóna fora de l’àmbit dels serveis secrets. La gent pensa que sí, però els ciutadans particulars encara no han avançat tant. Et fotran i prou».

«Com?».

«El de sempre. Físicament».

Quina subtilesa. Suposo que hauria pogut descriure la mort d’una velleta com «de la vella escola».

«I la vigilància?».

«IMHO (què collons volia dir? Per què aquesta gent no podia fer servir paraules de veritat?), no cal preocupar-se, si no és que estàs fugint».

Déu meu.

«Els sensors de les targetes són un problema, encara que no les utilitzis. Compte amb això».

«Gràcies. I el telèfon?».

«Compra’n un de prepagament».

«Gràcies. I si et torno a necessitar?».

«T’enviaré un codi».

«Gràcies».

«De res».

Vaig enviar un missatge a en Dave.

«El barret gris ha estat útil. Moltes gràcies. On el vas trobar?».

«A Nairobi. Cuida’t. Un petó».

A Kenya. Que vistós.

Com havia imaginat, hauria de deixar les targetes. Em sentia insegura sense elles, però durant moltíssims anys de la meva vida havia passat sense plàstic. Quan tornava a buscar la bossa, les vaig enfonsar a l’aigua una a una, moviment que va interessar enormement un grup de turistes alemanys que passava per allà. En arribar a l’última, vaig dubtar: un discret nombre negre tot just amb una rúbrica sobre un nom escrit a mà. La targeta de Klein Fenyves, del meu adorat banc de Panamà. Seria una veritable estupidesa utilitzar-la després del que m’acabaven de dir, però també ho seria fer-me vulnerable davant d’una autèntica emergència. La vaig tornar a guardar a la cartera i després vaig arrossegar la maleta fins al tabaccaio per comprar cigarretes i un bitllet senzill per al vaporetto i vaig anar caminant amb elegància fins a la parada, amb la visió perifèrica ben alerta, tot i que la maleta en si ja era una mena de disfressa: Venècia és plena de dones perplexes que porten maletes de rodes. El llibre de Caravaggio sobresortia de la meva bossa i en vaig començar la lectura així que el vaporetto es va obrir pas a sotragades entre drassanes lletges i creuers gegantins. A les escales de l’estació vaig refusar un mosso i el seu carro i vaig arrossegar la maleta fins al taulells on, després d’un moment de dubte, vaig comprar un bitllet de segona classe. «Benvinguda de nou, Judith». Em vaig instal·lar tan còmodament com vaig poder en un seient d’una cantonada i em vaig preparar per al llarg viatge: havia de fer transbordament a Munic i després a Utrecht.

El retaule de Santa Irene de Lecce és obra de Guido Reni i està dedicat a l’Arcàngel Miquel, homònim de Caravaggio, rival de Reni. El 1602, Reni va marxar de Roma per tornar a la seva Bolonya natal, viatge motivat pel que ell mateix va descriure a un amic com la seva «derrota» davant Caravaggio. Reni era un pintor que creia que els quadres havien de mostrar només una versió del món bella, un ideal eternament incorruptible. Com molts, estava confós pel que veia com la irreverència de l’obra de Caravaggio, el rebuig del llombard de la cortesia petrificada. El posava nerviós. A començaments d’aquell any, Caravaggio havia entregat una pintura que semblava mostrar tres homes sopant en la mena de taverna romana on els artistes es reunien per beure i fer safareig; les tovalles de lli son prou netes, però el menjar és bàsic: fogasses de pa gruixudes i tallades amb els dits, un bol de fruita que ha vist dies millors. El pollastre rostit òbviament ha tingut una vida atlètica. Serveix els homes un cambrer seriós que potser es pregunta si tindran diners per pagar el compte. I aleshores, si tornes a mirar, t’adones que és la pintura d’un miracle. L’home jove del mig de la taula és Jesucrist i aquest és el sopar a Emmaús, quan Jesús es va revelar als seus deixebles després d’haver ascendit de la tomba. No hi ha cap fulla daurada, ni cap àngel no cantusseja. El moment és anunciat a l’ombra, un halo a la paret de darrere del cap de Jesucrist que és projectat per la imatge del cambrer en inclinar-se, mentre que la llimona i el raïm recorden la forma d’un peix, el primer símbol de la cristiandat, sobre les tovalles emmidonades. La divinitat s’amaga en la mundanitat, només disponible per a aquells que hi veuen.

Vaig observar la il·lustració mentre el tren passava per la càlida plana del Vèneto, prement les ungles contra els palmells. L’ombra marcada que projectava l’espelma al voltant de la taula recordava el vestit de la Masha estès a terra. Una vegada i una altra vaig resseguir les figures del quadre, la mirada àmplia, els braços estesos. Volia plorar per ella, però no em sortien les llàgrimes ni quan obligava el record a gatejar lentament en l’aire per sobre del cadàver. «No és culpa teva, Judith». Res d’allò no ho era, i tot ho era, i a mesura que anaven passant les hores sota el batec del sol a les persianes de les finestretes, la buidor del vagó semblava l’única compassió que coneixeria mai al món.

I després es va fer massa tard per veure-m’hi i feia estona que se m’havien adormit les cames. Fent saltironets entre formigueig i punxades, vaig avançar lentament pels vagons quasi buits en direcció al vagó restaurant. No era capaç de menjar, però comprar un plàtan i una ampolla de Tropicana era fer alguna cosa. El meu rellotge marcava un quart i cinc de dotze, així que encara em quedava tota la nit per seure. Quan pagava el suc, un home jove va obrir la porta que duia a primera classe. Texans, camisa blanca, jersei de caixmir blau marí. No estava malament. Va fer un gest educat amb el cap en direcció a la cambrera i em va incloure en la mirada.

—Buonasera.

—Buonasera.

Va tornar a mirar-me quan pagava un macchiato. «Viatja sola, senyoreta?». Devia tenir la pell càlida i setinada, encara del color de l’escuma del seu cafè després d’una llarga temporada de sol italià.

—Sei da sola? —«Està sola?».

La taula de plàstic es va sacsejar una mica al ritme del tren mentre jo sospesava la seva pregunta.

En Bossun era un camell de baixa estofa que rondava la meva escola i distribuïa paperines diminutes d’herba i speed a canvi de bitllets de cinc lliures furtats. Conduïa un vell BMW blanc, prou glamurós per a la nostra zona, i feia bona fila, si és que et van els gegants nigerians. Mai no vaig voler cap de les merdes que oferia, però de vegades em donava un Lambert & Butler i xerràvem una estona. Una vegada que la mare tenia una mala època, quan ens havien tornat a tallar la llum i a la cuina no hi havia res més que un pot de mantega mig buit, em va demanar si volia fer una entrega per a ell. Quinze lliures. Em va dur a la ciutat en aquell cotxe preciós i càlid, fins a una casa gran amb terrassa de Hope Street, prop de la catedral, i em va donar un llibre de text atrotinat perquè el fiqués a la bossa de plàstic que feia servir de maleta per a l’escola. El tema estava enganxat a dins, a la introducció als assajos de Walter Benjamin.

—Són estudiants —va explicar en Bossun amb menyspreu mentre s’allunyava—. Assegura’t que ho portes de tornada.

El vent m’enganxava la faldilla al cos mentre m’esperava a la porta, però no notava el fred. Em recorria l’adrenalina, notava com em tibava els músculs, com feia focs d’artifici per tot el meu cos. Mai abans no havia transgredit la llei. Estava convençuda que el mínim error em faria acabar a comissaria i aquesta emoció m’il·luminava. Sostenia el llibre enganxat a l’abric i intentava fer cara d’estudiosa i de tranquil·litat per si algú m’observava. El noi que finalment va obrir la porta sens dubte estava a punt de comprar alguna cosa molt més forta que herba. Era jove, no gaire més gran que jo, però darrere els atapeïts cabells castany clar els ulls eren grocs i quan va atansar la mà per agafar el llibre vaig veure les marques als avantbraços grisencs sota el jersei esparracat. Em va fer esperar a la porta entre dues bosses d’escombraries que degotaven mentre ell desenganxava el paquet de la cinta americana, el substituïa per uns quants bitllets arrugats i tornava a tancar la tapa amb compte.

—Merci. Eh… fins una altra. —Em va sorprendre que tingués una veu profunda i educada.

En Bossun semblava bastant satisfet de mi i em va donar un altre bitllet de cinc. Així que després d’allò vaig començar a fer entregues per a ell amb certa regularitat. L’uniforme de l’escola ajudava.

—Desvia les sospites —va explicar-me amb solemnitat.

La policia sempre li buscava les pessigolles; només pel fet de ser negre donaven per fet que era camell.

—Potser és perquè en realitat ets camell —vaig insinuar sense èmfasi, i per un instant vaig pensar que em clavaria una bufa a la galta, però es va limitar a riure i em va dir que era més espavilada del que em convenia.

En Bossun tenia el seu propi pis a Toxteth, dues habitacions llardoses que pudien a peus i encens, però hi havia una estufa de gas i mocadors grans de motius africans llampants estesos sobre els mobles rònecs, i amb les cortines obertes i la música posada no estava malament. Al cap d’un temps en Bossun va dir que em podia quedar a dormir si ho necessitava, sempre que li fes una bona mamada abans d’anar a dormir. I com que quan tens quinze anys i mai no t’ha passat res, quan no has estat enlloc ni has vist res i la més mínima atenció, el més mínim interès, pot fer que el món brilli si ho fingeixes prou, ho vaig fer. L’anomenava el meu xicot, almenys dins del meu cap, i durant un temps fins i tot vaig estar orgullosa quan em venia a recollir a escola amb el BMW. No em molestava per res, excepte per les mamades, que ja m’estaven bé, perquè tenia la polla com un paraigües plegable, però una vegada em vaig presentar a casa seva i el vaig trobar assegut al sofà al costat d’un noi ros i magre que duia un xandall llardós i tenia al davant menjar indi i un pack de cerveses a mig beure.

—Tot bé, noia? Aquest és en Kyle, un vell amic. Aquesta és la Judy.

—Ei —va dir en Kyle sense aixecar la vista. Endrapava pollastre tikka amb una cullera de plàstic com si mai abans no hagués vist menjar.

—Per què no véns a seure aquí? Jo he de sortir.

En Bossun va marxar i ens va deixar allà amb el soroll d’en Kyle mastegant. Al cap d’una estona, li vaig preguntar si volia que engegués la tele, però ell va continuar menjant com si res. Em preguntava on l’havia trobat en Bossun, si potser era una mica curtet. Quan va haver acabat amb l’últim tall de greix fastigós, vaig recollir la muntanya de safates metàl·liques, les vaig dur al cubell de les escombraries fastigós que hi havia al costat dels fogons, jubilats feia temps, i li vaig obrir una altra cervesa com a bona amfitriona. Seria de mala educació treure un llibre?

—En Bossun ha dit… —va badar boca de cop i volta.

—Què?

—Ha dit que tu…

—Que jo què?

—Mira, acabo de sortir. Avui, saps? —Va fer un glop llarg, com si això ho expliqués tot.

—Sortir?

—Sí. De la presó.

—Ah, doncs felicitats. —I és clar que volia saber què havia fet, però em va semblar que no era de bona educació preguntar-li-ho. Se’m va acudir una cosa—. I t’estàs aquí?

—Sí, una mica. Fins que arregli les coses, saps?

—Ah, doncs millor vaig tirant.

—Però ell ha dit…

I aleshores vaig veure a què es referia, i per què en Bossun havia marxat, i que en algun lloc de la cara esquelètica d’en Kyle hi havia l’esperança que jo me n’adonés. El vaig mirar i vaig veure amb quina desesperació volia tocar-me, i que aquella mà d’ungles mossegades que aguantava la cervesa tremolava lleugerament, i que el que jo tenia sota la faldilla prisada i la dessuadora lletja de l’escola era poder.

Així és com ens domestiquen. Perquè quan tens quinze anys i no has vist res ni has anat enlloc, fins i tot el més mínim indici d’aquest poder t’abatrà, et convencerà que totes les cançons són veritat, que això és amor, independentment que sigui coacció, o coses pitjors. Així que ho fas, i deu anys després et despertes amb tres criatures i un obès de marca blanca estirat al teu costat, i et preguntes on se’n va anar, aquell poder, i per què vas fer tan poca cosa amb ell. Perquè vas malgastar tota aquella força per sentiment, per necessitat i per atenció de pa sucat amb oli. Però jo no era així. Mai no vaig ser així, ni tan sols aleshores. L’amor no era per a mi. Jo sabria el que podia fer fer als homes i un dia ho faria servir. Era… necessari.

Li vaig tocar els llavis amb la punta dels dits. Aleshores em vaig aixecar i vaig anar cap a la freda habitació, vaig abaixar la persiana trencada fins on vaig poder i m’ho vaig treure tot menys les calces. Em vaig estirar sota el conegut nòrdic Everton i em vaig quedar quieta, mirant amunt. Quan em va besar, feia olor de curri i cervesa. Em va dir que era preciosa. Quan es va estirar a sobre meu en l’aire viciat i humit dels nostres cossos prims vaig pensar que tant de bo tingués un porro, però uns segons després que em clavés la polla a dins va esbufegar: «Oh, hòstia! Hòstia, tia!», i es va quedar allà quiet, abraçant-me tan fort que amb prou feines em deixava respirar, amb la cara entaforada entre els meus pits. Es va quedar adormit així i no el vaig voler moure, així que encara estàvem allà quiets quan en Bossun va tornar i es va ficar al llit al nostre costat.

—Com va, colomins?

Vaig obrir els braços i els dos cossos, el fosc i el pàl·lid, es van tombar cap a mi, dos braços entortolligats sobre el meu cos. Ens vam quedar així estirats tota la nit, com marionetes caigudes a la llum dels fanals que entrava per aquella persiana horrible. Els vaig escoltar respirar i gemegar, i em va fer mal pensar com de joves eren, com de nets podíem ser per una estona. Sota el cul, notava que el llençol llardós estava xop, de la correguda d’en Kyle i del que jo sabia que era la meva sang. No m’havia semblat moment d’esmentar que era verge. Per una estona, abans de quedar-me adormida jo també, vaig poder veure’ns allà estirats, que innocent, que lleig.

El paio havia aixecat una cella, confós, expectant, confiat. Duia l’oferta escrita a la cara i jo només havia de dir que sí. M’ho podia fer passar tot follant tota la nit mentre els Alps ens envoltaven amb la seva boira com si fossin benes al voltant del meu cor. Que fàcil.

—No —vaig contestar, indicant el passadís que duia cap a segona classe—. C’e… C’e qualcuno. —«Hi ha algú».

Es va acabar el seu cafè amb un somriure.

—Allora, buonasera, signorina.

—Buonasera.

Vaig tornar al meu seient sola i vaig seure tota la nit mentre el tren avançava cap al mar del Nord.