3

Quan em vaig despertar, aquella tarda, vaig tornar a pensar en la senyora Dèlia, la nova amiga de la mare. Va ser com una evocació estranya, potser influïda pel contrast amb el que havia passat la matinada anterior. Em vaig fer un cafè i vaig anar fins a l’escullera, i assegut al roquissar vaig començar a recordar aquella conversa sobre art i literatura…

I era com si de sobte la tingués allà, al meu costat, gaudint de la tarda d’aquell dia de setembre. Sentia la seva veu un altre cop, veia el color exacte dels seus ulls, i em penedia de no haver-li explicat el meu viatge a Creta de feia uns anys —amb la Teresa—, o haver-li parlat d’uns quadres de Chagall —núvies voladores— que em tornaven boig. Havia de sentir com m’explicava el seu sopar amb en Frank Sinatra. I alhora pensava en els dies que m’esperaven durant aquella tardor: les rutines avorrides a l’hotel —torns de nit, interminables—, en Burak i els seus embolics, la Rita o la seva sexualitat voraç i reductora, i el tiet amb el seu secretisme i la seva manera rutinària de portar l’hotel, com un buròcrata acostumat a la grisor dels dies, i tot el poble de s’Enroc desert i sense encís, com un vagó de tren abandonat. I jo que continuava sense escriure res.

Havia d’acceptar fer aquelles classes: tindria un motiu per a sortir de tot allò, em reconciliaria amb la mare i tornaria a veure la Dèlia.

—Mare? —Vaig agafar el telèfon mòbil—. ¿Quants anys em vas dir que tenia aquella nena?

Faríem classes a casa nostra. Un parell d’hores a la setmana, dos o tres dies, ja ho acabaríem de decidir… Em tranquil·litzava parlar amb la mare, em feia sentir en pau, sobretot perquè en cada una de les inflexions de la seva veu hi havia aquell interès —una vehemència apassionada— que jo havia perdut. No va fer cap esment de la discussió de l’altra nit: ella sempre em perdona aquestes relliscades.

—Vaig veure que havies portat flors a la tomba de l’avi —vaig dir-li abans de penjar—. ¿Has vingut fins al jardí de l’hotel per tallar-les?

—Com?

No sabia de què li estava parlant.

—No he estat jo, fill meu —va dir, com si l’hagués sorprès fent una cosa inadequada—. ¿Flors a la seva tomba, dius? Li vaig portar un ram de gladiols al novembre, per Tots Sants.

D’allò feia deu mesos.

—Parlaré amb el tiet —vaig dir estranyat abans de penjar; imaginava que el tiet no era de la mena de fill que porta flors a la tomba dels pares.

Acostumava a fer el primer torn a recepció. Entrava a mitjanit i treballava fins a les vuit del matí, tot i que hi havia tan poca feina que em podia passar les nits dormint al recambró de l’entrada, rere el taulell, davant de l’ordinador, o encaboriat mentre mirava sèries de televisió per Internet o llegia la premsa estrangera. La feina no era difícil ni pesada: era simplement avorrida.

Quan acabava el meu torn i apareixia el vell Xaus esmorzava a la cafeteria, i després d’anar a dormir un parell d’hores al vaixell —i de preparar-me frugalment alguna cosa insulsa per menjar—, em proposava escriure alguna cosa, però tot el que acabava fent era llegir: engrapava alguna novel·la d’espies o psicòpates de les que abandonaven els clients a les habitacions de l’hotel i anava a llegir-la culpablement a la platja, encara que no aguantava gaire i ben aviat retornava al veler, on altre cop fullejava els meus llibres de medicina. Just quan estava a punt d’arribar a alguna conclusió coherent sobre qui era jo i què havia de fer amb la meva vida, es presentava la Rita, que havia acabat el seu torn, i ella feia sopar per a tots dos.

Preparava sobretot borsx, una sopa de patata i ceba i remolatxa que a mi no m’agradava gens, però que m’empassava simplement per complaure-la i perquè ella, tot sopant, m’explicava històries de la seva mare, que havia tingut un hostalot, i de la seva infantesa a Novgorod, d’un avi que havia estat hússar, i d’un tiet avi sacerdot que els nazis havien assassinat dins de la seva església…

—Però parla’m de tu… —deia ella desparant taula, els cabells recollits damunt de la coroneta, fent-li un niu—. ¿Per què sóc jo sempre la que parla? ¿No vols parlar de tu? Doncs explica’m com és el teu tiet…

—El tiet és l’home més misteriós del món.

—¿No s’ha casat mai?

El tiet no s’havia casat mai. Quan jo era nen l’havia vist amb algunes dones, havia tingut nòvies o almenys això recordava jo, haver-lo vist entrar i sortir de l’hotel acompanyat d’unes quantes dones sempre més joves que ell. Però d’això ja feia molts anys. Aquelles relacions no li degueren durar gaire: la seva indiferència, la serenor més aviat mecànica i capficada, o la seva incapacitat per a apassionar-se en res, devien foragitar aquelles sofertes senyoretes.

Estava sol, i semblava ja acostumat a estar-ho sempre: l’hotel era la seva vida, com si ell només fos això, un òrgan més —el cervell reflexiu— d’aquell edifici que s’anava fent vell, tal com el mateix tiet, arrugues a les galtes i clivells a les parets, cauen cabells, cauen les teules. Només amb mi podia arribar a mostrar una mica de sensibilitat o empatia. S’havia alegrat dels meus èxits literaris, m’havia comentat amablement els meus llibres, i sé que la meva relació amb les drogues l’havia entristit, però tot era més aviat vague, com si dins la seva ment res d’allò no fos sinó un petit element més entre una vastitud de feixugues nimietats. Sovint em semblava un home mediocre i sense esma, un ésser tràgicament buit i amb un punt de crueltat controladora, nadiu d’una època en què els homes no havien après a parlar d’allò que sentien. Però també em podia arribar a donar la impressió de ser un sant, un savi estoic que sabés que el silenci és la saviesa de l’esperit, un místic o un eremita invers que hagués triat viure entre una multitud de desconeguts.

Amb en Burak hi parlava, però només de negocis i gestions; a l’Edison li manava feines a qualsevol hora del dia amb un to atrafegat; tan sols amb el vell Xaus hi tenia una mica de confiança. Aquest parlava del tiet amb admiració i agraïment, i cada cop que sorgia l’oportunitat m’explicava com «el senyor Gaspar» havia pagat perquè el seu fill menut i la seva mare anessin a Suïssa, a fer-se tractar una leucèmia aterridora (i el nen vivia: ara era un adult inhibit d’uns vint-i-cinc anys, amb el mateix nas del pare; durant alguns estius havia treballat a l’hotel fent de grum).

—No, no s’ha casat mai, el tiet —vaig respondre a la Rita, apropant-m’hi pel darrere i besant-li la nuca.

—¿I aquella història?

—Quina?

—La de la jove del vestit vermell…

—¿Qui t’ho ha explicat, això?

—Coses que se senten a l’hotel.

Jo coneixia aquesta història, és clar. La mare me l’havia explicat molts cops. Ignorava si era certa o mig inventada, perquè era tan imaginativa que semblava de ficció.

La història parlava dels temps de l’avi Víctor, quan l’hotel tenia cinc estrelles, tot brillava nou i blanc i al jardí hi florien roses blaves i hi tocava una orquestra. Els convidats —figurins, gent de bon to, persones màximes— arribaven amb els cotxes, amb els velers i els iots, una llanxa de l’hotel els portava suaument fins a l’embarcador enmig d’una llum declinant. Totes les dones lluïen escots flagrants i els homes eren fatus i riallers i el meu tiet que llavors tenia vint-i-pocs anys i corria deferent d’una banda a l’altra. S’assegurava que el menjar estigués a punt —ostres amb crema d’ametlles sobre rodanxes de llimona i salsa de menta—, el xampany s’havia de servir a la temperatura perfecta.

—¿I apareixia una dona, no és així? —em va demanar la Rita.

Sí, portava un vestit vermell, i era molt jove. Segons la mare era una princesa italiana, descendia del rei de Montenegro i de la reina de Sardenya, o potser a l’inrevés, però el fet és que era preciosa i mirava la lluna i olorava la flor dels baladres. Els seus pares estaven a dins, ballaven i reien amb amics i admiradors —aquella follia—: ella va fitar el tiet amb els ulls verds, ell va sentir com s’esfondrava alguna cosa en el seu interior. M’invento els detalls per fer-ho esplèndid.

Ella es deia Ludovica, o potser no, tant és, el tema és que la música arribava fins als dos com un perfum, i que es van enamorar com Abelard i Heloïsa. Durant una setmana es van veure en secret; el iot dels seus pares estava ancorat a la badia, i mentre els aristòcrates visitaven l’illa amb un cotxe de lloguer ella romania a s’Enroc i anava a l’hotel a buscar-lo, els dos feien llargues caminades per la platja esbarjosa, es perdien pels comellars, potser feien l’amor rere les dunes, menjaven peix fregit amb els pescadors. Eren feliços, s’estimaven, es casarien.

—¿I què va passar després? —em va demanar la Rita, estirant-me per la cintura cap a la cabina de proa.

—Una nit ella va voler presentar-lo als seus pares.

Il figlio del padrone dell’albergo… Així el van rebre els dos aristòcrates, asseguts a les butaques de vímet de la porxada davantera de l’hotel. I van menysprear el tiet i es van riure d’ell, i la filla que plorava a raig fet, inesperadament devastada. Deien que allò no tenia cap sentit, tot plegat una febrada —sciocchezze…—: el somni ridícul d’una nit d’estiu. La mare de la jove estava seriosa i s’abraçava amb força a la filla; el pare va voler subornar l’avi Víctor donant-li un xec perquè oblidés l’assumpte i ajudés el seu fill a treure’s aquell enamorament del cap.

Aquella nit, el tiet va rebre una carta de comiat: algú de la tripulació del iot va deixar-la a l’hotel. La princesa li prometia amor etern; li deia que tornaria a Mallorca tan bon punt pogués escapar dels seus pares. El tiet, des de la terrassa, veia com el iot es perdia en l’horitzó fosc, llumets de carbur en la immensitat desolada.

—¿I va tornar? —em va demanar la Rita, traient-se els sostenidors.

—No.

I el tiet que, segons explica la mare, es va passar anys i anys esperant-la.

—Potser és això, doncs… —va dir la Rita entre sospirs—. Fa gairebé quaranta anys que està trist, a l’espera que torni la princesa italiana.

—L’única dona que veritablement ha estimat… —vaig dir jo—. Que entri un dia la bella jove un altre cop per la porta de l’hotel vestida de vermell.

—Imagina’t l’escena.

I tant que la imaginava… Mig any després la vaig dirigir, com si fos el conductor d’una obra de teatre. Però ja ho explicarem en detall quan arribi el moment. He fet malbé tantes coses durant la meva vida que només em queda també ara destrossar la cronologia d’aquesta història. Deixem la Rita de quatre grapes, doncs, el seu cul preciós ofert als déus d’or de la concupiscència, allà al llit triangular de la cabina del veler, i anem a fer classe d’anglès a la Lena Vadell, la néta de la senyora Dèlia.

Quan vaig veure l’àvia i la néta, juntes, assegudes al sofà del menjador de la mare, em va venir un vertigen aclaparador, que gairebé em va deixar sense parla. L’atracció que em provocava aquella dona gran va quedar accentuada per la presència de la nena, com si les dues fossin part d’un conjunt o d’una composició de figures unides per a produir un efecte enlluernador, com si estiguessin a punt de posar per a una pintura. La mare ens mirava als tres, i a mi que absurdament em tremolaven una mica les cames mentre buscava una cadira on asseure’m.

—Fem les presentacions —va dir la mare, satisfeta.

La nena era d’una bellesa extraordinària, tenia uns ulls enormes i marejadors, d’un color d’oliva verda molt encès, tal vegada els ulls de l’àvia havien tingut aquella iridescència durant la seva joventut. Els cabells eren castanys, d’un marró vermellós de nou madura que feia encara més pura la pell de la cara. Els llavis gairebé de dona feta, i el nas petit i rodó, completament adorable amb algunes piques que s’anaven desdibuixant amb els efectes de la llum. Era pertorbadorament bonica, tant que no podia més que sentir-me gairebé repulsiu, amb la meva barba de dos dies i les meves camises mal planxades. Era com estar a punt de rebre un objecte preciós, d’un valor fora de tota mesura, però amb la impressió d’anar a fer-lo malbé, com si només d’estar en contacte amb mi jo l’hagués de trencar o de corrompre.

—Aquest és en Nico, Lena —va dir la senyora Dèlia—. A partir d’ara serà el teu professor d’anglès.

—Encantada —va dir ella en veu baixa, buscant-me els ulls.

La mare va començar a parlotejar animadament, va treure una safata de les seves magdalenes i va servir un suc de taronja, i el te i el cafè, i la senyora Dèlia que em va demanar:

—¿Et trobes bé, Nico?

I jo que no sabia què havia de dir, perquè tot plegat no tenia sentit: ¿per què m’inquietaven tant aquelles dues presències femenines?

—Sí… —vaig temptejar.

—¿Aquest ets tu? —La nena, enjogassada, havia agafat una de les fotos de quan jo era menut, una de les que la ma mare tenia emmarcades en plata sobre la lleixa de la llar de foc. Se’m veia premonitòriament disfressat de dimoni —carnestoltes—, amb una malla negra i les banyes i la cua vermelles, tal com la capa de seda flamejant que m’arribava fins als peus. A la mà, una forca de cartró de tres punxes.

—Sembla que sí —vaig dir—. De dimoni.

—Eres maco.

—Lena… —va dir l’àvia somrient—. Que el Nico és molt maco, encara.

—Nossé —va dir la nena, i va seguir mirant les meves fotos. N’hi havia més de mitja dotzena: des que era un nadó rosat i gras fins al moment en què bufava el pastís del meu divuitè aniversari, aquesta al costat del meu pare. Devia ser l’única foto del pare que podia veure’s encara en tota la casa.

—¿I aquest senyor, qui és? —va demanar la nena, assenyalant-lo.

La mare va riure.

—Sembla molt agradable —va dir la Lena, girant-se amb els ulls molt oberts.

La seva àvia va mirar-la censuradora, i ella va entendre que havia de callar. Però tenia raó, el meu pare era un home molt cordial i rialler, i durant aquella època encara portava bigoti i a la foto somreia més que no pas jo, els clotets que no he heretat a les galtes, les ulleretes daurades i el serrell caient-li una mica sobre el front.

—¿Estàs casat, tens nòvia? —va demanar la nena tot de sobte, després de tornar la foto del dimoni al seu lloc.

Tots tres adults vam riure. La mare va agafar la Lena per la cintura i la va besar al front.

—¿En tens? —va seguir preguntant-me.

Vaig fer que no amb el cap.

—Ets vell però encara no massa… —va rematar abans de posar-se una magdalena a la boca.

La primera classe va anar molt bé. En principi només havíem de fer una hora, però sense adonar-nos de res va passar una hora i mitja. Les dues dones ens havien deixat sols al menjador, més enllà del finestral del pati i de la cisterna les podíem veure rere les cortines, feinejant al jardí en la tarda minvant. La nena tenia uns llibres horrorosos de l’escola, però el que havia de fer jo, a partir de qualsevol exercici, era provar de parlar amb ella en anglès, muntar conversa i esperonar-la perquè millorés la seva expressió oral en aquesta llengua.

—No et faci vergonya —li deia jo, absurdament, perquè no era gens vergonyosa, i l’hi repetia en anglès, per animar-la—. Explica’m què veus en aquesta foto. —I assenyalava una escena amb un camp, uns animalons, un rierol i dos nens lletjos i bidimensionals.

—¿Saps alguna cançó, en anglès?

—Lena…

—Canta’m alguna cosa en anglès.

—Primer parlem una estoneta. —Jo em feia el boig, responia en anglès a tot el que em deia; ella em va entendre perfectament, i em va respondre també en anglès, posant-me una mà sobre el canell:

—No, primer cantem una estoneta.

—No sé cap cançó en anglès —vaig mentir per treure-me-la de sobre.

—Vaja, quina mentida. Quin professor…

Allò no era agradable. I menys encara haver de suportar els seus ulls verds i burletes. Aquella nena podia arribar a pertorbar-me; com la seva àvia també tenia el do: mostrava aquella familiaritat benigna amb el fons de les coses, i tota ella em remetia a alguna cosa present i alhora fugissera, una imminència i un secret. Em sabia mirar com si jo portés un gargot a la cara que només ella veiés; em feia sentir especial i alhora ridícul, com si jo fos el mestre avaluat per un mestre més expert, que era alhora el seu alumne… No sé com dir-ho. No havia de deixar que em dominés.

—Canta’m —va dir.

—No.

—Ensenya’m una cançó i cantarem els dos.

—No sé cançons.

—Nossé cançons… —va voler imitar-me, remenava el cap com una joguina mecànica.

—Tornem a la foto.

—Una cançó, sisplau!

Vaig sospirar, vaig tancar els ulls i vaig començar a cantar el primer que em va passar pel cap: una cançó de Sinatra. Vaig entonar «That’s life»…

—Cantes fatal… —em va dir al final, la carona mig meravellada; jo havia cantussejat vagament les dues últimes estrofes—. Però, ¿què significa?

—Parla d’un home que ha fracassat, però que tanmateix es convenç dient-se que «així és la vida», ‘that’s life’… Diu que vol canviar, m’entens?

—Sí —va capcinejar ella còmicament.

—Diu que hi ha gent que gaudeix trepitjant els seus somnis, i que ell ha estat trist i ho ha passat malament, però que s’ha acostumat a patir, a caure i a aixecar-se.

—Però has parlat d’un rei, en la cançó…

—La cançó diu —i vaig repetir-li en anglès, ara sense cantar-li—: «He fet de titella, de captaire, de pirata, de poeta, de peó i de rei, he estat amunt i avall, i dins i fora… Però sé una cosa: cada cop que em trobo per terra, caigut de morros, m’aixeco i torno a la càrrega».

—Ara ajuda’m a cantar-la…

I poc després ella ja la repetia amb melodia i bona pronunciació. Era increïble: quina memòria, i quina veu, tant de bo ho hagués enregistrat.

—Dicta’m tota la lletra —em va demanar al final—. És maca, me la puc aprendre pel pròxim dia.

I jo l’hi vaig dictar, tinc el cap ple de cançons i de versos, i ella que amb la punta de la llengua entre els llavis ho anotava amb bona cal·ligrafia en un quadern pautat. Tanmateix li vaig escamotejar les últimes línies, quan Sinatra deia que si arribat el mes de juliol no apareixia res de vibrant, tot el que faria era doblegar-se sobre si mateix, formaria una bola enorme i es moriria.

—Cantem-la tots dos, ara —va dir ella.

—Lena…

Quan va acabar la classe vam sortir al pati. La mare i la Dèlia plegaven vells llençols, comentaven la traça d’uns brodats, de les lletres i de les figures cosides als tronats aixovars de la família. La mare conserva un bagul ple de llençols i mantellines d’àvies i tietes de l’antigor. La senyora Dèlia s’ho mirava embadocada. Havien encès els llums del pati, però l’escena tenia alguna cosa de fantasmal, semblaven fades o bubotes, bruixes o banshees, pàl·lides i descarnades i de sobte envellides en aquella mitja penombra que les havia sorprès allà, vora la cisterna. La nena es va apropar a la seva àvia, es va esmunyir sota el llençol que sostenien les dues dones i va començar a fer-lo voleiar amb els braços alçats. La Dèlia i la mare van riure. Vaig mirar la mare i ho vaig saber: m’estimava, però també estimava la seva amiga, i estimava la nena i hauria volgut que tot el que restava de nit seguís així, tots quatre junts en la casa enorme.

—Queda’t a sopar aquí, avui… —em va dir una estona després, ja la Dèlia i la nena havien marxat.

El meu torn era nocturn, m’esperaven a l’hotel a partir de mitjanit. Sabia —la veu d’una mare— que ara no podia deixar-la sola: després de tota una tarda de companyia i animació amb l’amiga i la nena no la podia abandonar amb els seus llibres i les seves pel·lícules en blanc i negre.

—¿Què t’ha semblat la nena, Nico?

¿Què li havia de dir? La nena era una delícia, però acompanyada de la Dèlia formava un conjunt: una imatge de plenitud i felicitat sense núvols, una representació de tot el que hi podia haver de bo i de bell i vertader en aquesta vida. No podia pensar-les per separat: l’una era una part de l’altra.

—Us heu fet molt amigues, tu i la Dèlia… —vaig sondejar, sense cap mala intenció.

—Sí, passem molt de temps juntes, últimament.

La mare no ha estat mai una dona oberta o comunicativa, no és extravertida ni gaire riallera a pesar dels seus bons instints, li ha costat sempre mantenir o guanyar-se les amistats. Mentre va durar el matrimoni amb el meu pare —ell era el simpàtic de la parella: un metge jovial— gairebé no recordo haver-la vist amb altres amigues que no fossin fredes professores de la universitat, a part d’alguna dona del barri —una costurera, una veïna— amb qui tenia relacions purament utilitàries. Sempre ha estat una dona dedicada fonamentalment a la seva feina —i al seu fill eixelebrat: la seva fita prodigiosa…—; i les seves classes, els seus llibres i articles filològics, una dona molt atenta a les trifulgues i trames de la vida universitària, però poc donada a les expansions de la camaraderia. La mare és una dona més de conceptes que de persones —una intel·lectual—: és una mica reservada o llunàtica, diguem-ho clar, com el tiet, encara que sense tant d’enigma ni tanta angoixa soterrada. La mare tenia ara una amiga: havia començat per fi a ser una dona feliç.

—¿I res més? —vaig preguntar—. ¿Només això, passeu temps, en companyia?

—Està sola. Jo estic sola. Estem juntes… —La mare havia abaixat els ulls a dins del plat—. Passem moltes hores juntes, sí. Li agrada feinejar a l’hortet del nostre jardí. I parlem. Revisem algunes pel·lícules que ens agraden a les dues… Les hores passen de pressa.

—Entenc… —No sabia què entenia. Però sabia o entenia que no havia de demanar res més.

—¿Has preguntat al tiet si va portar flors a la tomba de l’avi Víctor? —va dir ella, canviant de tema i aixecant-se de la taula.

—Encara no —vaig dir—. Encara no.

L’endemà tenia una trobada amb el tiet, o millor dit, ell volia que assistís a una reunió amb un dels directors generals corporatius del grup Paradisus, un dels nostres principals competidors. La trobada va tenir lloc a primera hora de la tarda, al pis del tiet, a l’última planta de l’hotel. La veritat és que jo no tenia cap intenció d’assistir-hi, però el tiet em va venir a veure a recepció la nit anterior, de matinada, i em va demanar que hi fos present; em va insinuar que necessitava un testimoni o un reforç, algú que hi fos més com a «presència tranquil·litzadora», així ho va dir, que com a interlocutor.

—¿A qui vols que tranquil·litzi, jo? —vaig demanar-li, estranyat.

—Tu només vine i seu. —Picava amb les puntes dels dits sobre el taulell—. Deixa que parli jo, entesos?

I allà em vaig presentar, amb una camisa neta i una americana, com si volgués impressionar algú o fos un assessor o advocat del tiet, un tipus important o almenys a tenir en compte. L’ascensor de l’hotel et portava directament dins el seu pis, tot i que s’havia de fer anar l’últim polsador amb una clau pròpia. El tiet no havia fet cap canvi significatiu en la decoració del pis, així que des del temps del meu avi que tot plegat devia d’estar més o menys igual: mobles mallorquins de cirerer, quadres amb paisatges a l’oli, al rebedor la deessa Indira —amb les seves flors de lotus, pintada per Mati Klarwein— sobre dues cadiretes d’estil isabelí i una consola Chippendale. Després del rebedor, una sala gran i oberta a la llum de la badia, amb finestrals que a aquella hora emmarcaven el mar d’un color blau safir, cenyit pels caps de Ferrutx i Formentor. Des que havia sortit de l’ascensor ja sentia veus —potser arribava tard—, vaig treure el cap a la sala i allà hi havia el meu tiet, assegut a la seva butaca d’orelles, enfront d’un jove que tenia desplegats un munt de papers en la tauleta baixa i blanca de davant del sofà. El jove seia només al caire, i no parava de parlar i gesticular, els colzes clavats als genolls.

Quan es va adonar que havia arribat em va mirar fugaçment, em va allargar una mà i me la va estrènyer amb força; el tiet em va mirar i va assentir i em vaig considerar autoritzat per a asseure’m a l’altre extrem del sofà, tot per a provar d’aclarir quin era el meu paper en aquell assumpte.

El jove era agressiu i d’espatlles fortes; portava una camisa blanca cenyida, de coll italià, oberta en els últims botons, s’havia tret una americana de lli i la tenia doblegada al seu costat; estava totalment absort, es notava que tenia una idea dins el cap i que res podia destorbar-lo. El que cridava més l’atenció de la seva figura eren els seus cabells rojos, tallats curts, i els seus ulls menuts i d’un color viu, indestriable des d’on m’estava aleshores. Tenia la boca petita i ansiosa, i quan somreia educadament se li dibuixaven unes arrugues a banda i banda que li donaven un aire mecànic, de ninot de ventríloc. Les orelles eren molt vermelles, tan arrapades al cap que hi semblaven encolades. El front era ample, i capcinejava tot el temps, com si més que escoltar el que li deia el tiet estigués confirmant el que ja sabia. Jo no entenia gaire el que deien. El tipus aquell em cridava l’atenció i me’l mirava abstret; m’agradaven els seus mocassins, eren d’un gust excel·lent, marrons i de pell fina, sense mitjons —els talons a l’aire i sense pèl—, un calçat que contrastava amb les meves botes brutes d’arena i alga.

—Però Eduard… —deia el meu tiet, i de la seva carpeta en treia també gràfics i llistes amb xifres.

—Gaspar, Gaspar… —L’altre s’ho mirava amb paciència, callava durant uns segons i semblava que feia càlculs mentals.

Usaven conceptes com «política de compres», «balanços de situacions», «amortització d’actius no corrents», «sistema de seccions», «pressupostos operatius» o «estat de fluxos d’efectiu», i cada cop que intercanviaven alguna d’aquestes consignes es mostraven gràfics i xifres, fulls de balanç i documents plens de números que el tal Eduard marcava amb un retolador groc per a després treure comptes en una tauleta electrònica.

Tot allò tenia alguna cosa de joc de rol, de partida de pòquer o de truc, o com si els dos fossin espies intercanviant informacions sobre un enemic inabastable. Però l’Eduard de tant en tant reia d’alguna de les afirmacions del tiet; era una riallada breu, explosiva i càlida d’una manera més aviat carregosa, com si en el fons menyspreés les raons que se li adduïen. Jo em fixava en com el tiet anava encaixant el que li deia l’altre, i quina mena d’esforç havia de fer per continuar mostrant-se educat i fred.

—No te’n sortiràs… —va dir finalment l’Eduard, mirant-se el tiet de manera relaxada. S’havia recolzat al sofà i havia allargat el braç esquerre sobre el respatller, ara en actitud presumida, una cama sobre l’altra. Remenava lleugerament el cap; semblava que ambdós s’haguessin oblidat de la meva presència.

—He aguantat molts d’anys, noi… I continuaré aguantant, no passis pena.

—No pots resistir… ¿No te n’adones?

—Sobreviurem sense vosaltres, no et preocupis. —El tiet li responia marmori i calmat, amb aquell desinterès que el caracteritzava, ara li parlava com a mi, com si tingués un nen a davant.

—Perds diners… O almenys…

—¿Però què t’importa? És la meva vida, la meva empresa.

—Ets un filantrop, no un empresari.

—Com vulguis.

—No sé com tot això s’aguanta dempeus. —I va alçar les mans cap al sostre.

—Alerta que no et caigui a sobre, doncs.

—No oblidis que podríem…

—Escolta’m una pregunta —li va dir el tiet, adreçant-se a la butaca, com si de sobte hagués acabat la paciència—. ¿I tu quant t’emportes? No, no dissimulis: sé com funciona tot això. Si jo venc tu t’embutxaques una comissió per la feina feta, ¿no és així? Una bona morterada. ¿Quin tant per cent?, digues… No et mouen les ganes de salvar el meu hotel de la ruïna, com tu dius, sinó les ganes d’emportar-te un tall d’aquest pastís. Tu no estimes res.

—¿Per què dubtes de la meva bona fe? —L’altre es va posar una mà sobre el pit, fent-se l’ofès d’una forma còmica.

—Vosaltres no teniu pietat: només penseu en els diners. I els diners…

—¿En què penses tu, doncs? —va riure l’altre, passant-se una mà pels cabells—. ¿En què penses? Això és un joc seriós, i aquí s’hi està per jugar, no per viure de records o de somnis. I tu no jugues sinó que perds, i això ens perjudica a tots nosaltres, i també a tu.

—Deixem-ho córrer… —va dir el tiet apujant-se les ulleres i mirant cap a fora. S’havia fet ben fosc, els llumets a l’altra banda de la badia resplendien com purpurina borrosa, la xemeneia de la central elèctrica anava fent un fum més negre que el cel.

—Saps que puc moure peces… —va xiuxiuejar l’altre—. Puc fer que tot et sigui encara més difícil, Gaspar.

—¿M’estàs amenaçant?

—Estic jugant, i mouré les meves peces. ¿Però per què t’espantes? ¿Que no saps com funciona, tot això?

—¿I tu què hi dius? —El tiet em va adreçar aquesta pregunta, així de sobte, buscant-me la mirada, les celles indòcils, enlairades per sobre de la muntura de les ulleres.

—Jo?

L’Eduard es va girar cap a mi; vaig veure que em mirava divertit, amb una punta de menyspreu, com qui estudia la reacció d’un animal domèstic.

—Sí, tu… —va dir el tiet—. ¿Què en penses? ¿Hem de vendre?

—¿Per què m’ho preguntes a mi, això? No sé…

—Tu ets l’hereu…

I de cop tot el pes d’aquell concepte va caure sobre meu: jo era ‘l’hereu…’. Un dia l’hotel podria ser meu, doncs: i potser ja constava en algun document que si el tiet moria jo havia de ser el propietari d’aquell negoci, sens dubte havia pensat vagament en la part de la mare i com potser un dia aquesta cauria a les meves mans, però en cap cas havia considerat mai la idea d’acabar jo sent l’hoteler, l’amo, el director o gerent de l’empresa, el beneficiari d’aquella propietat que ara sabia que gairebé perdia diners.

—Jo… —En aquell moment estava massa confós per a articular cap paraula.

—Vendries? —va insistir el tiet, alçant la veu.

—No… —vaig balbucejar—. No vendria.

—No puc perdre més temps —va dir el pèl-roig recollint tots els papers amb dues manotades. Els va desar dins una carpeta de pell Loewe, va apagar la tauleta electrònica i es va aixecar d’un salt. Va clavar-se l’americana i va allargar la mà al tiet, que a dures penes l’hi va voler estrènyer. Abans de dirigir-se cap a l’ascensor em va oferir la mà també a mi, i jo l’hi vaig sacsar, però sense ni la meitat de força ni decisió amb què ho va fer ell, em va deixar la mà enrampada.

—¿Però què li passa, a aquest? —vaig demanar-li al tiet quan vam estar sols.

El tiet havia anat rere la barra del seu moble bar; se servia un whisky amb dos daus de gel. Sense demanar-me si volia beure res va tornar a la butaca, des d’allà em va mirar fixament; feia dringar el gel al got, taciturn. Vaig sentir com sospirava.

—És insaciable… Quin voltor! —va dir després de beure un petit glop—. Pots estar segur que en farà alguna contra nosaltres.

També jo vaig anar fins a la barra i em vaig servir una copeta de grapa.

—¿I què pot fer? —vaig demanar.

No vaig obtenir resposta.

—¿Estem tan malament?

—No… —va dir ell, però alguna cosa em va fer sospitar que mentia.

—¿I això que has dit, això que jo…?

—Queda’t a sopar —va ordenar amb delicadesa—. Parlarem una estona.

Va trucar a baix i mitja hora després l’Edison ens portava uns filets amb guarnició d’amanida de brots i patates al forn. Ens vam asseure a la taula, el tiet va obrir una ampolla de vi; i aquella nit va passar: per primer cop en molt temps, potser des que jo era un nen, el tiet va mostrar-se obert i rialler, confiat, fins i tot expansiu.

—No és la primera vegada que els de Paradisus em vénen a veure —va dir mentre s’omplia la copa—. També els altres, els de Lluna Blava, volen comprar-nos l’hotel. Envien gent, sovint executius amables, i no com aquest. A vegades em conviden a dinar o a sopar, em mostren els altres hotels de la zona, volen fer veure que l’Indira acabaria en bones mans… I m’obren les habitacions, m’ensenyen les cuines, els bars, i totes les xifres, em parlen de les connexions que tindria el negoci, que seria un més en una cadena global… Global, els encanta aquesta paraula. Però només em basta veure dos o tres hotels de qualsevol d’aquestes cadenes i ja ho veig clar: no m’és possible fer-me a la idea que el nostre Indira acabi sent part d’una multinacional. Tot és el mateix, llavors: tot té aquell aire de cosa prefabricada, d’oficina, com si també l’oxigen que hi respires fos enllaunat…, o com si dormir allà fos més una feina que un plaer. Tot és frígid, impostat.

—Sí…

—Ja en temps de l’avi Víctor vam rebre ofertes, i molt millors que aquestes d’ara, i el meu pare no va cedir. Això era la seva vida. Jo no he vist mai ningú tan feliç com ho era aquest home durant les nits en què aquí hi havia festa… Ell i després jo vam fer aquest hotel, jo he nascut aquí, he crescut i envellit aquí. I ja sé que ara no són aquells temps, però és la meva vida, i aquesta va ser la vida del teu avi. I això no es ven així com així, com qui es ven un vell cotxe o una bicicleta. Sortir d’aquest hotel per mi seria com morir; ho entens, oi?

Ho entenia.

—¿Què faria, jo, digues? —Havíem tornat a la zona dels sofàs—. No sé fer res més, jo. Per això obrim durant els hiverns, encara que hi hagi poca gent, o gairebé ningú. I m’agrada aquesta vida. M’agrada crear llocs de feina, i veure com la gent entra i surt contenta, i estimo aquest mar i aquest racó de món i m’agraden els meus treballadors, les meves rutines. No són temps fàcils, ja ho sé, i sovint és difícil que els comptes encaixin. ¿Però per què hauria de voler-me desfer de tot això?

—És clar…

—¿I tu què?

—Jo?

—¿Escrius molt?

—Vaig escrivint, sí… —vaig mentir, com acostumava a fer-ho sempre que sortia aquest tema—. Tinc entre mans un projecte difícil.

—Jo també… —I va somriure amb fermesa.

—¿Per què no m’expliques coses de l’avi Víctor? Tot el que en sé m’ho ha contat en Xaus.

—¿Què vols saber?

—¿Com era?

—Era un home que reia.

—Aquelles fotos…

—Aquelles festes… —I es va aixecar de la butaca i va entrar al seu despatx. Vaig anar a la cuina i em vaig fer un cafè i poc després va entrar el tiet, amb l’àlbum de les fotografies antigues.

—¿Qui era, aquest? —vaig demanar-li, assenyalant qualsevol home torrat de les velles imatges.

—Aquest…, sí, ens deia que era un empresari alemany, es deia Rodel, Ulrich Rodel. L’acompanyava sempre aquesta dona, que no recordo com es deia; era una doneta més aviat lletja, com pots veure, i molt maniàtica… Però el tipus no era empresari ni alemany, ho vaig saber després: era una caçador de nazis polonès, es deia Tuviah Harel. Passava temporades llargues a l’hotel, acompanyat d’ella, la seva amant, convençut que en qualsevol festa o bé allotjant-se a l’hotel hi trobaria un nazi pròfug.

—¿I en va trobar cap?

—Ho ignoro.

—¿Com vas saber que era una caçanazis?

—Mira.

I d’una altra carpeta en va treure un retall del diari Le Monde, amb la necrològica del tal Harel.

—Ho he deduït jo mateix, per la semblança amb la foto del diari. És ell, oi?

—Indubtablement… —A la foto del diari, de gener del 2000, s’hi veia el mateix senyor calb, d’ulls menuts i boca molsuda davant d’un munt de papers mecanografiats. Aquella foto de Le Monde estava datada a finals dels seixanta, cosa que facilitava encara més la identificació.

—Quines coses… ¿I aquest qui era?

—Aquest? Sí, aquest…

I així vam parlar una bona estona. Jo estava encantat: el tiet es mostrava xerrador i franc, fins i tot rialler, no parava de fer-me confidències i de donar-me detalls d’aquells temps esplèndids. Vaig descobrir que ell era l’autor de moltes de les fotografies; d’un moble en va treure una vella càmera Leica, amb la seva funda de cuir revingut.

—Si et ve de gust fer fotos a l’antiga, ja ho saps… —em va dir, generós, acariciant evocador els ressorts de l’aparell—. ¿Encara deuen vendre rodets de pel·lícula per a aquestes màquines?

Però jo fullejava l’àlbum a la recerca d’alguna actriu o tennista o campió d’escacs —l’hotel havia sigut seu d’uns quants tornejos importants—, i poc després em vaig adonar que al tiet li havia canviat l’humor… De sobte havia tornat a la seva taciturnitat acostumada.

Havia amagat la càmera i entre els dits sostenia una d’aquelles fotografies. Vaig deixar passar un parell de minuts sense dir res. Em vaig aixecar i vaig anar fins a la nevera, d’on em vaig servir un vas d’aigua. Des de la seva esquena vaig poder veure què estava mirant; el tiet respirava pel nas de manera audible.

Era una de les poques fotografies en color de l’aplec. Per sobre de la seva espatlla ho vaig descobrir: aquella noia…, devia ser ella, el vestit vermell, una figura estilitzada i amb el front alt i espaiós, una cara adorable al costat d’una altra dona vestida de blanc, sens dubte la mare, aquesta seriosa, la jove princesa enriolada i seductora, la boca entreoberta i els ulls dilatats i grossos; era com si en la distància fos capaç també d’enamorar-me a mi. El tiet semblava que s’havia oblidat que no estava sol a la cuina, s’havia abismat en algun record confús o inabastable o potser assaboria una reminiscència feliç, aquell goig vertader que sempre és l’avantsala del dolor que perdura. Em vaig escurar el coll per cridar la seva atenció. El rellotge de la sala va tocar mitjanit.

—Ja comences el torn i arribes tard —va dir com si sortís d’un pou, i va amagar la fotografia entre les pàgines de l’àlbum. Es va girar cap a mi i em va buscar la mirada—. Pots passar-te tota la nit escrivint, si vols.

I dient això va ser com si em clavés una agulla al cor.