9

—Parla’m d’ell.

—M’enganya, fa temps que m’enganya.

—¿I com ho saps?

—M’ho va confessar.

—¿Què et va dir?

—El primer cop em va dir que havia anat de putes. Al Japó, en un dels seus viatges de negocis. Fa d’això quatre anys. ¿Has anat mai, tu, de putes?

—Sí, algun cop, amb el meu amic Rigo.

—Tots els homes esteu malalts.

—Et dono la raó.

—Després vaig saber que també anava al llit amb una executiva de l’empresa, una tia més jove, de vint-i-cinc o vint-i-sis anys, que viu a Madrid. Molt sovint, abans d’anar-se’n fora, fa escala a Madrid i la veu.

—¿Com ho saps, això? ¿T’ho ha dit ell?

—Hi ha coses que no fa falta que me les digui. Hi ha també una altra dona. Aquesta viu a Palma, està casada i és hostessa de vol. I també n’hi ha d’altres, moltes més. I molt sovint no és només el sexe. A allò que no es pot resistir l’Eduard és a l’homenatge… Li encanta sentir-se un elegit. Sent que una dona bella, poderosa, l’ha triat, se li ha retut i s’abaixa les calces per ell. Li agrada que es posin de genolls davant seu; que li mamin la polla és més aviat secundari. Ell mateix m’ho va reconèixer.

—L’entenc.

—Quan està dos o tres dies fora ja sé que haurà anat al llit amb altres ties. Ell és així; el sexe l’entusiasma. No hi pot fer més. Té ereccions que li duren hores. Un cop em va dir que la tenia dura des del dia que va complir cinc anyets… Però tu, Nico, no ets així.

—¿I què t’ho fa pensar, Natàlia? ¿Qui t’ho diu, que no sóc així?

—Tu ets bo, Nico. Tu m’estimes.

—Sí. T’estimo. I et desitjo. I jo mai no t’enganyaré. Això sí que t’ho prometo.

—Ell també m’estima. Però no se’n pot estar, de tot allò. M’ho va dir. Pel que sembla, les oportunitats que té per anar al llit amb altres dones durant els seus viatges són incomptables. I no hi pot fer més. També m’ha dit que pensa amb mi, quan està amb d’altres. Que se les folla, però com si estigués amb mi.

—I segur que no menteix.

—És així, dèbil, o fort d’aquesta manera que només enteneu vosaltres els homes… La seva obsessió per la potència sexual. És guapo, atrau les dones. Es cuida, està fort i sap parlar i convèncer.

—¿Has llegit el seu llibre?

—No, ¿i tu? ¿Com es titula?

—Les vint lleis de la negociació d’èxit. No l’he llegit.

—Sap convèncer les dones. Sap negociar i persuadir. Sap afalagar i humiliar. Porta al telèfon una gravació amb els meus gemecs al llit, ¿ho sabies? Diu que no pot adormir-se sense escoltar-los una estona. Quan torna a casa m’empaita per totes les habitacions i em vol fer l’amor dos, tres cops al dia. És insaciable.

—Nosaltres fem l’amor dos, tres cops cada vegada que ens veiem, Natàlia. Sóc insaciable.

—Però amb tu no és el mateix, Nico. I no, no t’enganyis. No ets insaciable. Creu-me si et dic que ets fàcil d’assaciar…

—¿Què ens diferencia?

—Tu ets dolç, despreocupat al llit. M’encanta que siguis tan espantadís. I aquesta intimitat nostra, mai amb ell no ho he tingut… És això el que m’agrada. Jo et desitjo per tot això. Perquè parlem.

—Parlem i parlem, Xahrazad. ¿Però no el desitges, a ell?

—Ja no. Abans sí que el desitjava. I l’estimava molt, però és això del matrimoni, un mal costum… M’és indiferent, sovint penso en ell i m’és igual; és només un mig amic a qui suporto, un soci amb qui vaig al llit tan sols de tant en tant i amb qui convisc mentre intento fer la meva vida.

—La barca de l’amor s’estavella contra la vida ordinària… ¿Però et dóna plaer?

—Un plaer malèvol, sense alegria… I tot plegat és un embolic, Nico. I la nena, filleta meva.

—Em va fer un dibuix de l’hotel, ella.

—Ho sé.

—I ella és el que has de fer…

—I per altra banda el que no podem fer… Ho entens, oi? Sentir-se atrapat, etcètera.

—I tant. ¿Què t’agrada d’ell, però?

—Té unes bones cames. Abans m’agradava el seu apassionament. La seva ambició. La seva empenta. Això abans m’animava a pintar. Ell estava convençut que podia arribar a tenir molt d’èxit, amb la pintura. I perquè ell ho creia jo hi treballava més i més, i em carregava d’il·lusions de fama i renom, i d’esperances vanes.

—¿Què va passar?

—És com si ell em matés les energies. Com si en el fons necessités ser infeliç o la incertesa o aquella ineptitud o deficiència profitosa que és la meva inspiració. La sensació d’anar a buscar alguna cosa que està més enllà del que podem tocar o posseir. El somieig, Nico, o el caos… Si pintés una vertadera obra mestra segur que això li faria molt mal.

—¿Per això has tornat a pintar, ara?

—¿Saps aquella sensació de tenir-ho a la punta de la llengua i ser incapaç de dir-ho?

—La conec.

—Doncs abans pintava sempre amb aquesta mateixa sensació. Pintava per expressar el que sentia al caire de la mirada, per concretar aquella imatge que em bategava imprecisa, aquí, dins el cap, rere els ulls. Una visió de llum.

—Sí.

—Això ja no hi era, o només de tant en tant, però amb tu a la meva vida, torna, sento que torna… Potser els privilegis m’han corromput, o m’han carregat d’indiferència. ¿Qui ho va dir? «Per fer art de veritat no has de tenir cap felicitat per arriscar…». I amb ell adelerat en el seu món, amb els diners i els cotxes, els viatges i els ascensos, i en aquella casa, Nico, i amb la nena i amb tota l’atenció que mereix i li he de donar, i amb els fantasmes de les seves amants cada cop que el veig acostant-se a mi amb el seu somriure d’atleta, tot em sembla tan obvi i fàcil i tristament agradable que l’esforç per pintar ha perdut tot el sentit…

—T’entenc. Em sembla.

—El seu rellotge de polsera val més del que jo he guanyat en els últims cinc anys dedicant-me a la il·lustració de llibres.

—El Voltor.

—No m’agrada que li diguis així, Nico.

—Disculpa’m…

—Ell i els diners.

—Però tu ja véns d’una família rica.

—No era el mateix. Jo vaig començar a pintar seriosament quan va morir el meu pare. Llavors la pintura era això; pintar era buscar el sentit a la seva pèrdua o fer alguna cosa que em consolés, o que em donés allò que la mort m’havia arrabassat. ¿Per què intentem crear coses, Nico? ¿Per què provem de fer art?

—Per recordar-nos a nosaltres mateixos el que realment ens importa… ¿I la teva infantesa?

—Va acabar de sobte. La meva mare no en parla, d’allò, però quan jo tenia dotze anys va morir el meu germà gran, que llavors en tenia setze. No sóc filla única, Nico. Tenia un germà que es deia Adam, que es va morir en un accident al mar, mentre feia vela, un mes de juliol.

—I ara aquí nosaltres, dins aquest veler…

—No et preocupis. No t’entristeixis. La meva mare ja sembla que ho ha deixat enrere, si és que una mare pot oblidar una desgràcia com aquesta. Però el meu pare… Ell no ho va poder superar. I jo que quan era una nena em sentia culpable, dolguda i desorientada, perquè res del que fes no els feia sentir millor. L’adoraven.

—Em sap greu.

—¿Per què? Deixa-ho córrer. Era un bon noi, era guapíssim, te’n portaré fotos… tothom l’estimava. Tocava el violí, treia les millors notes de la classe i a mi em venerava. El meu pare va tornar a fumar dos, tres paquets al dia, després de la mort de l’Adam, va tornar a beure i a menjar massa.

—Abraça’m.

—Potser la meva mare busca en tu el meu germà mort, aquell fill perdut. T’admira, t’estima, em parla molt de tu. Li ha encantat el teu conte.

—Si sabés tot això nostre…

—El disgust la mataria. O potser no.

—Besa’m.

—¿Has vist que ja tens cabells blancs, Nico?

—¿A on? No és possible!

—Aquí, a la templa, i sobre l’orella.

—No m’ho puc creure.

—Mira’t.

—Tens raó.

—¿Plores, ara?

—No.

—No em menteixis. M’encanta que ploris. Ell no plora mai. Mai no l’he vist plorar, l’Eduard. I tu ets tan vulnerable…

—Sóc tan estúpid.

—No és veritat. Ets sensible. Plora una mica. Plora per mi.

—Sóc desagradablement sentimental.

—Però això és el que més m’agrada de tu.

—¿Què va passar aquella nit de fa deu anys?

—No tenies cap cabell blanc, llavors.

—¿Què va passar? Digues-m’ho.

—Em recitares tots els teus versos. Vas dir coses delicioses. Em vas embruixar. Tot plegat és absurd. I tu sense memòria.

—¿I per què no em buscares, després?

—Tinc el meu orgull, jo. I tu vas marxar de Mallorca.

—¿I per què em defugies, aquests últims mesos?

—En el fons em fas una mica de por.

—¿Ja et vesteixes?

—Tinc set.

—¿De què rius, Natàlia?

—De tu. També em sembles tan fràgil, tan ingenu. Si et veiessis, aquí, nu, mirant-me amb aquests ulls. Et puc comptar les costelles, els teus ossos prims. Això és el que m’agrada, que em mires i sento que em necessites. Et voldria pintar. Ara sí, ara tens aquella llum.

—S’ha de creure en la llum… Et necessito, Natàlia. ¿Però em necessites tu a mi?

—És clar que sí. ¿Que no ho veus?

—T’estimo perquè m’alegro de veure’t fer qualsevol cosa. Mous una mà, t’acaricies una cuixa, beus d’una ampolleta o et mossegues el llavi inferior i sento goig. Follar-te és un extra, un afegit no sempre necessari.

—¿Però per què ho analitzes tot? Viu-ho, simplement.

—No puc fer-hi més. Ho vull saber tot.

—¿Creus en això que fem, Nico?

—¿A què et refereixes?

—Aquesta felicitat: ¿s’apagarà?

—¿Per què hauria d’apagar-se?

—Perquè tot s’acaba, Nico. Tot cansa.

—Et desitjo.

—¿Però com pots desitjar-me si ja em tens?

—¿Et tinc? Estàs casada amb un altre.

—Sí, ¿però no és potser per això que em desitges tant? Em desitges perquè d’aquí unes hores tornaré cap a casa, amb la meva filla i amb ell. Em desitges perquè no em tens del tot.

—¿Com acabarà, tot això nostre?

—¿Tot just acaba de començar i tu ja penses en el final?

—¿A on vas?

—Anem a córrer per la platja.

—Seré incapaç de seguir-te.

—Doncs anem a pintar a l’escullera. Vull pintar el teu hotel des de l’escullera.

—Fem que el temps passi més a poc a poc. Torna al llit amb mi.

—¿Has escrit res més després del conte?

—Vaig acabar-lo tot just fa dues setmanes. No he tingut cap idea nova.

—Has d’escriure…

—¿Per què?

—Perquè quan estàs escrivint alguna cosa se’t veu més feliç.

—Això és perquè et tinc… Et brillen els ulls, sempre et brillen els ulls, et guspiregen com si fossin de vidre.

—Demà…

—No em parlis de demà, Natàlia.

—¿De què vols que et parli?

—D’aquesta maleïda necessitat d’estimar.

La veia arribar pel passeig desert, aquell mes de gener, i tanco els ulls i la imatge batega. Venia cap a les deu, una vegada havia deixat la nena a l’escola. Creuava mitja illa per estar amb mi; era inútil que jo li insistís. Ella volia fer-ho així, perquè li agradava el mar i el veler, s’Enroc gairebé buit i aquells matins freds i vastos, com desterrats del temps, la platja deserta i nosaltres que ens sentíem la primera parella de la creació. Jo sortia de l’hotel després d’una nit de pensar en ella i d’escriure estupideses al recambró i des de la porxada esperava veure-la arribar amb el cor alçurat. I ella apareixia llavors, després d’aparcar el cotxe, puntual, vestida amb un abric llarg i negre, un abric que semblava de monja o de professora de piano d’una època més lenta i moral, i només de veure’m ja alçava la mà en la llunyania, i jo que corria, caminoi avall, cap al passeig, per abraçar-la sota els tamarells sorpresos. Un cel alt i la blavor sedosa.

Anàvem a esmorzar a la cafeteria Fonoll, i després ens dirigíem lentament al veler, a fer l’amor fins a migdia. Jo escalfava la cabina de proa amb una estufeta elèctrica i la començava a despullar. I m’agradava saber que aquell cos em preferia, aquella ment i aquell tarannà m’havien elegit a mi. No era tan sols una dona que —em deia— estava enamorada de mi sinó que se’m donava després d’haver fet un camí per la vida. Havia tingut amants, tenia un marit, i abans havia refusat desenes, centenars d’homes que se li apropaven encara amb qualsevol excusa i li oferien el món amb aquella amabilitat afamegada i burleta dels homes desvalguts davant del poder del desig.

El seu professor d’educació física, a secundària, l’havia arrossegat fins al magatzem dels matalassos del poliesportiu, li havia aixecat la samarreta i li havia besat i xuclat els pits. Ella tenia catorze anys.

—Una setmana després deixava la feina —em va dir la Natàlia—. I ningú no el va tornar a veure més.

Però ella estava allà, ara, deixant-se desfer els sostenidors per les meves mans fredes. El seu entrecuix suau, el pèl moixí, el seu ventre que feia olor de pa i els seus pits que eren dos misteris paral·lels, carn feixuga i ferma. Tot en ella era indecentment carnal, tot m’ho oferia amb indiferència i placidesa, com si no volgués res, distretament. Però quan la penetrava era com si la completés, com si per un moment ella hagués trobat tot allò que li mancava. Una mà que assossega; la vida culmina; arribem i partim. Em buscava per ser; jo l’estimava per ser. Sense ella em sentia borrós, indefinible. I ella em deia llavors: «Quiet, no et moguis gens, deixa-la a dins», i jo que també ho sentia, la impressió d’haver arribat, els meus ulls dins els seus ulls, la transparència i la claror indivisa.

I és evident que jo l’estimava, i és evident que ella m’estimava a mi. Encara que tot és tan fugisser, i que jo sóc tan insegur i estúpid que en alguns moments l’odiava, i ella ho sabia i em deia:

—No tinguis por.

—¿Per què em dius això?

—Ara mateix no em suportes.

—No és veritat.

—No em menteixis. —Perquè ho sabia.

—No et menteixo! —Però li estava mentint.

Ella ho veia: bastava que m’hagués acceptat perquè per mi perdés bona part del seu valor. Només una dona estúpida —la Rita— podia acceptar-me com era jo en veritat: un canalla. Si la Natàlia em volia, i em desitjava i m’estimava, potser és que ella no era ni la meitat de bona del que jo m’imaginava, i això bastava per fer-me enrabiar contra seu… M’acariciava el pèl, al meu costat, allargada, l’olor de fruita de les seves aixelles, de sobte s’encavalcava nua sobre meu i em deia:

—M’estàs odiant.

—I ho saps…

—T’estimo.

—Em fas tanta ràbia, preciosa.

—Em fas tant de fàstic, fill de puta meu —i em començava a colpejar el pit, m’esgarrapava.

—Puta, maleïda puta, maleïda doneta insignificant i infeliç. Desgraciada, malfollada i capritxosa. No em refio de les teves tetes. Deixa que et doni pel cul.

Llavors ella reia com una boja, i m’agafava pels collons fins a fer-me mal. Deia:

—¿És això, el que vols?

—Sí… —Perquè jo llavors ja adorava cada racó del seu ésser, tot en ella era meravellós i meu. I m’escorria com un bou després de posar-m’hi a sobre, el meu esperma surava dins del seu ventre, i això era com música, l’accés tebi al secret del món.

I a fora del vaixell el temps no tenia entitat, només hi havia això nostre, el cansament dels nostres cossos deixatats, les nostres ments estovades pel plaer. Una forma de beatitud espantosa. L’eternitat, un simple dimecres a les onze del matí.

Sortiríem després a passejar per l’escullera. Ella es posaria a córrer, jo també cauria en el somieig. Dies indistingibles d’aquell gener. Jo no pensava en res: no feia plans, ni idea. El seu present m’assaciava.

Pensava a aprofitar allò que ara tenia, i em bevia cada instant amb ella amb la insaciabilitat d’un antropòleg. L’estudiava intrigat, contemplava cada un dels seus gestos, el seu caminar indecís, els seus objectes i peces de vestir: com es tornava a posar els sostenidors i es pentinava, el vol del seu serrell, la blancor dolça de les seves dents o el gir infantil del seu canell quan es cordava les sabates esportives després de córrer o d’escorre’s: tot tenia un interès revelador, era infinitament ric, com si rere de cada un d’aquests detalls hi hagués una veritat redemptora.

—¿Per què em mires així? —em demanava.

—Quan et tapes les tetes la llum aquí dins disminueix. ¿Te n’adones?

—No siguis ridícul.

—Acosta’t, dama criolla.

—Anem fora.

—Faríeu néixer sonets a mils al cor de molts poetes.

—Has d’escriure una Oda al Cul de la Natàlia.

—Ho faré. Una Romança per a Dos Pits.

—Et vull ensenyar la casa de la platja.

—Ara?

I ella que condueix, i a mi que m’és igual a on em porti. La carretera vora el mar, l’aigua que arriba fins a l’asfalt, blau com un gerd, ovelles, someres i cavalls que pasturen immòbils i ens miren. Un torrent mig sec. Posa música al cotxe i em parla de llibres.

—Rellegir Proust —em diu.

—Sobre la teva espatlla… —dic jo, com podria haver dit qualsevol cosa.

—M’acaba de venir la regla.

—¿Per què m’ho expliques, això?

—Ja arribem. És aquella casa grossa.

I la segueixo: el port de Pollença. El passeig estret sota els pins centenaris i arquejats. Les barquetes quietes en l’aigua del color de l’alpaca, el migdia que es va apagant de sobte, ja cansat, el cel s’emblanqueix i en qüestió de minuts queda com la panxa dels peixos, amb la mateixa brillantor untuosa. L’aire és fred. Poca gent, una vella parella amb caniches, un esvalot de gavines que semblaven de paper.

—Mallorca és una illa per a propietaris de caniches —em diu.

—¿Per què m’has portat fins aquí?

I ella que obre la barrera del jardí davant del mar, margallons, un arbocer, dos pins rojos; una casa amb les persianes verdes.

—Casa de l’Eduard, oi? —dic jo, recordant-me d’algunes fotos del Facebook.

—I dels seus pares —em diu—. Tot i que hi vénen ben poc. Entra.

I els mobles antics, baguls i canteranos i cadires d’estil clàssic, fusta de cirerer i pintures a l’oli. Tot molt elegant i alhora carrincló. Feia molt fred dins aquella casa; un fred que envernissava les coses i les feia més dures. Seguia la Natàlia per les habitacions, pels salons amb piano i prestatges amb marqueteria i quadres de caça, pels lavabos amb banyeres, rajoles valencianes i pastilles de sabó d’espígol.

Ella reia i s’estrenyia l’abric, saltironejava com un ocellet; va pujar al pis superior i va obrir el balcó fent força amb tot el cos.

—Mira —em diu, estirant-me cap a fora.

I allà hi ha el mar, sota el cel tou, la calitja que s’alçava entre els espais suspesos. El meu maluc contra el seu maluc.

—¿Quants estius has passat en aquesta casa? —pregunto.

—Deu. Onze.

—¿Què hi fem, aquí?

—T’ho volia mostrar.

—Tinc gana. Anem a dinar.

—Et faré el dinar. Vull passar aquí amb tu unes quantes hores.

—¿Per què?

—Perquè sí.

Ho vaig entenent tot. Ella surt a comprar i em deixa assegut en un balancí, amb un llibre d’aquarel·les de París sobre els genolls, vora un braser elèctric en una petita saleta freda. Esternudo. Veig els embarcadors de ciment entre els xiprers nans, el vent és com una mà que s’obre i ho agita tot; sembla que plourà. Ella torna mitja hora després amb dues bosses de plàstic, corro cap a la porta a ajudar-la i veig que comença a caure del cel una aigua fina, que guspireja com fils de niló.

—¿Què portes?

—Farem sopa —em diu—. Sopa bona.

—Fa molt fred, nena.

—Entra.

No em deixa que l’ajudi a fer el dinar. Vol cuinar per a mi, vol tenir-me al seu costat i sap que la miro des de la taula; tot el que fa és meravellós, sap que no em perdo cap detall, cada moviment o gest, el seu cant entre dents, esternuda i em mira. És per detalls així que sabem que ens estimen. Vol la meva adoració; i jo vull adorar-la i que tot sigui així per sempre més: la pluja a fora en l’aire remogut i nosaltres cada cop més a prop en aquella cuina antiga que es va escalfant com un puny. Som invulnerables. Durant unes quantes hores perdem el món de vista; no hi ha hotel ni marit ni temps ni espai (ni culpabilitat, ni tan sols desig). Només allò tan físic: un home i una dona, menjant.

La sopa és salada, de gust massa fort; no és gaire bona però ni me n’adono. Li pregunto:

—¿Saps què va dir Dalí dels quadres de Pollock?

—Sopa de peix… —respon.

La tinc davant meu, s’ha tret el jersei, la samarreta fina deixa entreveure els seus pits, ara fa tanta calor dins la cuina que els vidres s’han entelat, a fora segueix plovent, sense pausa, l’aigua grata els vidres com si fos arena. Ella ara pela una taronja, una poma, un plàtan. Ho trosseja amb cura i ho mescla amb iogurt i sucre moreno. El cafè surt lentament d’una cafetera negra. Que el temps no passi, sisplau.

—M’agradaria poder aturar el temps —li dic.

—Sí, estaria bé durant un parell d’hores —em respon burleta.

La voldria veure sargint-me uns mitjons, farcint un pollastre, planxant-me una camisa mentre jo poso dins la rentadora les seves calces brutes. Una dona meva per a cada dia de l’any.

—Anem al llit —em diu, l’alè li fa olor de cafè.

I la segueixo escales amunt. Arribem a un dormitori gran, amb un llit amb dosser. Sembla el llit d’un rei medieval, d’un arquebisbe, ella s’hi estira com un gat. Obre les mantes, un edredó de plomes i els llençols de lli aspre.

—Nico?

He apagat el llum. La busco a les fosques. Temptejo i m’acosto descalç. Sento com alena en algun punt de l’espai. Un batec a l’engonal. Palpo i toco la seva nuca, la seva cabellera desfeta, s’ho ha tret tot menys les calces, s’està de bocaterrosa. Tinc una erecció que es remou com un ganivet mal clavat.

—¿Però no tenies la regla?

—Podem fer mil coses.

De sobte ja no fa fred, em marejo una mica, estic sobre el llit i comença el món, jo no faig res però tot d’una hi ha carícies i pèls i perfums, hi ha vertígens i xuclades, peixets que em mosseguen allà baix, hi ha una escalfor que m’atrapa i em porta on tot és clar, un remuc d’euga i una foguera en la fosca. No pot ser que tot sigui tan fàcil. Era com si dintre meu s’hagués vessat una copa.

—I ara intenta encendre el foc —em diu després, perquè en un racó del dormitori hi ha una xemeneia.

—¿Quina hora és?

—¿Què importa?

—M’havia adormit, oi? ¿A quina hora has de tornar a casa, tu?

—Intenta encendre el foc.

A fora, seguia plovent. El vent que udolava.

—Natàlia. ¿I la teva filla?

—La meva mare se n’encarrega, avui.

—Entesos. —I jo que em vesteixo i porto diaris, llumins i tres troncs del munt del garatge. I a poc a poc la flama, els branquillons que crepiten, les notícies de fa sis mesos es fonen en fum—. Ja tens el teu foc —li dic, i ella que torna de dins del vestidor amb una bata fina, sense res a sota.

—T’agrada? —em diu—. És de la meva sogra.

En els seus ulls hi detecto quelcom de sacríleg. Estem en la penombra; només un llum encès a sobre d’una calaixera baixa; ella em somriu i comença a moure’s lentament, vora el foc, com una reina borratxa.

—¿Què et passa? —li demano.

—Sóc feliç. Voldria pintar la teva polla.

—Escriuré aquesta escena.

—La polla de Pollock… Voldria mossegar-te un colló, estimadet.

—Voldria follar-te les orelles.

—Estàs boig.

—No ens en sortirem, nena.

—Segur que sí, ja se’ns acudirà alguna cosa.

—Asseu-te sobre meu.

—Però tu parla’m. Explica’m acudits. Recita’m poemes.

—Dama criolla…

—Escolta’m. Voldria, Nico, que fossis el meu amo i senyor. I pintar el que tu em diguessis, com els pintors que estaven al servei d’un rei o d’un papa. Pintar a sou d’una necessitat superior. —El foc li envermellia mitja cara—. Sí, d’una fe o d’un propòsit incontestable. Saber què és el que vols veure i pintar-ho. Quines són les teves necessitats interiors i pintar només per satisfer-les. Donar-te consol amb el meu art. Saber què busques i treballar per agradar-te. L’art subjectiu està sobrevalorat. L’art ha de tenir un objectiu, ha d’estar al servei del cor, de l’ànima i les vísceres.

—Sí, i jo escriuria per a tu, com un comunista escriu per a la Revolució dels pobles… Tu series el meu partit, cada paraula meva seria per fer-te propaganda.

—Viure per a la bellesa…

—Quina xorrada.

—Sí… Potser ara hem sortit del nostre bloqueig per això, Nico. Potser ara sabem per qui hem de pintar i d’escriure. A quina ànima hem de consolar.

—Escriuria una història sobre nosaltres, per saber qui som. I per no oblidar mai de quina manera i amb quina intensitat t’estimo.

—I jo et pintaria, i sabria per fi cada detall del teu rostre, i tampoc no me’n podria oblidar mai, perquè sovint, de nit, mentre penso en tu, sóc incapaç de saber quina és la teva cara vertadera…

—Sí!

—¿I per què fas ganyotes, ara?

—I quan veiés el retrat que has fet de mi, potser per fi sabria qui sóc i què vull ser. Per fi sabria què hi he vingut a fer, en aquesta vida…

—Nico, no pot ser que siguem tan estúpids.

—Divorcia’t d’ell. Anem a viure a Venècia.

—No és tan fàcil.

—Perquè l’estimes, oi?

—¿I la nena, Nico?

—Vindrà a viure amb nosaltres. Treballaré per tu. Tinc un pla… Puc demanar feina a l’altre grup hoteler que ens vol comprar l’Indira. Els de Lluna Blava tenen dos hotels a Venècia. Si els faig creure que el tiet els vol vendre el nostre hotel a curt termini, segur que em donarien feina. ¿Què me’n dius, estimada? Partim?

—No ho puc afrontar. Sóc covarda. Deixem que el temps decideixi per nosaltres.

—El temps mai no decideix res, maca.

—El temps és el vertader rei de totes les coses.

—¿Què n’esperes de mi?

—Que no m’aclaparis, Nico… I ara no vull follar però vull follar. I t’estimo, porquet.

—T’entenc, perfectament. Ets com un home, Natàlia. T’enamores amb facilitat masculina, i creus que l’amor de veres és ‘per sempre’. Només els homes creiem aquestes xorrades.

—Ha, ha! ¿Oi que penses sovint en altres vides?

—Hauria pogut néixer en un altre segle… O ser d’una altra raça. O acabar la carrera de medicina. En això hi penso sovint… Ara mateix seria metge, i qui sap si tan bo com el meu pare. Viatjaria arreu del món al seu costat. Faria conferències, escriuria articles. Viuria a Boston o a París durant uns mesos a l’any, treballaria en un hospital de renom, potser operaria el cervell i extirparia tumors i salvaria vides. Estaria casat amb una dona japonesa o jueva, bella d’una manera peculiar, d’ossos petits, i més jove que no jo, professora de filosofia i embarassada de bessons… Durant els períodes de vacances vindríem a Mallorca, amb els nens. Però ni així jo seria feliç.

—¿Per què?

—Perquè et veuria córrer per aquí, un matí, a la sortida del sol, per la platja, i m’enamoraria de tu. I tu potser em refusaries.

—Pots comptar-hi… Penso sovint què hauria passat si el meu germà no hagués mort. Jo no hauria començat a pintar. El meu pare potser seria viu, encara. Jo hauria estudiat alguna cosa com psicologia o anglès o economia o vés a saber. Viuria a Londres, en un petit pis a sobre d’una botiga de joguines. M’hauria casat amb un negre amb una bona polla, un actor de telenovel·les que es diria Marcus.

—I jo després visitaria Londres, amb els meus bessons i la meva dona filosòfica, i et veuria, toparia amb tu a Charing Cross.

—I ens escaparíem junts a una casa com aquesta.

—I llavors començaríem a especular sobre altres vides i jo diria que m’hauria agradat ser escriptor.

—I et respondria que hauria volgut pintar.

—I llavors començaríem a somiar en una vida com la que ara vivim. I pressentiríem la vertadera alegria.

—Som el somni d’un altre.

—Són ja les set de la tarda, Natàlia. Tinc feina a l’hotel. El meu tiet l’altre dia em va dir que si seguia deixant més feines pendents hauria de contractar un altre mosso.

—Que el contracti. La teva feina principal és follar-me i escriure.

—Si tot fos tan fàcil. No vull contrariar el meu tiet.

—Fins a les nou no cal que sigui a casa.

—¿I què li diràs, a ell?

—No em parlis d’ell… Ui, ui, Nico, se’t posa dura.