12

—Ho havies de fer, oi?

—¿De què em parles?

—Havies d’humiliar-lo! No et bastava dir quatre paraules de compromís i tancar l’acte. No, no, havies de pujar a l’escenari i avergonyir-lo en públic! ¿Estàs content, ara?

—Pensava que em faries costat, Natàlia.

—Et vas excedir! ¿Que estaves gelós? Volies que t’aplaudissin a tu també, oi? No te’n vas saber estar. No calia anar tan lluny. Perquè l’Eduard està enrabiat, Nico, l’has posat contra teu. Si sabessis tot el que va dir dins el cotxe, aquella nit, de tornada a casa. Estava fet una fera. ¿T’adones del que vas fer?

—¿Però de què em parles? ¿Que no és el que es mereixia?

—¿Has vist el vídeo?

—¿Quin vídeo?

—Algú va enregistrar la teva invectiva i l’ha penjada a Internet. Corre per les xarxes. Ja té gairebé tres mil visites.

—Com?

—L’Eduard té altres rivals, a més de tu, Nico. Hi ha gent dins de la seva empresa que l’enveja, hi ha altres executius que estan ressentits pel seu èxit i pel seu ascens, i que ara estan fent una festa amb tot això. Usen el vídeo com un instrument per a desprestigiar-lo. Ell està segur que són ells qui han difós el vídeo encara més, per correu electrònic, i que això només ha fet que començar… És possible que se n’acabi parlant als diaris. Aquest vídeo, Nico, està al telèfon mòbil de molta gent important per a ell. A més, hi ha els seus competidors, i els seus lectors, i això el perjudica de cara a la seva credibilitat… El vas retratar com si fos un abusador, un fals i un barrut. ¿De què rius, Nico? ¿Et fa gràcia?

—Sí, sí. Em fa molta gràcia. ¿De veritat que el que vaig dir està a Internet?

—I té mil visites cada dia, Nico. El van penjar aquella mateixa nit. Has posat en dubte la seva honradesa, i ho has fet davant de la gent que valora més. I ara això està a la vista de tothom.

—Sembles enfadada. ¿Per què? A mi això em fa gràcia, sí, em sembla just. Al cap i a la fi…

—¿Al cap i a la fi, què…? ¿I què si és veritat el que vas dir? L’has fet enrabiar! Fins i tot tem perdre la feina! El que vas dir no només l’afecta a ell, sinó que esquitxa la seva empresa! La seva feina, Nico, la seva carrera! Allò que més valora en aquest món! L’has mossegat allà on més li fa mal. El seu futur! ¿No t’adones del que això pot provocar en la teva vida, i per tant en nosaltres? No saps el que pot arribar a fer-te, Nico.

—¿Què em pot arribar a fer? ¿De veritat et preocupa això? ¿I què pot fer-me? Digues. ¿Què farà, apallissar-me? ¿M’enviarà el seu goril·la a trencar-me les dents? ¿Em matarà? No li tinc por, Natàlia. Vaig dir el que em va semblar just, i no em penedeixo de res.

—Doncs l’hauries de témer. Perquè jo el temo, i t’estimo i temo per tu.

—¿Parles seriosament?

—¿I qui era aquella noia?

—¿Quina noia?

—L’única que es va aixecar a aplaudir-te quan vas acabar de parlar.

—¿Per què no t’atrevires tu també a aixecar-te i aplaudir-me, Natàlia?

—¿Què et penses, que no ho hauria fet? ¿Què et penses, que no crec en la veritat del que vas dir?

—¿Per què vas acompanyar-lo a l’hotel? ¿Havies de venir, penjada del seu braç?

—¿Què li podia dir, que no volia anar-hi? ¿I amb quina excusa? No és el primer cop que l’he hagut d’acompanyar a aquesta mena d’actes. ¿Però qui era aquella noia?

—L’amiga d’una antiga amant. Raquel, el nom.

—¿Te la vas follar?

—¿Estàs boja?

—¿Te la vas follar o no?

—No! ¿Per què em preguntes això?

—Nico…

—¿Què et passa? ¿Per què em parles així, Natàlia?

—Explica’m un altre cop per què em va bufetejar el teu tiet.

Estàvem al veler, asseguts a la taula de la saleta. Aquella setmana era la primera vegada que ens vèiem. Jo havia anat dos cops a la ciutat a fer classe a la seva filla, però la Natàlia no l’havia vingut a recollir. A més, aquelles classes començaven a fer-se’m insuportables: em sentia un mentider abjecte, amb aquella nena al costat, i davant de la seva àvia, que continuava fent-me regals i parlant-me d’art i literatura mentre jo no podia deixar de pensar que tot allò només era una impostura repugnant, que mentre no se sabés que estimava la Natàlia, i que era la meva amant, no podria mirar-les a la cara amb la consciència neta. Hauria volgut emportar-me la Dèlia al jardí de casa de la mare una d’aquelles tardes i explicar-l’hi tot; sí, ella m’entendria, ella em faria costat, potser m’ajudaria a treure la seva filla d’aquell matrimoni absurd. Però allò era inconcebible.

—¿En què penses ara? —li vaig demanar poc després.

—¿En què penses tu?

—En marxar. Deixa’l i anem. Partim.

—¿A on vols anar, Nico?

—Allà on vulguis. Podem anar allà on vulguis. Anem a París. A Venècia. Anem a pintar, a escriure.

—¿Quants anys tens? Parles com un adolescent.

—¿I com vols que parli, Natàlia? ¿Què vols de mi?, digues.

—Vull això. Vull estar amb tu. Ara.

—¿I et basta…? ¿Com és que et basta? No t’entenc. ¿No voldries viure amb mi? Podríem estar junts, sempre, totes les hores del dia. Podríem sortir de tot això, de tots aquests pensaments intolerables. Ja no hi hauria més mentides ni més secrets.

—I seríem feliços per sempre…

—¿Però per què te’n rius?

—Feliços com anissos… Jo no hi crec, en això.

—¿En què creus, doncs?

—Folla’m, abraça’m. Parla’m de coses maques. Explica’m històries, idees. Fes-me pensar, m’agrada que em facis pensar… Crec en el desig. Això sí que perdura i se’n riu de la resta.

—No t’entenc.

—Sembla que vulguis matar això nostre, Nico.

—¿Matar-ho? Si el que vull és donar-li més vida!

—Això és impossible, ¿que no te n’adones, ximplet? Ja no és possible anar més enllà!

I tenia raó.

¿Quina passió podríem aconseguir que superés la que en aquells moments ens arrasava? I llavors follàvem com condemnats a mort, com si hagués d’arribar la fi del món en unes hores, una apocalipsi roent ens esborrava, allà al llit triangular del veler. Només quan ella havia marxat jo començava a lamentar-me… ¿Quan es decidiria a abandonar el marit, a divorciar-se? Dintre meu els pensaments es desbarataven; després d’una o dues hores sense ella començava a maleir-la. Pensava: «és una covarda». Pensava: «deixa-la i torna a Barcelona, amb en Rigo, i potser ella et seguirà». Pensava: «està boja i l’estimo amb tota la meva ànima». I pensava que potser el problema era meu, que ella no s’atrevia a abandonar-lo perquè jo no era ningú, no tenia diners ni podia donar-li seguretat; tot el que podia fer per ella era això: follar i riure i parlar-li de poesia, imaginar al seu costat una vida que no arribaria mai.

Vaig donar un cop d’ull al vídeo que corria per la xarxa. I era veritat: cada dia que passava tenia més visites; a la informació se m’identificava amb noms i cognoms —l’escriptor Nic Serch—; i a més la meva diatriba estava lligada a la conferència anterior del mateix Eduard Vadell, que també s’havia enregistrat. Pel que es veia, corria per les anomenades ‘xarxes socials’, i estava enllaçat a molts blogs i webs. El meu vídeo apareixia a tres o quatre pàgines de continguts audiovisuals, i no només a YouTube. Era en aquesta última pàgina, però, on cada dia trobava més comentaris.

Deien del vídeo: «excepcional»; «fort, val la pena de veure»; «quanta raó…»; «memorable!»; «moltes gràcies per compartir-lo»; «quina repassada»; «desemmascarant els impostors!»; «m’encanta!»; «en tenim més?, crea addicció!»; «entusiasmant, una meravella»; «quin poeta!»; «gràcies per obrir-nos els ulls»; «una pena que no estigui en alta definició»; «quina sort que hi hagi gent com aquest noi»; «una lliçó de vida, una demostració que hi ha molt d’entabanador en el món dels negocis»… I així cada dia mitja dotzena de comentaris nous. No tots eren elogiosos, com és obvi; hi havia qui em qualificava de «moralista sensibler», d’«escolà barat» i de fer-me publicitat a mi mateix alhora que carregava contra els publicistes i els empresaris.

Vaig començar a guanyar seguidors a Twitter, un centenar cada dia; allà rebia molts missatges d’encomi. Tot allò em divertia molt, a estones. Durant aquell mes de març vaig viure una altra ascensió en el volàtil món de la fama literària: la meva primera novel·la es va començar a vendre de nou.

El meu editor em va trucar per dir-me que volia reeditar-la en una col·lecció de butxaca, ja que les vendes de l’edició electrònica s’havien disparat durant les últimes setmanes. ¿No era una bogeria, tot allò? Aquell vídeo m’estava convertint en un autor popular!

Però no em consolava gaire: la Natàlia no en volia saber res. Hauria volgut compartir-ho amb ella, riure’ns junts de tot plegat, però defugia el tema, intuïa que allò només faria que complicar-me la vida i fer créixer l’antipatia de l’Eduard.

—Espero que m’avisis —li deia jo, burleta i ressentit—, si el veus esmolar un ganivet per venir a matar-me.

—¿Et penses que parlem de tu?

—¿De què parleu, doncs? Va!

—Calla! M’estàs tirant capellans!

Un dia vaig rebre un correu electrònic. M’oferien anar a fer una xerrada a València, en un congrés d’ètica empresarial.

—Anem a València tots dos junts! —vaig oferir-li a la Natàlia—. Em pagaran molt bé. Estarem dos dies sols, fora de Mallorca… És d’aquí dues setmanes. ¿Per què no?

—¿Estàs bé del cap, Nico? ¿I amb quina excusa marxo, jo?

—Ens inventarem alguna cosa.

—¿I la nena?

—No hi havia a València dos amants com nosaltres… Imagina-t’ho.

—No puc. No puc.

Vaig refusar d’anar a València, és clar, i també de parlar en un altre cicle de conferències a Palma, organitzat per no recordo quina societat sapiencial i teosòfica. Però un mes després d’aquella tarda de glòria va venir un periodista a l’hotel.

—És vostè en Nic Serch, oi?

Era un jove anguniosament prim, d’ulls menuts i pissarrosos i masclet de mosqueter. Portava al cap una gorra de llana.

—¿Per què, què vol?

—Vull entrevistar-lo per al Diario de Mallorca.

—¿Per quin motiu?

—Vostè és el protagonista d’un vídeo viral. Només seran unes preguntes breus.

—Preferiria no fer-ho… —vaig respondre, literàriament.

—Va ser aquí, oi? Aquí van tenir lloc aquelles conferències…

Va insistir una estona més, pregant-me; fins i tot es va treure de la bossa un exemplar de la meva novel·la i em va demanar que l’hi signés; però tot el que vaig fer per ell va ser convidar-lo a un cafè i a un dònut. No volia fer créixer més la bola de neu; la veritat és que allò també em començava a cansar.

El periodista em va demanar per fer algunes fotos a l’hotel, i vaig accedir-hi, però quan ell estava fotografiant la façana, des de la gespa d’enfront, vaig sortir a la porxada, i ell em va retratar allà, recolzat a una columna, mirant el mar, somiador i apesarat, i aquesta va ser la fotografia que dos dies després va sortir al diari —a la part baixa de la portada!—, juntament amb la notícia sobre el vídeo, a l’interior.

El titular, a tres columnes, deia que jo era el jove escriptor que havia denunciat les males pràctiques de la multinacional Paradisus en una conferència, davant dels nassos d’un dels executius més importants del grup —i una foto de l’Eduard a l’esquerra, extreta del seu perfil a Twitter—, un executiu a qui feia directament responsable d’uns fets indignes —i transcrivien parts del meu discurs—; finalment, s’aprofitava l’avinentesa per recordar que es tractava del fill del cèlebre polític conservador Romà Vadell, esquitxat en el passat per casos de corrupció, etc.

I llavors va passar el que, des d’unes setmanes ençà, jo començava a preveure com a inevitable:

—Nico? —La mare, un matí, al telèfon—. S’han acabat les classes d’anglès a la Lena Vadell. Ja deus imaginar per què. Has vist el diari, oi?

Sí, havia vist el diari, el tiet me l’havia portat al llit aquell matí…

I també al tiet se’l veia confós: l’embargava una mescla de temor i entusiasme.

—No sé si això ens acaba de convenir… —va dir-me, mirant el mar des de la meva habitació amb un somrís tremolós.

—¿A tu també et fa por?

—T’ho he de reconèixer, Lau: els tens ben grossos.

La notícia del diari degué córrer per la xarxa; en qüestió d’hores les visualitzacions del vídeo van arribar fins a les seixanta mil; els comentaris es multiplicaren. Durant tot aquell dia vaig rebre moltes trucades a l’hotel: els altres diaris de l’illa demanaven per mi, volien entrevistar-me, i també dues o tres emissores de ràdio.

—Aquests són de la televisió autonòmica, Nico —em va dir en Xaus, amb el telèfon despenjat contra el pit.

—Digues que no hi sóc o que ja no treballo aquí.

No vaig voler parlar amb ningú. Tota aquella polèmica m’esgotava. L’únic que jo volia era estar amb la Natàlia, fer-la meva, treure-la d’aquell matrimoni i muntar una vida junts.

Deixar de veure la nena també em va afectar; m’havia acostumat tant a ella i a aquelles classes que les tardes dels dies en què ja no anava a la ciutat se’m feien llargues i funestes, sobretot si no havia vist la Natàlia durant el matí. M’envaïa una desesperació sense fons; una sensació de buidor i de ràbia que de cap manera no podia allunyar de mi; una nàusea i una gelosia ultratjada; un riu de fel negre de penes molt antigues… Anava a caminar per la platja, mirava de perdre’m pels boscos sense camins, escrivia a la Natàlia missatges, llargs correus electrònics que no em responia.

Tot allò era insuportable. I tanmateix ara ho recordo com molt feliç. I ho era perquè alguns matins ella tornava a s’Enroc, així, per sorpresa, sense avisar-me, i llavors tot començava a fluir. Davant d’ella, jo no era l’amant plorós i ressentit sinó el devot, l’entusiasta loquaç, l’enamorat que ho dóna tot amb gratitud i alegria. Ja no li parlava d’escapar, de divorciar-se; molts dies era incapaç de treure el tema: la tenia allà, davant meu, nua dins el llit després de fer l’amor, parlant-me dels seus nous quadres, i això em bastava.

—Feia molts d’anys que no pintava així —em deia, acariciant-se distretament un mugró—. Des que va morir el meu pare que no trobava en la pintura tant de sentit. I em surt bé, sí…

I jo l’escoltava, adorador. Durant molts dies pensava que amb això n’hi havia prou: tenia una amant increïble, intel·ligent i encantadora, ¿què més podia desitjar? La meva vida estava a les seves mans, i la seva a les meves, almenys això em volia fer creure a mi mateix quan ella em deia, a mitja tarda, que havia de tornar a casa. Jo sentia que cada dia l’havia de sorprendre amb alguna cosa nova; no suportava la idea que ella es pogués arribar a avorrir al meu costat tant com em deia que s’avorria amb el marit. Per això buscava acudits, li explicava les notícies més inversemblants que trobava a la premsa, memoritzava informació sobre descobriments científics, sobre corrents pictòrics, m’aprenia nous poemes de memòria per recitar-los-hi a cau d’orella. Li deia:

—¿Saps que Matisse demanava a la seva majordoma que li ensenyés els pits, els pintava en un quadern i després es masturbava sobre el dibuix?

—¿De veres, Nico?

—M’ho acabo d’inventar… Però Renoir va dir que els millors culs de dona els havia pintat François Boucher.

Ella tenia la fantasia de follar en cada una de les habitacions de l’hotel, i crec —vull creure— que vam aconseguir-ho.

Sentia que ella volia això, que cada dia jo fos nou, que el desig fes prosperar el món, que deixés de banda la tristor i l’angoixa i la monotonia dels retrets.

Va arribar la primavera. Els altres hotels de s’Enroc van començar a obrir. El poble va omplir-se de ciclistes, de parelles joves amb gossos i de famílies desenganyades. Al passeig van aparèixer els para-sols, les cadires de vímet amb coixins estampats, els mostradors amb pastissos de maduixa. El nostre hotel va començar a tenir més ocupació.

Sota aquell sol daurat, la polèmica del vídeo va esbravar-se; dos mesos després ja no en parlava ningú —tot i que el vídeo continuava tenint moltes visites—. Cap dels temors relacionats amb la ira del Voltor es va confirmar: potser —pensava jo, i m’equivocava…— em temia més ell a mi que no a l’inrevés; en el fons fantasiejava amb la idea de trobar-me’l cara a cara i clavar-li una pallissa.

El que més em dolia era que havia deixat de veure la nena, i això sovint m’entristia, és clar, però vaig aprendre a viure amb aquest dolor, que juntament amb el suplici de no posseir totalment la Natàlia va convertir-se en un motiu més per compadir-me, en una forma de matar-me a poc a poc sense morir. El que em preocupava més, quan ella no estava al meu costat, era el tema del temperament just per a la vida bona.

Viure és un art, un ofici estrany i un maldecap, però podríem ser feliços si aconseguíssim reunir certes qualitats: una mica de calma, de bon gust i intel·ligència pràctica, una mica de bona sort i valentia, de simplicitat, d’anticipació i coneixement, i d’acceptació del dolor i del conflicte com a part inevitable de la vida. No escrivia res, perquè intuïa que em mancaven moltes d’aquestes coses. La idea de la Natàlia —que escrivís alguns contes més per fer-ne un llibre— va morir abans de néixer. Deixava passar aquells primers dies de primavera immers en una excitació letàrgica.

Un matí la vaig veure arribar des de la finestra de la meva habitació. Mai sabia si vindria o no, i veure-la llunyana, al passeig assolellat, em va provocar una exaltada sensació d’ofec al pit. Vaig acabar de vestir-me de mala manera i vaig córrer cap al vestíbul, per les escales; vaig sortir a la porxada i vaig adonar-me sorprès que havia passat de llarg davant de l’hotel. Portava els cabells solts i un abric de color verd tàpera.

El sol era alt, i el cel estava net, alguns núvols blancs com arròs es dissolien cap a llevant. Bufava un ventet tebi que alçava onades que espetegaven i produïen esquinçalls de nata. Em vaig aturar un instant i extasiat vaig contemplar-la caminar; el seu estil era inconfusible, perquè sempre caminava com si tornés, com qui ha oblidat una cosa i retorna a buscar-la amb una mica de recança.

Vaig riure i tot d’una vaig baixar corrent pel caminoi i vaig seguir-la eufòric, embadalit. Vaig començar a dir-li, abans que es girés:

—Dama criolla! ¿Anem als boscos, a follar?

Es va aturar de sobte —en aquell tros de passeig no hi havia ningú— i alhora que ella es girava i jo arribava parant-me al seu costat vaig sentir com tot el cos se m’entumia. Com se’m gelava la sang.

No era la Natàlia sinó la seva mare…

—Ah, ets aquí! —va dir la Dèlia, somrient i distreta—. ¿On és el vostre hotel?

No em sortien les paraules, tenia la boca oberta, les comissures tenses. Em tremolaven les mans.

—Et buscava… —va dir, alçant les celles—. La teva mare m’ha donat l’adreça de l’hotel, però he començat a caminar i… Fa un dia preciós!

—Sí.

—¿Què em deies? ¿Dama criolla?

—Dèlia…

—¿Què et passa, Nico?

—Res. Estic tan content de veure’t. —La vaig besar a les galtes; sense poder contenir-me la vaig abraçar.

Vam caminar de tornada a l’hotel.

—Feia molts anys que no venia a s’Enroc —em va dir—. No recordava que fos tan agradable.

Potser era un efecte de la llum o del meu ànim alterat, però en aquell moment la Dèlia em va semblar més gran, més vella i més prima. Feia poc menys de dos mesos que no ens vèiem, però cada vegada que la mirava em feia l’efecte que havien passat anys, i tanmateix en aquells ulls —ara més enfonsats, somnàmbuls o encara hivernals— també hi veia la Natàlia, i la Lena, i les veia amb una proximitat punyent, que em destarotava.

—Sento això que ha passat entre tu i el meu gendre —em va dir, ja tots dos estàvem asseguts a la cafeteria—. Vaig llegir-ho al diari. Espero que no perjudiqui la nostra amistat.

—És clar que no! ¿Com està la nena?

—Oh. ¿Saps què em va dir, l’altre dia? Estava a casa meva, dibuixant, ja saps que li encanta. I jo m’hi apropo i li demano: «¿Què dibuixes, Lena?». I ella em diu, molt concentrada: «Dibuixo la cara de Déu». I jo que li dic: «Però a Déu ningú no li ha vist la cara…». ¿I saps què em va respondre?

—No.

—Em diu: «Espera un minut i la veuràs».

Vaig sentir com m’ennuegava. Després vam parlar una mica de tot. Ella volia saber si escrivia i, com acostumava a fer, li vaig mentir; vaig afirmar que preparava «el meu proper llibre» —només dient això el meu ego ja se sentia afalagat, semblava que la meva vida no era una merda—. Em va animar a escriure algun altre conte, i em va parlar d’algunes novel·les recents que l’havien entusiasmat —i potser me’n va regalar una: no ho recordo—, i d’una pel·lícula francesa que havia vist amb ma mare la setmana anterior.

Vam parlar gairebé dues hores. Li vaig mostrar l’estany amb els peixets que creixien, el jardí resplendent, les tortuguetes d’orelles vermelles: li vaig fer olorar les meves flors, amb la primavera havien aparegut les poncelles dels lilàs i dels narcisos.

—T’he portat també això —em va dir després, allargant-me un sobre.

—¿Què és?

Ens havíem assegut a la glorieta. Vaig obrir el sobre lentament.

—És una invitació —va dir amb un somriure de sobte esbiaixat—. La meva filla Natàlia exposa un parell d’obres en una galeria a Palma. I m’agradaria tant que les veiessis…

Vaig quedar estupefacte.

—La teva filla… —vaig aconseguir articular.

—La inauguració de l’exposició va ser ahir a la tarda, però vaig considerar inoportú convidar-te. Després del que ha passat entre l’Eduard i tu, i tenint en compte que l’Eduard va assistir-hi, doncs…

—Quan pugui hi aniré. —La targeta em va caure sota la taula, em vaig posar de genolls—. Tinc moltes ganes de veure les pintures de la teva filla. Dèlia, ni et pots imaginar la il·lusió que em fa.