8

L’Eduard Vadell era a Londres. Aquella mateixa tarda ho va penjar a la xarxa —a Twitter—; una foto de la pluja des d’un taxi, a la sortida de Heathrow: un autobús vermell s’endevinava a través del vidre mullat del seu vehicle, dos focus d’una grogor ataronjada enmig de la grisor. Jo estava fent el mandra al llit de la meva estança, al pis del tiet, i veia el mar quiet des de rere els vidres de la finestra, el passeig buit i els tamarells amb les seves branques fines que pujaven i baixaven amb el ventet gèlid, agitant-se com si em fessin retrets… Per fi sabia què havia passat entre la Natàlia i jo; tot plegat era un trist malentès amnèsic, una absurditat induïda per les bones intencions del meu amic Rigo.

Però tanmateix no era capaç de deixar de pensar en el meu jo d’aleshores, feia deu anys. Que n’era de fatu llavors, de presumptuós i bufat; que n’era d’orgullós quan em pensava que seria el Gran Poeta que admiraria tothom, i que el món, després de descobrir que jo era crucial per a la família humana, es rendiria als meus peus, i que tot em seria fàcil, plàcid, una carrera d’èxits i d’amors inacabables. Em recordava a mi mateix i em sentia tan avergonyit i esquinçat que em venien ganes de pujar al terrat i des d’allà tirar-me a la piscina, a veure si acabava també com el meu avi, ofegat i en pau ja per sempre. Bafarades d’autocompassió… Que se n’és d’imbècil quan es tenen vint anys! Que se n’és d’imbècil quan se’n tenen trenta! Que se n’és d’imbècil, tota la vida, sense una mica de calma i d’humilitat.

Faltaven unes quantes setmanes perquè complís anys: trenta-quatre… En tenia trenta-tres i em sentia un complet fracassat. Aquells mateixos dies vaig veure com en Vadell penjava fotos de Londres: vistes sobre parcs, carrers il·luminats, cabines de telèfons, el Pont de la Torre, la City, Cabot Square, Canary Wharf des de Stave Hill, etc. Durant el meu torn de nit, a recepció, no deixava de llegir àvidament les seves piulades i de buscar informació sobre els seus passos londinencs. S’endevinava, després de dos dies, que assistia a reunions importants, a trobades d’executius, a luxosos sopars d’empresa —li encantava el sushi, el sashimi, el nigiri, en penjava fotos—; feia negociacions per adquirir nous hotels a l’Europa central. I jo allà, a s’Enroc, insomne, ofès i entre fantasmes, sense cap objectiu a la vida, maleint-me pel temps perdut. Havia de fer alguna cosa. I com és obvi vaig prendre la pitjor decisió. Tres dies després de l’arribada d’en Rigo vaig anar a veure la Natàlia Trèmol.

Vaig agafar el cotxe, però de camí a casa seva vaig aturar-me un altre cop a veure el meu avi al cementiri. No hi tenia passioneres, a la tomba, perquè l’hivern i el fred no les deixaven florir, almenys al jardí de l’hotel, però algú que no era ni el tiet ni la mare li seguia portant flors fresques: hi havia un bon ram de lliris blancs en un pitxer de fang escantellat. Vaig estar-m’hi una bona estona. Però no vaig dir-li res; vaig vagar pel cementiri pres per una fonda sensació d’inexistència; un dia m’enterrarien allà. No hi havia ningú, el vent agitava les capçades dels xiprers i era com una veu que semblava a punt de dir alguna cosa.

Vaig aparcar el cotxe a davant de la casa de la Natàlia i d’en Vadell. Vaig dirigir-me fins a la seva tanca. Més enllà del caminoi i dels arbusts veia aquella façana blanca, els balcons i les terrasses amb els llums de Nadal, tot l’embalum incomprensible d’aquell casalot. Vaig tocar el timbre en una de les columnes de l’entrada.

—¿Qui és? —Vaig sentir la seva veu. Es tractava d’un d’aquells porters automàtics moderns, amb una càmera minúscula que devia estar captant la meva cara de ximple.

—Natàlia?

—¿Què vols, ara?

—Vull parlar amb tu; només això, vull disculpar-me.

—Marxa. —La seva veu sonava com les espases quan xoquen—. No hem de parlar de res, tu i jo.

I vaig sentir com penjava l’aparell. Vaig insistir i vaig tornar a tocar el timbre. No em va despenjar ni obrir; vaig seguir picant mitja dotzena de vegades. Ja estava disposat a tornar cap al cotxe quan, sense saber com ni per què, em vaig trobar agafant embranzida i corrent cap a la tanca. D’un salt, vaig tenir la barrera a l’altura de l’estómac, i llavors només vaig haver d’alçar una cama, enfilar-me i deixar-me caure a dins de la propietat; vaig trobar-me als peus del caminoi que menava a la casa.

Vaig adreçar-me entre els arbusts i els matolls de baladres i vaig tocar llavors el timbre de la grossa porta principal. Era una porta massissa, de fusta nord, amb un pom de llautó daurat en forma de bolet; a un costat d’aquella portalada, hi havia un vitrall bisellat llarg i estret decorat amb neules de paper de coloraines: eren estrelles nadalenques de sis puntes —grogues, vermelles, blanques— com les que jo havia fet de petit; la Lena devia haver-les retallat; n’hi havia mitja dotzena i eren precioses.

—Cridaré la policia —vaig sentir que deia ella des de dins. La veu sonava esmorteïda, com si més que una porta ens separés un mur de formigó.

—Tan sols vull que m’escoltis —vaig cridar—. Ja sé què va passar, Natàlia. Escolta’m. ¿Com puc explicar-t’ho?

—No hi ha res a explicar, Nico. Vas fer el que vas fer i llestos. Oblida-ho! Marxa o trucaré a la policia.

—Anava drogat! El meu amic em va donar un somnífer per tranquil·litzar-me, es veu que estava molt nerviós; no recordo res d’aquella nit. Fins fa uns dies no ho he sabut. M’has de perdonar. Jo no volia… Jo… Disculpa’m. No sé res del que va passar aquella nit. Sóc un estúpid, ho sé. Sóc un desastre! Sempre ho he estat. Però ara no puc viure amb això.

Vaig sentir com s’obria la porta. De sobte va aparèixer davant meu, allà, enmig de la càlida claror que li venia de darrere i la feia més alta. Em mirava sorpresa, els ulls verds i els cabells curts, tallats a l’altura de les espatlles. Portava uns texans gastats, blaus, un jersei de coll alt negre una mica cenyit, unes sabatilles esportives.

—Natàlia… —Alguna cosa es removia dintre meu; era com si les meves vísceres agafessin vida pròpia—. Només vull que ho parlem. Deixa’m passar.

—No crec que calgui.

—Sisplau…

Silenci. Va lladrar un gos, a l’esquerra.

—Passa —em va dir en veu molt baixa després d’uns segons—. Fa fred.

I lentament vaig atrevir-me a accedir. Em vaig trobar enmig d’un espai ampli i ben il·luminat, envoltat de mobles estilitzats i de fustes nobles. Vaig entreveure els quadres de les parets, les escultures que s’elevaven des dels racons i sobre els mobles. Vaig veure que la Natàlia havia baixat dos graons, a la dreta, cap a una zona que feia de sala d’estar. Allà hi havia una xemeneia amb troncs i dues flames que semblaven dibuixades, un enorme televisor penjat del sostre i tres sofàs de pell negra, voluminosos com elefants. A través d’un finestral panoràmic es veia un jardí amb gespa arranada, verda com un enciam i amb una escultura de pedra viva, una piscina amb forma de ronyó i una caseta de fusta.

—¿Et faig un cafè, doncs? —Vaig sentir la seva veu dèbil, més enllà.

M’hi vaig acostar abstret i em vaig trobar dins una cuina catedralícia. També allà tot era com a les revistes de decoració, com a les pel·lícules nord-americanes quan hi surt gent infeliç i rica. Una casa de nines electrònica: una grossa nevera de dues portes metal·litzades, una illa central amb una pica i marbre blanc resplendent, desenes d’atuells i d’estris sofisticats penjaven pertot; una placa de vitroceràmica amb una olla daurada; una finestra sobre un altre racó verd del mateix jardí. I la Natàlia que em mirava amb una tasseta vermella de cafè a les mans; fins i tot semblava més perduda que jo.

—Sí —vaig dir, acostant-m’hi—. Un cafè.

Vaig veure com feia servir un d’aquells aparells brunzidors i de seguida va allargar-me la tasseta plena.

—Sucre? —va demanar.

Jo tenia calor; sentia tota l’esquena mullada sota l’abric, el jersei i la camisa de franel·la.

—Sí. Sucre, basta un terrosset… ¿I la nena? —vaig preguntar tot traient-me roba; vaig deixar l’abric sobre un tamboret de bar.

—Amb la seva àvia —va dir ella—. I amb la teva mare, imagino.

Li vaig buscar la mirada. Ella va abaixar els ulls, com si estigués avergonyida d’alguna cosa. S’havia assegut en una cadira de resina blanca, davant d’una taula rodona, a l’altre extrem de la cuina. M’hi vaig acostar; m’hi vaig asseure a davant, les cames em tremolaven.

—¿Et fa mal el turmell, encara? —vaig demanar-li, estúpidament.

—No —va dir, i va abaixar la vista buscant-se la punta del peu—. Va ser només una torçada. Ja estic bé, gràcies.

—Tens una filla extraordinària.

—Ho sé. —I se li va escapar un somriure dolç.

—I conec el seu pare, el teu marit… Vol comprar-li l’hotel al meu tiet.

—Tu treballes allà, ara, oi? —I em va mirar fugaçment, va creuar les mans sobre el ventre—. La meva mare m’ho ha explicat.

—Sí —vaig dir jo, inclinant-me sobre la taula—. Faig doble torn. Sóc un dels recepcionistes i l’encarregat de manteniment.

—¿T’agrada, la feina?

—És una feina, això és tot.

—Escrius?

—No.

Va alçar els ulls del terra de marbre i em va mirar amb les celles arquejades. Sentia que amb una caiguda de parpelles em podia matar.

—¿Per què no escrius?

—No hi veig el sentit, ara mateix.

—Ah. —I va tornar a mirar cap a terra. Es va passar una mà pels cabells, es va mullar el llavi inferior amb la punta de la llengua.

—I tu pintes —vaig aconseguir articular—. He vist alguns dels teus dibuixos…

—Il·lustro llibres, res més. —En les seves paraules hi vaig detectar una punta de recança.

—Aquella nit. ¿Què va passar?

—No recordes res, doncs.

—Res de res —vaig dir obrint les mans sobre la taula—. Res de res. Increïble.

—Vas dir moltes ximpleries.

—Ho imagino.

—Vas fer promeses. Moltes promeses.

—Ho sento.

—Mai ningú m’havia tractat així.

—¿Què et vaig dir? ¿Què et vaig prometre?

—Deixem-ho córrer. ¿Quant temps ha passat?

—Gairebé deu anys, Natàlia. Aquest mateix gener farà deu anys.

—Deu anys… —va dir ella, en un sospir.

—I al teu marit, ¿li has explicat res de tot això?

—Deu anys… —va dir ella, com si no m’hagués sentit.

—Però a tu t’han anat bé les coses —vaig dir, mirant l’entorn—. Sembla que vius molt bé, tens una filla preciosa, un marit que t’estima, i la teva mare…

—La meva mare, sí —va dir ella, somrient.

—La teva mare és una dona tan especial.

—I amb la teva mare s’han fet molt bones amigues. No parla de res més… De la teva mare, i de tu. Avui anaven al teatre, amb la nena.

—Aviat tornarem a les classes.

—La Lena ja ho desitja.

—Jo també en tinc ganes.

—Sí.

—…

—Gràcies per la feina. —I em va somriure i en aquell moment ho vaig sentir a través dels seus ulls: la gratitud, però era també alguna cosa més…

—Natàlia…

—¿Per què dius el meu nom així?

—Com?

—No sé. Com si t’ofeguessis, fas tan llarga la segona a…, una pausa sinuosa…; li dónes a tot el que dius un aire estrany, apesarat, ¿què et passa, Nico?

—¿Per què no m’ensenyes els teus dibuixos? —vaig dir després d’acabar-me el cafè—. M’encantaria veure on treballes.

Em va mirar com si dubtés, es va passar la mà pels cabells i va agafar aire gairebé sense descloure els llavis; uns segons després es va aixecar de la taula i la vaig seguir. Vam tornar al rebedor i vam pujar les escales de fusta fins al pis superior. A la paret de l’escala hi havia desenes de fotografies d’en Vadell de totes les edats —vestit de futbolista, de primera comunió, amb birret de llicenciat, a la muntanya amb un grup d’excursionistes, a cavall, en un veler…: sempre amb el mateix somriure petit i despectiu—; la Natàlia anava creixent també a les fotos a mesura que jo pujava esglaons —amb el seu pare jugant a tennis, amb la mare, en un escenari vestida de fada, a la platja amb biquini, sota l’aigua d’una piscina, pintant en un bosc ombrívol—, i llavors la Natàlia i en Vadell vestits de noces sobre una llarga extensió de gespa —no ho vaig voler veure…—, i la Lena apareixia al final, ja a l’últim tram d’escales: d’ella potser n’hi havia més fotos que de cap dels dos.

—Estava treballant, quan has vingut —va dir, girant-se i indicant-me el camí—. Per aquí.

Des del pis superior es veia tot el saló de sota; allà hi havia un altre pis amb habitacions amb les portes tancades i un balcó encortinat, enfront, que abocava a una de les terrasses. Tot era acollidor i luxós, però alhora lleugerament fred i embolicat, com si ningú pogués acabar de sentir-se a gust dins aquella casa. Vaig seguir-la cap a la dreta, i llavors cap a un altre passadís amb més portes, fins que al final vam arribar a un gran estudi, tan ben il·luminat que vaig haver d’empetitir els ulls.

Hi havia, en un dels extrems, una taula inclinada amb un dibuix a mitges, una altra taula més llarga al centre, sobre dos suports sòlids, tota plena de llibres i quaderns i papers desordenats amb un gran ordinador blanc amb la pantalla plana, i per totes les parets més dibuixos i cartells vistosos —Miró, Mondrian, Utrillo, Bombois, Morandi— i quadres sense vasa també recolzats a terra. A l’esquerra dos o tres prestatges plens de llibres, i molts munts de llibres més als peus d’una preciosa butaca orellera de cuir de color bordeus.

Em vaig acostar a la taula inclinada. En un suport hi havia desenes i desenes de petits pots de pintura, de pinzellets i plats, retoladors i llapis i una curiosa màquina per esmolar-los, un munt de papers amb esborranys i perfils a mig fer.

—¿En què estaves treballant? —vaig preguntar; ella s’havia acostat a la finestra; semblava de cop capficada, abstreta; mirava més enllà del seu terreny, cap a les muntanyes. La vista era superba; es veia la neu als cims més llunyans, tota la serra amb el seu perfil quiet, el cel pàl·lid, com una aquarel·la que s’anava emblavint a mesura que un alçava la vista cap al migdia.

—En res, una ximpleria… —I llavors, quan s’acostava cap a mi, potser una mica divertida o més relaxada, va sonar el telèfon.

L’aparell estava vora l’ordinador; s’hi va acostar i el va agafar amb un gest accelerat, com si temés que poguessin penjar de seguida.

—Eduard! —va dir amb l’auricular del sense fil a l’orella; la veu li va sonar tremolosa, amb un punt de fingiment o de falsa alegria, almenys això em va semblar; en aquell moment tot se’m feia irreal o inabastable—. Sí, sí. Digues.

I va sortir de l’estudi. Vaig sentir la seva veu més enllà, cap a la dreta. Parlava amb el seu marit; ell era a Londres, viatge de negocis; jo ho sabia. Em vaig acostar a la taula de dibuix; vaig donar un cop d’ull al que ella tenia en dansa: es tractava del retrat d’una adolescent; s’assemblava a la Lena, potser fins i tot a la Dèlia o a la mateixa Natàlia: era una mena de princesa asseguda en un tron medieval, enmig d’una sala molt fosca i llòbrega. Era un dibuix maco a la seva manera ingènua i encantada i potser infantil: semblava una vinyeta de còmic. A les parets n’hi havia més, d’aquelles cares adorables, però també tristes, melangioses: desenes d’esborranys, dibuixos a ploma, alguns d’ells una mica acolorits al tremp. ¿A què devien pertànyer? ¿Què significaven?

Sobre la taula de l’ordinador vaig veure el mecanoscrit d’aquell llibre d’autoajuda que jo havia agafat de la seva editorial. Semblava que la feina ja estava feta; d’entre les pàgines guaitaven alguns dels seus dibuixos a ploma. Sentia la seva veu llunyana, potser havia sortit a fora, a la terrassa d’enfront, amb les cineràries: la seva veu tranquil·la i poc parladora; assentia al que deia el seu marit, ell devia xerrar tot el temps.

En Vadell parlava expansiu —m’ho imaginava—; i ella escoltava i anava fent que sí, i devia parlar de la nena i de tant en tant el so de la seva veu interrogadora. I jo allà a dins, tafanejant entre els seus llibres, meravellant-me de ser al seu estudi —les seves coses, la seva lletra rodona en un paperet groc—, i sense voler pensar que n’era d’estranya i d’il·lògica la situació, i sense voler tampoc aturar-me a analitzar els meus propis sentiments envers aquella dona temible per la seva bellesa i pel seu poder sobre mi. Seguia sentint la seva veu esmorteïda, i amb això m’acontentava. Sabia del cert —¿però per què?— que no li parlaria de mi a en Vadell i això ja ens feia còmplices d’alguna cosa que només existia dins la meva ment malaltissa. La llum de l’estança m’atordia; la calefacció estava massa alta i m’assecava la boca; sentia set, curiositat, fatiga.

Sabia —però no ho volia saber— que dintre meu creixia aquell sentiment de càlida tristor esperançada, aquell desfici lluminós. L’enamorament s’apoderava de mi de forma punyent i indubtable —l’estimava: no ho puc dir d’una manera més suau—, tot i que sabia que només m’estava complicant la vida encara més.

I llavors, allà al munt de lectures de vora de la seva butaca, vaig veure-hi els meus propis llibres. La meva novel·la, els meus dos poemaris, i tots amb punts de llibre, molts punts i papers entre les pàgines… I vaig agafar el petit volum pel qual havia rebut aquell premi, i el vaig obrir i llavors ho vaig veure: tot de subratllats i anotacions. A més, les puntes de les pàgines estaven doblegades en més d’una dotzena d’aquells poemes meus que sovint em feia vergonya d’haver publicat. Havien passat deu anys i tota aquella poesia em semblava una fotesa: fer versos, aspirar a l’omnisciència ingènua de la poesia, tot el joc vacu —i potser de mal gust— amb els límits del coneixement i de l’expressivitat, allò formava part d’un projecte que per mi llavors ja no tenia cap mena de sentit… Abans, quan volia ser ‘el gran criminal, el gran maleït, el Savi suprem!’… Sí, i de quina manera aquell llibret era ridícul als meus ulls; i tanmateix recordava tot l’entusiasme que havia provocat en mi i en alguns lectors, i en la Natàlia, pel que s’endevinava en les notes i en aquell exemplar, que semblava a punt de desgavellar-se i perdre les pàgines.

—¿Què fas? —vaig sentir que deia rere meu.

Vaig deixar caure el llibre sobre els altres i em vaig girar maleint-me.

—¿Per què tafaneges? —I se’m va acostar des de la porta. Va agafar alguns dels llibres d’aquell munt i va començar a ordenar-los maldestrament en un dels prestatges. No volia mirar-me a la cara; s’havia enfadat.

—Natàlia, jo…

—Hauries de marxar.

—Entesos.

—T’acompanyo a la porta.

I la vaig seguir pel passadís, i escales avall —els seus cabells, la seva espatlla, el seu cul, ella, com si tingués ales—, va portar-me l’abric de la cuina i me’l va allargar molt seriosa i tensa; tot d’una em vaig trobar a la porta, i sense adonar-me’n tornava a estar sota el voladís de l’entrada; la portalada de nord es va tancar rere meu amb un espetec esmorteït que ho va fer tot encara més estrany i quimèric.

No m’havia dit ni adéu.

Vaig baixar pel caminoi i vaig obrir la barrera. Al carrer hi feia fred, xiulava el vent als arbres baixos, vaig córrer cap a dins del cotxe i vaig començar a picar amb el cap al volant. Estava a punt d’encetar-me la pell del front quan ho vaig deixar estar; vaig arrancar el cotxe i vaig anar a casa de la mare.

No hi era, per sort. Vaig pujar a la meva habitació de les golfes. Em vaig tirar sobre la catifa polsosa, enmig de l’aire glaçat; pels finestrons veia aquell cel ventejat que anava fent-se blau a palades, com si a mesura que arribava el migdia tot s’anés fent més obvi i transparent. Estava enamorat d’aquella dona. Ho estava potser fins i tot des de feia deu anys, i tot el que havia vingut després tal vegada no havia estat més que un intent estèril de recuperar-la. Tot havien estat pàl·lides imitacions —així ho reflexionava excitadament—, falsificacions maldestres d’allò que ara sentia, provatures més o menys reeixides de recobrar aquella passió que ara m’embargava d’una manera tan forta que era com sentir febre, amb un buit al ventre i un núvol de càlida tendresa davant dels ulls.

¿Sabia ella que jo la desitjava? ¿Em perdonava el que havia passat feia deu anys? No era la primera vegada que m’enamorava, és cert, però ara ho experimentava d’una manera tan forta que qualsevol altra cosa que hagués sentit abans em semblava una bestiesa, una minúcia emotiva. Mai no m’havia sentit així, tan viu i alhora tan mort, tan intranscendent —estava sol— i alhora cridat a una experiència transformadora —podia estar amb ella—. Ara sé que mai no la vaig estimar com mereixia, però anem per ordre i expliquem les coses bé; pas a pas fins al final de la tragèdia.

Durant els dies següents tot va girar entorn de l’embolic interpretatiu que anava fent en solitud de cada un dels seus gestos, de cada imatge o so que m’havia quedat dins la ment després d’aquell contacte. Em vaig passar dies donant voltes a:

1. La Natàlia enmig de la porta de casa seva, després d’obrir-me lentament.

2. El color exacte de les seves galtes.

3. La manera amb què m’havia mirat servint-me el cafè.

4. La forma de les seves mans, de les seves ungles tacades de tinta; com havia plegat els braços a l’altre costat de la taula de la cuina.

5. El to de la seva veu quan havia dit «Eduard!» després de despenjar el telèfon, i «¿Què et passa, Nico?».

6. La semblança amb la seva filla i amb la seva mare: els ulls, la seva brillantor dolguda i líquida quan mirava les muntanyes.

7. La inflexió tremolosa amb què havia dit «¿Per què tafaneges?» quan m’havia sorprès amb el meu llibre a les mans.

8. El dibuix de les seves cames dins els texans, quan em precedia de camí a la porta, escales avall, i el frec dels seus cabells sobre les espatlles tan dretes.

I la resta d’imatges anteriors: el dia en què l’havia perseguit pel carrer Major, o quan l’espiava des de la finestra de casa i ella venia a buscar la seva filla i m’evitava, i jo encara potser no n’estava enamorat completament, però el virus anava incubant dins del cor, potser estava adormit dintre meu des de feia una dècada. Havia llegit moltes novel·les sobre l’amor i els seus miracles tèrbols, però llavors no hi havia cap llibre, cap paraula clara que em pogués ajudar.

¿Què havia de fer? No podia tornar a casa seva. Dins la meva ment veia centenars d’escenes possibles en les quals li confessava els meus sentiments. Però era massa tímid, i temia el seu rebuig, i tampoc no podia buscar cap mena d’ocasió per encetar un galanteig o una seducció. Estava perdut: no hi havia sortida. No seria mai feliç —no hi havia per mi altra felicitat que la seva companyia, la seva possessió, tenir-la al costat em salvaria—. I dins la meva ment tota cosa em remetia a ella: a l’hotel, dins el meu recambró, de matinada, parlava amb ella mentalment, entreveia amb total claredat una escena de trobada, i hi parlava, i ella reia i s’apropava, i de sobte la portava a sopar o a navegar amb el Kamala ja amb les veles noves, i li deia tantes coses que m’embarbussava dintre meu, o jo i ella i la seva filla ens trobàvem a la platja, tot passejant, i a partir d’aquí naixia alguna cosa que només podia ser meravellosa i eterna. Tot era un somieig embriagat, melindrós, ridícul…; i alhora era una forma de dolor destructiu.

Perquè ella era perfecta, i si era així —i ho era!—: ¿què era jo més que un monstre, una petita criatura ridícula i vulgar, algú sense la més mínima oportunitat d’agradar-li i seduir-la? I a més, ¿què li podia oferir? Ella vivia en un palau avantguardista, amb obres d’art i mobles elegants, amb una filla divina i un marit ric i petulant, i jo que no tenia res més que la meva por i la meva angoixa: feia doble torn en un hotel de tres estrelles gairebé sempre buit i amb problemes comptables, vivia en una habitació humida al pis d’un tiet taciturn, i havia perdut l’embranzida per a continuar amb allò que em pensava que seria la resposta a l’enigma de la meva existència: era incapaç d’escriure res més que ximpleries.

Però tanmateix, ¿qui era ella? ¿Què sabia d’ella més enllà de la meva imaginació? Natàlia Trèmol… Una dona de trenta anys guapa i culta, que pintava i estimava la seva filla, que corria per mantenir-se en forma i treballava des de casa en aquells dibuixos, que llavors tornava a entreveure i era com si en els perfils d’aquelles princeses hi veiés un fons de soledat i de dolor. ¿Però qui em podia assegurar que tot plegat no eren imaginacions meves?

—Nico, ¿què tens? —em preguntava la Rita, estudiant el seu llibrot a la cafeteria de l’hotel—. ¿Per què no seus aquí i em demanes la lliçó?

Però jo preferia anar a passejar pels boscos, perdre’m durant les tardes entre els pins i els tamarells escabellats, caminar per la platja deserta fins a arribar a Alcúdia. Aquella era l’única forma d’estar tranquil, de somiar sense destorbs. Els dies passaven amb un ritme pesat.

Va arribar la nit de Reis, i llavors vaig repartir els regals que havia comprat feia unes quantes setmanes: el mocador per a la Rita, els guants per a en Burak, la ploma per al tiet, el matalasset per a en Xaus i la seva esquena… Tots m’ho agraïren càlidament, fins i tot en Burak («Bona pell, doctor!, guants de pell bona!»); la Rita em va convidar a sopar a casa seva amb una grollera insinuació. Però aquella nit vaig sopar amb en Gori, al seu apartament:

—Gràcies per la camisa —em va dir, amb la peça ja posada, a l’altra banda de la taula—. M’està clavada. I és molt elegant…

—Vaig anar a casa seva, Gori, li volia explicar què va passar aquella nit…

I li vaig contar tot, fil per randa, cada instant i cada detall revelador, els meus dubtes i els seus gestos, i que en Vadell era a Londres, i que ella tenia els meus llibres subratllats. Ell va esclafir de rialles:

—En quin embolic t’has ficat! Perquè l’estimes, oi? Només un enamorat parlaria com tu. ¿Què penses fer?

—No ho sé.

—¿Vols un consell?

—Sí!

—Deixa-ho córrer… —em va dir, acariciant-se la barba i posant-se dempeus—. És una dona casada. Mal rotllo. Té una filla. D’acord que està ben bona, però, ¿i què? ¿Què saps d’ella…? Maldecaps, Nicki. ¿I si això teu només fos fortor, instint prehistòric? Estàs encegat i no et pots refiar del que sents… A més, ¿com t’ho faràs? ¿Tornaràs a casa seva? ¿La tornaràs a empaitar, com un pervertit?

—No ho sé.

—Oblida-te’n, doncs! Sí, sí. Ja sé que no és tan fàcil. I et conec i sé que ho passaràs malament. Però tot això no et convé gens. El que va poder passar fa deu anys no et salvarà ara, Nicki. I deixa passar el temps. Busca-te’n una altra. Però una dona casada, amb una filla… ¿Et penses que deixarà el seu marit? ¿Per tu?

—¿I per què no hauria de deixar-lo? —vaig dir jo, atrevint-me a verbalitzar allò que des de feia dies em girava dins de la imaginació—. Sé que no és feliç.

—¿Com ho saps?

—Ho sé! —vaig dir allargant la mà cap a l’ampolla—. Ho sé! La vaig veure i ho sé…

—Escolta’m —va dir en Gori, acostant la cadira vora meu—. ¿Què vols de la vida? ¿Ho has pensat mai? ¿Vols una dona, tenir fills?

—La vull a ella. Vull tot el que ella em pugui donar —vaig dir després de beure.

—D’aquí uns mesos marxaré a Barcelona, ja ho saps. M’incorporo com a ajudant de cuina al Boo i he tingut una idea. Vine amb mi… —En Gori em va posar una mà sobre el genoll—. Deixa la feina de l’hotel. Oblida’t de tot això. Torna a escriure. Compartirem pis com dos estudiants pobres. Serà com començar de nou: et buscarem una feina de mitja jornada i la resta del temps a escriure… Sé que ets un geni. Acabaràs el teu llibre. I allà a la gran ciutat ens buscarem unes bones dones solteres i enjogassades, unes catalanes de seny i amb el cul gros, i d’aquí un any ens riurem de tot l’embolic que vas deixar enrere. Farem diners, noi, i treballarem per a la germanor humana. D’acord?

—¿Parles seriosament?

Vaig veure en Rigo de sobte canviat. Ja no em semblava un Falstaff desbocat i irresponsable, sempre rialler i despreocupat, sinó algú que s’anava assentant, que de cop tenia un projecte o la il·lusió d’una carrera i d’una vida en família.

—A mi també em convé buscar-me xicota —va dir, obrint els ulls i acariciant l’ampolla—. Hi he estat pensant, allà a Itàlia, i crec que sí, que és el que més em convé.

—Hi estic d’acord —vaig balbucejar, sorprès.

—Vaig llegir que els homes casats viuen més anys… I tu què, doncs, ¿vindràs amb mi? He estat buscant pis per Internet, i és clar, no és el mateix un pis per a un cuiner solitari que un per a dos homes solters i amb ambicions nobles… Mira, hi ha un lloc web amb pisos preciosos.

I va anar cap a la seva habitació a buscar el portàtil. Es va passar bona part de la nit bevent i fent plans per a tots dos. Jo no sabia què havia de dir. L’escoltava a mitges: em parlava de les seves idees culinàries, dels plats que havia inventat i pensava mostrar als bessons Bobet, i alhora m’assenyalava cofoi les imatges de tots aquells pisos de lloguer, em parlava de tota la felicitat i l’encert que ens esperava a Barcelona si m’atrevia a fer el salt al seu costat i a oblidar-me de la Natàlia Trèmol. Fins i tot em va mostrar una pàgina de contactes per a conèixer noies a la qual s’havia inscrit; pàgines i pàgines amb fotos de solteres, divorciades, dones soles i ansioses, algunes belles, és ben cert, totes d’entre trenta i quaranta anys.

—Mira si n’hi ha de ties guapes, aquí —deia, passant els palpissos dels dits per la pantalla.

Però jo no les mirava, no les veia. Per mi només existia ella, i ella i la nena, i la Dèlia, també, i en Vadell, la seva cara d’elf tal com l’havia vist aquell matí sortint de l’hotel amb el seu sequaç, acomiadant-se irònicament de mi abans d’entrar al seu Chrysler. Ara ja no era només pel que estava fent a l’hotel i al tiet —i en Rigo també ens deixava per culpa seva—, no era només per això que jo el detestava, sinó que era el marit, l’home que gaudia de tot l’infinit que ella podia oferir-me. A més, anar-me’n amb en Rigo, tornar a Barcelona al costat del meu amic —que treballaria en un hotel de Paradisus!—, seria com si en Vadell m’hagués vençut, sí, com si d’alguna manera m’hagués foragitat, tant de l’hotel com de la proximitat amb la seva dona.

—Podem partir d’aquí dos mesos —va dir en Rigo, obrint una capseta de catànies—. Ens mirem el piset amb temps, anem buscant lloc amb calma. Podríem ja quedar amb alguna d’aquestes noies…

Dos dies després em vaig veure amb la Lena i la seva àvia. Les classes tornaven a començar, i no cal dir que aquell primer dia jo estava ansiós, em moria de ganes de retrobar-les. Quan les vaig veure entrar a casa de la mare gairebé em poso a plorar, absurdament, com si fer classes a aquella nena en el fons m’apropés a aquell món màgic i ple del qual mai no podria formar part. La Lena se’m va acostar rient, portava a les mans un paquet per a mi.

—Els Reis han deixat això per a tu a casa meva —va dir, posant sobre la taula una capseta embolicada—. Obre-ho!

La Dèlia em mirava encantadora dins d’un abric vermell; la mare ens contemplava divertida des de la cuina. Vaig obrir el paquet amb els dits freds; era una capsa de mocadors de cotó. N’hi havia una desena i eren preciosos, blancs i amb rivets de coloraines —el verd, el blau, el vermell—, i portaven brodades les meves inicials: NS.

—T’agraden? —em va demanar la nena.

—Sí.

—Els hem brodat nosaltres —va dir-me la Lena passant el ditet per sobre de les lletres—. Jo, l’àvia i la mare, que ens ha ajudat.

Allò va bastar per fer-me estremir. Lentament vaig agafar els mocadors i vaig amagar-los dins d’un calaix, perquè amb ells a la vora hauria estat incapaç de fer la classe d’aquell dia. Abans de res, però, vaig donar els meus regals a totes dues; la capsa de colors per a la nena, i les reproduccions de Kokoschka per a la Dèlia. Totes dues van estar molt contentes; em van besar i m’abraçaren rialleres. Insensatament, jo hauria volgut saltar-me aquella classe i amagar-me a les golfes a plorar en solitud fins a aclarir-me les idees.

—¿Saps que el meu pare em portarà de Londres el llibre d’Alícia al país de les meravelles? Sí. M’ho ha promès —em va dir la Lena, just abans d’asseure’s davant meu i donar un cop d’ull a les pàgines que jo li portava. Fragments de Lewis Carrol: Alícia en un mar de llàgrimes, nedant al costat d’una rata enorme. Jo havia imprès a l’hotel algunes de les il·lustracions de John Tenniel per a l’obra original.

L’endemà i l’altre vaig estar com abatut. Dins la meva bossa de mà hi tenia la capsa amb els mocadors, però era incapaç de treure’ls d’allà, de tocar-los o fins i tot de desar-los dins un calaix de la meva tauleta de nit. Anava amunt i avall de l’hotel ocupant-me de qualsevol cosa, fins i tot fent més feina de la que calia: plantava camèlies amb les mans enrampades, freèsies, rosers i begònies; vaig anar a comprar llavors de pensaments silvestres; en arribar la primavera volia tenir el jardí de l’hotel ben florit. Allò era l’única cosa que em mantenia en calma; feia tot el possible per no pensar en la Natàlia, la imatge de la qual em tenia estenallat. Al fons del meu pensament hi sentia un brunzit continu i fosc com el d’un rusc. Cada vegada em convencia més profundament que en Gori tenia raó i que el que havia de fer era marxar amb ell cap a Barcelona de seguida que pogués.

Durant les nits, sopava amb el meu amic i em deixava emportar per les seves fantasies fraternals, fins i tot li vaig donar a entendre que podia comptar amb mi per partir al seu costat cap a finals del pròxim mes de març. Sopàvem de les seves delícies italianes al seu apartament i rèiem i a mitjanit jo tornava a l’hotel, empatxat i completament mona, a fer el meu torn a recepció.

I potser tot hauria pogut anar d’una altra manera, però va ser ella, la Natàlia, la que em va trucar. Jo m’estava a la cofurna de la depuradora de la piscina, netejant una canonada obturada de calç.

—Sí? —Vaig despenjar el mòbil.

—Nico?

—¿Amb qui parlo? —vaig demanar, més aviat ofuscat.

—Sóc jo, la Natàlia.

En aquell moment el cor se’m va convertir en una massa de lava estremida. Del cap em van començar a sortir serps i serpentines de tots els colors.

—…

—Nico? ¿Em sents?

—Sí, sí, et sento —vaig dir jo, espolsant-me les mans humides als pantalons. Vaig sortir al pati, vora les estrelítzies.

—¿Ens podríem veure un dia de la setmana vinent? —va dir ella amb una veu indesxifrable.

—Com?

—¿Em sents?

—Sí, et sento, et sento… —Però no entenia què em deia.

—La setmana que ve, ¿ens podem veure? Només serà un minut. ¿Vols que fem un cafè, dilluns? Quan acabis la classe, ¿què et sembla?

Em vaig posar una mà al front; vaig anar a recolzar-me a una de les columnes del pati.

—Quan vulguis —vaig dir amb la boca seca.

—Doncs dilluns. Ens veiem a la plaça. Al Cafè Etern. ¿Et va bé?

—Entesos.

—Fins dilluns.

—Fins dilluns.

I el telèfon va tornar-se més mut que mai. Vaig anar fent tentines fins a una de les butaques de rotang. M’hi vaig deixar caure, estrenyent el telèfon amb força. ¿De veritat aquella conversa acabava de tenir lloc? ¿Era real o només un dels meus deliris? Vaig començar a remenar en el telèfon; i efectivament: una trucada d’un minut i vint-i-sis segons, a les 12.38, d’un número desconegut, que de seguida vaig introduir amb els dits entumits en la memòria del meu aparell. Vaig continuar glaçat, mirant el no-res entre els hibiscs i els ficus de cautxú. El que m’acaba de dir em ressonava al fons de les orelles com si acabés de sentir una música massa forta, com les notes finals d’un himne o l’esclat d’una bomba.

—¿Què et passa, Nico? —em va dir la Rita, dreta davant meu amb un munt de tovalloles plegades sobre els braços—. ¿Necessites res…? —I jo sabia que aquella pregunta era tota una insinuació.

Vaig fer que no amb el cap i vaig tornar a rascar la canonada de la piscina. Durant tot aquell divendres, amb el seu dissabte i el seu diumenge següents, vaig estar tan nerviós que pràcticament no vaig dormir durant tres dies. La quantitat d’imaginacions sobre què voldria la Natàlia que em van passar pel cap van ser innumerables, una permutació inesgotable de fantasies. No parava de concebre tota mena de coses, de les més banals a les més sublims, de les més absurdes a les més sensates o presumibles. El cor m’anava a cent, i no podia deixar d’alenar fondo, com si acabés de sortir d’un forat sota terra; per distreure’m vaig començar a rascar la paret d’alguns trossos de façana que l’hivern, el fred i la saladina havien fet malbé, i els pintava després amb tanta cura, amb tanta lentitud i polidesa que el tiet em va arribar a dir que semblava que restaurava els frescos de la Capella Sixtina. M’era impossible estar-me quiet sense menjar-me les ungles, sense tenir ganes d’anar de ventre o de fer-me un dels meus còctels dolços.

I per fi va arribar el dilluns, i aquella hora de la tarda em semblava, des de la freda talaia del matí, tan llunyana com les illes Fiji ho estaven de Mallorca. El temps era vast, d’una complicació inabastable; em mirava el rellotge i cada segon tenia un pes i una densitat verinosa, una càrrega inassolible de buidor. Les hores tenien un poder obscur que m’omplia d’una impaciència horrorosa. Però va arribar el moment d’anar a la ciutat i l’hora de fer la classe a la Lena Vadell («¿Què li passa avui al meu professor? La veu li tremola…»), i sense que es notés la impaciència per sortir de casa després de la lliçó, em vaig encaminar cap a la plaça de l’església.

Voldria poder dir que no em vaig posar a córrer pels carrerons, però mentiria. Vaig arribar sense alè al Cafè Etern, però ella no hi era. Em vaig asseure en un racó vora l’entrada, vaig demanar un cafè amb llet i vaig mirar de distreure’m amb la premsa. L’Etern és un local més aviat antic, amb els seus seients verds de cuir sintètic, els seus miralls picats i el seu taulell de marbre de làpida, vorejat amb una barana de llautó molt lluent. De les parets en penjaven quadres d’autors locals, a la venda, però cap d’ells era de la meva pintora. No hi havia pràcticament ningú, al cafè; el cambrer havia sortit a fora i es fumava un cigarret recolzat al brancal de l’entrada; el televisor penjava del sostre i emetia en silenci notícies catastròfiques. Més enllà de les vidrieres, veia la plaça ventejada, la font, la xurreria i la llum dels petits negocis. Em menjava les ungles.

I a la fi la vaig veure arribar. Portava un abric negre, farcit de plomes, una bufanda vermella i una gorra al cap de color gris, amb una flor de drap brodada sobre la templa esquerra. Només d’entrar va començar a descordar-se l’abric de camí cap a la meva tauleta; jo em vaig aixecar i vaig allargar-li la mà, però ella a més d’agafar-la em va acostar la cara i em va fer dos petons, un a cada galta.

—Quin fred! —va dir asseient-se i traient-se els guants—. ¿Com estàs?

Em va sorprendre l’afabilitat, la simpatia. La panxa se’m va començar a remoure un altre cop. Hi sentia un buit fred, de sobte una massa de nervis devorats per corbs.

—Bé. Estic bé. Una mica atabalat… —vaig aconseguir articular amb el somriure de qui ha perdut la xaveta. Ella, en canvi, em mig somreia amb delicadesa, distretament em buscava el fons dels ulls, com si volgués aclarir si hi havia alguna cosa més, allà, ocultant-se. S’havia tret la gorra i s’acariciava els cabells.

Va prendre’s un te negre amb canyella. La seva tassa fumejava dolçament. Estava preciosa, tenia una piga a cada aleta del nas, els dits encara amb taques de tinta blavosa. Va alenar com si se sentís a gust.

—Et volia demanar que escriguis un conte —va dir després de parlar una estona de la nena i de les classes—. Faig il·lustracions per a una revista literària. El director busca un autor que escrigui un relat. Li vaig dir el teu nom, i li ha semblat una bona idea.