4

Alguns fragments sobre aquell mes d’octubre. Les classes a la Lena em van acabar fent sorprenentment feliç. Només pensava a veure la nena, a cantar amb ella i ensenyar-li tot el que pogués. Per això preparava exercicis, lectures i bromes, acudits i endevinalles en anglès, qualsevol cosa que servís per a millorar el lèxic, la pronunciació o l’estructura de les frases. Em passava hores davant d’Internet, allà a l’hotel, buscant materials i tramant estímuls gairebé sempre innecessaris. Imprimia per a ella fulls amb imatges d’animalons o d’objectes —una pipa, una lupa, un violí, unes camèlies—, o elaborava sopes de lletres i editava poemes breus i pàgines de Lewis Carroll amb notes al peu… I quin fart de riure; la Lena adorava les aventures d’Alícia al país de les meravelles:

—¿Però quant de temps està caient cap al fons? —deia, i alçava els ulls immensos de la pàgina, cada dia més sorpresa perquè ho entenia i era capaç de veure com l’Alícia, perseguint el conill blanc, havia caigut dins el cau immens, i assajava reverències per als ‘antipàtics’ dels antípodes. I la Lena que repetia, com Alícia—: ¿Els gats deuen menjar ratpenats? But do cats eat bats, I wonder?

—Do bats eat cats?

—Do cats eat bats?

—Però segueix llegint…

I les hores que ens volaven i jo que deia amb veu de conilló, traient-me teatralment de la butxaca un rellotge de plata:

—Per les meves orelles i bigotis! Que tard que s’està fent!

I la Lena que tenia més curiositat que la mateixa Alícia per desentrellar el sentit de tot allò, la fascinació la feia insaciable, i jo que per fi em tornava a sentir útil en alguna cosa, després de tant de temps. Quan acabava la classe, la Lena sortia al jardí, a córrer entre les flors, com si busqués també la llodriguera on precipitar-se cap al país dels antipàtics, o bé, si la seva àvia entrava al menjador, treia la capsa de colors i començava a dibuixar. O potser feia els deures de matemàtiques, per als quals a vegades em demanava ajut:

—Nico, escolta… —em deia divertida davant la meva confusió—: un nen ha caçat aranyes i escarabats. En total, té vuit insectes dins la seva capseta. ¿Quina quantitat d’aranyes i quina quantitat d’escarabats hi ha a la capsa si en total hi ha cinquanta-quatre potes d’insecte?

—Com? —La meva ganyota.

I ella es reia de mi, perquè jo, ni sabent el nombre de potes que tenia cada un dels insectes, era capaç d’aclarir la solució.

—Ets una mica ximplet… —I treia la llengua.

—Sé que les aranyes tenen vuit potes. I sé que els escarabats tenen sis potes. ¿Però com puc saber…?

—Ets ruc!

—Els rucs tenen quatre potes.

—Anem a dibuixar-ho. Veuràs.

I la Dèlia i la mare que també es reien de mi. I així passaven els dies, les setmanes, el terbolí lluminós d’aquella tardor que era com un epíleg tebi d’un estiu que havia estat tan embafadorament càlid que encara es resistia a dissoldre’s.

—¿En què penses? —em deia la Rita. Alguna nit em feia el sopar i després anàvem al llit junts d’aquella manera apassionadament distreta, com dos vells llibertins desvagats.

—En res… Ximpleries.

—¿Que tens una altra amant? —em demanava estirant-me el pèl dels braços, més divertida que gelosa.

Perquè en veritat això era el que semblava. Vivia per a aquelles dones: hauria volgut fer d’aquell mes tota la meva vida. Treballar de nits, preparar les classes, llegir llibres lleugers, trobar-me amb elles i sentir que la meva simple presència les feia felices… No enyorava l’escriptura. Aquelles dones sàvies m’esperaven, m’escoltaven, confiaven en mi, fins i tot podia arribar a sentir com la nena em mostrava inclinació. El joc de la Lena passava per fer-se la desmenjada, però, com si en el fons es rigués de mi o de la meva dependència; semblava intuir que la necessitava jo més a ella que no ella a mi. Em donava molt més del que rebia a canvi.

Una d’aquelles tardes, després de la classe, jo i la seva àvia vam mantenir una conversa. Va ser el primer cop que vam parlar sense la mare a davant; aquell dia la mare tenia una obligació indefugible a la universitat —reunions de departament, les odiava…—; així que estàvem nosaltres tres a casa, sense ella. La nena feia els seus deures al menjador; la Dèlia i jo ens havíem servit un te. El jardí estava fosc, la llum de la cuina il·luminava les fulles del taronger i els miosotis. La Dèlia em mirava amb aquells ulls fondos, d’una verdor intensa, llavors brillant i lleugerament burleta, encara que a sota la pell s’hi dibuixava un color trist. Portava un vestit blau, i unes sabates de punta rodona. De sobte em van envair unes ganes tan grans de besar-la i d’abraçar-la, d’aixecar-la en braços i de posar-me a ballar amb ella que em vaig haver de contenir. Vaig empassar-me una glopada de te, estava tan calent que la llengua em va quedar balba.

—La teva mare em va contar quan vas beure lleixiu, per accident. ¿Quants anys tenies? Cinc?

—¿Per què explica aquestes coses?

—Et va deixar sol a la cuina i va sortir a fer uns encàrrecs, i quan va tornar es va adonar que t’havies begut tota l’aigua del gerro de les roses, la qual estava mesclada amb lleixiu. El teu pare et va fer un rentat d’estómac. Es pensaven que et moriries.

—¿I què més t’ha explicat?

—Quan vas agafar la bossa amb els peixos que ella acabava de comprar al mercat per fer una bullabessa. I tu que te’ls vas emportar a la banyera, i després d’omplir-la d’aigua els vas tirar allà dins. I la teva mare que et va sorprendre plorant i picant de mans a l’aigua, dient…

—Nedeu peixets, nedeu! —vaig dir jo, abstret.

—Sí. I quan et vas pintar un bigoti com el del teu pare, amb un retolador, i vas agafar una americana seva de l’armari i vas anar a fer una volta per la ciutat, com convençut que et confondrien amb ell.

—Basta…

—Quan un amic del teu pare us va parar pel carrer a tu i a la teva mare, i et va preguntar: «¿Què vols ser quan siguis gran, Nico?». I tu que vas respondre: «Un angelet».

—¿Això també t’ho ha explicat?

—I quan et va trobar plorant com un boig davant de la televisió. Havien assassinat en Ceauşescu…

—Ara sé que era un dictador ubuesc. Llavors però només era un nom preciós, ple d’una sonoritat que m’encantava. Ceauşescu. Ceauşescu… L’home que portava aquell nom estava allargat a terra, en un bassal de sang en la neu de Romania, vora la seva dona, Elena… Desembre, 1989. ¿Com podien haver matat un home amb un nom tan bell? Pensa que Ceauşescu també es deia Nicolau.

—El nen volia salvar un home perquè li semblava que el seu nom era bell… Poeta.

—El que vulguis.

—O quan vas portar totes les teves joguines a la botiga del barri, perquè volies bescanviar-les per un piano.

—Volia un piano de cua.

—Un piano per regalar-li a la teva professora de música.

—Sempre m’he enamorat amb massa facilitat.

—¿Estàs enamorat, ara?

—Podria enamorar-me de tu, si no anés amb compte.

I va riure com no ho havia fet mai davant meu, tirant el cap enrere, agitant-lo amb un espasme i engrandint els ulls. Vaig veure el seu paladar rosat i ogival, tot d’una em va semblar més jove.

—Ets un encant —va dir.

—Sóc un ximple.

—Tens talent, ¿per què no l’aprofites?

—Tenir talent… ¿Què significa, això, Dèlia? Abans em pensava que amb el talent en tindria prou. Però no és així. Cal constància, un esperit tenaç, una fam que potser no tinc. Una elecció. Tenir talent és com tenir un gat. Jo abans a Barcelona tenia un gat, quan vivia amb la nòvia. El gat era capriciós, imprevisible, encisador amb els seus ulls d’avellana i d’or. Podia desaparèixer durant setmanes, el gat, ens pensàvem que ja no el tornaríem a veure, però de cop entrava per la finestra de la cuina, i durant uns dies es mostrava amorós, dòcil, fins i tot era com si ens comprengués quan ens hi adreçàvem pel nom. Es passava hores i hores al meu costat, mentre jo escrivia, ell allargat vora l’ordinador, contemplava extasiat com els meus dits ballaven sobre les tecles. I llavors ell s’adormia tranquil i em feia companyia i després s’estirava i es fregava pels meus braços i cames i em mirava i era com si ell ja ho sabés tot: aquells ulls de les bèsties. Però de sobte podia mossegar, sense més ni més venia i m’esgarrapava una mà o em destrossava una sabata. I des de l’ampit de la finestra, alguna nit miolava a la lluna, i després es llençava cap a les teulades amb un salt feroç. Mai sabíem si tornaria. El talent és com el gat: fas bé si no hi confies.

—El teu gat s’ha perdut i no ha tornat a casa. ¿En aquesta excusa et refugies?

—No és una excusa. Al gat cal domar-lo. Cal posar el talent a treballar amb uns horaris, unes rutines, uns mètodes i uns rituals. I jo no en sóc capaç.

—¿Per què?

—El gat té més força que jo. És indomable.

—El gat és una mala metàfora.

—Estic aquí per culpa de les meves males metàfores.

—Escriu.

—Escriure… Cal tenir una vida. Cal saber que la paraula respon a un món, a una vida que palpita i té sentit, un ordre. Si no, tot són paraules, paraules… Cal ser feliç. O cal ser desgraciat des d’un dolor precís, que apunti a alguna banda. No vaig enlloc. Visc en un veler sense veles ni motor. La meva vida no en té, de sentit…, i del que es tracta és de fer literatura perquè sembli que en té. En la literatura tot s’ordena, batega i desprèn una llum. Alinees paraules i fets, accions i pensaments i tot agafa una dimensió insospitada, il·luminadora, com si la veritat s’hagués aixecat la faldilla i et deixés contemplar-li les cames durant un instant ple d’amor i de perill… Un escriptor és un alquimista del sentit. S’ha de ser més fort que la vida. Per això has de treballar des de la fe. Almenys des de la gratitud cap a aquesta vida, o des d’una certa valentia que jo no tinc o he perdut. S’ha d’escriure com es creu en Déu: sabent que rere de tot hi ha una forma… Per això, tot el que pugui escriure a hores d’ara serà una mentida: paraules que sonen com cops de garrot en una caldera.

—Has de canviar de vida…

—Sí, ¿com eren els versos? «Aquell centre capaç de procrear…». —Em vaig colpejar tovament el pit—. Rilke?

—Tens por.

—Ni tan sols sóc una bona persona…

—La virtut pot ser una trampa, Nico.

—Creu-me si et dic que el vici pot ser una trampa més fosca i fonda… i fins i tot més freda. —I vaig pensar en la doctora Grino, en la clínica Viroles i en en Rigo.

—¿Què puc fer per tu, Nico?

—Em bastaria que et traguessis vint-i-cinc anys de sobre. —Però només d’haver dit això me’n vaig penedir. Ella em va mirar commoguda, va abaixar els ulls, com si se sentís culpable o avergonyida, a mi un dolor atroç em va agafar pel coll. Una més de les meves ficades de pota.

—¿Però qui t’ha dit que si fos jove t’estimaria? —va dir poc després, i va tornar a somriure, es va enretirar els cabells de la cara i es va posar dreta davant meu.

No vaig ser capaç de dir res. Potser hi ha amor quan perds la capacitat de parlar, fins i tot respirar es fa més costós. Vaig imaginar durant un instant el seu cos nu sota el vestit, la pell fluixa i blanca sobre les fines traces dels ossos, els seus pits menuts i commovedorament caiguts: semblava impossible tocar-la sense tremolar.

Abans d’entrar al menjador, ella es va girar i em va mirar un altre cop. Hi havia algú a la porta de casa:

—La meva filla —va anunciar.

Abans d’això hauríem de presentar una tarda de novembre. Aquell dia plovia a bots i barrals —ombra i plata—: tot el mar de s’Enroc estava inflat, les onades eren de fons, grosses, espaiades i trocoïdals, col·lidien decidides a l’escullera; des del bar de l’hotel veia com aixecaven escuma i bramulaven sordament. Jo havia sortit del vaixell perquè em començava a marejar: l’agitació de la plenamar arribava fins al moll i sacsejava les barques. El cel era d’un color gris, com la pantalla d’un televisor mal sintonitzat, i el vent era tan fort que xiulava i s’esmunyia pertot. En un dels sofàs del vestíbul dormitava una parella de turistes vells: dos alemanys elegants i amb cara de bolet, vestits de blanc amb sabatilles toves, que esperaven en va que escampés la tempesta amb el paraigua a les mans. Jo provava de llegir, però més aviat em deixava anar dins el meu pensament, que bullia i es rebolcava escumós, com si la tamborinada tingués també lloc dins la meva cervellera. Pensava en la Dèlia, en la mare, en la nena, en la Teresa, en la novel·la, en el gat, en la meva vida desgavellada. Continuava sense trobar-hi un horitzó. Em vaig adormir, bressolat pel so de la pluja.

—Señorito. —Era la veu de l’Edison, la seva mà sacsejant-me l’espatlla.

Em vaig despertar tot d’una, sobresaltat. L’Edison tenia tota la cara mullada, la camisa blava amb l’emblema de l’hotel se li arrapava a la samarreta blanca que portava a sota.

—¿Què passa? —Vaig rascar-me els ulls: eren les quatre de la tarda.

L’Edison em va estirar fins al taulell de recepció, com si temés que el que m’anava a dir hagués de destorbar els hostes. Al sofà del vestíbul no hi havia més que un senyor llegint un diari en alemany. L’Edison semblava molt nerviós, es fregava les mans i parlava de forma atropellada. Fent un esforç d’atenció vaig arribar a entendre què havia passat.

Havia portat la roba a la bugaderia, situada al polígon industrial del poble veí, i li havien dit que no volien rentar-la. L’Edison portava tota la furgoneta de l’hotel plena de llençols bruts i tovalloles, de roba de treball de les cambreres i estovalles del restaurant; durant l’hivern nosaltres mateixos la dúiem a netejar, al contrari que durant l’estiu, quan era la mateixa bugaderia qui feia el repartiment per tota la zona i ens retornava a l’hotel la roba neta i planxada. Com que érem l’únic hotel obert tot l’any, havíem de fer-ho així, mai no hi havia hagut, però, cap contratemps. No entenia què podia haver passat. ¿Per què es negarien a netejar-nos la roba? No tenia sentit. Un malentès. Per sort, l’hotel estava gairebé buit, no podíem anar curts de llençols, encara.

—¿Per què no parles amb el tiet? —Me’n vaig desentendre.

—No està —em va dir l’Edison, aixecant les espatlles.

El tiet marxava algunes tardes a la ciutat. Òbviament ni s’excusava ni donava explicacions per aquestes absències; vagament em parlava de reunions amb proveïdors o amb altres majoristes, encara que m’havia assabentat —Google— que impartia algunes classes en un màster per a la direcció d’hotels a l’escola d’hostaleria. ¿Què podia fer, jo, doncs?

Vaig tranquil·litzar l’Edison i em vaig tornar a condormir. Quan em vaig despertar, mitja hora després, vaig veure com en Burak parlava amb l’Edison; aquest li explicava el mateix que m’havia dit a mi. En Tolik capcinejava enfadat, com si allò fos el seu problema, consultava el rellotge i es passava la punta de la llengua per la comissura dels llavis. Vaig veure com li demanava a l’equatorià les claus de la furgoneta i com s’adreçava cap a la porta de darrere, la que dóna al carreró de càrrega i descàrrega.

—¿A on vas? —li vaig preguntar, intrigat.

—Podries acompanyar-me —em va dir, sense ni girar-se—. Aquests assumptes em corresponen a mi.

El meu primer impuls va ser continuar mandrejant, perquè en aquell moment la pluja havia minvat i el cel començava a obrir-se a l’última llum del dia, que empastifava d’un roig de Ticià el perfil de les muntanyes. Però alguna cosa —el tedi— em va fer aixecar i partir rere en Burak. Em vaig asseure dins la furgoneta, al seu costat; només d’entrar ja em va tirar a sobre la seva motxilla i va arrencar estrepitós, com si de sobte tinguéssim pressa.

—No cal que facis tanta via —vaig dir-li, espantat. M’havia posat el cinturó i m’agafava a l’aferrador de la porta. La furgoneta era una vella Movano grisa, amb la flor de lotus serigrafiada a ambdós costats, però allà dins tot tremolava o grinyolava i semblava anar d’una banda a l’altra, com si el vehicle estigués a punt de desmuntar-se després d’agafar els revolts. El poble de s’Enroc estava gairebé desert; al carrer principal només hi havia oberta una cafeteria i una botiga de queviures. Vaig veure un taxi a la parada, algun passejant acompanyat de gossos nerviosos, els bassals d’aigua del color del plom fos. En Burak conduïa amb les mans ben agafades al volant, amb la mateixa rancúnia i el mateix menyspreu als ulls que havia mostrat aquell matí mentre sostenia per les solapes de l’abric el tipus que li havia volgut prendre l’estimada.

—¿Què, doctor? —em va demanar quan vam haver sortit del poble, ja a la carretera—. Escrius?

Vaig mossegar-me la llengua.

—A veure què els passa a aquests desgraciats… —va dir finalment, i va prémer l’accelerador.

Vam enfilar per la carretera, sota aquell cel que semblava fer-se més alt i fondo, enmig de les marjals de terra humida. L’herbatge brillava, les puntes dels xiprers titil·laven en l’aire cru. Em va semblar tot molt bell —el món i totes les coses—: el pla, les casetes derruïdes, els cultius de cols i d’enciams, de faves i porros i naps, l’embolic de caminois i les torres dels molins de ramell, alguns encara amb la cua i les pales…

I llavors vaig pensar en el meu pare; potser perquè a ell li encantaven els molins —«els va portar d’Holanda un senyor que es deia…», però n’he oblidat el nom—, sí, perquè quan jo era menut ens aturàvem amb el cotxe a contemplar-los de prop. Llavors n’hi havia molts més que funcionaven en aquella zona de l’illa; al pare li agradava veure com els molins treien aigua de sota terra, mullar-se la cara a la canal del safareig i ruixar-nos rient a la mare i a mi. Vaig somriure; hi ha records que no s’esborraran, moments que duren com les pedres.

—¿En què penses, doctor?

—Arribem?

Per fi vam aparcar davant d’una nau industrial. Ja s’havia fet gairebé fosc, tots dos vam baixar de la furgoneta i ens vam acostar a l’entrada dels camions. En vam veure sortir un abans d’accedir nosaltres al recinte. En Burak va endinsar-se a la nau, com si sabés a on es dirigia; jo em vaig quedar a l’entrada, badocant. Tot feia olor de lleixiu i detergent; a banda i banda veia les enormes boques de les rentadores, absortes en la penombra freda. Del sostre en penjaven unes politges i corrioles i uns sacs grossos i grisos que devien servir per a carregar la roba humida cap a les màquines d’assecar i de planxar.

Hi havia també molts carretons, i unes caixes engabiades, i aquell perfum de sabó escalfat, que podia arribar a fer-se irritant. Unes noies feinejaven entre el vapor, una d’elles em va mirar per sota d’una gorreta de tela verda, l’altra tenia la pell fosca, devia ser marroquina, les galtes inflades, era bufona, entre les dues anaven ficant els llençols estirats dins una enorme maquinota que se’ls empassava per a després retornar-los ben planxats a l’altre extrem. Allà, un jove esprimatxat, també de pell fosca i de cara desencantada, els agafava amb rapidesa i els apilava en una capsa de plàstic.

Hi havia soroll de rentadores i aquell brunzit rabiós de mecanismes centrifugadors, i just quan volia acostar-m’hi més i parlar amb les noies —que m’expliquessin com funcionava tot plegat, la meva curiositat és omnívora, i em somreien— vaig sentir per sobre de la bonior vaporosa la veu d’en Burak, que cridava. Em vaig dirigir cap a ell, i al passadís de les rentadores el vaig trobar escridassant un homenet mudat i calb que semblava el gerent.

—M’has d’entendre! —grunyia l’homenet, portava uns pantalons verds i una camisa amb el logotip de l’empresa al butxacó—. Jo no hi puc fer més!

—¿Però per què? —deia en Burak, obrint les mans com qui demana misericòrdia—. No ho entenc. ¿Que no et paguem?

—El problema són els altres! —L’homenet volia tancar la conversa, es girava cap a un altell il·luminat, allà devia tenir-hi el despatx.

—¿De quins altres em parles?

—Jo no vull perdre un bon client —va dir—. Són negocis. No tinc res contra vosaltres, i ho saps. Però per conservar un client bo m’han exigit que no tingui més tractes amb el vostre hotel. Busqueu-vos la vida. Entesos?

Sí, de seguida ho vaig entendre: Paradisus. Amb això ens havia amenaçat durant aquella reunió el tal Eduard, un boicot comercial, coaccionar els nostres proveïdors, el primer ofec al negoci. Aquell jove estava disposat a forçar-nos a vendre, aquesta era, així de simple, la seva primera maniobra de pressió. Vaig somriure, fet i fet ho vaig trobar intel·ligent: deixar-nos amb la roba bruta. Tanmateix en Burak no havia entès les explicacions; després de veure com el gerent es desentenia de donar-li més aclariments va deixar-lo marxar. En Burak em va mirar sorprès, però tot d’una va sentir-se agreujat o disconforme i va córrer rere l’homenet, al qual va acabar sacsejant per les solapes després d’obligar-lo a girar-se.

—Porto tota la furgoneta plena de roba bruta —va cridar en Burak—. I no penso marxar fins que la descarreguis, entesos?

—No puc! —va xisclar l’altre, els ulls desorbitats, la boca torta—. Creu-me que si pogués ho faria: només estic a les ordres de l’amo. ¿Que no ho entens?

I llavors en Burak va tornar a alçar el puny, i l’hauria colpejat si jo no l’hagués agafat pel braç. Li havia trencat el coll de la camisa, al gerent, que semblava fins i tot a punt de plorar. Sentia dins la meva mà el canell fort, calent i nerviüt d’en Tolik.

—Deixa-ho córrer! —vaig cridar llavors jo—. Anem a parlar amb el tiet. Ja trobarem la manera d’arreglar-ho.

En Burak va deixar caure de cul la seva presa i va començar a caminar cap a la sortida.

—Et denunciaré! —vam sentir que cridava l’homenet rere nosaltres, alçava la mà fent un gest furtiu d’impotència—. Et denunciaré, cabró!

En Burak va posar-se a riure alhora que es passava els dits per les galtes. Les noies de la màquina de planxar ens miraven més aviat confoses. Abans de sortir de la nau va donar una llambregada a banda i banda, i quan va haver localitzat una capsa plena de roba plegada, em va dir:

—Almenys ens emportarem la bugada feta…

I acostant-se a la capsa em va fer un senyal perquè l’ajudés; tots dos la vam carregar a la part de darrere de la furgoneta.

—He de fer algunes gestions —em va dir després d’engegar el motor.

Jo no sabia què havia de dir. Per la manera en què en Burak s’havia captingut vaig deduir que no era la primera vegada que havia hagut de ‘negociar’ amb proveïdors reticents. ¿Per això el tenia el tiet, doncs? ¿Per a doblegar les voluntats tossudes? Durant un instant vaig menysprear en Burak. Me’l vaig mirar bé; s’havia tret un cigarret i se’l fumava tranquil, com si això que acabava de passar fos rutina. Somreia mirant la carretera, amb l’aire de qui en qualsevol moment pot començar a explicar un acudit.

—No tenies per què amenaçar-lo així… —em vaig atrevir a dir—. ¿Per què ho soluciones tot a cops de puny?

—No em vinguis amb històries, doctor.

—¿I a on anem, ara?

—A fer encàrrecs.

Em vaig resignar. Va agafar l’autopista i vam començar a fer quilòmetres. La nit era clara, hi havia pocs cotxes en circulació, a banda i banda de la carretera veia els poblets il·luminats, els monticles destenyits, i al cel la lluna minvant i blanca, el seu perfil com un tall de meló enmig d’aquella vasta foscor engalanada d’estrelletes minúscules, brillants com les puntes d’unes agulles d’or. Provava de no pensar en la maniobra que havia fet aquell executiu de Paradisus; no em podia acabar de creure que aquesta fos la millor manera de fer negocis.

La ronda d’en Burak va durar unes quantes hores. Vam anar als polígons industrials d’un parell de pobles i ciutats, també de Palma, a més de passar per alguns edificis d’oficines.

—Espera’m, serà només un moment —em deia en Burak, i baixava de la furgoneta, agafant sempre la seva motxilla. Quan tornava, entre deu o quinze minuts després, es treia un quadern vermell de la butxaca i ratllava una adreça de la llista, després arrencava i buscava de nou la carretera.

—¿Quina mena d’encàrrecs són aquests? —em vaig atrevir a demanar-li, ja cansat d’anar amunt i avall.

—Ordres, comandes, papers… ¿Et penses que em diverteixo, jo? —Va escurar-se la gola—. Feina.

Tornàvem ja a s’Enroc quan es va aturar a la benzinera. Va omplir el dipòsit i després va anar a pagar i a comprar tabac; des de la furgoneta vaig veure com començava a parlar amb la noia de la caixa. Jo tenia la seva motxilla als peus i la vaig obrir, com si de sobte m’hagués envaït una curiositat malsana, una ràbia cap a en Burak i cap a tot allò que havia fet d’aquella tarda una experiència més aviat desagradable.

Dins la motxilla hi havia sobres amb diners i una carpeta de plàstic plena de factures. Els diners estaven en bitllets de cent i cinquanta, algun de cinc-cents, encara que d’aquests n’hi havia més aviat pocs. En total, hi havia gairebé deu mil euros, o potser més, no vaig tenir temps de comptar-ho. En Burak seguia parlant amb aquella noia, la feia riure, s’havia tret el telèfon mòbil de la butxaca i semblava pretendre que ella li dictés el seu número, o potser el que volia era fotografiar-la. Ella es tapava la cara amb la mà, potser afalagada, ell continuava insistint. Vaig tenir temps de fer un cop d’ull a les factures.

Eren per serveis realitzats a l’hotel durant els últims mesos. Hi havia rebuts signats pel tiet; de tot plegat es deduïa que un conjunt d’empreses havien facturat serveis per a l’hotel: una mà de pintura per a la façana, el lloguer d’un sistema de so, unes sessions de brunyiment de marbres, adquisicions de material de cuina, de mobles de terrassa i para-sols nous i d’aliments i begudes i proveïments de tota mena: una infinitat de compres i serveis que jo no recordava que s’haguessin produït, tot i que a les factures constaven els mesos d’estiu —juliol, agost, setembre—, quan jo ja havia començat a treballar a la recepció de l’hotel. En Burak s’acomiadava ja de la noia; va sortir de la botiga de la benzinera, i cada poques passes s’anava girant per fer-li encara gestos festius mentre s’acostava encantat i somrient cap a la furgoneta. Vaig tancar la motxilla i la vaig deixar entre els meus peus.

—Totes les dones són putes —va dir, ja assegut rere el volant—. Perquè tots els homes som uns puters… ¿No és així?

—Arrenca.

En arribar a l’hotel vam veure el cotxe del tiet aparcat al carreró, i en Burak va pujar de seguida a veure’l. Jo vaig anar al vestíbul; hi havia el vell Xaus, fent com qui feineja davant de l’ordinador.

—¿Hem pintat la façana, aquest estiu? —li vaig demanar, distretament.

—No, ¿per què m’ho demanes? —En Xaus em va apuntar amb la seva nàpia de llebrer. Anava mal afaitat: als pòmuls li creixien uns pèls negres i blancs que feien pena.

—¿Hem canviat els mobles de terrassa?

—No.

—¿Hem llogat cap equip de so?

—No, almenys que jo sàpiga. Però jo no porto cap d’aquests assumptes… ¿Per què diantre em preguntes tot això?

Aquella nit, durant el meu torn, vaig remenar tots els papers que vaig trobar a recepció, vaig trastejar als arxius als quals podia tenir accés des d’aquell terminal i vaig arribar a la conclusió següent: el tiet simulava adquisicions i pagaments. ¿Però per què hauria de fer una cosa com aquesta? Potser no hauria estat molt difícil deduir-ho llavors, però no tenia prou coneixements ni sabia res de comptabilitat hotelera —confonia potes, aranyes i escarabats en els problemes de matemàtiques d’una nena de nou anys—: ho ignorava tot de com es porta una empresa, i no, no sabia cap dels infinits tripijocs que es poden arribar a fer per fingir guanys inexistents i mirar de salvar un hotel de la ruïna.

—Així que l’has vista… —va dir la mare.

—Sí. Però ha estat tot plegat molt ràpid i molt estrany.

—¿Però per què?

—Ha semblat que no em volia parlar, que em defugia…

—Com…?

—Ha aparcat el cotxe davant de casa i just en el moment en què ha abraçat la seva filla, ella m’ha vist, i ha vist que la volia saludar, perquè m’hi acostava, i ha girat cua.

—No ho entenc.

—Ha fet seure la nena dins del cotxe i ha marxat, ha arrencat i ha fugit carrer amunt…

—¿Per què deu haver fet una cosa així? ¿Tenia pressa?

—Però… Ni el més mínim gest de salutació.

—¿La coneixes, us havíeu vist abans?

—No ho sé…

—¿Com que no ho saps?

—He tingut la mateixa sensació que quan vaig conèixer la Dèlia: un reconeixement.

—¿Un reconeixement?

—Sí, com si la seva mirada, la seva cara només entrevista, tota ella fos una cosa que ja conegués. No sé com dir-ho: una familiaritat…

—És guapa, oi?

—Sí. No. No ho sé. Suposo.

Estava confós. ¿Per què havia fugit aquella dona sense ni voler saludar-me?

—¿Ho ha vist la Dèlia? —em va preguntar la mare.

—Sí.

—¿I què ha dit?

—¿Què volies que em digués? Res. Ha intentat disculpar-se. No he volgut demanar-li explicacions. Tot plegat és rar, i un punt absurd.

—¿Segur que no us coneixíeu?

—Natàlia, es diu…

—Sí, Natàlia Trèmol.

¿Ens coneixíem? Durant dues setmanes no vaig fer més que pensar en ella. El seu nom no em deia res. Només l’havia vist uns instants, no tenia cap imatge fidedigna de la seva cara, la qual es mesclava dins la meva ment amb la cara de la seva filla i la cara de la seva mare, tres cares que em remetien a un món més vast i complicat, però també més bell i ple i alhora misteriós i inaccessible. En aquelles tres cares hi havia un enigma, una intriga rere els mateixos ulls verds i inquisitius, la mateixa pell clara, els cabells d’aquell color castany que podia ser roig o del color de la xocolata, la mateixa boca tan ben perfilada que semblava un tret independent, una part de la cara que en qualsevol moment podia agafar vida pròpia. M’estava tornant boig: ¿coneixia aquelles tres dones d’una altra vida? Pensava en Plató, en les ànimes i en el món pur i descarnat de les essències eternes que cauen i es fonen amb els cossos mortals: ximpleries. Tot i això, en la meva ment hi havia quelcom que em tornava a totes tres, de continu, com qui no és capaç de treure’s una melodia del cap. Potser era una forma de demència, o que estava enamorat de la Dèlia i això em trastornava, fent-me veure coses que no eren ni tenien cap mena de sentit. ¿Qui era jo?, aquesta pregunta em destrossava.

Feia uns anys havia volgut ser bell, original, fragant i encantador, eloqüent i feliç, apreciat i elèctricament virtuós: i ara que m’adonava que ni tan sols era especial… Més enllà de la trentena és quan t’adones que fet i fet només ets com els altres: un tipus que sofreix, un infeliç que s’enganya i somriu a les fotos, un adult que va fent camí cap a la vida i la mort.

Des que havia tornat a Mallorca que tot acabava convertint-se en un laberint embogidor; la meva novel·la, la feina a l’hotel, la relació amb el tiet, i la Lena i la Dèlia i la Natàlia com tres cariàtides que salvaguardaven l’entrada d’aquell temple al pòrtic del qual es podia llegir: «Coneix-te a tu mateix».

¿Qui era jo?

—¿En què penses, Nico?

—¿Qui sóc, mare?

—Nico… ¿Et passa res, fill meu? Ets… Tu. —I la mare que estava tan preocupada per mi que un dia em va suggerir que potser seria bo que veiés un professional.

—¿Vols que vagi a un psiquiatre? —I jo que reia com un nen malalt, sense voler admetre que potser tornar a la Clínica Viroles m’hauria ajudat a no tornar-me definitivament imbècil.

—Nico, ¿et passa res? —Aquesta era la Rita.

—Anem… —Perquè em presentava a l’hotel i l’estirava cap a qualsevol racó, sobre qualsevol llit desfet, dins el recambró de les escombres, a la sala de la depuradora de la piscina, al fons del rebost de la cuina, entre pernils i ampolles de quètxup, i allà me la follava d’una manera bruta i desesperada, egoista i tremolosa, exigint-li les pràctiques més abominables i servils—. Obre-la, obre-la més… —I ella que s’ho empassava tot, es doblegava de mil formes i m’oferia tots els orificis i racons del seu cos immens, sense protestar, potser estimant-me encara més, lligada a mi d’una manera malaltissa que devia fer-la tan feliç com a mi desgraciat.

—¿Qui sóc, Rita?

—¿I a qui li importa, això? —em va dir, traient-se la meva polla de la boca.

I vaig entendre a la fi que tenia raó. ¿A qui li importava? Perquè havia d’importar a algú, és clar, i els altres no sabien…, ningú sabia que n’era, de dolent i desgraciat, de tèrbol i abusador i mediocre.

—Sóc una persona horrorosa, Rita.

—No cal que t’hi esforcis, Nico. Ets un bon noi.

—¿Et casaries amb mi?

—Oi tant…

—¿Engendraries els meus fills?

—Tinc quaranta anys… Però sí. ¿Quants en vols?

—No sé. Cinc?

—La meva àvia en va tenir dotze…

¿Això era el que hauria d’haver fet, casar-me amb la Rita, una bona dona abnegada, bella i fava, necessitada d’amor? I fer-li una carretada de fills i començar a estudiar comptabilitat i direcció hotelera tot preparant-me per un dia liderar el nostre negoci. Hauria d’haver abandonat els meus deliris literaris, adaptar-me a la societat mercantil i tecnològica, encarar els problemes econòmics de l’hotel tot parlant clarament amb el tiet, acomiadar en Burak, haver fet front als atacs de Paradisus… Però no podia.

I tot perquè vaig tornar a veure la Natàlia Trèmol tres o quatre vegades més i sempre em va defugir. Cada cop que venia a buscar la seva filla a casa de la mare ella l’esperava al carrer, i quan em veia sortir pel portal agafava la nena per sobre les espatlles i la feia entrar al cotxe amb determinació, i abans que jo m’atrevís a dir res ella engegava el motor i partia.

—¿Què li passa? —li demanava jo a la Dèlia.

—He provat de parlar amb ella —em va dir, astorada, com si em degués una explicació—, però no em vol dir res…