ARA NO ÉS DEMÀ
El patrimoni polític d’aquella tarda de diumenge de juny de 1977, quinze dies abans de les primeres Eleccions Generals de la democràcia, va ser una gran dosi d’innocent encoratjament per construir una Catalunya més rica, culta i lliure, de la mà del capitalisme, si estratègicament calia. O això crèiem els joves. Fins a on estaven disposats a arribar els partits majoritaris en aquella construcció, ningú no ho volia dir perquè tothom es malfiava de tothom, tot era encara molt tendre, i hi havia por al cos dels ultres i dels militars. Però en qüestió d’un parell d’anys vam ser molts els joves que, des de posicions ben divergents, vam acceptar apostar per aquell futur, alguns a rossegons. Sense dir-ho ni voler-ho, vam signar una mena de carta en blanc en nom del compromís històric. No va quedar altre remei. Els partits grans havien agafat les regnes de l’avenir polític i no van deixar cap marge a la dissensió.
El nou contracte amb què es va voler homologar la dita transició va significar, en realitat, la submissió de les forces polítiques transformadores a un procés dirigit pels supervivents de la dictadura i tothora amenaçat amb el xantatge del colpisme militar. Els partits ho van acceptar sense matisos.
L’agitació constant del fantasma de la involució va fer en dos dies la gent més poruga, i els polítics, mentiders i subordinats als poders fàctics a canvi d’un nou estatus que els permetria viure, i fins i tot a alguns passar a la història. L’esperança d’un país just i de progrés es va transmutar en la sort d’un estat democràtic, que no és ni de bon tros el mateix. Amb tantes temences com falsos anhels se’ns va obligar a passar pàgina a la història i, qui no hi estigués d’acord, quedaria fora del nou món de llibertats. No s’hi podia fer altra cosa, diuen encara ara per justificar-se els protagonistes d’aquella martingala. I tothom va acabar passant per l’adreçador, també els joves independentistes socialistes i les seves utopies. I allà els vaig deixar.
Ara, molts dels que van abraçar i glorificar la transició, s’esfereeixen en descobrir que el sistema que van aplaudir amb entusiasme s’ha ensorrat en poc més de trenta anys perquè estava aixecat sobre terres pantanoses. Aquell sistema que ens havia de situar en el present i en el futur és un trasto inútil que ja no respon a les necessitats de la gent ni dels temps i ha generat monstruositats com una corrupció política global, una estructura econòmica tercermundista de capitalisme per als amics, la ingerència total del poder executiu en el judicial, una monarquia inepta i sense prestigi, una desigualtat territorial insostenible políticament i econòmica, l’absoluta falta de respecte a les minories culturals, el manteniment de l’statu quo absolutista de l’Església catòlica, i la impossibilitat que ni catalans ni bascos encaixin en un model d’estat fonamentat en el segle XIX, però pensat per al segle XXI i tots els segles dels segles, amén.
I després de fer naufragar el vaixell que ells mateixos van calafatejar a còpia d’amputar l’estat del benestar, de reduir al no-res la cultura, de governar contra els menys afavorits i a favor d’amics, clients i poderosos, aquella idea de país que va comprometre tanta gent en la seva construcció ha saltat definitivament pels aires en mil bocins i s’ha convertit en una pràctica política del pensament únic.
No hi ha ningú que cregui que el seu món, aquell paisatge social, cultural i sentimental on ha nascut, s’ha criat i pel qual ha deixat els millors anys, es pugui esvair d’un dia per l’altre; però això és el que ens ha passat a la generació de les darreries del franquisme, que vam creure i apostar per transformar i fer més gran, culte i ric el país, i ara hem obtingut a canvi el desballestament absolut de tot un projecte que vam creure que podria ser comú i que admetria visions i opinions diverses.
Ara, amb cinquanta i alguns anys, les nostres vides trontollen en el pla personal i en el professional, i els somnis d’una tarda de diumenge de juny han mort definitivament sota els espasmes d’una crisi que no hem provocat, però que ens fan pagar; de l’angoixant falta d’oportunitats per als nostres fills, els quals hem convertit inútilment en les generacions més ben preparades de la història del país gràcies a enormes esforços familiars i econòmics; i de l’astorament de comprovar que gairebé tot i tothom en què vam confiar a finals dels setanta ens han traït i enganyat.
«Ara és demà», deia un eslògan electoral parafrasejant Martí i Pol. No era veritat, evidentment.
El nostre ja és un món d’ahir. El terra s’empetiteix sota els nostres peus, les portes es tanquen i el món d’avui ens queda llunyà i entre bromes d’incertesa i amargues sensacions d’engany. I encara hem de viure sense il·lusions, les vam cremar totes amb la idea que servirien per fer un país nou; però ens vam quedar a l’albada.