EL LLEGIR I L’ESCRIURE
De petit, el que jo entenia per biblioteca era un aparador baix amb portes de vidre que hi havia a la saleta de casa els avis. Dins hi havia una col·lecció de llibres d’en Folch i Torres en una preciosa edició dels anys trenta, en què destacava Les aventures extraordinàries d’en Massagran, i les novel·les que el pare comprava a Círculo de Lectores cada dos mesos. També hi havia un parell de llibres d’història de Catalunya salvats miraculosament del silenci forçós que l’avi havia imposat a la família per sobreviure a la postguerra, però m’eren vetats.
Quan em vaig haver llegit tots els volums de la nostra petita biblioteca, inclòs Oh Jerusalén i ¿Arde París?, vaig seure en una de les butaques d’escai que l’àvia havia decorat amb uns tapets de ganxet, i vaig estar molta estona pensant que xulo que seria ser escriptor i omplir algun dia un armari com aquell amb llibres escrits per mi. Però no coneixia cap més biblioteca que el nostre petit aparador de la saleta i, quan poc després uns operaris van penjar un immens telèfon de baquelita negra a la paret, aquell va deixar de ser un lloc tranquil on refugiar-se de la grisor de vida d’un nen de barri dels anys seixanta.
De fet, si vaig seguir llegint va ser gràcies als amics: a casa del veí del davant, en Joan Grau, vaig trobar un Zoo d’en Pitus abandonat i me’l vaig llegir d’una tirada, i després em va deixar els primers Tintín. El meu veí de sota, en Joan Roca, que avui dirigeix el Museu d’Història de Barcelona, em va fer descobrir Cavall Fort, i allà vaig conèixer en Jep i en Fidel, la patrulla dels Castors, el detectiu Gil Pupil·la i La casa sota la sorra de l’admirat Quim Carbó. La sospita que volia escriure va anar creixent, però de biblioteques seguia sense haver-n’hi cap.
Durant l’adolescència vaig assistir a diverses manifestacions per demanar que es construís una biblioteca a Premià de Mar. Cridàvem, llançàvem octavilles, cantàvem i fèiem tot el xivarri possible per molestar l’alcalde franquista de l’època; però, tot i que el Gat, que era com li dèiem al sergent de la Guàrdia Urbana, glatia per dissoldre’ns a cop de porra, mai no vam acabar a garrotades, i tampoc no es va fer cap biblioteca.
Quan la democràcia va portar, per fi, la biblioteca, ja feia temps que, amb esforços, m’anava fent la meva particular. Escrivia versos, bescanviava llibres i provatures literàries amb en Valerià Pujol, que m’escoltava i aconsellava amb una paciència infinita, i havia entès que el llegir i l’escriure eren una part fonamental de la meva vida.
Ara veig la gentada que entra i surt d’aquestes magnífiques biblioteques que hi ha arreu del país, i penso en la sort que tenim i en com ens ha costat de guanyar-les. Com en aquell aparador de casa els avis, a dins hi ha la millor garantia per evitar que tornin els dies de silenci gris i forçat; de supervivència.