LA CANTARELLA QUE FEIA NADAL

Sabíem que el Nadal ja era aquí el matí que la inefable cantarella dels nens de Sant Ildefons envaïa la pau de la cuina a l’hora d’esmorzar. Aquell dia, el confort domèstic de les vacances escolars tot just estrenades s’esblaimava en un nyigo-nyigo que, de sobte, es convertia en un trencadís sonor quan, a algun d’aquells nens de tràgica història personal, la gargamella li feia un bot i, emocionat, cantava tants milions de pessetes que ni ell mai no s’imaginava el que devien ser.

A tot el bloc les veïnes s’excitaven, les àvies resaven en secret per si de cas, el barber de la cantonada s’estintolava a la porta del negoci a veure per on anaven les coses, i a la barra del bar Imma els parroquians es maleïen els ossos per la seva mala fortuna sense deixar de pipar el Celtas. I passat el desconsol, demanaven una altra barretxa al cambrer per superar el tràngol.

Cap a quarts de dotze, tot el veïnat estava ja convençut que tampoc aquell any la fortuna s’apiadaria de la seva misèria. El barber tornava a la navalla i els pisos de lloguer, els clients del bar omplien una quiniela amb desgana, les dones comentaven pel celobert el concert benèfic que cada Nadal presidia la dona d’en Franco al Teatro Real, i on Raphael era l’heroi indiscutible, i la canalla vagàvem pel barri sense rumb ni futur, somiant potser en la quantitat de tebeos que ens hauríem pogut comprar si, a casa, els hagués tocat la grossa.

Després, a l’hora del Parte, escoltàvem gent que brindava feliç amb sidra El Gaitero, i d’altra que plorava d’emoció perquè, per fi, podria anar a Holanda a veure el marit que feia sis anys que treballava a la Philips. El pare deia que la rifa de Nadal era la millor perquè la sort quedava molt repartida, i la mare deia que ajudava molta gent a tapar forats. Jo em preguntava per què, si aquell sorteig de la cantarella feixuga era tan beneficiós, els de casa a penes hi jugaven mai. I, si no hi jugaven, mai no tindríem la possibilitat de formar part de la repartidora, ni de tapar forats ni de brindar amb Rondel, ni de ser feliços com tota aquella gent que sentíem a la ràdio el dia de la loteria.

Aclaparat per tantes preguntes sense resposta, aquell dia intentava escapolir-me aviat de casa, i tornar al carrer a seguir perdent l’únic que teníem: temps per avorrir-nos.

Deambulant, sempre ens trobàvem algun nano que deia que a un oncle seu li havia tocat la rifa; però abans, amb boles, de pobre no se’n passava. Va ser després que es van inventar les preferents.