EL NOU CLAM ULTRALIBERAL: ESPAVILEU-VOS

Els que vam tenir la desgràcia d’haver de fer el servei militar sabem molt bé què volen dir expressions com «a la puta carrera», o l’homòfoba «maricón el último». Eren crits de guerra per fomentar la competitivitat entre els soldats al preu que fos i sense importar que quedessin cadàvers pel terra. Els darrers a arribar a la formació no només havien de rebre la humiliació dels comandaments o la mofa dels companys, sinó que sovint s’emportaven algun càstig tipus guàrdies o imaginàries. A Melilla jo era un expert en la tercera, de quatre a sis de la matinada; la més cabrona.

Les polítiques ultraliberals que dominen avui en dia els estats democràtics expandeixen aquest clam com a paradigma dels valors que promouen: espavileu-vos! Només els forts sobreviuran, els dèbils fan nosa, són una xacra social; els assenyalarem amb el dit i els escarnirem en públic, com allò dels nens de l’Himàlaia que explicava unes pàgines abans. Al llibre La experiencia totalitaria, l’intel·lectual Tzvetan Todorov sosté que aquesta mena de comportaments públics són característiques pròpies dels totalitarismes i que, atiant-los, els estats limiten el bé comú. Són trets comuns que els identifiquen amb l’estalinisme i el nazisme, diu Todorov.

Però el nou clam ultraliberal s’escampa com una taca d’oli damunt les ments dels joves d’avui. Així, l’aprenentatge i el coneixement es posen exclusivament al servei de la força, de l’embranzida que els permeti ser els primers (o com a mínim no ser els últims). La idea de salvació personal que aporta el mercat és la nova fe, i l’imperatiu econòmic l’únic camí. Aquesta idea qualla entre el jovent, perquè els fa creure en la salvació, els fa pensar que ells sí que se’n sortiran.

Amb missatges tan llaminers com l’ultraliberalisme, la diàspora de les idees s’ha fet un bon forat a les aules. Fins i tot la visió de l’immigrant ha canviat. El que preocupa ja no és el tret cultural o religiós diferencial, el que molesta és l’actitud que cada ètnia o país té davant del treball i, en general, les formes de vida globals (no les pròpies).

A primers de curs una professora posava el crit al cel: a l’estiu els seus estudiants havien llegit Cincuenta sombras de Grey i els havia agradat. Com podia ser que aquell relat vexatori per a la condició de dona hagués atret aquells joves? Un company va intentar dissuadir-la dels seus temors. Li deia que probablement entenien el relat d’una forma desimbolta i superficial, sense interpretacions més capcioses. Tot podia ser, vaig pensar, incapaç d’establir un judici quan, a la seva edat, havia llegit Història d’O sense que em provoqués cap atac de masclisme exacerbat ni similars. Ara bé, amb això tampoc no pretenc minimitzar el problema de les actituds masclistes entre els joves. Tenim un problema cultural greu en l’equitat home-dona, i els joves no en són pas immunes. Al cap i a la fi, un acaba fent allò que veu a casa, diu la dita. Vull dir que no culpem els nois i noies d’avui de problemes que han heretat.

Com eradicar per sempre la transmissió d’aquests antivalors? Aquest és un problema transversal de la nostra societat al qual la política només s’enfronta amb cures pal·liatives; quan el mal ja està fet.