TRAÏCIONS I FIDELITATS

Avui escriure en català aboca poc més que a la indigència. La poca vergonya de certs mitjans públics de comunicació, que per mandra, ignorància i servilisme dediquen llargues estones a cantants, actors o cineastes i a penes un racó als escriptors; el desinterès dels privats en castellà per tot el que no sigui en espanyol i el sectarisme d’alguns dels escrits en català, han empès a la marginalitat un sector cultural que va ser capdavanter en la recuperació cultural. Insòlit però cert.

No cal lamentar-se perquè ni la mateixa Administració no escolta, concentrada com està en una nova modernitat que té més d’impostura política que de necessitat estratègica. Són els signes del temps: la literatura en català ha passat de moda tret de la petita i falsa illa que suposen els premis, Sant Jordi, algun llibre que despunta, i poca cosa més. El repte d’inventar-se una normalitat per la cara dels vuitanta a la fi no ha servit de res, i el grau d’ús social de la llengua se’n ressent. És el gir ideològic ultraliberal que es disfressa amb sobiranisme; del pensament complex a la superficialitat implícita.

Tots els estudiants universitaris parlen correctament el català, ara, ben pocs l’escriuen. No l’usen mai ni per llegir, ni per lligar, ni per sortir de festa, ni per veure la tele, ni per navegar per la xarxa, ni per escriure whatsapps; total, quina falta fa?

Quin ha de ser el calat profund de la cultura catalana i quina ha de ser la lleialtat que correspon a cadascú? Aquest és el debat que ara s’evita. La traïdoria s’embolcalla amb banderes, i la gent ens ho creiem o no. Jo no.

Abans que escriptor sóc lector i parlant, i gràcies a les paraules sóc ciutadà del món. Aprenc, conec i em comunico amb la llengua que tinc. M’explica i em presenta; per ella existeixo. No hi ha territori, institució, llei, ni història amb qui em calgui ser més lleial. No tinc altra fidelitat que la que dec a la llengua que he après dels meus pares, que va amb mi tothora i amb la qual visc. Només ella em representa, em defineix i em posa dempeus damunt aquesta terra eixorca.

Tinc un univers ample i riquíssim: vaig fer el primer plor, vaig aprendre a demanar, a dir «t’estimo» i a ser exigent i generós en català. En català visc la vida i en sóc cosmopolita.

He transmès a la meva filla el goig d’aquest patrimoni mil·lenari i ric amb la mateixa passió amb què l’estimo. Així ho ha entès i així ho viu i a l’ensems ho transmet. Ella, els joves, són la millor garantia de la pervivència i la vitalitat futura del més gran monument que els nostres avantpassats ens han llegat.

He fet de l’ús modern i constant de la llengua i de la preservació dels seus ancestres el meu present, i damunt d’ell maldo dia a dia per contribuir a aixecar cada jorn un futur personal i col·lectiu ric i ple.

Amb les mans i la ment, no tinc res més.

Els castells es conquereixen, les terres s’abrusen, els pobles es dominen i les persones s’esclavitzen. Les parles són indomables.

La llengua catalana, aquest territori intangible, aquesta fortuna fràgil, aquest baluard inexpugnable, és la meva única pàtria i res ni ningú me l’arrabassarà. En ella visc i només en ella moriré. Encara que en sigui l’últim parlant.

Que ho sàpiguen els deslleials.