L’ESCALA DE LA RÀBIA

Si es va confiar en un model de creixement econòmic que se sabia depredador i sense futur. Si s’han fet inversions per interessos polítics, però socialment injustificades, que ens han endeutat exageradament. Si ara, per pagar aquest deute que per mor de l’especulació creix cada dia, es retallen tots els serveis de l’estat del benestar perjudicant els sectors més necessitats. Si es destinen grans quantitats dels pocs diners públics que queden a salvar el negoci dels bancs, que, presos de la seva cobdícia, s’han arruïnat. Si, malgrat els advertiments i les queixes populars, en tots aquests anys de crisi s’ha fet poc més que carregar la responsabilitat i els perjudicis de la situació sobre els ciutadans menys afavorits. Si la monarquia, que hauria de donar el màxim exemple, està mostrant ser un niu de corrupció; com volen que no posem en qüestió la legitimitat del sistema?

Manifestar, per tot l’exposat, la desconfiança en la desacreditada política oficial, en la democràcia tal com funciona avui i en una classe dirigent inepta i que només vetlla pels seus interessos, no és encoratjar el populisme, el vandalisme, ni res semblant. És denunciar que aquells en qui hem dipositat la representativitat política i institucional ens han traït, enganyat, i ara culpen els ciutadans i els fan pagar la seva mala praxi. Irats estem, en presó ens sentim, i en tenim més que raons.

Promovent demagògicament que les aspiracions populars passen per estrènyer-se el cinturó i pagar els deutes que ells mateixos han generat, obtenint així el benefici personal de mantenir-se en el poder; o substituint els legítims resultats electorals per governs tecnòcrates quan s’adonen que són incapaços de controlar la situació, són ells els qui actuen políticament de forma populista. Són ells qui executen condemna que acomplim.

I quan ni així no poden fer front argumentalment als milions de raons amb què els ciutadans s’han carregat durant aquest temps, els envien els seus gossos de presa més fidels, la policia i la justícia, amb l’excusa de l’ordre públic: un altre concepte populista amb el qual juga el desacreditat poder polític. I això ja no indigna; revolta.

Anem pujant l’escala de la ràbia. No té res a veure amb la de l’escala de l’enteniment de Ramon Llull, ni ens porta a Déu. Però pujant-hi podem créixer de la supervivència a la dignitat.