LES HORES COMPTADES

Asseguts a la terrassa del bar Es Moll els anys passen quan passen. No sempre és estiu, ni les barques peixateres avaren a l’hora exacta de la posta que un voldria; i la vida penja d’un fil com la roba als terrats de cases blanques. Així corre el temps a Es Grau, vanament imprecís, minimalista i perdut. En un moment donat, de sobte, es precipita una tempesta d’agost, i així aprenem que els dies joves i feliços tenen les hores comptades. Per tant, qui vol el brogit, la competència, la pressió, la decadent vida burgesa?

A Menorca vam imaginar la romàntica nostàlgia d’una vida sense neguit, on l’únic imperi és una cervesa i un bany a mar a la posta, quan el dia cau per la banda de Ciutadella i ningú no pensa a collir-lo, i el ferri salpa i amb ell els auguris de veus i de borrasques. Demà, a l’horabaixa, les barques peixateres tornaran al moll amb sirenes a les xarxes, els nens pescaran a les roques amb esquers d’anhels, i el desassossec ens trobarà a la terrassa del bar, com cada estiu passat a la platja.

Vist des de l’illa d’en Colom, a l’entrada de la badia, el casal blanc i maclat és un sospir melangiós de la costa. Després, cap a cala Tortuga i cala Presili, la línia del litoral s’enfosqueix fins a la negror pissarrenca del far de Favàritx, un paisatge tret de la lluna. Potser va ser aquí on el poeta Gumersind Riera va escriure els versos «M’allunyaré de sa costa / just que vegi trencar l’alba / i en el cel lluirà una estrella pàl·lida. / Deixaré els rems / i aniré a la deriva / i amb sa barca. / I encara tindré prou força per cantar qualque tonada».

El poeta no va tornar, potser pres del mal que als seus ulls ocasionava tanta bellesa. Com la dels cossos joves damunt la fina sorra de la platja o la dels llaguts balancejant-se a les mínimes onades de la badia. Poca cosa més té el llogarret d’Es Grau, a Menorca: a penes 167 veïns, una albufera reserva mundial de la biosfera, els amics piragüistes i una estranya sensació que, abans no ens fugi per entre els dits, cal perdre’s com va fer el poeta i assaborir el gust salat de mar que té la vida. Seure a l’horabaixa a l’andana del Moll amb els peus penjant, i esperar que arribin les barques.

I engegar-ho tot a rodar, i deixar que passin els anys.