3

Hi ha bars que es converteixen en clàssics pels còctels o per la distinció de la clientela, i n’hi ha que guanyen la immortalitat malgrat la púrria que els habita, el tuf de fregit que s’enganxa a la roba i la brutícia que acumula des del zenc de la barra fins als gots, per no parlar de l’aroma que desprèn la cagadora. El Tigre era un d’aquests, i realment feia honor al nom; ara, feien el millor cap i pota de la comarca, allò quedava fora de dubte. Per això hi anava tanta gent de tota mena: els esmorzars de forquilla són transversals a tota condició humana.

I, a més, era un lloc molt discret.

Cap a les nou del matí el lloc estava sempre a petar. Els obrers amb entrepà sota el braç s’agombolaven a la taula llarga del fons, on s’ensumava més directament l’aroma de comuna. Quinto, olives i cigaló no donaven dret a una ubicació més noble. El centre del local i el racó on una pantalla de plasma gegant vomitava tothora la cridòria de Tele 5, era l’espai reservat per a dones, jubilats i aturats que anaven a fer el tallat i tocaven el dos en deu minuts. Els sense feina, per deferència de la direcció del local, tenien dret a llegir El Mundo Deportivo de franc, però no tenien veu per opinar, tret que fos per lloar el Real Madrid. La zona noble d’El Tigre era a tocar de la barra. Allà hi havia les taules que no coixejaven i des d’on s’ensumaven les aromes de les tapes tot just sortides de la cuina. Era la zona reservada a la classe emergent: constructors, professors d’institut, un rendista, metges del CAP i algun personatge no identificat d’aquests que aixecaven tantes sospites com admiracions mal dissimulades des del moment en què aterraven al local tancant les portes del Mercedes amb el comandament a distància, perquè tothom sentís el xiulet de l’alarma i sabés que, ull viu, acabava d’entrar un amo del món.

I després hi havia la terrassa, territori mestís on tothom hi era ben rebut i on a l’hivern els fumadors dubtaven entre morir de càncer o de pulmonia. Això sí, a l’estiu, esmorzar a primera hora sota les moreres de l’ampla vorera era un dels grans plaers del barri, raó per la qual segons qui tenia dret a reservar-hi taula. Era el punt celebrity d’El Tigre.

En Paco Álvarez i el seu cunyat, en Ioni, van obrir el bar quan es van quedar sense feina en alguna de les diverses crisis industrials de la zona. Ja ningú no recordava si va ser en la del tèxtil dels vuitanta o en la de després dels Jocs Olímpics. Hi havia gent que tota la vida havia conegut El Tigre tal com era llavors, amb la merda inclosa.

Però tot i ser el parnàs dels esmorzars de forquilla, no era normal que davant del bar hi hagués un Bentley Continental GT descapotable. Al seu costat, el BMW X5 marró era un utilitari. Fins i tot, la Dolo va sortir de la cuina eixugant-se les mans amb el davantal de color de gos com fuig per admirar aquella proesa de la natura.

—Paco, quan porti fets un milió de quilos de braves, em regalaràs un cotxe com aquest?

—Sí, et serà pràctic per anar al Mercadona.

L’amo d’aital buga va treure el cap dins el local, com si busqués algú; va ser saludat per una bafarada de tuf d’oli de calamar a l’andalusa usat cinc vegades i en va sortir com si l’acabessin d’expulsar del paradís. Al carrer, va mirar a banda i banda a través d’unes autèntiques Carrera 5002 blau marí que un parroquià indocumentat va dir que ja les havia vist als xinos del passeig, i va seure a la primera taula de la terrassa que va veure lliure. Hi havia un paper que deia «reservat», un detall sense importància.

Dos minuts després, l’Horacio sortia del lavabo d’El Tigre cordant-se el cinturó i tirant-se els pantalons amunt per acabar de posar-se bé la camisa. No hauria d’haver sopat tan fort anit, les treballadores del torn del matí del taller de cotilleria que estaven esmorzant els seus humils entrepans en pagarien les conseqüències.

—Crec que té la persona a qui esperava asseguda a la terrassa —li va anunciar el Ioni.

L’home es va arreglar el nus de la corbata de ratlles blanques, blaves i vermelles, com el símbol de les barberies, que la dona li havia comprat a El Corte Inglés, i va sortir del bar amb la mà estesa, com si l’altre l’estigués esperant dempeus a la porta. I ni el veia, estava escrivint un whatsapp a la seva filla gran, que estava fent un Erasmus a Malmö.

—Home, Ernesto, què tal?

L’al·ludit no va aixecar els ulls del Samsung Galaxy fins que no va haver acabat d’enviar el missatge. Llavors se’l va desar a l’infern de l’americana, va aixecar la vista i, sense moure el cul de la cadira, es va limitar a dir un «bé» que tant podia ser bé com malament. L’altre va seure al seu davant sense esperar que el convidés a fer-ho, s’hi podia haver passat el dia esperant.

Tots dos homes eren constructors. El tal Ernesto tenia una empresa dedicada sobretot a l’obra pública, i els darrers deu o dotze anys s’havia fet d’or construint arreu carreteres, edificis administratius, canals, aparcaments subterranis i tot el susceptible de ser aconseguit a través de concurs públic, és a dir, amollant les comissions corresponents a qui calgués per fer-se amb l’adjudicació, com s’han fet aquesta mena de coses tota la vida. No se n’amagava pas; ara, el rastre dels diners era tan impossible de seguir com el de l’arc de Sant Martí. A Suïssa ningú no fa preguntes indiscretes, i les factures i els rebuts no eren cosa seva. Ell era d’encaixades de mà.

A còpia que feia diners, també s’anava eixamplant de cos. Ara, amb cinquanta-sis anys, estava gras com un porc; tot i que es pentinava de costat, els quatre cabells grisos a penes li cobrien ridículament mitja closca, caminava coixejant per culpa d’un fèmur que demanava a crits una pròtesi, i suava tothora. L’única característica personal que conservava intacta era la mala llet. Era manxec, ja ho deien que els d’allà tenien mala llet, massa cigrons a la dieta.

L’Horacio no li arribava ni a la sola de la sabata gairebé en res. No havia fet encara la cinquantena, duia el cap afaitat per evitar el patetisme d’una calvície desigual, tenia un cos fibrós de gimnàs o triatlons, i la roba no era de Londres, sinó de Massimo Dutti. Tampoc el cotxe, les ulleres de sol o el iot admetien comparació. Ara, també gastava una mala llet considerable, però més refinada, més europea. Així com l’altre cridava, insultava i donava cops de puny a la taula, ell sabia resoldre les ràbies, odis i venjances de forma més sofisticada. Devia ser per la diferència d’edat o perquè ell s’havia tret la llicenciatura de dret a la UNED i l’altre no havia tingut més escola que les bastides i les clavegueres de l’administració.

En el que tots dos coincidien era en el grau d’excel·lència del cap i pota que feia la Dolo. La tripa era tan tendra que es desfeia a la boca, el xoriç, ibèric, era de nota, i el punt de picant era dels que encenia però no cremava. Menjar aquell plat feia venir ganes de fer sexe, segons sostenien alguns dels més fidels parroquians, la majoria dels quals no estaven ja per gaires filigranes amatòries.

—Per beure, què hi posem —els preguntava el Ioni—, vi i gasosa?

—Quins Rioja Gran Reserva tenen? —va preguntar l’Ernesto, com qui pregunta si tenen aigua de Vichy.

El pobre cambrer va tornar a la barra conscient que tenia un problema. Sort que el seu cunyat el va resoldre com solucionen aquests compromisos la gent amb recursos. A casa tenia una ampolla de Ramón Bilbao que els havia regalat un proveïdor per Nadal. Era allò o res. El del Bentley sabia que havia demanat un impossible, però ho havia fet expressament, per abaixar-los els fums després de les lloances que l’Horacio havia fet a en Paco del cap i pota de la dona. Trobar-se amb una ampolla d’un exquisit criança del 2010 com aquell el va sorprendre tan gratament que no ho va poder dissimular.

—Està bé aquest antre. Un bon lloc per xerrar tranquil·lament.

—Ja et vaig dir que t’agradaria.

Però el manxec ja anava al gra.

—Sí, però tu hauries de picar més amunt, col·lega. El Tigre està bé, però tu has d’aspirar a esmorzar cada dia al Celler de Can Roca. Encara ets jove, tens estudis, hi ha inversors que creuen en les teves possibilitats, tens un bon nom en el gremi. Has de créixer, amic. No pots passar-te la vida fent adossats i obres de mitja pela pels pobles. Els ajuntaments petits estan tots arruïnats, per contra al carrer els diners corren a cabassos. Tu saps la de concursos d’obra pública que treu l’Estat a licitació cada dia? Són inversions potents: línies d’alta velocitat, autopistes, ponts, ports. Has d’intentar trincar tot el que puguis.

—Ja ho sé que el tema dels ajuntaments està fotut, però jo no tinc els contactes que tens tu a Madrid. I d’altra banda tampoc no em puc queixar de com em van les coses per aquí. He fet obres força importants per ajuntaments molt grans com Viladecans, l’Hospitalet, Badalona… Per sort, els partits d’esquerres estan de capa caiguda i cada vegada hi tinc més amics ben situats en aquestes ciutats. Ara és un mal moment per la crisi, però la gent està farta de socialistes, comunistes, nacionalistes i tota aquesta colla que amb trenta anys no els han resolt els problemes. Molta multiculturalitat i diversitat, però ara què passa? Que els barris humils s’han omplert de moros, gitanos romanesos, xinos bruts i paquistanesos amb turbant, i la gent està farta de robatoris, tràfic de drogues, baralles, sorolls, ramadans i merda a l’escala de casa. I s’han adonat que la política del bon rotllo no serveix perquè ells visquin millor. Volen solucions contundents i definitives, algú valent que faci fora tots aquests indesitjables. I aquesta gent que va pujant electoralment a tot arreu són amics meus. Aquí sí que ho controlo força, jo. Jo els ajudo a pujar i ells m’ho tornen quan són a dalt.

—Collons, noi, parles com un polític, potser t’hi hauries de dedicar. M’has deixat de pedra amb aquest míting.

L’Horacio es va adonar que potser se li havia anat la bola amb el discurs. Es va posar vermell, una cosa que no li passava des de nen. Havia ficat la pota per un excés de zel, per voler-li demostrar a en Sañudo que ell també en sabia de fer negocis, i que era bo analitzant la situació. No pretenia pas ensenyar-li res, tenia moltes coses a aprendre d’ell i volia fer-ho. I si allò li reportava algun negociet, doncs millor.

—Perdona, no era la meva intenció. Només pretenia dibuixar el paisatge de la situació actual.

—No, no, no m’has de demanar pas disculpes. M’ha agradat l’anàlisi. M’has demostrat que coneixes el pati i que saps com t’has de moure i en quin sentit.

Aquelles paraules el van tranquil·litzar. Es va afluixar una mica el nus de la corbata. La idea d’haver-la cagat i la contundència calòrica de l’esmorzar l’estaven fent suar. Res no l’empipava més que saber que petites perles de suor li corrien pel cap a la vista de tothom. Es va treure un mocador de paper i es va eixugar.

—Mira, Horacio, et seré sincer. La meva empresa vol entrar més a Catalunya. Malgrat la crisi, crec que encara hi ha mercat. Però necessito un soci local, algú que conegui el terreny i la gent, que sàpiga quines tecles s’han de tocar perquè el piano soni afinat. I crec que aquest soci pots ser tu. Què hi dius?

Dit això, va agafar un escuradents i es va escarxofar a la cadira per dedicar-se a excavar amb fruïció dins un queixal corcat. Al pobre Horacio, ara, la suor li rajava com una font; però ja no era de nervis, era d’excitació. Estava convençut que ell i l’Ernesto podrien fer coses molt potents. Associar-se els comportaria un benefici mutu, sempre i quan l’altre no pretengués quedar-se amb la seva empresa. Es va mirar un instant el fons de la tassa del cafè, com si esperés trobar les paraules que havia de dir al pòsit, es va escurar la gola i va engegar. No volia donar la sensació que estava content com un nen que el porten a Port Aventura, perquè ho estava.

—Mira, Ernesto, fa molts més anys que jo que et dediques a construir obra pública, i has arribat molt lluny. Si tu dius que jo sóc el soci que et cal, és que, probablement, és així. Si treballem junts des de la independència de gestió i decisió de les empreses respectives, podem fer coses importants. Som-hi, doncs. Passem-nos els dossiers de projectes futurs, veiem quines possibilitats hi tenim, avaluem el negoci, distribuïm funcions, fixem el percentatge de cadascú i endavant.

—Em sembla bé. Que la nostra gent es posi a treballar, s’intercanviïn informació i totes aquestes gaites. I tu, fes-me un favor. Si vols que treballem junts, vés a comprar-te uns quants vestits a Milà així que puguis. Ja et passaré algunes adreces. On vas pel món vestit com un empleat de Bankia? Ah, i una altra cosa, no compareguis a les reunions amb aquest cotxe d’aparellador. No en tens cap més?

L’altre va trigar a reaccionar. Amb una frase l’havia noquejat. Per què li havia sortit amb aquell ciri trencat, ara?

—Eh, no, sí. Vull dir que aquest cotxe no és meu, és de la meva dona. El meu el tinc a revisió. Els cotxes exclusius, ja se sap.

Però l’altre ja no se l’escoltava. S’havia desincrustat de la cadira amb un brusc moviment de malucs que gairebé desenquaderna l’estructura d’alumini, s’havia escarxofat dins el Bentley aparcat enfront i ja feia bramular el motor en direcció a l’autopista. No corria gaire, el que feia era soroll per demostrar al seu nou soci qui manava a partir d’aquell moment.

El pla li estava sortint millor del que es pensava. Havia trincat un soci espavilat i fidel, pel que semblava, que li facilitaria l’entrada a molts projectes. Si les coses anaven bé, a cadascú el que era seu i aire. Si anaven molt bé, ja faria mans i mànigues per acabar absorbint-lo. I si anaven malament, ja s’ho faria per carregar tot el marró a l’altre. Per això no havia volgut parlar de fusió. Ell només era un soci extern, un proveïdor de bona fe que col·laboraria amb una empresa menor quan aquesta assumís projectes pels quals no tenia prou envergadura. L’autoria intel·lectual, que agradava tant de dir darrerament als picaplets, era de l’altre. Els concursos de creditors o els escàndols per suborn sempre s’afrontaven millor amb una posició com la que tindria ell amb l’Horacio. Arribat el cas, qualsevol jutge ho veuria així. Bé, també hi havia la premsa, és clar. Hi havia algun fill de puta de diaris esquerranosos que li tenia jurada; però eren a Madrid. Abans no sabessin com anirien les coses que faria aquí, ja seria prou lluny com per sortir-ne gaire esquitxat. I si hi havia algun tribulete d’aquí que li volia posar el dit a l’ull… bé, a quants no havia fet callar amb uns quants bitllets?

—Tots tenim un preu —va pensar en veu alta mentre accelerava després de passar el peatge—. Coi de catalans, amb els putos peatges. Mira que haver de pagar per circular per la carretera.

L’Horacio s’havia quedat amb la paraula a la boca just quan anava a explicar-li les meravelles del seu nou cotxe i encara no s’havia bellugat. Que fill de puta, el Sañudo dels pebrots. Ell havia estat respectuós en tot moment, li havia manifestat la seva admiració com a empresari, i l’altre l’havia tractat com un drap brut. I quins collons de dir-li que es comprés vestits italians. Qualsevol diria que a aquella foca li lluïa gaire la roba. Potser sí que portava americanes cares de marca, però el que era la perxa feia cagar, i el tema de l’escuradents faria petar de riure els col·legues del pàdel dels dijous. Va demanar un cigaló, abans no s’havia atrevit a fer-ho per no quedar com un paleto, se’l va beure assaborint-lo amb calma mentre anava pensant en cadascuna de les passes que faria a partir d’aquell moment, i va pagar.

Hauria de vigilar molt amb aquella mala bèstia, segur que intentaria aixecar-li la camisa, però estava segur que l’acord l’acabaria afavorint. En Sañudo era més gran, però allò també el feia més lent i exposat a segons quins riscos, a la premsa per exemple, que ja el tenia calat de feia temps. Ell era el soci petit, però qui coneixia el territori i la gent. I la gent confiava en ell. En aquesta mena de negocis la confiança ho era tot.

* * *

La versió que li van explicar al cap deia que un grup de cinc nois negres havien baixat d’una furgoneta Nissan amb la intenció d’emportar-se tot el que poguessin de l’obra. Ells dos els havien sentit i havien intentat detenir-los, envoltant-los i encanonant-los amb les armes reglamentàries per tal d’intimidar-los i reduir-los. Era l’única forma d’aturar el robatori, atès que els lladregots eren més nombrosos.

—Però quan ja els havíem cridat l’alto ens van atacar amb barres de ferro, pales, maons i tot el que van trobar. No ens va quedar més remei que defensar-nos. Ho vam intentar amb les seves mateixes armes, però la superioritat numèrica ens posava les coses difícils, va ser una baralla dura i arriscada per nosaltres. Són joves i valents, aquests negres. Vam fer dos trets a l’aire, tal i com es podrà comprovar amb els impactes de bala al formigó de l’estructura, i tres d’ells van fugir, però dos van restar a terra, morts.

—Morts, Pinto! M’estàs dient que heu matat dos putos negres?

—Sí, cap. Estava fosc, i ens atacaven, bé ens havíem de defensar. Ni nosaltres mateixos sabem com va anar. El que sabem és que, quan van fugir, en van quedar dos d’estesos; un amb un fort cop de pala al cap i l’altre amb un tret.

—On?

En Pinto dubtava del que havia de dir, però no tenia sentit mentir, era fàcilment comprovable. Al seu costat, en Gómez s’estava posant verd.

—A l’esquena.

—I em vols fer creure que, fent uns trets a l’aire, a algú li pot entrar una bala de rebot per l’esquena? Et penses que vaig néixer ahir o què, tu?

—No, però no sé explicar-li amb exactitud el que va passar. Ja l’hi he dit, estava fosc, eren cinc contra dos i en pocs minuts es va formar un merder de collons.

—On són els cossos? On és l’arma? No ho haureu llençat tot a un contenidor, suposo?

Llavors, en Gómez va provar de parlar. De primer no li sortia cap so per la boca. En una altra circumstància hauria d’haver fet proves de so: «Un, dos, un dos, provant. Sí, sí…». Però la situació no estava per bromes.

—No, és clar. Són al cotxe. Dins les bosses especials, és clar.

—Gràcies, Gómez, donava per descomptat que no eren asseguts al seient del darrere amb el cinturó de seguretat, esperant que tornéssiu i escoltant la ràdio. Desfeu-vos-en ara mateix. No vull saber com ni on, però desempallegueu-vos dels cossos. Una darrera cosa, qui va fer els trets? O us vàreu posar a disparar tots dos com si fóssiu a la caseta de tir de la festa major?

—Només vaig disparar jo. Sóc el superior.

—Dóna’m l’arma, ja veuré què en faig. I reseu perquè aquest parell de desgraciats fossin uns sense papers i no hi hagi cap advocat jovenet d’aquests de casa bona que defensen causes perdudes que els reclami. Amb una mica de sort no passarà res. Estigueu tranquils.

—Sí, cap —a l’uníson.

—Per mi aquest incident no ha de sortir d’aquí; ara, de moment no compteu amb fer més vigilància. I no parleu d’aquest tema amb ningú, ni amb les vostres dones. M’explico prou clar? Amb ningú. Com us n’aneu de la llengua, jo mateix us empapero.

En Gómez anava a protestar, ell no era un boques, però en Pinto el va fer callar amb un sol gest de la seva manota, la de catcher. La situació no estava per a reivindicacions morals. Van dir que no patís, que no dirien ni mu, i van sortir del despatx capcots.

—Què penses fer?

—Què collons vols que fem? Desfer-nos d’aquest parell.

—No, vull dir amb les dones. Alguna cosa li hauré de dir jo a la meva per justificar que tindrem menys ingressos. Encara ens queden tres anys d’hipoteca.

—Mira, tio, el que menys em preocupa a mi ara és què li diré a la mala puta de la meva dona. Li dius que no hi ha feina, que la crisi ens ha tocat, i aire. O és que t’exigirà un certificat del cap?

Durant la resta del trajecte, cap dels dos no va badar boca. Els grinyols de la suspensió de la vella Citroën Berlingo, el rascar de la caixa de canvis i l’estossegar del motor, cada vegada que accelerava, era l’única banda sonora dels seus pensaments.

En Pinto estava molt nerviós. Tot ell suava la cansalada. Les mans li lliscaven a l’escai del volant, i, per la columna, les gotes de suor saltaven amb tal quantitat cap a la regatera del cul que semblava que s’hagués pixat. Havia conservat la calma durant la conversa, però ara alliberava tota la tensió en forma d’una suor freda com els glaçons d’un gintònic. Havia de confiar en el cap, tampoc no li quedava un altre remei. Suposava que sabria com desfer-se de la pipa. Però, i si algú denunciava la desaparició dels dos negres de merda? No, no i no, allò no passaria. A ningú no li interessava un escàndol, ni a ell ni al cap. Es destaparia l’olla i tots dos tindrien problemes. Ell sempre podria argumentar la defensa pròpia, però el cap, com justificaria totes les martingales d’aquell negoci?

Estaven junts en aquell embolic i junts se’n sortirien. S’ho havia de ficar al cap i tranquil·litzar-se; no era el primer cop que estava en una situació d’aquell estil i bé que n’havia sortit il·lès. I a la Loli li diria que s’ha acabat la feina de vigilant, de moment. Sort en tenia que fos el pluri.

En Gómez es veia a venir llargues nits de malsons. Només allò ja el neguitejava. Li diria a la dona això de la baixa de la feina per la crisi, i potser s’ho creuria, era el més normal avui en dia, i farien números i s’ajustarien el cinturó el que calgués; però quants dies li podria amagar la veritat? Els nervis l’acabarien delatant, n’estava segur. No entenia com el seu company estava tan tranquil. S’havia carregat dos paios i com si res. O s’ho desava a dins? Si era així, coneixent-li el caràcter, el dia que ho tragués tot seria terrible, una mena de tsunami humà. Però ell no era així. En tots els anys de fer aquella feina mai no havia encanonat ningú amb l’eina, i les dues úniques vegades que havia clavat uns cops de porra havien estat clarament en defensa pròpia. I la porra fa prou mal com per calmar qualsevol. Però ara, això; hòstia, ara sí que l’havien feta grossa. Al contrari que en Pinto, ell no es refiava ni del cap ni de ningú. Tenia clar que més aviat o més tard, tot s’acabaria sabent. I llavors, què en seria d’ell llavors? Què hauria de fer, estirar de la manta i posar-ho tot de potes enlaire per intentar salvar-se? Sabia que si ho feia, hauria begut oli, però si callava, es podriria a la cangrí. Ja s’ho manegarien com fos els altres dos per carregar-li el marró a ell. Quin futur més galdós que li esperava. Això sí que ho tenia clar.

Uns quilòmetres més endavant van deixar la carretera i es van endinsar per un camí de carro que pujava. Les rodes patinaven a voltes, però en Pinto conduïa amb destresa i ràbia, una ràbia que empenyia la furgoneta de servei d’Essential Security muntanya amunt més que no pas el seu ja cansat motor.