5

L’Anselm Carreras no estava passant un bon moment. Els quatre regidors del seu grup eren el millor resultat electoral que havia tret mai el partit a la Pobla de Dalt, però estaven paralitzats per la pinça que els feien els tres d’en Tascón i els cinc d’en Barba i que els havia condemnat a un cruel ostracisme polític. I amb el regidor independentista no s’hi podia comptar per a res. No sabia ni al món on vivia.

A més a més, hi havia el tema de la feina. La consultoria d’enginyeria ambiental de la qual n’era gerent anava de mal borràs, com tantes empreses, i els socis ja havien decidit tancar-la a finals de mes. I per acabar-ho d’adobar tenia el tema de la filla petita, l’Anna, amb un fetge ben atrotinat per uns problemes de la mare durant l’embaràs. Al rostre se li dibuixaven ja unes profundes ulleres, que no corresponien als trenta-nou anys acabats de fer.

Però en Carreras era un paio vital i amb una empenta gairebé juvenil. De més jove havia estat esportista, i estava habituat a una vida espartana i plena de sacrificis i privacions. Sort d’això, perquè ell estava convençut que en sortiria viu, de tots els embolics, i per això estava decidit a no defallir mai ni que fos pel seu poble, ni per la seva família, ni per ell mateix. Lloable decisió la seva, però gens fàcil de dur a terme. La salut i la política s’assemblaven en el fet que ambdues presentaven sovint desllorigadors inescrutables i, moltes vegades, únicament sotmesos a les lleis de l’atzar. I respecte al tema de la feina, no hi havia cap partit que deixés penjat un jove valor com ell. Llevat que el partit estigués, política i electoralment, amb l’aigua al coll com ho estava el seu, és clar.

Entre els plens i les mocions, les visites als metges i la recerca apressada d’una nova feina, l’Anselm era un home que anava sempre amb un coet al cul. Feia temps que tocava moltes tecles i no pensava mai en la possibilitat d’ensopegar, però sabia que un núvol negre planejava en l’horitzó, i l’esquivava amb una permanent tensió hiperactiva de reunions, mocions, visites, cafès i correus electrònics. I quan un matí, en llevar-se, mirava per la finestra i ho veia tot molt fosc, agafava la bicicleta de muntanya i es matxucava fins al moll dels ossos pujant i baixant pels turons que tenia darrere de casa. I, després d’una bona dutxa, el sol ja tornava a sortir tímidament al fons de la pantalla del seu iPhone, que bullia tothora de missatges.

Un bon home, l’Anselm. Franc, d’aquells que es veien a venir d’una hora lluny. Aquest era el seu principal defecte polític.

Essent com era, poc s’imaginava que algú li volgués mal. Fins que un cotxe va sortit d’una cantonada, accelerant just quan ell creuava el carrer, i se’l va emportar per davant envestint-lo com un Miura. Al Ricard, el quiosquer, encara li tremolaven les cames quan ho explicava, una hora després, a tothom qui li comprava el diari.

—Anaven per ell, seguríssim. Mai no he vist un cotxe girar tan de pressa la cantonada de ca n’Eudald. És un carreró estret on no es pot anar a més de vint per hora, i el ximple aquell, almenys, anava a vuitanta. Li han xisclat les quatre rodes en girar. Això és el que m’ha fet treure el cap per la porta per veure què passava. Quan he vist com el pobre Anselm saltava pels aires per l’impacte m’ha caigut la pila de diaris que duia a les mans. Ja ho veieu, aquests tres que em queden s’han embrutat una mica i tot. Em sap greu.

Per sort, en Carreras era més dur que el formigó, i per sort, també, la Guàrdia Urbana va avisar de seguida l’ambulància. A l’hospital comarcal li van diagnosticar mitja dotzena de costelles trencades, en una fractura neta, per la patacada del vehicle, i la clavícula esquerra per la caiguda a l’asfalt.

L’agressor va fugir, és clar. El quiosquer no podia identificar la marca del vehicle, però tenia clar que es tractava d’un esportiu de gamma alta, que era de color groc canari i que duia els vidres tintats per evitar curiosos.

Anaven per ell, seguríssim. Gemegava políticament i havia rebut.

* * *

A l’alcalde Jaume Barba hi havia qui li deia general Barba, tant per les maneres autoritàries de fer com per una actitud semblant a la de l’Hugo Chávez més arrogant que tots havíem vist a la televisió. Si aquell alcalde no feia un programa, no era pas per falta de ganes, sinó per falta de tele. Ara, la ràdio municipal era seva: hi parlava sempre que volia, l’estona que volia, i era també qui aprovava o no els col·laboradors, convidats i entrevistats de l’emissora local. A la BBC fliparien amb ell.

Però d’agenda no anava pas malament. Va ser trucar demanant hora i que em cités pel mateix migdia. D’uns seixanta anys, gras com un toixó, no més de metre setanta-dos d’alçada i escarxofat a la butaca del despatx, més que un alcalde o un general semblava un empresari de la indústria porcina. En coneixia alguns, jo. Els tres botons oberts de la camisa de ratlles blaves i blanques deixaven entreveure una pell rosada i a penes solcada per quatre pèls castanys. Aquesta coloració s’escampava pel coll cap a la cara i el cap.

Amb la camisa per fora potser no hauria suat tant, però tibada dins els pantalons color crema com la portava, li feia suar les aixelles més del compte. Les taques es veien d’una hora lluny; però com que era l’amo no es va prendre la molèstia ni de posar-se l’americana per rebre la visita. És clar que la visita era jo: tampoc no calia.

Vaig seure en una de les dues cadires d’escai que hi havia enfront la taula d’alcaldia. La decoració i el mobiliari d’aquell despatx havien passat per totes les fases: modern als anys setanta, caducat als noranta, tronat al 2000 i vintage avui en dia. No es va aixecar per saludar-me. Es va limitar a obrir les mans com fa un mag per mostrar al públic que no fa trampes.

—Vostè dirà.

—Quins són els motius pels quals vostè creu que la Pobla ha anat a parar a aquesta situació actual?

—Si es refereix a l’aturada de l’activitat econòmica, lamento dir-li que no és a mi a qui hauria de preguntar-ho. Ha provat de preguntar-l’hi al president del govern, per exemple?

—Li he demanat hora, però a la Moncloa van molt enfeinats.

—Doncs, jo li avanço que al nostre poble només som víctimes d’aquesta situació. I la Pobla no és dels que està pitjor. Com a mínim les finances municipals estan equilibrades. L’ajuntament està al dia del pagament de totes les factures.

—Però ha paralitzat totes les inversions, el nou consistori ha quedat a mig fer, com molts altres edificis… Potser si no s’hagués construït tant, ara no hi hauria tants edificis per acabar.

—Com pretén que un pobre alcalde posi ordre a l’economia del país? Si les institucions tallen l’aixeta dels diners, els projectes s’aturen. Si els ingressos de l’ajuntament minven, les coses no van endavant. Si la gent no té feina i els bancs no deixen diners, no es compra. Nosaltres vam planificar i ho vam fer bé, què coi havíem de suposar que una crisi ho desmanegaria tot!

A partir d’aquell moment l’home va donar per tancat el tema de l’urbanisme de la vila i va contraatacar amb un compendi de l’obra de govern municipal de tot el seu període al capdavant del consistori: escoles, camps de futbol, fanals, carrers asfaltats i tot l’estol habitual. Vam acabar parlant del temps.

—I si ha fet tant pel poble, per què ha reculat en les darreres eleccions? —vaig disparar tot d’una intentant, a la desesperada, reconduir la conversa.

—Per dos motius: primer, perquè governar desgasta molt. I jo he perdut dos regidors només, tampoc no he estat tan castigat. I en segon lloc, per la mala fe de l’oposició. Aquest Carreras, els darrers anys s’ha dedicat a calumniar-me sense cap prova. S’ha querellat contra mi, ha pagat articles als diaris. I prou que ho veu, no se n’han sortit pas.

—Però qui ha pujat més és el senyor Tascón, el seu soci, i fins ara ell no s’havia presentat mai a les eleccions.

—En Tascón recull un vot d’un tipus de gent molt particular, que mentre les coses els han anat bé no han dit mai ni piu, i ara que els van malament ens assenyalen a nosaltres com a culpables. Ves, què hi farem, ja els passarà. Amb mi tenen les de perdre, aquests.

—Però ha de ser incòmode tenir-lo com a soci.

—Perdoni, si venia a fer un reportatge sobre l’impacte de la crisi, a què vénen aquestes preguntes? —va dir tot d’una, incorporant-se a la butaca d’on havia anat relliscant fins gairebé desaparèixer sota la taula.

—Són per arrodonir el context. Crec que una cosa no es pot dissociar de l’altra.

—Perquè vostè ho digui. Si em ve a veure amb prejudicis i opinions ja formades a partir de les seves converses amb el cap de l’oposició, no tenim res a dir-nos. Lamento comunicar-li que aquesta entrevista s’ha acabat —va dir picant a la taula com el jutge que declara vist per sentència.

I en trenta segons vaig ser a la porta de l’ajuntament, un edifici neoclàssic força brut i deixat, per cert.

Va ser llavors quan, en anar a comprar el diari, em vaig assabentar de l’atropellament. El quiosquer estava ben esverat. Tothom se’n feia creus, perquè la vida en aquell poble solia ser força plàcida; d’una pau de cementiri, es podria dir.

La nota de l’oficina de Comunicació dels Mossos no era gaire explícita i, evidentment, molt menys acolorida que el relat del Ricard dels diaris. Vaig optar per tafanejar una mica pel lloc i complementar la crònica.

Per les marques de la derrapada dels pneumàtics a la cantonada del carrer, els Mossos creien que es tractava d’un cotxe amb tracció al darrere. Pel gruix de les marques que es veien a l’asfalt, d’un 600 no eren. En Ricard i la Sole, la farmacèutica, que ho havia vist de trascantó, insistien que es tractava d’un cotxe esportiu i amb un motor que bramulava.

Quan vaig tornar a la fonda amb la intenció de parlar amb l’Hernández per Skype, tenia una nota esperant-me a recepció. Era lànguida, però aclaridora: «Deixa de ficar els nassos en els nostres assumptes si no vols rebre tu també».

Em vaig acollonir una mica, però m’esforçava per dissimular-ho. Jo només em dedicava a explicar la vida, no era pas un superheroi.

* * *

Ingressat en observació a l’hospital comarcal, l’Anselm tenia temps per pensar en l’absurd de l’existència humana. El silenci blanc de l’habitació 309 era una arma perillosa per a algú hiperactiu com ell. Sense reunions, missatges i presses, se sentia desvalgut i abandonat. El que sempre havia temut, li estava passant. En dic sec, tots els fantasmes de la vida li queien al damunt i no sabia com espantar-los.

Feia temps que veia que avançava per un carreró sense sortida, però fins llavors no havia pres consciència que necessitava trobar un desllorigador urgent que li fes entendre el sentit de tot allò; ara sentia que arribava a un cul-de-sac. I el primer que li venia al cap eren les reflexions del periodista el dia abans. Tal i com estava tot d’embolicat, potser sí que el millor era marxar del poble, desaparèixer per sempre. Deixar l’ajuntament i, entre la indemnització i l’atur, tornar a començar a l’altre extrem del país, on ningú no el conegués i, sobretot, allunyat del que havia viscut sempre, de la política i del partit, de per vida.

—Si el món es vol ensorrar, ho pot fer, per mi no serà.

Però quan més volia creure’s aquest discurs, més s’aferrava a les seves coses, al poc que tenia. Era allò que el lligava amb la vida; no tenia res més. Sense referents, llocs coneguts i éssers estimats, res no tenia sentit. Però la majoria dels llocs, la gent i les coses que formaven part d’ell estaven ara mateix contaminades o embrutides. El poble on havia nascut era un Titànic que s’enfonsava inexorablement. La gent, que hauria d’adonar-se’n i reaccionar, mirava atordida cap a una altra banda i feia com si no passés res. I després hi havia les circumstàncies i la història de cadascú, i com condicionaven el present i el futur. Amb tots aquests elements damunt la taula, l’Anselm Carreras, atrapat en una paradoxa, no trobava cap sortida a la situació: les coses canviaven a pitjor i alhora res no es movia. A més, la seva actitud encara contribuïa a paralitzar-ho més tot. Per això, en el fons, estar jaient en un llit d’hospital li donava una magnífica excusa. Li feia por viure d’excuses, com feia tanta gent, però ara per ara era l’únic que se sentia capacitat per fer. Per això, un cop va acabar de pensar això, va tancar els ulls i es va adormir plàcidament.

—Quin paio més neguitós, ja era hora que s’adormís —va pensar la infermera.

* * *

El dimecres en Jaume Barba va sortir del despatx més aviat que d’habitud. Li va dir a la secretària que ja no tornaria fins l’endemà i que, com que aquella tarda no tenia cap acte, aniria al cine i a sopar amb la dona; que no l’emprenyessin encara que es cremés el poble.

Va agafar el Pathfinder i va enfilar en direcció contrària a casa seva, cap a Barcelona. Va sortir de la ronda Litoral a l’alçada de Vila Olímpica i va aparcar en un carrer lateral. Va entrar en una cafeteria i va demanar una cervesa de pressió. Una estona després entrava un home baixet i rabassut. Es van saludar fredament. Portava vestit negre, camisa blanca sense corbata i uns mocassins que ben bé podrien haver estat adquirits en una botiga de xinesos. Del coll li penjava una cadena de plata. Tot i els seixanta anys que devia tenir, gastava una tofa de pèl blanc que ja la voldrien molts. Parlava un català xava amb un to de veu que anava pujant a mesura que avançava la conversa. Cap dels dos estava d’humor.

En el moment de clímax tens, en Barba el va amenaçar i l’altre s’hi va tornar. No s’entenia el que deien, o l’amo del bar, únic testimoni, feia veure que no sentia res. Ell anava repassant una i altra vegada el taulell de zenc amb la baieta bruta. No volia merders, ell. A penes va aixecar els ulls quan l’home de negre va dir ben clar i fort:

—Això d’avui ha estat un avís. I fes el puto favor de no enviar-me els teus esbirros o m’hi tornaré i potser ho lamentaràs de veres, llavors.

—Com tornis a posar els peus a la Pobla de Dalt et tallo els ous personalment.

Després, tots dos van callar. Estaven pensant què dir de nou, com refer els ponts que s’acabaven de trencar. En aquest punt de la història els dos es necessitaven tant com s’odiaven. No podien engegar-se a rodar si no volien acabar tots dos malament. Però entre els dos homes, en aquell moment, només hi havia un silenci d’acer.

* * *

—Pensava que hauries fugit com una rata en veure com les gasten en aquest poble amb els qui no els caiem simpàtics —em va dir en Carreras.

Jo esmorzava al bar de cada dia. Vaig aixecar el cap del diari i vaig deixar l’entrepà de fuet al plat. No feia gaire bona cara, el regidor. Duia un braç en cabestrell i tot ell es movia com un robot, pel dolor del costellam, suposo, i feia un somriure més forçat que el de les fotos de casament; però almenys estava viu. S’hi assegué tan lentament com va poder.

—I bé. Això t’ho va fer en Barba, en Tascón o el teu club de fans? —Vaig fer una mica d’humor negre.

—Ui, jo crec que entre tots van fer una col·lecta per llogar un porter de discoteca.

—Un porter de discoteca amb un cotxe esportiu de puta mare. Sí que els paguen bé, aquí, els goril·les de disco.

Em va fer un gest amb la mirada d’anar a un lloc més discret per xerrar sense tenir parades totes les orelles del bar. Tan bon punt fórem al meu cotxe, jo, instintivament, vaig enfilar cap a la carretera de la platja. En passar per davant de les obres aturades del nou consistori li vaig fer notar l’afluència de segurates vigilant dia i nit aquell monument a l’estultícia humana.

—És d’això que et volia parlar.

Em va descol·locar. I ho vaig estar fins que vaig aturar el cotxe a l’espigó del port. Feia un dia rúfol i ventós, i hi havia mar de fons. Al migdia els surfistes fliparien. Ni vam baixar del vehicle.

—Hi ha coses que no t’he explicat perquè m’afecten. Si te les dic i ho escrius al diari, el meu bon nom caurà per terra, però tant m’és. Ja no puc callar-ho més. Rebentaré si ho faig —engegà amb to de confessió.

No sé perquè, però vaig intuir que el mite de l’heroi honest, del polític de poble una mica innocent, estava a punt de saltar pels aires.

—Això que m’han fet m’ho he buscat. És cosa d’en Romero, un constructor molt important de Santa Coloma, amic d’en Barba, un paio que ha fet molts xalets a la Pobla gràcies a convenis i requalificacions tan il·legals que fins i tot la direcció del partit d’en Barba a Barcelona ho diu; però no el puc denunciar.

—Per què?

—A finals de mes em quedo sense feina. La meva filla petita està molt delicada de salut i em fan falta calés. He demanat a l’executiva nacional del partit una feina, però amb el daltabaix electoral les coses estan fotudes. Molta gent ha perdut càrrecs i feines. Crec que hem contribuït a augmentar l’atur els darrers mesos. I m’han dit que em busqui la vida.

—I?

—I la vida m’ha vingut a buscar a mi. Era tot tan simple com noranta mil euros per votar a favor d’una requalificació al ple. Són uns terrenys on l’empresa d’en Romero hi vol aixecar un geriàtric de luxe.

—I al darrer moment no ho vas poder fer.

—No.

—Collons amb la mala consciència. Entens per què et deia que havies de marxar i deixar-los que s’ensorrin en la seva merda? És això o trincar pasta. I tu, que no fas ni una cosa ni l’altra, només t’emportes trompades.

—Ahir a l’hospital vaig estar pensant molt en les teves paraules de l’altre dia; per això t’ho estic explicant tot. Deixa’m acabar i després vés-te’n a la redacció i explica la ignomínia que es mereix aquest poble, i que si li diuen la Pobla del Mal no és perquè sí.

—I tant que ho faré. Acaba que ja m’esperen. Ara, per què havies de votar-la tu aquesta requalificació? I en Tascón, que no és el soci de govern?

—Sí, però ell ha arribat a l’ajuntament amb el suport de molts constructors i industrials locals que no en volen ni sentir a parlar que una empresa de fora construeixi i ells no. I s’hi va posar de cul des del primer instant. A més, hi ha el tema d’Essential Security.

—Els segurates. Què els passa a aquests?

—El propietari de l’empresa és el sergent Justo Rodríguez, i els vigilants que contracta són, gairebé tots, els mateixos policies. Per això sempre diu que té problemes per confeccionar els torns de la Guàrdia Urbana. S’inventa baixes i envia els agents a treballar per la seva empresa. En Barba ho sap i no pot suportar en Rodríguez, però l’hi tolera. Es protegeixen mútuament. No saps la d’embolics de què s’han deslliurat, l’un a l’altre. Fins i tot van provocar un incendi forestal per aconseguir una subvenció de Medi Ambient de la qual no se n’han vist mai els resultats.

—Llavors, la detenció d’en Tascón?

—Un toc d’alerta d’en Rodríguez, segur. En Tascón vol carregar-se’l. De fet, m’ha demanat suport polític per cessar el sergent. El que ell vol és col·locar els seus amics al capdavant de la Policia Local i muntar ell la seva pròpia empresa de seguretat. Dóna molt això, ara.

—I tu no saps què és pitjor, si fer-li el joc a en Barba o a en Tascón. Si no fas res, es consolida la situació actual, i si fas… Uf, quina papereta.

—Tu ho has dit.

Ens vam quedar muts tots dos una bona estona, mirant les ones. Hi havia massa merda, massa silenci còmplice perquè amb una tempesta n’hi hagués prou per fer neteja. Tot estava tan ben travat… Potser un tsunami seria l’única solució per esbandir tantes rates com hi havia en aquell forat de món.

Vaig conduir cap al centre del poble sense dir res. L’esguard trist i el rictus adolorit d’en Carreras davant de casa seva fou la darrera imatge que vaig tenir d’ell.

No hi tenia res més a fer. Recollir i tocar el dos. A la sortida del poble, un Porsche Carrera groc passà rabent. Vaig témer per l’Anselm i li vaig trucar.

—No passa res, he quedat amb en Romero per refer l’acord. També li diré que et deixin en pau. Gràcies per tot.

* * *

Només arribar a la redacció em vaig tancar amb l’Hernández, al seu despatx. Li vaig explicar la història fil per randa.

—Tens proves, papers, documents o factures que incriminin algú?

—Els pagaments de sota mà no solen tributar a Hisenda.

—No vull merder amb els partits. Estan molt susceptibles amb aquests temes.

Vam acordar que es faria un únic reportatge, més descriptiu que no pas argumental.

Vaig desembarcar a la meva taula per repassar les notes. I després de tres visites a la màquina del cafè encara no havia escrit ni una sola ratlla. Havia de relatar l’ambient vençut i deixondit que es vivia a la Pobla de Dalt, d’acord. Però com ho havia de fer si, en una setmana, només havia conegut de veritat una persona en tot el municipi, una persona acorralada, vençuda i trista?