13

La trucada al mòbil del secretari d’organització del partit no podia augurar res de bo. Es va mirar el número una i una altra vegada, la gent de les taules del voltant se’l mirava. Va despenjar i va dir un digui desmenjat.

—M’han insinuat que no veus del tot clar el projecte.

—Qui li hagi dit això menteix i ho diu per fer-me mal.

Fill de puta del Sañudo, només podia haver estat ell.

—Però l’aprovació al ple no va ser fàcil. Tinc entès que hi va haver espectacle i que ara amenacen amb al·legacions. Pensava que ho tenies tot controlat. No hi ha una forma ràpida i definitiva d’aturar la contestació ciutadana? Per Urbanisme no has de patir, però si aconsegueixen portar-ho als tribunals, a la velocitat que treballa la justícia d’aquest país, estem perduts.

—Ja sap com s’aturen aquestes protestes. I jo no tinc ni cinc a la caixa de l’ajuntament i mig poble està sense feina. Em diu que hauria de frenar el descontentament de la gent? Com, convidant-los a dinar al jardí de casa? —va apujar el to.

—Podem intentar ajudar-los. Tu pensa com. Aquesta gent necessita presentar el projecte abans de festes. I nosaltres ho necessitem, també.

—Com teniu el Pla d’Obres i Serveis?

—Aturat per falta de diners, com tot.

—Tinc una petició feta de fa tres anys al programa de biblioteques. Desencalleu-lo com sigui.

—No crec que pugui ser.

—Tots sabem de sobres que la voluntat política fa moure muntanyes. Activeu-la i els diners sortiran. Això em permetrà respirar i tornar a agafar pols. Ara estic completament tenallat i sense marge de maniobres.

—Veuré què es pot fer.

—I una altra cosa. Necessito que els promotors facin una declaració als mitjans de comunicació garantint que els industrials de la Pobla tindran prioritat en la subcontractació d’obres del projecte.

El secretari d’organització va remugar tan cap endins que en Barba va pensar que era un soroll de la línia o que tenia punxat el telèfon; però va apartar aquell darrer pensament abans no s’acabés tornant paranoic.

—Veuré què hi puc fer. Et dic alguna cosa tan aviat com pugui.

Quan va haver penjat, a en Barba el cap li donava voltes a tota velocitat. A mitja conversa havia tingut la idea, havia estat il·luminat amb la clau de volta que li permetria resoldre el conflicte amb els veïns i passar a controlar el desenvolupament del projecte, i fer-ho tot d’una tacada, com als bons temps, quan tenia idees fins i tot dormint. De cop i volta es va sentir rejovenit, fort, poderós. Tornava a ser aquell alcalde ple d’iniciatives que havia estat anys abans, quan les coses anaven bé. Somreia, va saludar la gent de la terrassa, va deixar mig euro de propina al pot del bar i va pujar les escales de l’ajuntament de dos en dos anant cap al seu despatx.

Hi va arribar panteixant, això sí.

Va trucar a la tòtila que tenia de cap de premsa, una estudiant inútil a qui havia hagut de col·locar tant si com no perquè era la néta d’en Benet Torrepasqual, que s’havia venut les filatures a uns xinesos. La va fer seure i prendre notes. No duia ni llibreta. Va demanar un plec de folis i un Bic a la secretària. Dues hores després i un munt de retocs, la nota de premsa feia bona fila.

—Que no us ensenyen ortografia a la universitat?

—Ja no cal, per això hi ha el corrector automàtic. Som estudiants 2.0, treballem al núvol, tot el coneixement és a la xarxa.

—Això són frases que has sentit a dir i que no tens ni puta idea de què signifiquen. Tu sí que ets als núvols. Aprèn primer ortografia i sintaxi i després fes el que vulguis a Internet.

Va anotar-se mentalment de fer-la fora així que pogués.

Els mitjans comarcals li van donar molta importància, i en Barba va atendre, aquella mateixa tarda, tres ràdios i Litoral TV. L’Agència Catalana de Notícies en va escampar la nota i alguns diaris la van publicar l’endemà mateix. La primera part de la jugada havia funcionat.

—Ual·la, jo m’hi apunto —va pensar la tòtila mentre feia córrer la nota per les xarxes socials—. Treballant a l’ajuntament no crec que me’l deneguin. —I va fer una piulada a totes les seves amigues anunciant que aviat tindria pis.

* * *

Somiava que sonava el telèfon, però no l’agafava perquè sabia que era un somni. Fins que va deixar de sonar. Llavors em vaig despertar sobtat i vaig veure la pantalla il·luminada. El missatge de veu era del mossèn del Poblenou; em demanava que el truqués quan pogués. Ho vaig fer després d’una llarga pixarada i d’un got d’aigua per aclarir la veu pastosa de braves, birres i gintònics de la nit.

—Bon dia, Palau. Tinc novetats sobre el cas dels nois de les naus.

Vam quedar per esmorzar al bar de l’Aliança del Poblenou. Em vaig llevar d’un bot, dutxar amb una esgarrapada, vestir no sé com, i la Vespa es va saltar uns quants semàfors, al·legaria urgències religioses en la seva defensa. Aquelles presses no podien ser bones per a la salut. Vam seure a la terrassa, s’estava bé, a aquella hora, a l’ombra dels plàtans de la Rambla.

—Evidentment, no hi ha confirmació ni policial ni judicial, però el rector de Les Vinyes, que és un bon amic, m’ha dit que corre la brama pel poble que un excursionista ha trobat el cadàver d’un jove negre enterrat en una obaga de la muntanya.

—Hòstia. Una cosa és que els agredeixin per robar-los la ferralla. I fins i tot, podria haver passat que, en una d’aquestes baralles, hagués tingut la mala sort de rebre un cop mortal, però enterrar-los a la muntanya…

—Això és el que he pensat jo. Ara, insisteixo que és el que la gent diu. Tot i que mossèn Rovira és un home ben informat i no m’hauria dit res si no es refiés de les fonts.

—Són més de fiar les fonts d’aquesta mena que les oficials. Els ho has dit als de Vila Esperança?

—Ho he dit al seu advocat, que és un bon amic meu. Anàvem junts a escola de petits. Em va dir que ho comunicaria a l’Idir, el xicot que va fer la declaració a la roda de premsa. No els vol alarmar fins que no hi hagi una confirmació oficial.

—Si es confirma, qui ho hagi fet va actuar de manera premeditada. Tenia un vehicle, eines per cavar i coneixia el territori. No era un drapaire de la crisi que es baralla per un ferregot.

—Drapaires de la crisi. Així els dieu ara els periodistes als que es guanyen la vida remenant contenidors?

—M’ho acabo d’inventar. Era per buscar una paràfrasi políticament correcta.

—És una bona definició. Tal i com estan les coses, tots som una mica drapaires; tots comerciem amb objectes de rebuig.

—Home, els capellans no.

—Avui en dia hi ha més ferralla espiritual que material. La segona la venen els pobres; la primera, els rics malden per espolsar-se-la. T’ho dic amb coneixement de causa.

No vaig posar en dubte les paraules del mossèn universitari desclassat en obrer. Tampoc no li vaig demanar més explicacions, devien ser cosa del secret de confessió. El que sí que li vaig dir era que l’entrepà de llom estava exquisit. Ell només va prendre un cafè, s’ho va perdre.

—Si en fa d’hores que he esmorzat, jo. Que no veus que els capellans sempre ens llevem molt aviat: la missa de vuit, les confessions…

—Un altre motiu que m’inhabilita per les coses eclesiàstiques.

Mossèn Francesc tenia moltes ànimes desvalgudes per acomboiar, jo em vaig quedar a fer la segona ronda de cafè per intentar salvar la meva. Vam quedar que ens trucaríem si teníem novetats. Així que ens vam acomiadar vaig trucar a Comunicació dels Mossos, però no hi havia cap nota de premsa sobre el tema.

Ja que era a la Rambla, vaig fer un homenatge íntim a Josep Maria Huertas Claveria a la placa que hi ha en record seu al mig del passeig, i després vaig anar a saludar els amics de la llibreria Etcètera, una d’aquelles estranyes illes exuberants de vida que hi ha a la ciutat.

* * *

—Alcalde, em pots dir què significa això dels pisos per a joves que he llegit al diari? Deu ser una broma, oi?

La veu d’en Sañudo no amagava la mala hòstia que portava. Tots els cigrons de tots els cocidos que havia menjat al llarg de tota la vida se li havien convertit en una fel agre, espessa i negra que pràcticament li sortia per la boca parlant per telèfon amb en Barba.

—No és cap broma, no sóc de la broma, jo. Ja t’ho vaig dir el dia que vam dinar. Les condicions que posa l’ajuntament per concedir-vos la llicència és que hi hagi una tercera part de pisos de lloguer per a joves. No et posis així, que no n’hi ha per a tant.

—Això no és el que vàrem acordar.

—Jo no sé el que vàreu acordar ni amb qui, a mi ningú no em va demanar l’opinió. En tot cas no té cap valor a efectes municipals. Si voleu llicència, heu de fer pisos de lloguer, ja veurem quants en surten al projecte final, això ho podem pactar, i agafar preferentment industrials del poble per feines subcontractades: jardineria, lampisteria i electricitat, fusteria, ascensors…

—Això ja m’ho han dit, i els he fet saber que no és problema, sempre que s’avinguin als meus pressupostos.

—S’hi avindran, no pateixis.

—Però això dels pisos… —Ara ja parlava una mica més calmat. No tenia el cor per a grans daltabaixos.

—No saps com s’han apaivagat els ànims al poble des que vaig fer l’anunci. La contestació està baixant com el suflé, ja hi ha gent que ha exigit retirar la seva firma contra el projecte, els mateixos de la plataforma estan dividits entre ells. Ja et vaig dir que aquí les coses es feien de manera diferent, i que parlant ens enteníem.

—Però aquest és el teu problema, no el meu.

—No t’enganyis, Sañudo. El problema és dels dos i hem de col·laborar per resoldre’l. Digues als teus arquitectes que revisin el projecte i que hi encabeixin quinze o vint pisos de quaranta metres quadrats.

—Vint? Sí, home, i per què no tots noranta, posats a fer?

—Feu números, ja veuràs com fins i tot surt a compte. Espero el projecte. No triguis, perquè el temps passa volant.

La bilis del constructor manxec s’havia escampat fins esquitxar l’auricular del Samsung. En penjar el va rebotar contra la taula, però el va recuperar per trucar a en Romero.

—No, noi, no. Ara et toca a tu sortir de la closca de l’ou. T’espero demà a dinar aquí. A les tres a Casa Lucio. O aclarim les coses del tot i per sempre o estripem la baralla.

—Menjarem poc —va dir pel seu fur intern en Romero.

* * *

—Barba, no deixaràs mai de sorprendre’m. Ets un gat vell. Brindem per la teva astúcia.

Tot i que brindar amb aigua deien que portava mala sort, l’alcalde de la Pobla i el seu soci de govern van fer dringar els gots que els havia portat el propietari del Cafè de la Plaça, un fidel d’en Barba. Mai ningú, fins que ho va demanar ell, havia obtingut l’autorització municipal per obrir un bar en aquell local tan cèntric.

—Sort que penso. Si m’arribo a refiar de la teva ajuda, aniríem pel pedregar.

—Escolta, noi, l’alcalde ets tu i el projecte és teu, ja t’ho vaig dir el primer cop que en vam parlar. Jo vaig fer el que havia de fer amb els informes tècnics, i no estic obligat a res més.

—Sí, i vas amagar el cap com un estruç quan vas veure que la situació es posava difícil.

—Què volies, que em cremés amb tu pel teu mal cap? Jo estic aquí per defensar els interessos de la gent del poble.

—Però, a l’hora de la veritat, bé que voldràs el que et toca, oi?

—Això ja es veurà quan calgui. De moment hem votat el canvi d’usos i la permuta, és molt més del que havíem quedat fa mesos i que et va obligar a pressionar en Carreras, i una mica més i acaba fatal. Ara t’exigeixo que compensis la meva gent com ho has fet amb la teva durant anys.

—No pateixis que això ja està en marxa. Els promotors han assegurat que subcontractaran industrials de la Pobla preferentment.

—Vaja, veig que tu, i qui sigui, aneu entrant en raó.

—Per sort, les coses s’han començat a redreçar. Els independentistes són gent jove, innocent; els tinc a la butxaca. Els botiguers m’han demanat una reunió en privat, això és bon senyal. Només queden la infermera, la pesada de la pintora i quatre més. Res important, ja trobaré la forma de desactivar-los. I tu, què faràs, ara? Diràs que sempre he tingut el teu suport incondicional?

—Evidentment que ho faré. Ja tinc la nota de premsa a punt. No ets l’únic llest en aquest poble. I prou que saps que tens el meu suport fins a la fi de la legislatura, tret que en facis alguna de molt grossa.

—O que no te’n faci partícip.

—Això mateix. I recorda que després tenim pendent el tema del polígon industrial. Hi ha gent que comença a inquietar-se; no volen tenir les excavadores més temps aturades.

—Això depèn d’una firma de l’INCASOL.

—Doncs, envia’ls un bolígraf per Nadal i que firmin si vols menjar-te els torrons a l’alcaldia.

En Barba va esbufegar. Durant una estona van beure les seves aigües en silenci. L’única veu que se sentia en tot el local era la d’Ana Rosa Quintana.

—Has sentit a parlar d’això del cadàver trobat a la muntanya? —va dir en Tascón per trencar el gel.

—Sí, cap a Les Vinyes, oi? A primera hora del matí he sentit que ho comentaven uns funcionaris, però no ha sortit res als diaris ni a la tele. T’ha dit res a tu la Urbana, a l’informe del dia?

—No. L’han trobat dins el perímetre del parc natural de la serralada de la costa, però no dins el nostre terme municipal. No ens afecta per res.

—Però som membres del consorci del parc. A la força, però ho som.

—No té res a veure una cosa amb l’altra. Saps prou bé que això del parc és pura figuració per amansir els ecologistes. Legalment, gairebé no és res, i no ens compromet políticament.

—Doncs, ja s’ho faran. Prou problemes tenim aquí.

—Tens, matisa-ho.

—Merda.

—Per a tu.