7

Tenia un peu a la moto quan em va sonar el mòbil. Havia de decidir-me entre posar-me el casc o agafar la trucada. Era d’un número que no tenia registrat, més emoció. Vaig despenjar.

—Hola, sóc la Vane, la nòvia de l’Àxel.

Per un moment vaig fer cara de diorama. Àxel? Qui pebrots era, un personatge de videojoc?

—L’Àxel, que el va currar la pasma per fer un rul·lo amb un cotxe que no era seu. Saps?

—Ah, Vane. Sí, dona, perdona però tenia el cap en tres llocs alhora.

Com podia haver oblidat la propietària d’aquella veu tan estrident? La meva memòria estava cada dia pitjor. Ja ni em recordava de quan parlava tot seguit sense haver de fer constants paràfrasis per recordar noms i llocs que ja no afluïen al cap.

—Doncs, vigila que no et salti la tapa de l’olla de tant pensar, tio.

A ella segur que mai no li saltaria la tapa de l’olla, ni de tant pensar ni de tant bullir cigrons. La reposadora del Carrefour era molt bona nana i força guapa, quan no anava disfressada de gòtica de mercadillo, però tenia el cap més buit que el pis d’un desnonat.

—Digues.

—Que l’Àxel ha rebut una carta dels Mossos per anar a declarar.

—Per anar a declarar? Què ha fet ara?

—No, no, és pel mateix. És una carta d’una tal Àrea d’Investigació Interna que li demanen que es personi davant la comissió d’investigació de l’expedient bla, bla, bla, per donar la seva versió dels fets. Tu creus que hi ha d’anar?

—Una altra vegada? Però si ja ho va declarar tot fa dos mesos llargs i no va servir de res.

—Ja, tio. Per això et truco per preguntar-t’ho. Aquestes coses a l’Àxel li donen molt mal rotllo.

—On és ara el teu nòvio?

—Ah, no ho saps? Està currant a l’Illa Fantasia, de manteniment. El que hi havia va agafar la baixa i l’han contractat a ell per un mes. No és molt, però és un curro superguapo. I els diumenges jo puc entrar de gorra.

Llavors vaig entendre en què consistia la guapura de la feina. Li vaig demanar temps fins a la tarda. Parlaria personalment amb l’advocat que els havia tocat d’ofici i ja li diria el què. Es va desfer en agraïments i va penjar.

Eren bona canalla, aquell parell, joves sense sort que havien nascut en plena època de bonança, però que mai no havien tingut ningú al costat amb dos dits de front perquè els ajudés a aprofitar-la. Pares desapareguts, mares coratge que portaven el plat a taula i pagaven roba, mòbils i algun peta a còpia de fregar escales, però que no havien tingut prou senderi per fer-los entendre el valor de l’educació, probablement perquè tampoc no ho sabien elles. I a la que algú els va posar davant del nas quatre bitllets a canvi d’una feina de merda, no s’ho van pensar dues vegades i van passar del pupitre a la bastida o a les prestatgeries d’un supermercat.

No es van adonar de la cagada fins que va arribar la crisi, és clar, però llavors ja era massa tard per tornar enrere. Havien saltat a l’arena i ja no els quedava més sortida que buscar-se la vida fent qualsevol cosa i pitjor pagada. A estones lliures, aquell model de vida en el caos també incloïa agafar coses sense demanar-les quan es volien permetre algun petit luxe del qual molta gent en gaudia cada dia i ells mai. I a això es dedicava l’Àxel quan un parell de mossos amb pocs miraments el van enxampar amb un cotxàs aliè. Quan la seva xurri va anar-lo a buscar a comissaria se’l va trobar amb la cara com un mapa, i la sospita d’una agressió desproporcionada va sortir als diaris, no per voluntat de justícia, sinó perquè a l’agost hi havia poques notícies. I com que jo potser els havia fet un cert cas, ara cada dos per tres em trucaven per preguntar-me coses sobre el procés o demanar-me consell pels temes més peregrins. Els feia una mena de coaching emocional.

Anava tan despistat pensant en aquella parella que em vaig passar de llarg l’edifici de l’Escola d’Enginyeria, a Pedralbes, on es feia una roda de premsa a la qual m’havien demanat com a favor que anés a cobrir-la. Mitja volta per la vorera i esbroncada d’un municipal que no vaig veure. Sort que vaig posar cara de bon minyó i li vaig clavar el rotllo que era periodista i arribava tard a una cita crucial per al futur de la ciutat. No sé què li va fer més pena de tot, però em va deixar anar sense multar-me.

* * *

Dues empreses, Impulso a la Obra Pública Española (IMOPE), i la catalana, això ho va recalcar vint vegades un conseller de no sé què que oficiava la cerimònia, Construcciones y Estructuras Rotativas (CONESRO), havien constituït una unió temporal d’empreses per construir un carril definitiu per a autobusos a la C-31, àlies autovia de Castelldefels, entre Gavà i Barcelona. Aquest carril ja havia existit provisionalment durant el tall de la línia de rodalies arran dels nyaps de les obres de l’AVE, i es veu que va anar tan bé que ara decidien fer-lo estable. A vegades un pedaç es pot convertir en un gran invent. Això no ho va reconèixer el conseller.

El tema no tenia massa misteri, però el farcit d’explicacions tècniques encara el feia més avorrit. Tret dels periodistes especialitzats en infraestructures, que se’ls veia excitats, i dels qui havien de fer vídeo, fotos, una entrada a la web i prendre notes a la vegada, que anaven de cul i no entenien res, la resta dels mortals només pregàvem perquè no hi haguessin gaires preguntes que allarguessin la tortura més enllà de l’hora de dinar.

—Com es paga això? —va preguntar un que potser dubtava que no ho acabaríem pagant tots.

—Un terç anirà a càrrec de l’Estat i un altre terç de la Generalitat.

El tal conseller va fer una pausa dramàtica per fer un glop d’aigua i va sentenciar amb una frase sense sentit.

—El tercer terç quedarà pendent de la disponibilitat pressupostària de l’exercici posterior a la finalització de les obres.

L’home va empassar saliva i va fer una mirada reclamant pietat a la concurrència. Si algú li preguntava què volia dir aquell jeroglífic que acabava de llegir com un lloro, no hauria sabut pas què respondre. Però la tropa va ser ben educada. Va anotar el que va entendre d’aquella gerigonsa i va seguir cap a bingo com si res.

Per coherència amb la roda de premsa, els meus badalls amenaçaven amb imitar el túnel de Vielha, però em vaig desvetllar de sobte quan vaig sentir a parlar al director general de CONESRO, un paio que no arribava als cinquanta, de pell bruna, el cap afaitat per dissimular la calvície, un cos fibrós de gimnàs o triatlons, vaig suposar, però vestit amb roba massa vulgar per dedicar-se a fer obra pública; o sigui, a l’art d’aconseguir trincar grans quantitats de pasta de l’administració per fer infraestructures molt cares. El que em va cridar l’atenció del rotllo que estava clavant aquell paio va ser una sola frase menor, pràcticament sense interès informatiu.

—Aquest és el primer projecte de col·laboració entre IMOPE i CONESRO, però no l’últim. Tenim molt avançades les negociacions per aixecar un conjunt d’habitatges amb centre comercial a la Pobla de Dalt. Esperem poder-ho confirmar d’aquí a poques setmanes.

En pocs dies, aquest coi de poble, que poc abans ni coneixia, havia aparegut dos cops en el meu imaginari periodístic.

—Com es diu aquest fulano que parla? —vaig preguntar a una col·lega entesa en aquesta matèria.

—Horacio Romero. Un tio molt poderós. Diuen que es postula per presidir el Cercle d’Economia.

—Tu que el deus haver tractat, digues-li que es compri un vestit a Gucci el dia que el nomenin. I que llenci aquest sac que porta.

Però mentre deia aquesta frase amb ínfules de graciosa, una mena de llampec em travessava la medul·la des del bulb raquidi fins al mateix forat del cul. De sobte em va venir a la memòria que, de Romero, només en coneixia dos. En Júlio Romero de Torres, dels antics bitllets de cinc-centes peles, i l’hortera del Porsche Carrera groc que conduïa com un boig atropellant innocents polítics. I el primer no era constructor.

Vaig agrair la informació i vaig marxar com posseït pel dimoni deixant la pobra col·lega amb la paraula a la boca. Ja en tenia prou i de sobres. Coi de Romero, que petit que era el món.

Estava tan capficat pensant en aquell nom que m’havia assaltat de sobte quan ja no pensava en ell, que em vaig passar Can Paco, el bar on dinava d’habitud. No era casa meva, però crec que hi passava tantes hores que la Vespa ja hauria de saber anar-hi sola. Però com que aquell era el meu dia d’encontres inesperats, vaig fer la volta a tota l’illa de cases per no haver-me-les de nou amb la Urbana.

* * *

—Vane, sóc en Pere Palau. He parlat amb l’advocat i m’ha dit que no feu res. Ell demà es passarà per la comissaria de Les Corts perquè li diguin exactament què és el que volen de l’Àxel.

—Ja, tio, però és que està dels nervis.

—Digues-li que no pateixi, que no li passarà res. Contra ell no hi ha cap càrrec tret de sostracció de vehicle. El que passa és que han reobert la investigació per les ferides que li van fer a comissaria, perquè evidentment no es creuen ni borratxos la versió dels dos agents que el van detenir. Per això volen fer-li més preguntes a l’Àxel. Només és això. Ell, ara, és la víctima.

Ja no sabia com explicar-li que, de moment, el seu nòvio només havia d’anar a testificar, la meva capacitat pedagògica era molt limitada.

—«Sostracció» vol dir «robar», no?

—Sí, però ara això no té res a veure. D’això ja en parlarem quan el jutge marqui el dia del judici.

—Ja, tio, però és que està molt neguitós.

—Doncs, aquesta nit l’agafes, us feu uns petes i després feu el polvo de la vostra vida sota la lluna, que avui és plena. Li dius que us ho recepto jo, que follar va bé per l’estrès.

—Joder, precisament avui que tinc la regla. És igual, li menjaré la polla, que li agrada molt. «Francès», es diu finament, oi?

Com a mínim no havia dit «proliferació».

Havia conegut poques dones tan directes i contundents com aquella. Al final vam dir de quedar els tres la setmana següent; per sopar, no per res relacionat amb la francofonia.