22

El dimarts era el gran dia d’en Tarsicio Tascón. El dimarts es llevava de bon humor, s’aplicava Grecian 2000 a les neus que començaven a poblar les sines, s’afaitava curosament, portava l’Audi al túnel de rentat, es posava la millor camisa i la corbata que ella li havia regalat, esmorzava de forquilla a l’Asador, es rentava les dents amb tanta fruïció que un odontòleg li hauria cridat l’alto, i feia cap a Barcelona. Tot aquell protocol tenia un nom: Kati, també dita Catalina Martínez.

La Kati, nascuda a Viladecans, filla d’un palentí i una manresana, havia estudiat una FP de secretariat, però aviat va descobrir que en trauria més profit dels seus encants que no pas dels coneixements de taquimeca i comptabilitat. Els directius d’unes quantes empreses se la rifaven. Tot conseller delegat que es preués volia una secretària de direcció com ella: cos esvelt, cames llargues i de turmells modelats amb diamant, pits turgents de justa mesura Pompadour, ulls verdejants i lleugerament ametllats i llavis prou molsuts per abastar el món, però sense cap excés de polidesa. Una llarga cabellera rossa a la que una mica de color de tant en tant encara li donava més encís, era la cirereta que coronava el pastís.

Per a qualsevol home de negocis, la Kati era un trofeu. Ella ho sabia; tanoca no ho era la noia. Va començar fent factures en un taller de reparació d’automòbils de Sants, i tres anys després era la secretària de direcció d’una multinacional amb oficines a Sant Cugat del Vallès. Malauradament, la seva ascensió meteòrica dins el món empresarial es va estroncar el dia que la dona del seu cap se la va trobar fent-li una fel·lació al seu marit, però també va servir per adonar-se que ningú millor que un mateix per ser el seu propi amo. I amb els contactes que tenia, uns anuncis a la premsa i una pàgina web, es va fer autònoma.

En Tascón la va descobrir un dia navegant per Internet i s’hi va enganxar; d’allò en feia ja tres anys, que a dos-cents euros la tarda, més extres de regals, sopars i copes, li sortia per una picossada. Però, per a què servien els diners, si no? A més, amb la Kati havia après cosmopolitisme cultural: francès, grec, birmà… Qui deia que els idiomes eren avorrits?

Passada la meitat de la trentena, la Kati sabia que els seus encants s’apagarien aviat i que, malgrat que els seus arguments comercials eren d’allò més convincents i que mai cap client n’havia quedat descontent, la seva quota de mercat anava, lògicament, en declivi. Per això va començar a acceptar altra mena d’encàrrecs de feina, tots relacionats amb el seu sector, però diversificant la clientela. Havia après que tenia més poder amb la informació que no pas essent propietària de l’objecte del desig. Agències de detectius, empreses de headhunters i uns quants estaments institucionals li oferien una nova panoràmica professional molt més rica, diversa i fructífera del que mai hauria pogut imaginar-se quan estudiava en aquell institut de Sant Feliu de Llobregat.

Però els superdimarts d’en Tascón no tenien res a veure amb el nou rumb laboral de la Kati. Ell era de la vella escola: una copa, una pel·li de les que entonaven, una mica de murrieria, una estona de joc i un final de traca i mocador on tot s’hi valia: aromes, joguines, lubricants, disfresses, rols de submissió o fuets. Després se sentia un home nou.

I, encara que ella li hagués demanat que aquella setmana no vingués fins a mitja tarda, perquè abans tenia una reunió important amb un nou client, el cerimonial no va canviar en res, ans al contrari; ella encara va estar més sol·lícita i es va dedicar amb especial interès a qualsevol joc que li pogués passar pel cap al seu amant. La tarda va ser tan profitosa que es va adormir com un tronc sense treure’s les lligues, les mitges i la combinació que, a meitat de la funció, ella li havia demanat que es posés. En despertar la va convidar a sopar, però la noia va al·legar cansament per tots els extres de la tarda, i es van acomiadar fins el dimarts vinent amb un cast petó a la galta.

* * *

L’alcalde va trobar una desconsideració que el seu soci de govern no anés a l’enterrament de qui havia estat jutge de pau durant trenta anys.

—Barba, ja saps que els dimarts m’és absolutament impossible. Si un dia vols trencar el govern, convoca un ple en dimarts i veuràs que poc dures —li havia dit la nit abans, rient com un beneit de la seva pròpia rucada.

—No t’ho demanaria si no ho considerés un acte institucional. Si el dia que es constitueix l’ajuntament on has de ser escollit alcalde cau en dimarts, què, no t’hi presentaràs? —li va respondre sense ni una rialla.

—No és el mateix.

—Per mi sí. En Pasqual Longado és part de la història d’aquesta vila, i la nostra obligació és preservar el llegat patrimonial que ens transmeten gent tan insigne com ell.

—Deixa’m que em miri l’agenda. Tinc reunions concertades de fa mesos. Demà a primera hora et dic alguna cosa.

Gent insigne, llegat patrimonial, d’on havia tret aquelles paraules? De vegades en Barba tenia sortides de bomber. Bo era ell per parlar de preservar el patrimoni. Des de quan li interessava una herència dels seus ascendents que no fos immobiliària o financera. L’endemà li va posar un SMS abans d’afaitar-se: «Impossible assistir enterrament. Presenta el meu condol», i es va oblidar del tema. En Barba ja s’ho esperava, però es va emprenyar. Aquests nous rics de la política eren tan arrogants que es pensaven que les formalitats no anaven per ells.

Adoptant la millor imatge institucional que va poder, va donar el condol a la vídua en nom del consistori i en el seu particular. La Mercè va donar el condol en nom de la família. En un segon rengle, el sergent de la Guàrdia Urbana, amb l’uniforme de gala, va presentar també el condol de la seva unitat. Hi havia tot la Pobla a la cerimònia. La gent amb pedigrí sí que sabia guardar les formes.

Llàstima que el toc de les campanes fos tan deslluït. La parròquia del poble tampoc no era aliena als problemes financers que assolaven pertot el municipi.

La patrulla de servei s’ho mirava de lluny mentre contemplava amb passiva impotència com el caos de vehicles que hi havia aparcats de qualsevol manera a la plaça impedia el pas del cotxe fúnebre amb direcció al cementiri. Tot va anar fora d’hores, sort que en aquests casos no hi havia gaire pressa. La gentada canviava impressions sobre la bonhomia del finat a la porta de l’església com qui comentava una obra de teatre a la porta del Romea; de la mà dels empleats de la funerària, la família anava d’un costat a l’altre com una colla de zombis, i les autoritats municipals procuraven salvar els mobles intentant donar una aparença de desordre organitzat a tot aquell merder.

En Barba li va fer una mirada d’aquelles matadores a en Rodríguez, i el sergent li va respondre encongint-se d’espatlles. En un altre temps, el cap s’hauria arremangat i, en un tres i no res i quatre tocs de xiulet amb mirada endurida, hauria posat aquella escudella en ordre. Però el nan li havia pujat a les barbes, tot i que era una metàfora que li desagradava per motius evidents, i ara el deixava sol i naufragant entre els clàxons d’una col·lecció de Mercedes, Audi, BMW i algun Jaguar, que no es veien ni al Saló de l’Automòbil.

Els dos agents van trigar quinze minuts desesperants en desfer l’embolic de cotxes. En Barba es va mossegar les deu ungles de les mans. En el fons, era culpa seva si aquella gent deixava l’auto on li passava pels nassos. Els ho havia permès sempre. Però el poble havia crescut molt, els cotxes de la gent adinerada també i els carrers del centre eren els mateixos de quan s’anava amb carro. En va, esperava una certa comprensió i solidaritat dels qui ho tenien tot; però aquesta mena de gent sempre volien més, prou que ho veia en aquell moment.

Per sort, el seguici fúnebre havia passat al davant. Suposava que l’enterramorts retardaria el començament del sepeli fins que no arribés ell; no quedava bé que se saltés la cua de cotxes que anava cap al cementiri, en aquelles circumstàncies l’autoritat no tenia excusa. Va ser dels últims en posar en marxa el motor del seu vehicle, per semblar més sensible amb el medi ambient, tot i que es fonia per engegar el climatitzador del Pathfinder. Esperant dins el cotxe, la suor li regalimava per l’esquena com una font, tot i tenir les finestres obertes.

Però en anar a girar la clau del contacte, la suor se li va glaçar. El soroll de l’explosió va rebotar als murs de les cases de la plaça. Un segon després es va fer el silenci. El cotxe de l’alcalde de la Pobla va quedar envolat d’un núvol de polseguera. D’entre la boira espessa, en Jaume Barba i la seva dona van sortir del vehicle estossegant. El Nissan no estava afectat per l’espetec, tret de la brutícia en suspensió que l’envoltava.

Els veïns, que eren al cementiri, no se’n van assabentar fins que ho van veure a les notícies de la tele, però van trobar estrany que l’alcalde no hagués anat al fossar per acomiadar per darrera vegada qui li fou un jutge de pau tan fidel.

* * *

L’atemptat contra l’alcalde de la Pobla de Dalt va omplir portades de diaris i informatius de ràdio i televisió, però l’interès va decaure aviat quan es va saber que l’explosiu estava format per vulgars petards de pirotècnia dins d’una capsa de cartró amb cendra i serradures que va rebentar en esclatar, d’aquí la polseguera posterior. Dins, una nota deia: «Un dia t’esplotara de veritat, per ganster», el mateix, i amb les mateixes errades ortogràfiques que a la falsa bomba a la porta de casa del sergent Rodríguez.

Mentre un parell de teles muntaven el seu circ d’unitats mòbils, parabòliques i presentadores que semblaven haver sortit d’una agència de models més que no pas d’una facultat de periodisme, el comissari de la Policia Nacional, el cap de la Policia Local i l’alcalde es reunien al consistori. En Barba estava nerviós, semblava voler donar ordres a tothom i la veritat era que no sabia ni com posar-s’hi. Es va anar sumint en un estat d’ensopiment a mesura que la til·la li feia efecte i, en pocs minuts, el comissari de policia va agafar les regnes de la reunió.

L’artefacte era ridículament casolà. Els petards havien estat activats amb un rústic giny mecànic que va provocar la guspira que va encendre un ble d’efecte retardat, i el conjunt havia estat col·locat sota el cotxe de l’alcalde a penes uns minuts abans que engegués el motor: «Com un petard de Sant Joan en gran», va definir-ho el policia. Havia estat casualitat que explotés just quan va anar a engegar el Nissan Pathfinder. Allò descartava cap intenció d’assassinat. Era una bretolada. Per la nota estava clar que era la segona vegada que, qui fos, actuava al poble, i que el motiu era «política local», segons el va qualificar el comissari, buscant probablement una definició el més innòcua possible.

—Posar en ridícul els estaments municipals amb la intenció de desprestigiar-los i generar una animadversió envers la seva gestió. Tinc entès que hi ha una plataforma contrària a la construcció d’un centre comercial —va insinuar el policia nacional fent-se el llest.

En Rodríguez, a qui la presència de la Policia Nacional no li feia ni gota de gràcia perquè era un cos amb qui mai no havia tingut bones relacions, va insistir amb vehemència a fer veure al comissari que en aquell poble no hi havia pugnes polítiques capaces d’arribar a aquell extrem, que allò era cosa d’uns brètols locals, això sí, i que la Guàrdia Urbana no trigaria en enxampar-los. En Barba va secundar-lo. Tampoc ell volia polis ficant el nas a les coses del poble. Els de la Pobla eren mals que no volien soroll, i menys que s’esbombessin.

—Permeti que li digui, comissari, que l’han informat malament. Hi va haver una plataforma que cívicament es va oposar al projecte del govern local. L’ajuntament va reconsiderar un seguit d’aspectes del projecte, es va negociar amb els diversos estaments que formaven aquesta plataforma, es va arribar a un acord amb tots i la plataforma es va dissoldre ja fa setmanes. S’equivoca si busca raons per aquí.

—Però pot haver-hi elements desequilibrats emocionalment que actuïn per compte propi.

—En aquest poble ens coneixem tots. Els qui van dirigir l’oposició al projecte me’ls trobo cada dia pel carrer o al forn. Ens saludem, paguen els impostos, compartim barra a l’hora del tallat al bar i ball a l’envelat de la festa major. No, comissari, no estic disposat a que sospiti dels ciutadans de la Pobla. Els conec a tots i cadascun molt millor que no vostè. I en sóc el seu primer responsable.

—Li puc garantir que la Policia Local descarta una autoria del tipus que apunta. Per la informació de què disposem no hi ha cap persona de les que va estar vinculada a la Plataforma Contra el Centre Comercial que tingui un perfil agressiu d’aquesta mena —va mentir el sergent amb quatre frases tretes de les sèries policíaques americanes que es baixava d’Internet.

En Jaume Barba i en Justo Rodríguez es van comportar com els vells aliats que havien estat durant els anys en què els interessos d’ambdós coincidien. Aquella ferma pinça conjunta, la ràpida pèrdua d’interès dels mitjans de comunicació quan es va saber que el presumpte atemptat terrorista s’havia convertit en una broma pesada, i l’absoluta falta de pistes, van desinflar el comissari de policia, que va acabar desapareixent de la Pobla per la gatera dels derrotats. Allà ells, a Barcelona l’esperava feina més lluïda.

* * *

En Tarsicio Tascón no es va assabentar de la bomba contra l’alcalde fins que va sortir de ca la Kati i va mirar el Twitter. Era el mateix Barba qui ho explicava, bon senyal, però tot allò pudia a brut, a ell no l’enredaven. Havia rebut el sergent i ara l’alcalde. Ell era el següent, s’havia de posar en guàrdia. Sense pensar-s’ho un minut va trucar a en López, un vell falangista que dominava el circuit de matons de gimnàs i porters de discoteca, i li va demanar un guardaespatlles; que es personés l’endemà a les nou del matí a casa seva. Va decidir anar-se’n directament a casa. Al pàrquing va mirar el cotxe per dalt i per baix abans de pujar-hi, i li va tremolar el pols quan va girar la clau, però no va passar res tret de posar-se en marxa el motor. Va conduir fins a la Pobla mirant pels tres retrovisors constantment. Tens, no va ni posar música. Abans d’entrar va inspeccionar el pati, l’eixida i el garatge; per sort, aquella nit la seva dona tampoc no hi era, havia sortit a sopar amb el seu amant. Va entrar a casa, va comprovar l’alarma i va engegar la tele sense importar-li el que hi feien. Mala nit, aquella, per dormir, estava fet un sac de nervis.

Hauria d’haver comprat aquella Star de 7,6 mil·límetres que li van oferir en ser escollit regidor.

A primera hora del matí, una mena d’orangutan amb cent quilos de múscul i dos mil·ligrams de cervell es va presentar a casa seva; es deia Samuel. Li va demanar que patrullés per la casa mentre ell despatxava uns quants temes. El primer va ser trucar a en Barba per interessar-se per la seva salut i alguna cosa més.

—Qui creus que pot ser?

—No ho sé, tu ets l’únic que no ha rebut.

Estàs insinuant que és cosa meva? Puc rebre en qualsevol moment.

—No t’estic acusant —va mentir—. Vull dir que, quan t’amenacin o et facin una broma pesada com a mi, podrem descartar que el nostre, diguem-ne, assumpte hi tingui res a veure.

—I quan això passi, que passarà? De qui sospitaràs?

—De qualsevol, aquest poble està ple de gent que li falta un bull, i n’hi ha massa que em volen mal.

—A tu i a en Rodríguez.

—Ha estat un col·laborador exemplar durant molts anys.

—Vols dir que ja no ho és, ara?

—Bé, tenim diferències, prou que ho saps. Tu també ets part del problema o de la solució.

—Hauríem de trobar-nos i resoldre-les. Ens queda poc temps abans de la presentació del projecte.

—És senzill. Hi ha dos plans, A i B. Si triem l’A, hem de decidir quin és el seu tant per cent.

—El B és massa temptador, oblidem-lo i quedem-nos amb l’A. Al Medas a les quatre.

Un cop va haver penjat, va obrir el correu. En tenia un provinent de la delegació comarcal del partit. Què cony volien aquells pesats? Quan va fer el doble clic, poc es pensava en Tarsicio Tascón que el que menys li importaria aquella tarda seria acordar un percentatge.

Era un vídeo Full-HD d’uns quinze minuts. Suficients per veure’l perfectament a ell amb lligues, mitges, combinació i amb un generós fal·lus de làtex que li entrava i sortia del cul empès amb gràcia per la Kati. També se’l veia llepant-lo i altres juguesques d’aquesta índole que causarien furor al poble. El remitent, anònim, és clar, li anunciava que estava penjat en una xarxa de vídeos porno i que el link havia estat remès a unes mil cinc-centes persones de la Pobla, del seu i d’altres partits, família, televisions i un llarg etcètera que ja no es va molestar en llegir. Llavors es va adonar que, tot i que el login era el del seu partit, el correu era un gmail, evidentment, fet anònimament per l’ocasió i des d’algun ciber, segur. Ell també havia rebut, no hi havia cap dubte.

Després de prendre’s dos ibuprofens de cop, es va cagar amb la mare que va parir aquella puta amb ínfules. Li va trucar, però, és clar, no li va respondre. També va pensar en enviar-li la bèstia aquella que tenia per protector, però va preferir calmar-se, servir-se una beguda i pensar en què consistiria el plat fred de la venjança.

I també va decidir que no es posava al telèfon, truqués qui truqués. Encara que s’ensorrés l’ajuntament. Tant de bo.