9

Quan em vaig despertar, tenia la boca eixuta, el cap espès, gana i una nota del Toni Foses a recepció. Vaig procedir per ordre d’importància. Després d’una dutxa, d’un litre d’aigua de Vichy i d’un entrepà de botifarra, l’únic que em podien fer al bar de la fonda a quarts de cinc de la tarda, («La botifarra és feta d’una botiga del poble», em va dir la cambrera), vaig treure la nota del manyà de la butxaca i la vaig llegir amb un cafè al davant, que no havia estat torrat al poble, però que era tan bo com l’embotit. Li vaig fer aquesta broma a la cambrera, però no la va entendre.

—«Avui, 20 hores, assemblea Plataforma Contra el Centre Comercial. Museu municipal. T’hi esperem».

No tenia res a l’agenda per a aquella hora i, a més, havia de justificar el quedar-me a dormir a la Pobla de Dalt. A l’Hernández li agafaria un síncope si sabia que havia dilapidat la fortuna dels Saltor en whiskies. Vaig enviar-li un correu per tranquil·litzar-lo i vaig anar a fer una volta. El poble estava tranquil. Era l’hora que els pares portaven els nens al parc i els amos treien a pixar el gos. Uns i altres es trobaven amb coneguts que feien la mateixa tasca, passejar fills o cans, i això els sociabilitzava a tots. Els propietaris d’animals parlaven de collarets antipuces i del darrer model de pinso perquè la bèstia tingués el pèl més llustrós, i els de canalla xerraven del pediatra, les farinetes i la guarderia. Després, uns i altres quedaven per trobar-se a sopar dissabte i donaven records a la família. La Pobla de Dalt era un poble amable i res ni ningú no alterava la convivència. I la política era cosa del senyor alcalde, que per això el votaven cada quatre anys.

A la carretera de la platja, entre edificis tancats, altres d’abandonats a mig fer, jardins públics convertits en una selva i tot presidit pel macrocomplex del que havia de ser l’ajuntament del futur per al poble del futur, tal i com encara es podia llegir al rètol d’autopropaganda municipal, però que s’havia quedat en un munt de ferros rovellats, maons escrostonats i grues penjades del cel, vagaven grups d’homes sense rumb, feina ni futur. Algun empenyia un carretó de supermercat amb una vella tele amb la caixa trencada o un quadre de bicicleta rovellat. Aquests eren els aristòcrates de la ferralla. La resta, la majoria, com a màxim portaven a les mans una fusta corcada o un cossi de plàstic foradat. En Barba es podia estalviar els contenidors d’escombraries en aquella zona, estaven buits.

Vaig pensar en aquell parell de nois desapareguts mentre feien el mateix, potser, fins i tot, havien estat buscant deixalles per allà. Vaig acostar el cotxe a la voravia amb la idea de preguntar a algú no sabia ben bé què.

Tot va ser obrir la porta, i la mitja dotzena de negres i magribins que rodaven pel que havia estat pensat com una plaça i que havia acabat essent un femer, van fer-se fonedissos. I jo vinga cridar que només els volia fer una pregunta. Com podia ser tan il·lús? Canvi d’estratègia. Vaig seure en un banc amb la meitat de llistons trencats i em vaig posar a llegir una novel·la d’un dels guionistes de The Wire que feia mesos que portava al cotxe. Per aquella mena de maniobres calia ser pacient encara que després em fes mal el cul.

Vint minuts després ja n’hi havia un que rondava a prop. Jo, mut i concentrat en la lectura. Cinc minuts més i cap dels dos que no badava boca. Tres més i per fi va parlar.

—Tu saps hora?

—Sis trenta —esquematitzant.

—Tu vius aquí?

—En aquest poble, o en aquest banc?

—En poble.

—No, estic aquí de visita. Però si vols saber alguna cosa, potser et puc respondre.

—Però tu no d’aquí.

—Però conec el poble i alguna gent.

Al fons de la plaça havien aparegut dos drapaires més empenyent un carretó d’anar a comprar. Difícil saber quin dels tres era més negre.

—Nosaltres bona gent. Només agafem coses que tu no vols i llences.

—Ja ho sé. No sóc pas un poli.

—Policia d’aquí no vol que agafem coses del contenidor. Persegueix i empresona.

—Que la policia municipal de la Pobla us deté per agafar trastos del contenidor? Això és l’hòstia.

—No hòsties, policia treu pistoles i nosaltres rendir-nos i anar dòcils al calabós.

—Vosaltres coneixeu el Mulatu i el Mohamed, de Vila Esperança, al Poblenou, Barcelona? Van sortir a recollir ferros per Masdenvell o per la Pobla i no han tornat. Els seus amics els busquen i estan molt preocupats.

—Jo no conec Mulatu, i els meus cosins tampoc —va dir assenyalant els altres dos, que, amb recança, s’anaven acostant.

—A vosaltres us ha perseguit i us ha detingut la policia d’aquí?

—A mi dos cops, a ells un. Prenen les nostres coses i tanquen una nit a presó. Ni menjar ni beure. Al matí molt aviat ens fan marxar i amenacen amb matar si tornem per aquí. Mala gent.

—Als venedors de la platja sí que els peguen —va deixar anar de sobte un dels cosins—. Jo venia bosses Loewe, molt boniques, al passeig marítim. Policia va envoltar com en guerra, i va atacar amb porres que feien mal. Alguns van llançar a l’aigua sense saber nadar i quasi s’ofeguen, altres vam córrer molt fins la nit, espantats, i ho vam perdre tot, i ja no poder vendre, i haver de viure de ferros i fustes.

No s’estaven amb contemplacions en aquell poble. Llàstima que no actuessin amb el mateix rigor en matèria urbanística.

A la plaça silvestre i voltants, tothom ja sabia llavors que jo no era poli. Els veia sortint a poc a poc dels seus amagatalls amb bosses, sacs i carretons i reiniciar la feina carretera avall, en direcció a la platja, o pels carrers interiors d’aquell barri fantasma.

* * *

Uns minuts abans de les vuit, força gent s’agombolava davant del museu municipal de la Pobla de Dalt, però les portes estaven tancades i els dos policies que les custodiaven no feien cara d’estar disposats a obrir-les.

—L’ajuntament ha denegat el permís per utilitzar la sala polivalent del museu.

Era ràdio manyà informant puntualment. Motius de seguretat, al·legaven. Per assegurar certs interessos particulars, vaig donar per descomptat què volien dir. La reunió es traslladava a la plaça de Baix a dos quarts de nou. Romiatge carrer avall. En Foses m’hi acompanyava, és clar. Quan els primers veïns van arribar a la plaça, ja hi havia els dos cotxes patrulla de la Urbana, un a cada extrem del recinte.

—Ara passen llista de tothom qui participa a l’assemblea —em deia en Foses—. Per les represàlies.

Me’l vaig creure. Hi havia prou motius per dir-ho; allò semblava Tiananmen l’any 1989. Només esperava que no acabés igual. La portaveu de la Plataforma Contra el Centre Comercial (PCCC, en deien) es deia Llúcia Prats: cinquantina molsuda, mitja cabellera color pastanaga bullida, ulleres de pasta blanques, texans, samarreta, bossa Eastpack on duia des de llibretes, bolis i el mòbil fins a una poma, i una empenta de líder model 15-M inqüestionable. Era infermera a l’hospital comarcal. Per aquesta banda estàvem tranquils, doncs.

La resta del comitè la formaven el president dels botiguers (el del fill conductor de dúmper no, un altre), un jove histriònic de Pobletans per la Independència i una pintora decadent i hipertensa que es marejava a cada moviment. La portaveu va llegir un comunicat i va anunciar que, en una tauleta de càmping instal·lada al costat de la font, s’obriria en breu la recollida de signatures d’adhesió al document. I dit això es va apagar tot l’enllumenat públic de la plaça; també per seguretat, suposo.

Per sort, el megàfon anava amb piles i sonava; ara, era model mani sindicalista anys setanta, estrident fins a la victòria final.

—Veïnes i veïns. El govern municipal de la Pobla de Dalt pretén transformar un espai que havia de ser destinat a un geriàtric en un nou barri de pisos i una superfície comercial de dos mil cinc-cents metres quadrats. Aquesta nova agressió al nostre patrimoni ciutadà s’està fent d’esquena a la vila, i sobretot, contra els directament afectats botiguers i veïns propers, als quals no se’ls ha explicat res sobre aquest projecte.

La crisi ha causat estralls al nostre municipi. A la Pobla no calen ni més pisos ni més botigues, hi ha nombrosos edificis tancats i d’altres que s’han quedat a mig fer, essent l’exemple més vergonyós el que havia de ser l’ajuntament. És per això que sol·licitem de les autoritats superiors, Comissió d’Urbanisme i Departament de Territori, que paralitzi aquest nou projecte faraònic.

Aplaudiments. Curiosament no va dir res de la negativa de l’ajuntament a cedir la sala del museu per a l’assemblea. Més aplaudiments. Cap referència a la continuada política d’expansió urbanística, clientelisme, favoritisme ni res per l’estil, però tothom aplaudia amb autèntica vocació hooligan. Ja ho devien tenir bé.

—No saps el que ha costat pactar aquest text. Els botiguers no volien cap referència al tema del mercat, els veïns demanaven que no se’ls cités, uns altres van exigir cenyir-se al tema del centre comercial, sense cap referència a casos anteriors, i els independentistes exigien que es fes un judici sumaríssim a en Barba. Ni a l’ONU ho posen tan complicat.

Dit això, el manyà va insistir en presentar-me els membres de la plataforma. Evidentment, tots em van demanar, de fet la pintora decadent m’ho exigia a crits, que escrivís un article explicant la realitat de la Pobla. Allò que ells no s’atrevien a denunciar en públic, o no volien per no perdre algun privilegi, ho havia de dir jo a la brava; a més, doncs, ningú no tenia proves de res, ningú no havia vist mai cap document, ni cap d’ells no tenia cap sospita documentada. Estaven de broma. Em van donar una còpia del manifest, vaig desitjar-los sort i vaig tocar el dos d’allà.

El recepcionista de nit de la fonda em va indicar un lloc per sopar. No era a la platja, no tenia terrassa ni DJ, però era el lloc on anava la gent del poble, o sigui, tenia tots els números per ser un bon lloc. I jo tenia més gana que un gos. Sonso ben fregit, cloïsses a la marinera, espardenyes a la planxa i una ampolla de Bouquet d’A blanc em van posar de bon humor.

Amb la panxa plena, vaig fer un llarg passeig pels carrerons del barri antic de la Pobla. Tot i que havia viscut millors dies, no era un centre històric abandonat ni trinxat del tot. Hi havia alguns xalets amb teulades de pissarra i barbaritats similars, com a tot arreu, però també tenia racons que conservaven un cert aire rural que et traslladava a un imaginari de vida pagesa que ja estava perduda per sempre, però que segur que molta gent encara conservava en el record. No feia tants anys de la transformació dels pobles del litoral en suburbis residencials de major o menor categoria. Ara bé, no hi havia més cec que el que no hi volia veure, que deia l’àvia. I estava clar que a la Pobla, com a tants altres llocs, la majoria de la gent preferia girar la cara, mirar cap a una altra banda i, alguns, parar la mà. I tot el que havia quedat del poble eren aquests tres o quatre carrerons del centre, un grapat de cases de carrer arrupides a redós d’un turó encara amb pins, alguna finca amb tocs modernistes que resistia de miracle, probablement salvada per la crisi o per les desavinences entre els hereus, i un parell de masos en discutible estat de conservació, però autèntics. El balanç no donava per a més. Llàstima.

També hi havia un nombre considerable de gent porca que deixava que el gos es cagués al mig del carrer i no recollia la merda. Però a aquests la policia no els perseguia com als negres que recollien ferros i cartró dels contenidors.

Cansat de fer eslàlom entre tifes amb la tènue llum dels fanals esgrogueïts, vaig tornar a la fonda. Vaig agafar la novel·la i em vaig posar el Köln Concert a l’iPod. Necessitava una dosi de bellesa, recordar que l’ésser humà també pot fer coses bones. I em vaig adormir content.

* * *

—Ep, tu, el periodista!

Qui em cridava amb aquest to groller era la pintora hipertensa. Jo estava esmorzant plàcidament un croissant i un cafè a la terrassa de la fonda, un petit jardinet ombrívol per accedir al local des del carrer. Ella em cridava des de la vorera.

—Escolta, tu. Quan escriguis sobre tot això que passa a la Pobla, vés amb compte amb el que dius de la gent d’aquí. No et pensis que pots dir de nosaltres el que et doni la gana, com feu sempre els periodistes.

Obesitat, excés de sodi, tabaquisme, sedentarisme. Aquella dona ho tenia tot per patir una hipertensió sistòlica aguda. De jove havia estat considerada un valor de la pintura. Hernández Pijoan, Ràfols Casamada i, fins i tot, el mateix Tàpies havien lloat la seva obra. Però, en la maduresa creativa, es va estancar en una mena de postexpressionisme que no va saber evolucionar ni cap a l’abstracció ni cap al figurativisme, i es va anar esllanguint en una decadència trista que l’havia abocat a la categoria de glòria local. I tenia la necessitat de ficar el nas en totes les salses per sentir-se viva, per això no havia dubtat a fer-se de la Plataforma Contra el Centre Comercial.

Vaig acabar el tercer glop de cafè abans d’aixecar el cap. El cafè s’ha de prendre en tres glops, segons diuen els italians. I res no ha d’interrompre’ls tret dels propis pensaments. I els meus estaven lluny d’aquella cridanera.

—Miri, senyora, vagi a donar lliçons a una escola de dibuix. I a mi deixi’m tranquil que escriuré el que consideri oportú.

—Els periodistes sou tots uns arrogants i uns cretins que us penseu que ho sabeu tot.

I mentre deia això, va seguir caminant carrer enllà. Devia patir forts mals de cap, aquella dona, i els seus ronyons tampoc no s’ho devien passar gaire bé. Els crits van atraure la cambrera de l’hostal. Vaig aprofitar per demanar-li un altre cafè, un pel més curt que l’anterior, si podia ser.

—Veig que ja coneix l’Alícia Adell. A mi m’agraden molt els seus quadres.

Tot i el ridícul uniforme de minyona del segle XIX que li feien portar, jo la trobava més interessant a ella, vet-ho aquí.

—No s’enfadi amb ella. Potser està una mica guillada, però és bona dona. Els artistes, ja se sap com són la majoria.

—No ho sé com són. Ser artistes els dóna dret a anar escridassant la gent pel carrer?

—No, és clar. Però pensi que aquesta senyora era una gran pintora, de jove, i els crítics i els periodistes la van ensorrar, segons diuen. Crec que encara no ho ha paït, perquè té un caràcter…

—Ara entenc aquest odi visceral. Doncs, sap què li dic?: que els pintors saben pintar, però de fer diaris ningú no en sap tant com els periodistes. L’hi puc assegurar.

—Això també és cert.

I dedicant-me un harmoniós balanceig dels darreres, va girar cua en direcció a la cafetera.