27

Per ser un diumenge, a la comissaria dels Mossos de Masdenvell hi havia una activitat frenètica. A més de l’habitual rastellera de conductors beguts de tots els caps de setmana, a mig matí s’hi havia personat un individu visiblement nerviós que volia presentar una denúncia per assassinat. Es va identificar i, al·ludint a la seva feina i a la gravetat dels fets que volia posar en coneixement de la policia, va demanar de parlar amb l’inspector. Però aquest feia festa, aquell dia, i va accedir a parlar amb el sotsinspector Morales. A quarts d’una va arribar l’inspector Buscató, maleint els ossos a algú que, havent-hi cinc dies laborals a la setmana, venia, precisament el diumenge que lliurava, a denunciar un crim succeït feia dos mesos. Al cap d’una hora va arribar l’intendent García, de la Regió Policial Metropolitana Nord, si fa no fa amb el mateix cabreig. Per tot plegat, l’agent en pràctiques Bonet va pensar que se n’havia muntat una de bona, i de tot plegat va deduir que l’anhelada placidesa del diumenge, que solia concedir una estona per veure el partit del Barça, se n’havia anat a passeig, per no dir a prendre pel sac.

Cap a les quatre van sortir tres cotxes de la comissaria. En un hi anava el sotsinspector, al segon agents de la unitat d’investigació, un dels quals també havia estat requerit amb urgència, i al tercer una patrulla de seguretat ciutadana amb un Nissan atrotinat que perdia oli a cada cantonada. Els tres vehicles van fer cap a la Pobla a tota llet i amb les sirenes i els llums en marxa.

A la rotonda d’entrada al poble es van creuar amb la patrulla de la Policia Local que començava a muntar un control. En veure passar els cotxes tan rabents, l’agent Pinto va donar per descomptat que n’havia passat alguna de molt grossa.

—Pringaran tot el diumenge, aquests; que es fotin, per anar de guais.

A la següent rotonda van girar a l’esquerra, cap al barri de Santa Clara. Van aturar-se davant de l’edifici número 61 del carrer d’Enric Granados. La patrulla va controlar el moviment dels veïns de l’escala, i la resta va pujar fins al quart primera i va picar al timbre. Els va obrir una dona que es va identificar com a Dolores Álvarez, de quaranta-cinc anys i natural d’Amposta. Casada amb José Antonio i mare de dos fills: Alan, de catorze anys, i Jenifer, de dotze.

—El meu marit està treballant i no puc contactar-hi. Què passa?

—Res, senyora, hem de parlar amb ell.

Van tornar a pujar als cotxes i el van anar a buscar a la feina, que era el que volia evitar l’inspector; prou mal rotllos hi havia ja com per anar muntant numerets a casa dels altres. No ho va dir amb aquestes paraules a l’intendent, però ho pensava.

Un cop al lloc, hi va entrar el sotsinspector Morales tot sol.

* * *

A la bústia general del diari es va rebre un correu adreçat personalment a Pere Palau; jo. La secretària de redacció me’l va derivar i, tot i que va jurar no haver-lo llegit perquè això eren coses personals, em preguntava, burleta, si ara em dedicava a jugar a lladres i policies. No li vaig respondre que era una tafanera per evitar mals majors. Però sí, el correu era digne d’una novel·la d’en Petros Márkaris.

Vaig tancar el correu per evitar mirades indiscretes, que el diari n’anava ple, i vaig pensar en aquella insòlita situació. Podia ser que la tal Sandra fos una exanalista de la CIA que em volgués vendre informació secreta sobre l’espionatge americà a la Pobla de Dalt. Podia tractar-se d’un albanokosovar que només pretengués fer-me alguna mena de xantatge a mi o al diari. També podia ser un lladregot que només buscava un lloc discret per fotre’m la cartera, no seria el primer cas. Però també podia tractar-se d’una bellíssima Sandra que, realment, disposés d’informació sobre els tripijocs de la gentussa d’aquell poble. Vaig descartar un episodi d’intent de seducció per part d’ella per motius evidents.

O podia ser un bromista, o una càmera oculta d’algun programa de riure fàcil adreçat a una audiència de curts de gambals. O, o, o… Vaig anar a explicar-l’hi a l’Hernández. No em feia gota de gràcia perquè sabria el que em diria, però abans de donar un pas, encara que fos cap al precipici, ell n’havia d’estar al cas.

—T’has begut l’enteniment o què, Palau? Tu creus que és fiable una font anònima que escriu un correu dient que té proves de tota una trama de corrupció que podria paralitzar un projecte urbanístic multimilionari que, fins i tot, ha rebut felicitacions del govern?

—Felicitacions?

—Sí, l’altre dia, a la compareixença de després del consell, el portaveu va felicitar els promotors del complex comercial i l’ajuntament per promoure una iniciativa tan lloable en aquests moments de crisi i que, a més, crearà dos-cents no sé quants llocs de treball. Si almenys llegissis el teu diari sabries aquestes coses.

Em va fascinar que El Dia, un diari que presumia de ser d’ordre, publiqués aquestes ximpleries de propaganda barata. Tot i que, havia de reconèixer-ho, no llegia mai ni les cròniques polítiques, ni els articulistes estrella; tots plegats destil·laven tal fastigosa condescendència amb el poder que, només els titulars, ja em feien venir mareig. O sigui que vaig reconèixer la meva ignorància respecte de temes tan vitals per al futur del país, i vaig tornar a la meva taula a intentar decidir què coi feia amb la tal Sandra.

* * *

No portaven ni una hora amb el control instal·lat (això sí, ja havien denunciat dos ciclomotors per portar el tub d’escapament trucat i un altre per anar sense retrovisor, gent desconeguda, tot plegat), quan els van avisar per la ràdio que desmuntessin i tornessin a la caserna. En Pinto es va cagar en tot, però en Cases ho va agrair; amb sort podria escoltar una mica el futbol.

—Aquests cabrons aparquen on els surt de la polla —va dir en Pinto al seu col·lega en veure dos cotxes de Mossos damunt la vorera de la plaça. Si ho fem nosaltres ens esbronquen.

—Aquella vegada tenien raó. No anàvem de servei. Ens havíem aturat al forn a comprar berenar i no deixàvem passar la gent per la vorera —li va respondre l’altre.

—Que et follin.

—Ta mare.

En Pinto va entrar primer a la caserna disposat a seguir la bronca amb en Cases, un catalanet de merda, segons opinava, a la petita sala de descans que tenien els agents al fons del local, però no hi va ser a temps.

—José Antonio Pinto? —va preguntar-li un sotsinspector dels Mossos.

—Sí, què passa?

—Ens hauria d’acompanyar a comissaria.

—Sí, home. I què més. Estic de guàrdia, avui, que no ho veuen?

—Acompanyi’m sense oposar resistència i evitem un espectacle que danyi la imatge de la Policia Local.

En Pinto es va mirar el sergent Rodríguez, que s’havia plantat al davant. Aquest li va fer que anés passant cap al cotxe dels Mossos amb un moviment de cap resignat. Ell el va seguir. Cadascú va pujar en un cotxe diferent i, ja sense sirenes ni llums, van enfilar cap a la comissaria.

Quan l’alcalde va rebre la trucada de l’inspector Buscató explicant-li que un agent de la Urbana havia estat detingut acusat de doble assassinat i que el sergent també ho estava per complicitat, el somriure pel segon gol de Leo Messi se li va quedar glaçat al rostre, com un ninot.

* * *

Vaig quedar amb la tal Sandra a les cinc de la tarda i en un lloc ben cèntric i ple de gent com era la terrassa del Zurich, per evitar sorpreses. Em va dir que d’acord, i que ja em coneixia, o sigui que vaig poder evitar el ridícul d’identificar-me amb un clavell blanc o una boina amb piu. Vaig arribar un quart d’hora abans, els de poble ja ho fem això d’arribar abans d’hora, com a mínim els de la meva època. Vaig demanar un cafè i una aigua amb gas, el meu combinat idoni per l’hora, i vaig jugar a imaginar-me quina de les noies que passaven per la vorera anant cap al Triangle o els ferrocates podia ser. Descartades les guiris vestides com un espantaocells, en quedaven poques. Però, com que no hi ha res més inútil que les il·lusions, la Sandra va resultar ser un tio. Jove i educat, però un home.

—Palau? Sóc Josep Camps, àlies Sandra —va dir-me somrient mentre m’allargava la mà—. Perdona que m’hagi fet passar per una dona, però ho feia per protegir-me, per si de cas. Internet és una selva plena de bojos. No és el primer cop que ho faig.

—Existeix la tal Sandra? —vaig preguntar-li encuriosit i potser amb el darrer alè d’esperança.

—No. No conec cap Sandra, però la meva xicota es diu Sara, i vaig triar el nom per la similitud.

Vaig suposar-me com de guapa devia ser la tal Sara i el vaig envejar. I no sanament, per cert.

Em va parlar del que jo ja sabia per l’Anselm Carreras, però amb menys fidelitat i exactitud, és clar. Bé, allò li conferia una certa confiança. Sabia del pagament de comissions que en Barba i en Tascón s’havien de repartir, coneixia algunes trifulgues més del cèlebre duo i, allà hi havia la novetat, em va explicar que el sergent de la Policia Local també participava en el repartiment d’aquelles comissions.

—Bé, per ser més exactes, en Rodríguez els exigeix una part per a ell.

—Per què?

—Els fa xantatge. Pensa que el sergent té molta informació, i gràcies a això s’ha fet fort i temut tots aquests anys. Dedica part de la seva feina a recollir informació sobre l’alcalde i els principals regidors. La resta de les hores de feina les dedica a la seva empresa de seguretat. O sigui, a la Policia Local no hi dedica ni deu minuts al dia; així va el servei.

—I com ho saps tu, tot això de la policia?

—Hi vaig treballar uns mesos. Vaig fer un curs a l’escola de policia i em van contractar a la Pobla, la meva xicota és d’allà. Quan portava dues setmanes em van destinar a un control nocturn a la carretera de la platja. L’objectiu era detenir un Audi negre perquè, segons informacions que tenia el sergent, qui el conduïa no tenia saldo de punts al carnet.

—Hòstia, sé de què em parles.

—Ja m’ho suposo; se’n va parlar d’allò. El conductor era en Tarsicio Tascón i el vaig detenir jo. Una setmana després em van despatxar.

—Tens una feina millor?

—No en tinc cap.

Llavors, ara busques venjança?

—De la venjança no en menjaré. A més, ja no vull ser policia, m’han desinflat tants tripijocs i embolics com hi ha a tots els cossos. No hi ha un pam de net. El que pretenc és desemmascarar aquesta colla de la Pobla i contribuir a que es faci justícia. Tinc un vídeo on se’ls veu als tres dinant. En Rodríguez els exigeix una tercera part de la comissió que cobraran de la constructora del centre comercial. Tu mateix.

Mai no he confiat en qui anuncia als quatre vents del món que actua per altruisme, però l’elemental curiositat professional i les ganes que tenia de demostrar-li a en Carreras que es podia trobar una prova, m’empenyien molt fort. Ara, si el tal Camps em demanava pasta em faria un fart de riure i, a tot estirar, el convidaria a la cervesa que s’estava prenent. Que volgués venjar-se era humà i, fins a cert punt, comprensible; però que intentés aixecar-me la camisa ja hi havia massa gent al món que ho feia.

—Té, comprova-ho tu mateix.

Va treure un iPad i uns auriculars i m’ho va passar. Tot i que no se sentia amb gaire claredat, la cosa estava més que clara, claríssima.

* * *

En una sala buida i freda com una morgue i separats només per una taula de contraplacat prim amb una ampolla d’aigua al damunt, l’intendent García va tenir una llarga conversa amb en Gómez. Després, el policia local va firmar una declaració completíssima on explicava tot el que sabia i se’n va anar cap a casa sortint per la porta lateral de la comissaria.

El citarien com a imputat, això segur; potser, fins i tot, seria encausat i jutjat, però ell no havia mort ningú. Es buscaria un bon advocat, tenia estalvis. I si el condemnaven, doncs ja es veuria; confiava en la justícia.

Per primera vegada en mesos, l’agent de la Policia Local de la Pobla de Dalt Evaristo Gómez Ruíz va dormir aquella nit d’una tirada.