28

M’agrada llevar-me amb el dia. Faig una cafetera grossa i m’assec a la terrassa com qui s’aferra a l’ampolla de whisky per oblidar, només que jo ho faig per recordar. Els cabells esbullats, la mirada enterbolida i la ment que es va desvetllant a cada glop amarg i fumejant, m’ajuden a enfilar alguna idea i a fer-me preguntes d’impossible resposta del tipus: és això el que vull fer la resta de la vida? És una forma de despertar-se com una altra.

Ara que ja fa algunes setmanes que ha acabat tot, penso en la història de la Pobla i crec que té raó el vell Murgades de dir-li la Pobla del Mal. Li hauria de trucar per dir-l’hi, però no ho faré. M’estirarà la llengua i després em dirà que sóc un cagat si no explico tot el que sé. M’esbroncarà amb raó, i no estic gens d’humor per aguantar-ho.

Al final tot ha acabat com solen acabar aquestes coses, en un no res. El vídeo que en Josep Camps em va passar no era la prova irrefutable que volia l’Hernández. És clar que s’hi veia als tres homes discutint sobre unes quantitats de diners, i en algun moment s’entenia que la pasta provenia de comissions, però va decidir que amb allò no n’hi havia prou per demostrar documentalment ni una petita part del que jo sabia, i va decidir arxivar-ho. Els testimonis de gent com l’antic manyà, en Toni Foses, el relat dels episodis que havia conegut personalment com l’atropellament de l’Anselm Carreras i l’assemblea de la Plataforma Contra el Centre Comercial, o les entrevistes amb uns i altres, no servien per a res. La història m’havia fugit dels dits com l’aigua del mar quan obres les mans; però el regust que deixava a la pell no era salat, era amarg i aspre. Això el vell Murgades no ho hauria tolerat, i jo sí.

La detenció de l’assassí, presumpte, ep, dels dos xicots negres, va ser carn de les pàgines de mala vida un parell de dies, més perquè n’havíem parlat molt i havíem afavorit la campanya per repatriar els seus cossos, que no pas perquè interessessin realment a la direcció del diari. No tenia el mateix crèdit un pinxo de discoteca que un amb uniforme. De manera que, un cop explicat el cas i destituït fulminantment el cap de la Guàrdia Urbana, els mitjans de comunicació han deixat de mirar cap a la Pobla.

I amb el camí lliure i aplanat, en Barba i en Tascón han decidit fixar les bases per al seu futur en comú i posar-les per escrit. I no se n’han estat d’esbombar-les a la premsa. «La política fa neteja», han titulat innocentment, o no, alguns mitjans. Ràpidament, els màxims dirigents d’un i altre partit han posat el nou model d’entesa de la Pobla com a exemple del que podria ser una col·laboració estable a nivell nacional entre ells. Els tertulians de les ràdios, tan necessitats sempre d’alguna cosa a dir, han acollit amb entusiasme el gir vers el pacte que permetria treure el país de l’atzucac, i la televisió ha emès un reportatge sobre com una nova voluntat política redreçarà la deriva catastròfica i ruïnosa d’un municipi de la costa. El que no queda del tot clar és com es pot extrapolar a tot el territori, igualment ruïnós o més; com si la política fos una joint venture.

Pel que em va dir en Toni Foses la darrera vegada que vaig parlar amb ell, en Barba va aconseguir que l’Ajuntament de Barcelona readmetés per via urgent en Rodríguez i així apagar el merder. S’ha sabut que van ser ell i en Pinto els qui van orquestrar el vídeo contra en Tascón i el petard sota el seu cotxe, i ha decidit que no s’hi querellarà, però no el perdonarà mai per anys que visqui. Li han trobat un carreguet burocràtic a Sala de Comandament, i l’home ha tancat Essential Security, ha posat a la venda la casa i ha marxat de la Pobla amb la família i el gos. Està imputat en la mort dels dos negres, però ningú no dubta que hi ha un acord de sota mà per evitar més escàndols als cossos policials i que en sortirà net. Ara, el dia que va anar a recollir les seves coses a la caserna de la Policia Local, si no arriba a ser per l’alcalde, en Tascón el mata a cops de puny.

El dia s’ha llevat del tot, i amb prou feines quatre nuvolets enlleganyen el sol. Potser també li aniria bé una tassa de cafè. Pel que fa a mi, si he de continuar pensant en tot el que m’ha trasbalsat les darreres setmanes, i sembla que aquest matí ho vull fer, necessito una segona cafetera. La botiga de comerç just del barri m’agrairà l’augment del consum.

Pel que sé, en Barba i el seu soci han firmat un document on es comprometen a seguir col·laborant en el govern municipal sempre i quan el resultat a les municipals els ho permeti. Tal i com es veia a venir, aquí, el punyeter d’en Foses la va clavar, l’alcalde ajorna una legislatura la retirada, però es compromet a votar en Tascón si aquest treu més regidors. Ja ho veurem, no és tan fàcil fer fora un gat vell. Els vicis s’enquisten com un tumor, i el poder n’és un.

També han pactat un programa de govern que inclou la renovació total de la Guàrdia Urbana, la urbanització de l’entorn del futur centre comercial amb dos projectes urbanístics d’envergadura, que inclouran cent dotze cases un, i trenta pisos lliures i dotze de protecció oficial l’altre, i la venda de tota l’àrea del que havia de ser el nou ajuntament a un grup inversor que hi vol fer un casino, un hotel i un auditori. Això és el que segella realment el pacte Barba-Tascón, i que no em vinguin amb gaites d’acords polítics per treure la Pobla del forat on ells mateixos l’han ficada. Si El Dia i la resta de premsa oficialista s’ho vol creure, allà ells. La gent amb un mínim de sentit comú no es creu que no parin la mà. I no els en calen proves. El problema és saber si encara hi ha sentit comú a la nostra societat. Poc, segur.

Em diu la Llúcia Prats que feia temps que no hi havia tanta pau social al poble. Ja m’estranya que, en un lloc tan gregari com aquell, des del Corpus de Sang no hi hagi hagut mai més un conflicte seriós, tret del cas del centre comercial, però si ella ho diu li faré cas. Hem quedat per sopar un parell de vegades. Amb l’excusa d’un trencament traumàtic i un canvi de feina al Clínic, s’ha traslladat a viure Barcelona, no gaire lluny del meu apartament. La cinquantina ha canviat els jeans i les samarretes per vestits i bruses SET, o Oriol London, i la vella Eastpak per l’Adidas oficial del Sónar. I a dins hi porta un iPhone; però continua tenint-ho tot a lloc, ho sé amb coneixement de causa. La primera nit va anar d’un pèl, i la segona vam anar d’urgències de tan cremats com anàvem. Coses, ves.

La seva amiga Alícia Adell s’ha tancat a crear el que, assegura, serà la seva gran obra mestra de maduresa: el mural per al vestíbul de la futura biblioteca, de la qual encara no s’ha ni posat la primera pedra, per cert. La Llúcia també creu que l’Alícia és una pintora decadent, mediocre i hipervanitosa, a qui li va passar el tren del temps pel damunt fa vint anys, però l’alcalde no para de lloar-la en públic, i es veu que fins i tot li ha comprat un quadre per casa. Si es posa de moda entre el pijerio estiuejant, qualsevol dia la tindrem al MNAC, secció vintage.

Els botiguers han firmat un acord de col·laboració amb l’ajuntament per muntar cada any dues fires comercials; una per Nadal i la nit de botigues obertes a l’estiu. I tota la instal·lació la paga el municipi; com canvien els temps. L’Associació de Veïns, per contra, gairebé ha desaparegut. M’ho explica amb un nus a la gola tot fent un cigarret al llit. La seva dimissió, la nit de la famosa assemblea on es va decidir no presentar al·legacions al centre comercial, va provocar un debat encès entre els partidaris de mantenir l’oposició a la política d’en Barba i els qui proposaven un pacte per consensuar els projectes pendents. «En el fons, allò volia dir ajupir el cap i claudicar, com sempre», em diu. Hi va haver dues assemblees posteriors molt mogudes, amb bronques, insults, cridòria, i, al final, la junta que havia entrat feia un mes va dimitir en bloc i ningú no s’ha volgut fer càrrec encara de l’associació.

I aquesta ha estat la darrera notícia que he tingut d’ella. Després d’aquella nit li he trucat un parell de vegades i no m’ha respost ni m’ha tornat la trucada ni res. Ja ho diuen que repetir companyia al llit és com menjar un plat reescalfat; potser és més sibarita del que vaig pensar.

Recullo tassa i cafetera. M’he entretingut més del compte donant voltes a la peculiar idiosincràsia de la gent d’aquell lloc. El sol escalfa amb la complaença de les tardors agradables d’aquesta part de món, i jo tinc un dia mogut. He de portar la Vespa al mecànic, després vaig a l’aeroport a recollir l’Àxel i la Vane, que tornen del seu viatge de nuvis sense casori a la Riviera Maya i, per rematar-ho, l’Hernández m’ha citat a dinar al restaurant del Fermí Puig. Estic francament intrigat amb aquesta invitació per tres motius: primer, perquè m’ha dit que no vol que ningú del diari ens vegi, ni molt menys ens pugui escoltar; segon, perquè mai a la vida m’ha convidat ni a un cafè, fet que denota el caràcter altament transcendent de la cita; i tercer, perquè està clar que no hem quedat per dir-me que estic acomiadat. Per una cosa així ningú no es gasta ni un cèntim, i ell menys.

El mecànic m’ha donat una bona notícia, que ja tocava. Diu que la moto encara no està pel desguàs. Tal i com estan les coses, més em val. Ara, també em diu que vagi pensant en cedir-la al Museu de la Ciència i la Tècnica. Jura que m’ho agrairan infinitament i me’n donaran el mateix que un comprador particular: ni un ral.

A l’aeroport em trobo amb un que va estudiar amb mi a la facultat. Treballa a la tele, i se’n va a fer un reportatge al Nepal. Em pregunta si encara faig de periodista, i com que, orgullós, li dic que sóc reporter d’El Dia, em diu que el perdoni, però que fa anys que no llegeix la premsa de paper. Abans, quan buscava feina, sí. Però des que treballa a la tele no té temps per a res que no passi a Internet. Li desitjo un bon i profitós viatge, ja que el paguen els meus impostos, i no entén la broma. S’ha mosquejat, un enterrament menys al que hauré d’anar, que diu un amic.

Per fi surten els meus amics, els autèntics, els qui no es molesten si els dic que el seu viatge també l’han pagat amb els meus impostos. Estan moreníssims, i estarien guapíssims si no portessin sengles lamentables barrets de mexicà. Però és el seu viatge, no el meu, i s’ho han passat de conya i estan més enamorats que mai. No demanen més. És plaent conèixer algú que està content amb la vida. Fa setmanes que els únics que conec que estan encantats són una colla de xoriços de la més baixa estopa.

Parlen atropelladament del viatge, de les platges, dels hotels, del menjar, de les festes i del món magnífic que hi ha allà a fora. M’han portat una ampolla de tequila, estic emocionat de veres. Veuen les coses d’una manera diferent, fan projectes conjunts, tenen il·lusions. Estan nous. Em comprometo mentalment a fer-los costat, si una sessió solitària de tequila no m’esborra de cop la memòria.

Els deixo al barri. Els col·legues els esperen, s’abracen, xoquen de mans; coses que fa la gent normal que està contenta de retrobar-se. A l’aeroport, jo m’he retrobat amb un paio a qui feia vint-i-cinc anys que no veia i gairebé ens hem dit el nom del porc. Deu ser el toc diferencial que tenim la gent d’aquest ofici, el que ens separa de la resta. El vòmit de tanta realitat ens ennuega i ens fa esquerps amb la resta del món.

* * *

Al carrer de Balmes tocant a la Diagonal, el restaurant d’en Fermí Puig és un espai de modernitat clàssica, com la seva cuina. Cap estridència a la sala, i als plats un diàleg constant entre l’avui i l’ahir amb l’inconfusible segell de la tradició familiar que, en la meva memòria, es remunta a les llaunes de rovellons Tres Pins, de Conserves Puig, que comprava la mare al colmado. L’educació sentimental de fa dies.

Tots dos som puntuals i anem al gra. Em proposa el dinar a preu fet. Triem carpaccio de magret d’ànec a l’alfàbrega i canelons d’albergínia de primer, i després jo em decanto pel lluç de palangre fet al forn i ell vol els canelons que jo demano per començar. Ho rematem amb dos sorbets de mojito. El Drac Màgic del 2009, un atractiu Costers de Segre, alleugereix la llengua.

—No vull que aquesta conversa transcendeixi, però et vull comentar algunes coses sobre el tema de la Pobla de Dalt que, crec, has de conèixer. Perquè sàpigues on trepitges, més que res. Ara, tu ni mu. D’acord?

—Seré mut.

—D’entrada, si t’he de ser sincer, crec que tot el que em vas explicar de les comissions i la forma de blanquejar-les és absolutament cert.

Faig un profund glop de vi. Espero que el perfum de fruita fresca i fusta que m’omple el paladar em faci despertar. Però no estic dormint, o sigui que en faig un altre. I llàstima que ja no en queda. Ell segueix.

—Fa temps que sospito que aquesta gent utilitza fórmules com la que tu em vas descriure per finançar-se. Bé, ells i gairebé tots els altres. Només els petits i marginals no ho fan.

—No ho fan perquè no poden.

—És el que té acumular poder en una o altra administració.

—Llavors…

—Llavors res, no t’engresquis.

—I per això tant de misteri?

—Tu vols seguir escrivint a El Dia, m’has dit. Doncs, escolta i apunta mentalment. L’alcalde de la Pobla de Dalt, en Jaume Barba, fa un temps que s’ha proposat millorar el seu handicap al golf. Destina tot el matí dels dimecres a jugar-hi. Saps amb qui? Amb el senyor Rodrigo Saltor. Et sona?

No caic de cul, aquestes coses es veuen a venir. Si en Barba juga al golf amb l’amo del diari, ja està tot dit. Ho entenc perfectament, no vaig néixer ahir. Avís per a navegants, en podríem dir.

—Ho sento, però crec que El Dia mai no podrà publicar alguna cosa d’aquest tema tan delicat ni tenint proves definitives. Hi ha molta gent implicada, peixos molt grossos. Si un jutge processés algú, potser. Però només potser. Sempre hauríem de buscar-li la volta i positivar-ho.

Per sort, en Fermí Puig apareix providencialment en aquell moment per saludar-nos. Ens convida a un digestiu. L’Hernández diu que no vol res, que té pressa i l’espera una feinada al diari. Jo demano un Armagnac.

Mentre el xef va a buscar el beure, i l’Hernández, dempeus, ja marxa, li demano un minut. Fa estona que busco les paraules.

—Els periodistes busquem la veritat, diem, però crec que hem perdut la noció del concepte de tan preocupats com estem en no molestar el poder i en seguir explicant una realitat oficial de dades i papers, que no existeix. Només és a l’imaginari de les nostres pàgines. I la gent, que no és estúpida, gira l’esquena als diaris, i així l’ofici s’esllangueix. Ens queden quatre dies, Hernández, passa’ls el millor que sàpigues. Jo ho penso fer.

—Què vols dir amb això?

—Res que t’afecti, no pateixis que no penso badar boca del que m’has dit. Prou trist és tot plegat. Et recordo que avui lliuro.

Però després del segon Armagnac i d’una estona de conversa amable amb en Fermí sobre les coses importants de la vida, com el menjar i el beure, surto del seu local i perdo les passes per uns quants carrers de l’Eixample. Compro una novel·la d’en Leonardo Padura a la llibreria Bernat, prenc un cafè i un Vichy a la terrassa del Piper’s, i veig passar la vida real, la que viu la gent.

Llavors se m’acut que podria explicar tota aquesta història en un bloc a Internet i firmar-ho amb pseudònim; però abomino de l’anonimat, és el refugi dels covards i dels pirates. Fullejo el llibre que acabo d’adquirir i se m’acut una idea millor. Aquesta mateixa nit em poso a la feina.