Dissabte al capvespre

Hi havia una vegada cinc soldats francesos que feien la guerra, perquè les coses són així.

El primer, en altres temps aventurer i alegre, duia al coll la matrícula 2124, d’una oficina de reclutament del departament del Sena. Les botes que portava, les havia pres a un soldat alemany, i se li enfonsaven al fang, de trinxera en trinxera, a través del laberint deixat de la mà de Déu que conduïa fins a les primeres línies.

L’un després de l’altre, i a cada passa amb més tristesa, tots cinc es dirigien cap a les primeres línies, amb les mans lligades a l’esquena. Uns homes armats amb fusells els custodiaven, de trinxera en trinxera —les botes furtades a un alemany feien xof-xof en el fang—, cap als llargs reflexos freds del capvespre, més enllà de les primeres línies, més enllà del cavall mort i de les caixes de municions perdudes, i de totes aquestes coses enterrades a la neu.

Havia nevat molt i era al començament del primer mes del 1917.

El 2124 avançava pels corriols tot arrencant les cames del fang, una passa després de l’altra, i de tant en tant, un d’aquells homes l’ajudava i l’estirava per la màniga de la capota vella, li canviava el fusell de l’espatlla, l’estirava per la tela encarcarada de la seva capota, sense dir ni piu, ajudant-lo a treure una cama després de l’altra, fora del fang.

A més, hi havia els rostres.

Desenes i desenes de rostres, tots alineats al mateix costat dels corriols estrets, amb els ulls encerclats de fang, observaven el pas dels cinc soldats esgotats que arrossegaven tot el pes del seu cos cap endavant per poder caminar, per arribar més lluny, cap a les primeres línies. Sota els cascos, amb la resplendor de la nit rere els arbres mutilats, contra els murs de terra innoble, mirades mudes amb les bosses dels ulls fangoses seguien els cinc soldats amb els braços lligats amb cordes, l’un rere l’altre.

El 2124, anomenat Eskimo, i conegut també per Bastoche, era fuster en els seus bells i vells temps. Serrava fustes, els passava el raspall, s’amagava entre armaris de cuina per beure un blanc sec —un vi blanc al bar de Petit Louis, al carrer Amelot, de París—, i cada matí, al voltant de la cintura, es posava una faixa llarga de franel·la. Voltes i voltes i voltes. La seva finestra s’obria a les teulades de pissarra i al vol dels coloms. Hi havia una noia de cabells negres a la seva habitació, al seu llit, que deia… —què deia?

Compte amb el fil.

Els cinc soldats francesos que feien la guerra avançaven amb el cap nu cap a les trinxeres de primera línia, amb els braços lligats amb corda xopa i rígida com la tela de les capotes i, de vegades, al seu pas, se sentia una veu tranquil·la, mai la mateixa, una veu neutra que deia compte amb el fil.

Era fuster i havia estat sotmès a consell de guerra per mutilació voluntària. Li havien trobat cremades de pólvora a la ferida de la seva mà esquerra i l’havien condemnat a mort. No era veritat. S’havia volgut arrencar un cabell blanc. Un fusell, que no era ni el seu, es va disparar sol, perquè de la mar del Nord a les muntanyes de l’Est, des de fa molt temps, als laberints excavats pels homes, només s’hi refugia el diable. No s’havia pogut treure el cabell blanc.

L’any 1915, l’havien citat en el comunicat oficial i li havien donat diners per a uns presoners. Tres. El primer a la Xampanya. Amb les mans enlaire, obertes, una metxa groga damunt d’un ull, vint anys i parlava francès. Deia… —què deia?

Compte amb el fil.

Els altres dos s’havien quedat a prop d’un dels seus que acabava de morir, amb alguna cosa al ventre, esclats de foc, esclats de sol, esclats. Sota un cotxe atrotinat mig encès, amb les gorres grises rivetejades de color vermell, arrossegant-se amb els colzes, no els havia caigut la gorra, feia sol aquell dia, company. On era? A les acaballes de l’estiu de l’any 1915, a qualsevol lloc. Una vegada, havia baixat d’un tren en un poble i a l’andana de l’estació hi havia un gos que bordava. Bordava contra els soldats.

El 2124 era viu i robust, amb les espatlles fortes de l’home treballador que havia estat en la seva joventut, quan se’n va anar a Amèrica, aventurer i alegre. Espatlles de llenyataire, de carreter, de cercador d’or, que li donaven un aspecte de més petit. Ara tenia trenta-set anys, gairebé dia per dia i es creia totes les coses que li havien dit per justificar la desgràcia i que es troben enterrades a la neu. Havia agafat les botes a un enemic que ja no les necessitava, per substituir, ben plenes de palla o de paper de diari, els seus vells sabatots durant les nits de guàrdia; l’havien condemnat en una escola per mutilació voluntària i en una altra ocasió, també, dissortadament, perquè anava borratxo i havia fet una animalada amb els seus camarades, però la mutilació no era certa. L’havien citat. Ho feia tot tan bé com podia, com els altres i no entenia el que estava passant. Per les trinxeres inundades, caminava al capdavant dels cinc perquè era el més gran, amb les espatlles amples estirades cap endavant, sota les mirades amb bosses de fang.

El segon soldat amb els braços lligats era el 4077 d’una altra oficina de reclutament del departament del Sena. Encara conservava una placa amb aquest número sota la camisa, però totes les altres coses, senyals i insígnies, fins i tot les butxaques de la jaqueta i de la capota, els hi havien arrencat com als seus companys. Havia relliscat a l’entrada de les trinxeres i la roba xopa li gelava fins i tot el cor, però potser només era un mal a fi de bé, perquè el fred havia apaivagat el dolor del seu braç esquerre, que no el deixava descansar des de feia alguns dies, i també el seu esperit, endormiscat per la por, que gairebé no distingia cap a on anava, si no era cap al final d’un malson.

Era caporal, perquè en calia un i perquè en la seva secció havien volgut que ho fos, però detestava les graduacions. Tenia la convicció que algun dia els homes serien lliures i iguals, els soldadors i tots els altres. Ell era soldador, a Bagneux, a prop de París, tenia una dona, dues filles i frases meravelloses al cap, frases apreses de memòria que parlaven dels treballadors de tot el món, i que deien… —sí, sabia molt bé el que deien des de feia més de trenta anys, i el seu pare, que li havia parlat tantes vegades del temps de les cireres, també ho sabia.

Sabia des de sempre —li havia injectat a la sang el seu pare que, alhora, ho havia après del seu— que els pobres fabriquen els canons amb les seves mans per deixar-se matar, però que són els rics els qui els venen. Ho havia intentat explicar als acantonaments, a les granges, als bars dels pobles, quan la patrona encén els llums de petroli i els gendarmes et supliquen que te’n vagis cap a casa, que sou bona gent, que sigueu raonables, retireu-vos. Però hi havia tanta misèria entre la bona gent, i el vi, que és el company de la misèria, embrutia tant la seva mirada, que cada vegada sabia menys com arribar fins a ells.

Uns quants dies abans de Nadal, quan pujava al front, havia corregut el rumor del que alguns havien fet. Havia carregat el seu fusell i s’havia disparat una bala a la mà esquerra, molt de pressa, sense mirar, sense donar-se temps de reflexionar, només per estar amb ells. En aquella aula on l’havien condemnat n’eren vint-i-vuit, i tots havien fet el mateix. Estava content, sí, content i gairebé orgullós, que en fossin vint-i-vuit. Tot i que no ho arribaria a veure, perquè el sol es ponia per darrera vegada, sabia que arribaria el dia en què els francesos, els alemanys i els russos —«i la gorra amb nosaltres», deia— el dia en què ningú voldrà combatre, mai, per res. En fi, ell ho creia. Tenia els ulls blaus, d’aquest blau molt pàl·lid amb els petits puntets vermells que sovint tenen els soldadors.

El tercer venia de la Dordonya i portava a la placa del pit el número 1818. Quan la hi van donar, va moure el cap amb un sentiment estrany, perquè era de l’assistència i als centres per on va passar durant la seva infantesa, la seva taquilla del refectori o del dormitori, sempre era la 18. Des que havia après a fer-ho, caminava amb el pas cansat, ara més feixuc, pel fang de la guerra. En ell, tot era pesat, pacient i obstinat. Ell també havia carregat el seu fusell i s’havia disparat a la mà —la dreta, perquè era esquerrà—, però sense tancar els ulls. Al contrari, havia contemplat tota l’operació amb una mirada atenta, aliena a aquest món, aquesta mirada que ningú no coneix dels altres, perquè és la de la solitud. I feia molt de temps que el número 1818 feia la seva pròpia guerra, en solitari.

Compte amb el fil.

Dels cinc soldats, el 1818 segurament era el millor i el més temible. Durant trenta mesos d’exèrcit, mai no havia fet parlar i d’ell, tampoc n’havia parlat a ningú. El van agafar a la seva granja, un matí d’agost, el van pujar en un tren i li van dir que, si volia tornar, procurés salvar la seva vida; no havia entès res més. Una vegada, va estrangular un oficial de la seva companyia. Va ser a Woëvre, durant una ofensiva. No ho va saber ningú. El va estrangular amb les seves mans, posant-li el genoll sobre el pit, després va recollir el seu fusell, va arrencar a córrer ajupit, sota les ràfegues de foc, res més.

Tenia una dona, també hospiciana i, des que era lluny, recordava la dolcesa de la seva pell. Era com un esquinç en el seu somni. I sovint recordava la suor que perlejava la seva pell, després d’haver treballat junts tot el dia, i les seves pobres mans. Les mans de la seva dona eren dures i clivellades com les d’un home. A la granja, hi havien tingut fins a tres jornalers alhora, que no estalviaven esforços, però tots els homes se n’havien anat a la guerra, i la seva dona, que tenia vint-i-un anys, nou menys que ell, era l’única que ara se n’ocupava.

Durant el seu primer permís li va fer un nen que ara ja caminava d’una cadira a una altra, que era fort com ell, i a qui devia el segon permís. Tenia la pell suau com la de la mare i li deien Baptistin. Havia tingut aquests dos permisos en trenta mesos, més un de clandestí que no el va deixar arribar més enllà de l’estació de l’Est, a París. Però la seva dona, que gairebé no sabia ni llegir ni escriure, va comprendre a mil quilòmetres de distància què era el que calia fer i ell va plorar per primera vegada a la vida. No havia plorat mai. Dels seus primers records, no en recordava ni una llàgrima —un plataner, l’escorça, la seva olor—, i sens dubte, amb una mica de sort, no tornaria a plorar mai més.

El tercer era l’únic dels cinc soldats condemnats que encara creia en la sort i en la possibilitat que no els afusellessin. Pensava que, per matar-los, no s’haurien molestat a portar-los a un altre front i fins a les primeres línies. El poble on havia tingut lloc el procés era al Somme. En principi, eren quinze, sense circumstàncies atenuants, i després van ser deu i després cinc. A cada parada se’n perdia algun i se n’ignorava la sort. Havien viatjat amb tren tota una nit, un dia i un altre i els havien fet pujar en diferents camions. Anaven cap al sud, després cap a ponent, després cap al nord. Quan ja només en quedaven cinc, es van posar a caminar per una carretera, amb una escorta de dragons emprenyats per aquella missió. Els van donar aigua i galetes i els van canviar les benes en un poble ruïnós que no sabia on parava.

El cel era blanc i buit, l’artilleria havia emmudit. Feia molt de fred i, fora de la carretera fangosa, esquerdada per la guerra, que creuava aquest poble sense nom, tot estava cobert per la neu, com als Vosges. Ni barrancs ni turons perquè hi morissin els homes, com a Argonne. I el grapat de terra que havia agafat amb les seves mans de camperol no era la de la Xampanya ni la de Meuse. Era una altra cosa, que el sentit comú refusava de reconèixer, i per creure-s’ho, li havia calgut trobar un botó vell d’uniforme que el soldat que el precedia per la trinxera havia aixafat davant seu: havien tornat a la zona d’on havien sortit, on moria la gent de Terranova, als confins de l’Artois i la Picardia. L’única cosa que havia passat era que durant les setanta-dues hores que havien estat lluny, havia nevat, una neu pesant i silenciosa, pacient com ell, i ho havia recobert tot, les llagues obertes dels camps, la granja incendiada, el tronc de les pomeres mortes i les caixes de municions perdudes.

Compte amb el fil.

El que el seguia pels corriols, el quart dels cinc soldats, sense casc ni insígnia, ni número de regiment, ni butxaca de jaqueta o de capota, ni foto de família, ni creu de cristià, ni estrella de David o mitja lluna de l’islam, ni res que pogués escalfar més que el cor bategant; aquest, amb la matrícula 7328 d’una oficina de reclutament de les Bouches-du-Rhône, nascut a Marsella d’emigrants italians de la Belle de Mai, s’anomenava Ange. Segons tots els qui l’havien conegut en un moment o altre dels vint-i-sis anys que havia viscut a la terra, mai un nom no havia estat tan mal portat.

Tanmateix, era gairebé tan bell com els àngels i agradava a les dones, fins i tot a les virtuoses. Era esvelt, musculós, amb els ulls més negres i misteriosos que la nit, amb dos clotets al voltant de la rialla, un altre a la barbeta i el nas prou napolità per a enorgullir-se’n davant dels seus camarades amb un refrany de guarnició —«nas gran, pixa gran»— i tenia els cabells llisos, el bigoti principesc, l’accent més suau que una cançó i, sobretot, l’aspecte d’algú a qui cal estimar. Però els qui alguna vegada s’havien enfonsat en la seva mirada melosa, qui havia tastat el seu egoisme de marbre, ho podien dir: era astut, trampós, discutidor, pispa, pessimista, covard, fals fins i tot quan jurava per la seva mare morta, traïdor, traficant de tabac i de prostitutes de guerra, avar d’un gram de sal, ploramiques quan l’obús cau a prop, perdonavides quan era un altre regiment el qui pujava al front, de professió inútil i, per confessió pròpia, el més miserable i menyspreable de tots els Pobres Imbècils del Front. Ara bé, com que no havia tingut temps de veure’n gaires, d’això no n’estava segur.

Tot allò que fa referència al front, el 7328 ho havia conegut durant tres mesos, els tres darrers mesos de l’any que s’havia acabat. Abans, havia estat en un camp d’entrenament, a Joigny. Hi havia après a reconèixer alguns bons vins de la Borgonya, almenys per l’etiqueta, i a desviar cap al veí el mal humor dels oficials. Abans, encara havia estat a la presó de Saint-Pierre, a Marsella, on complia una pena des del 31 de juliol de 1914, quan tothom s’havia tornat boig, una condemna de cinc anys per alguna cosa que ell anomenava «un assumpte del cor» —o «d’honor», segons si parlava amb una dona o amb un home—, però de fet es tractava d’una lamentable disputa entre dos proxenetes de barri.

Aquell estiu, el tercer que passava entre reixes, van recuperar fins i tot els avantpassats i els presos comuns per ressuscitar els regiments reduïts al no-res. L’havien deixat triar. Havia decidit, d’acord amb d’altres jugadors sense senderi, que la guerra només era qüestió de setmanes i que els anglesos o els francesos, forçosament, s’enfonsarien en algun lloc i que ell quedaria lliure abans de Nadal. Per això, després de passar dues setmanes a Aisne amagant-se en els clots per protegir-se dels obusos, havia viscut cinquanta dies que equivalien a cinquanta vegades cent anys de penal —a Fleury, a Bois Chauffour, a la costa de Poivre—, cinquanta eternitats d’horror, segon a segon, espant rere espant, per a retornar a aquesta ratera, amb pudor de pixums, de merda i de mort de tots els qui, a ambdós costats, s’havien sacsejat la calavera sense l’empenta suficient per a anar fins al final, Douaumont, davant de Verdun.

Que la Verge, que també protegeix els brètols, sigui beneïda per sempre: mai no hauria hagut d’anar amb els primers, amb el risc de deixar-se esfreixurar per l’inquilí precedent i, com a mínim, se n’havia sortit amb el consol que mai res no podria ser pitjor, ni en aquest món ni en cap altre. Però calia que caigués ben baix per comprovar que la maldat humana té uns límits, el pitjor és que encara inventa fàcilment d’altres maldats.

El desembre, després de sis dies curts anomenats de descans, durant els quals no podia sentir caure ni una forquilla sense fer un bot fins al sostre, ocupats del tot en tasques de la caserna, per a refer la moral, l’havien portat, a Ange, amb tots els trastos i un regiment cada vegada més reduït, obligat a buscar reclutes a les maternitats, fins a la riba del Somme, en un sector esgotat de tanta matança i després de moltes setmanes considerat tranquil, però on, entre dos diluvis de calibre monstruós, només era qüestió de vèncer o morir en una ofensiva imminent, un assalt total i definitiu que no estalviaria en despeses. Els nois havien estat advertits d’aquest deliri pel cuiner de campanya, que ho sabia per l’enllaç, sincer com un beneit, d’un ajudant de camp auster en paraules buides, que alhora ho havia sabut per boca del seu coronel, que havia estat convidat al ball ofert pel general i la generala per a celebrar les seves bodes de sang.

Ell mateix, Ange, el pobre noiet de Marsella, el nen perdut del carrer Loubon, fins i tot essent el més totxo de la classe, veia clarament que cap ofensiva no rimava amb segons què, sinó només amb contraofensiva i, finalment, com tothom, s’havia rendit a l’evidència que aquella guerra no s’acabaria mai, senzillament perquè ningú no era capaç de derrotar ningú, si no és que es decidien a llençar armes i canons a l’abocador més proper i a arreglar l’assumpte amb escuradents. O encara millor, a cara o creu. Un dels dissortats que anaven davant seu, el segon de la trista fila, un caporal a qui anomenaven Sis sous perquè es deia Francis, durant el seu procés, perdut d’entrada, havia parlat de la utilitat de les ofensives i de les contraofensives i de la proliferació inconsiderada de cementiris, fins i tot havia retret als jutges amb galons una cosa terrible; des de feia més de dos anys, els exèrcits d’ambdós bàndols s’havien anat enterrant al llarg del front, i si cadascun hagués retornat tranquil·lament a casa seva, deixant la trinxera buida, no hauria canviat res —«m’enteneu, res»—, estaríem exactament en la mateixa situació, en els plans de l’estat major, que després de les hecatombes. Potser el caporal Sis sous no era tan intel·ligent com semblava per morir afusellat, potser, però què se li podia respondre? Realment, Ange no podia respondre res.

Després d’haver enviat inútilment una súplica al seu cap de batalló perquè el retornessin a la seva estimada cel·la de la presó de Saint-Pierre, i una altra d’idèntica, fins i tot en les faltes d’ortografia, al seu diputat del departament de Bouches-du-Rhône, totes dues escrites amb llapis de tinta mullat en aigua bruta, perquè odiava posar-se el color violeta als llavis i perquè ja feia temps que no li quedaven llàgrimes, havia maquinat tota mena d’estratagemes enginyosos i cruels, amb l’única esperança d’empal·lidir encara més del que ja estava després d’aquells mesos, esgrogueït, gris, agònic, cadavèric.

Deu dies abans d’aquell Nadal que ell havia imaginat que seria el de la seva llibertat, a l’hora tèrbola del crepuscle, després d’unes quantes gerres de vi i de furioses dilacions, havia arribat a convèncer algú més ruc que ell, un passant de notari d’Anjou que només volia tornar a casa per sorprendre la seva dona enmig d’una orgia, de disparar-se mútuament una bala a la mà, i més aberrant encara, a la mà dreta, perquè l’episodi resultés més creïble. Així doncs, tots dos junts, en una quadra on els cavalls embogien només d’olorar la carnisseria que s’atansava, a uns quants quilòmetres d’un front on no passava res, ho van fer amb poca traça, amb voluntat incerta, mentre es juraven lleialtat, com els nens que intenten tranquil·litzar-se en la foscor, però que s’espanten amb els seus propis crits. Ange, el 7328, havia enretirat ràpidament la mà de la boca del fusell i havia tancat els ulls a l’últim segon, perquè tot el seu ésser es rebel·lava contra la paraula donada. Ara li faltaven dues falanges del dit anul·lar i un tros del dit del mig, però l’altre havia rebut el tret al mig de la cara, pobre ruc, i els cavalls, desbocats i trencant-ho tot per poder escapar de la porqueria humana, l’havien fet puré.

Sí, el quart dels cinc condemnats arrossegats fins allà, anava caminant pel fang perquè aquell era el seu lloc per a contemplar de cara la mala sort, aquell laberint a la neu, però ja havia caminat massa, estava massa cansat per a defensar-se i només volia dormir, estava segur que s’adormiria tan bon punt el lliguessin a la maleïda estaca i li embenessin els ulls, i no sabria mai el que havia passat al final de la seva vida: Anjou, foc, foc de xemeneia, nas d’ànec, ànec de bassa, n’estic fart, malabar, fang de trinxera d’on se n’anava sortint, amb el cap cot, oscil·lant d’una espatlla a l’altra, per avançar encara més lluny cap al reflex del capvespre, n’estava fart.

Compte amb el fil.

El cinquè, el darrer soldat amb els braços lligats a l’esquena era un Bleuet^[1], renom de la quinta del 1917, i li faltaven cinc mesos per a fer els vint anys. Tanmateix, havia viscut més dies al front que el putxinel·li miserable que caminava davant seu, i posat que la imaginació hi tingui res a veure, encara havia patit més por.

Tenia por de la guerra i de la mort, com gairebé tothom, però també tenia por del vent que propagava els gasos, por d’un coet que rebentés la nit, por irracional d’ell mateix, por del canó dels seus, por del seu propi fusell, por del soroll dels torpedes, por de la mina que esclata i engoleix una esquadra, por del refugi inundat que t’ofega, de la terra que t’enterra, de la merla esverada que, sobtadament, passa la seva ombra davant dels teus ulls, por dels somnis on un acaba sempre esventrat al fons d’un cràter, por del sergent que es mor de ganes de fer-te volar el cap perquè ja no pot més, por de les rates que t’esperen i vénen com a aperitiu, per olorar-te abans que t’adormis, por dels polls, de les lladelles i dels records que et xuclen la sang, por de tot.

Abans de la matança no era el mateix d’ara, sinó tot el contrari: s’enfilava als arbres, pujava al campanar de l’església, s’atrevia contra l’oceà amb la barca del seu pare, sempre voluntari en els incendis forestals, portava a port les barques disperses pel temporal, tan intrèpid i tan generós amb la seva pròpia joventut, que, als seus, sempre els donava la imatge de qui esquiva la mort. Fins i tot al front, al començament, havia estat valent. Però després hi va haver un obús, un de massa, un matí d’estiu davant de Buscourt, a pocs quilòmetres de la trinxera on en aquells moments ell s’enfonsava. L’explosió no l’havia tocat, tot i que l’ona expansiva l’havia llançat pels aires. Però quan es va alçar, es va veure cobert de la sang d’un amic, completament cobert de sang i de carn irreconeixible, fins i tot en tenia a la boca. Va escopir horroritzat, va cridar. Si, va xisclar al camp de batalla, davant de Buscourt, a la Picardia, i es va esquinçar l’uniforme i va plorar. El van tornar despullat. L’endemà va recuperar la calma. De vegades notava un tremolor sense motiu, però res més.

Es deia Jean, tot i que la seva mare i tots els altres, al poble, li deien Manech. A la guerra era, senzillament, el Bleuet. Al braçalet del seu canell bo, portava la matrícula 9692 d’una oficina de reclutament del departament de les Landes. Havia nascut a Cap-Breton, des d’on es veu Biarritz, però la geografia no era el punt fort dels exèrcits de la república i els de la seva secció pensaven que venia de la Bretanya. Des del primer dia havia renunciat a corregir-los l’error. No li agradava portar la contrària, s’estimava més passar inadvertit per evitar les discussions estèrils i no li anava malament: quan es perdia, o perdia alguna peça del seu fusell, sempre trobava un veterà que l’ajudava a orientar-se, i a la trinxera, tret d’aquest sergent que li tenia mania, ningú li demanava res més, només que es posés a resguard i que vigilés amb el fil.

Però hi havia la por que havia envaït tot el seu cos, el pressentiment que mai més tornaria a casa seva, que no obtindria el permís que li havien promès i que ja no esperava. I també hi havia la Mathilde.

El setembre, per tornar a veure la Mathilde, va fer cas dels consells d’un Marie-Louise, el renom de la quinta del 1916, un any més gran que ell. Es va empassar una mandonguilla impregnada d’àcid pícric. Es va posar malalt fins a vomitar-ho tot, però qualsevol estudiant de medicina sabia distingir una icterícia falsa, fins i tot abans d’aprendre a llegir i el van sotmetre a consell de guerra al seu batalló. El van tractar amb la indulgència que mereixia per l’edat; dos mesos de presó condicional, però adéu als permisos, fora que redimís la pena fent presoner el Kàiser Guillem, ell tot sol.

Aviat va arribar el novembre, davant de Peronne, després de deu dies sense relleu sota els insults del maleït sergent i sota la pluja, la pluja, la pluja. Ja no podia més i va escoltar els consells d’un altre Marie-Louise, encara més intel·ligent que el primer.

Una nit que era de guàrdia a la trinxera, els canons lluny, el cel tapat, ell, que no fumava, va encendre una cigarreta anglesa perquè s’apaga amb més dificultat que una de tabac negre, i va alçar la mà dreta per damunt del parapet, mentre protegia amb els dits la petita brasa vermella i així es va quedar una bona estona, amb el braç aixecat, el rostre contra la terra xopa demanant a Déu, si encara existia, que li concedís una ferida fina. La pluja va apagar la brasa i ho va tornar a provar amb una altra cigarreta, i després amb una altra, fins que el tipus del davant, amb els prismàtics, va veure finalment el que estava demanant. Havia anat a raure amb un bon tirador, o bé els alemanys, tan comprensius com els francesos en casos semblants, n’havien anat a buscar un, perquè n’hi va haver prou amb una bala. Li va arrencar la meitat de la mà i el cirurgià va tallar la resta.

Per coronar la seva desgràcia, quan va sonar el cop, que no va inquietar els qui estaven ocupats ni va despertar els altres, el sergent no dormia. El sergent no dormia mai. En una matinada humida, tots els homes, tots, fins i tot els caporals, fins i tot els sanitaris que hi van acudir per no res, perquè el ferit ben bé que podia caminar, havien suplicat al sergent que oblidés la història, però no va voler saber res i amb l’accent tossut de l’Aveyron i llàgrimes de ràbia als ulls, deia; «Calleu, collons, calleu!, qui sóc jo si deixo passar una cosa així?, i si tothom fes com aquest cabronàs, qui defensaria la posició?, qui la defensaria?».

Al Bleuet, en el seu segon judici, aquesta vegada el del cos de l’exèrcit, el van defensar tan bé com van poder. Fins i tot va tenir la sort, li repetien, que s’haguessin suprimit els consells de guerra, si no, l’haurien afusellat a l’acte. El comissari havia designat d’ofici un advocat de Levallois perquè els assistís, a ell i tres més de la seva edat, un capità d’artilleria, un home bo que ja havia perdut un fill a Eparges i repetia que amb això ja n’hi havia prou. Per als tres primers, els jutges van escoltar l’advocat, però per al quart, ja no. No, per reincident de covardia, un exemple tan perniciós que podia contaminar tots els reclutes d’una divisió. Cap dels jutges no va accedir a signar el recurs de gràcia.

Els mals dels homes, a còpia d’inflar-se, de vegades acaben en el no-res abans que ells. Després de rebre el cop de la sentència, mentre es trobava ajagut en un vagó de transport de ramat amb catorze més que tampoc no sabien cap a on els portaven, alguna cosa del Bleuet es va rebentar dolçament, com un abscés monstruós, i després ja no va ser conscient, tret de breus ensurts de desconcert, del que acabava de viure, la guerra, el seu braç sense mà, el silenci dels homes de fang formats al seu pas i totes aquelles mirades que s’allunyaven de la seva, perquè la seva era dòcil, confiada, insostenible, i el seu somriure era com la ganyota d’un nen malalt.

El darrer dels cinc soldats que calia castigar, somreia d’una manera estranya, tenia els ulls blaus i els cabells negres, les galtes brutes, però gairebé imberbes. La seva joventut l’ajudava, perquè es cansava menys que els seus companys a les trinxeres inundades. Al contrari, sentia un benestar animal quan s’enfonsava al fang, amb el fred a la cara, i a les orelles els crits i les rialles de les nits d’altres temps: sortia de l’escola i retornava a casa seva pel camí de les dunes, entre el llac i l’oceà, era aquell hivern que va nevar pertot arreu, i sabia que Kikí, el gos, l’aniria a rebre entre els reflexos de ponent; tenia gana, ganes d’una llesca de pa amb mel i d’una gran tassa de xocolata.

Algú, en algun lloc, deia que vigilessin amb el fil.

La Mathilde no sap si en Manech el sentia, entre el xivarri de la seva infantesa, enmig del terrabastall de les grans onades on ella se submergia a dotze anys, a quinze anys, penjada al seu coll. En tenia setze quan van fer l’amor per primera vegada, una tarda d’abril, i van jurar que es casarien quan ell tornés de la guerra. En tenia disset quan li van dir que el donaven per desaparegut. Va plorar molt, perquè la desesperació és femenina, però només el necessari, perquè l’obstinació també és femenina.

Quedava aquest fil, adobat de qualsevol manera per on s’havia trencat, serpentejant al llarg de tots els corriols, de tots els hiverns, amunt i avall de la trinxera, a través de totes les línies, fins a l’obscur refugi d’un obscur capità que li transmetia ordres criminals. Mathilde l’ha atrapat. Encara el té a la mà. Li serveix de guia pel laberint del qual Manech no va tornar. Quan es trenca, el torna a nuar. No es desanima mai. Com més temps passa, més s’aferma la seva confiança i la seva fixació.

I a més, Mathilde és feliç per naturalesa. Pensa que si aquest fil no la condueix al seu amant, tant se val, no passa res, sempre li quedarà la possibilitat de penjar-s’hi.