Les mimoses d’Hossegor

Juny del 1910.

Mathilde té deu anys i mig. És un divendres o un dissabte, ja no ho recorda. Manech té tretze anys des del dia 4. Torna de l’escola, amb pantalons curts i jersei de color blau marí, amb la cartera a l’esquena. S’atura davant de la reixa que envolta el jardí de vil·la Poema. A l’altra banda, hi veu Mathilde per primera vegada, asseguda a la cadira de rodes.

La raó per la qual aquella tarda passa per davant de la vil·la és un misteri. Ell viu més enllà del llac d’Hossegor, no té cap necessitat de fer aquest tomb. En tot cas, és allà, contempla Mathilde rere els barrots i després li pregunta: «No pots caminar?».

Mathilde fa senyals que no. Ell no troba res més per dir i se’n va. Un minut després, torna. Sembla emprenyat. Diu: «Tens amics?». Mathilde fa senyal que no. Ell mira cap a una altra banda, ho troba tot molt penós, i diu: «Si et sembla bé, m’agradaria molt ser el teu amic». Mathilde fa senyal que no. Aixeca la mà per damunt del cap i crida: «Merda!», i se’n va.

Aquesta vegada no el torna a veure almenys durant tres minuts. Quan torna novament a l’altra banda dels barrots. Déu sap què n’ha fet de la cartera, porta les mans a la butxaca, posa cara de tranquil i presumptuós i diu: «Sóc fort. Et podria passejar a la meva esquena durant tot el dia. Fins i tot et podria ensenyar a nedar». Ella diu, la mala peça: «Això no és veritat. Com ho faries?». Ell diu: «Jo en sé la manera. Amb flotadors que et mantinguessin els peus aixecats». Ella fa senyals que no. Ell s’infla les galtes i bufa. Diu: «Diumenge aniré a pescar amb el meu pare. Et puc portar un lluç enorme». Allarga els braços per indicar un lluç gran com una balena. «T’agrada el lluç?». Ella fa senyal que no. «El llobarro?». Tampoc. «Les potes de cranc? Entre les xarxes se’n troben moltes». Ella fa girar la cadira i empeny les rodes, ara és ella qui s’allunya. Ell crida al seu darrere: «Parisenca, va! I jo m’estava deixant enganyar! Pel teu gust, faig massa pudor de peix, oi?». Ella arronsa les espatlles, l’ignora, avança cap a la casa tan de pressa com pot. Sent que Sylvain crida, en algun lloc del jardí: «Ep, espavilat, vols que et doni una puntada al cul?».

Al vespre, ja al seu llit, Mathilde somnia que el seu jove pescador la passeja pel camí del llac, pel bosc i pels carrers de Cap-Breton, i les senyores, davant de les portes, diuen: «Que bonics que són tots dos, mireu aquesta amistat infectible!».

Quan sàpiga per la seva mare que infectible no existeix, se sentirà molt decebuda i farà que les senyores diguin: «Mireu aquesta amistat infecciosa», i, més tard, «Aquest amor infectat».

L’endemà a la tarda, a la mateixa hora, ell torna. Ella l’espera. Aquesta vegada seu a la paret, a l’altre costat de la reixa. Durant una estona, no la mira. Diu: «A Soorts, tinc molts amics. No sé per què em molesto a venir aquí». Ella diu: «És veritat que em podries ensenyar a nedar?». Ell fa que sí amb el cap. S’hi atansa amb la seva cadira i el toca a l’esquena perquè se la miri. Té els ulls blaus, i els cabells negres completament arrissats. S’estrenyen cerimoniosament la mà, a través dels barrots.

Ell té un gos i dos gats. El seu pare té una barca de pesca al port. No ha estat mai ni a París ni a Bordeus. La ciutat més gran que coneix és Baiona. No ha tingut mai un amic noia.

Potser aquell dia, o potser un altre, Bénédicte surt a la terrassa i li diu: «Què hi fas aquí a fora? Ens prens per salvatges? La porta és oberta, entra». Ell respon: «Perquè el pèl-roig em doni una puntada al cul?». Bénédicte riu. Crida Sylvain i diu al noi; «Saps que no m’agrada gaire que em diguin pèl-roig? Continua així i t’asseguro que et donaré una puntada de peu al cul. Tu no ets Manech, dels Etchevery de Soorts? Aleshores, el teu pare m’ho agrairà, segur que té més d’una puntada de peu reservada per a tu. Va, entra abans no canviï d’opinió».

Diuen que les amistats que comencen malament són les més infectants. Bénédicte i Sylvain i fins i tot Cigró, que tot just té un any, aviat agafen el virus. Gairebé cada dia, Bénédicte prepara el berenar. Troba que els nens que tenen gana estan ben educats. Sylvain reconeix que Manech, que d’aquí a dos anys passarà l’examen de batxillerat elemental, té molt mèrit d’ajudar el seu pare a la pesca i la seva mare, en el que faci falta, que té una salut fràgil.

Arriben les vacances. Quan no és al mar, o fent llenya per a l’hivern, Manech porta Mathilde a la vora del llac. Tenen un lloc preferit, a la riba, que dóna l’esquena a l’oceà, gairebé davant de l’alberg dels Cotis. Fins a la sorra, tot és boscatge, arbres i mimoses que floreixen fins i tot a l’estiu. Allà no s’hi veu mai ningú, tret d’un foraster barbut, els diumenges, vestit com els de la ciutat i amb barret de palla, que té una cabana de pescador i una barca una mica més lluny. Manech l’anomena Papu, però no és dolent. Alguna vegada, Manech l’ajuda a treure les xarxes de les aigües del llac i li dóna consells per agafar més peixos. Papu es queda astorat de la saviesa d’un pescador tan jove com Manech i ell, orgullós, li respon: «Vaig néixer dins de l’aigua, imagini’s si m’ho conec». De seguida, Papu també resta infectat i quan Manech passa pel seu territori es conforma a alçar la mà i cridar: «Com va!».

El primer estiu, el segon. A Mathilde li sembla que va ser el segon estiu quan es va decidir a aprendre a nedar. Manech va fabricar uns flotadors de suro per enganxar-los-hi als turmells i es va endinsar al llac amb ella a l’esquena. No recorda que s’hagués empassat aigua. Tenia una sensació d’alegria i de retrobada amb ella mateixa, com poques vegades ho havia sentit. Era capaç de surar i avançar sobre el seu ventre fent anar només els braços i, només amb els braços, posar-se d’esquena i continuar nedant.

Sí, va ser durant aquell segon estiu amb Manech, el del 1911 i la gran onada de calor. Mentre neda, Gustave Garrigou, l’Elegant, seguit del seu fidel mecànic Sis sous guanya el Tour de France. Mathilde no té ni l’ombra d’una mamella, ni tampoc vestit de bany. La primera vegada, es fica a l’aigua amb calcetes i el pit nu. Les calces són de cotó blanc i obertes per sota, per fer pipí, imagineu la nàiade. Després, els altres dies com que les seves calces necessitaven cent set anys per eixugar-se, es banyava sense res. Manech també va sense res com qui diu bon dia, amb la cosa pengim-penjam i les natges que fan venir ganes de mossegar-les.

Per arribar al territori del Papu, cal tota una aventura. D’entrada, Mathilde es penja a l’esquena de Manech. Ell l’agafa per sota dels genolls per aixecar-la. Deixen la cadira de rodes al camí, fins on l’ha pogut empènyer sense perill. Porta Mathilde fins a la vora del llac a través del boscatge, apartant les branques traïdores amb la mà. La deixa sobre l’arena tan confortablement com pot. Després torna a buscar la cadira per amagar-la no fos que algú comencés a sospitar i amotinés les Landes fins a Arcachon. Després de banyar-se, quan Mathilde ja té els cabells secs, repeteixen la mateixa història però a l’inrevés.

Un vespre, quan la mare fa un petó a Mathilde, al coll, nota la sal als llavis i exclama espantada: «Has caigut al mar!». Mathilde, que no diu mai mentides, respon: «Al mar no, hi ha massa onades. Al llac d’Hossegor. Em volia suïcidar, Manech Etchevery m’ha salvat. I, ja que hi érem, m’ha ensenyat a nedar perquè no em torni a ofegar».

Mathieu Donnay, també espantat, va anar a veure com se les manegava la seva filla i li va regalar un vestit de bany decent i a Manech un altre, de color blanc amb ratlles blau marí, amb tirants i un escut al pit que diu: Paris, fluctuat nec mergitur^[7]. Quan Manech li demana que ho tradueixi perquè ella ja fa llatí, respon que no és interessant i arrenca l’escut del vestit amb les dents i les ungles. Després es veu la marca i Manech no està content, diu que així no sembla nou.

El llatí. Després de les vacances, Mathilde torna per seguir el curs a les monges del Bon Socors a Auteuil. És tan a prop de casa, que hi podria anar amb la cadira, com els grans, però Mathieu Donnay, que va néixer pobre, fill d’un ferrer de Bouchain, al Nord, que acaba de comprar «amb els seus diners» la casa del carrer La Fontaine, se sent orgullós que la porti i la reculli el seu xofer, àlies Esmolet, Mathilde mai no va voler aprendre el seu veritable nom. És bona alumna en francès, en història, en ciències, en aritmètica. És al fons de l’aula, prop del passadís central, on van col·locar un pupitre de dos per a ella. Les monges són molt amables, les companyes suportables i l’estona d’esbarjo se les queda contemplant. El que li fa més ràbia és que n’arribi una de nova i vulgui demostrar-li el seu bon cor: «Deixa’m que t’empenyi», «Vols que et llanci la pilota?», i bla, bla, bla.

Després d’una segona estada a l’hospital de Zuric, el 1912, Mathilde sol·licita viure definitivament a Cap-Breton, amb Sylvain i Bénédicte, i Cigró, i també amb Uno, Due i Tertia. Dos professors es reparteixen la setmana a vil·la Poema, tres hores diàries, un vell seminarista que va perdre la fe, el senyor Auguste du Theil, i una jubilada de l’escola lliure, una revanxista d’Alsàcia-Lorena, anticomunista visceral, beata fins al punt que quan somriu amaga les dents, senyoreta Clémence —res a veure amb la cunyada de després—, que demana com a remuneració per les seves classes un ciri a l’església cada aniversari de la seva mort, deute que, quan arribi el moment, Bénédicte i Mathilde no deixaran de satisfer.

A començament d’estiu del 1912, Manech obté el seu certificat d’estudis. De moment, surt a la mar cada dia, perquè els Etchevery no són rics i els medicaments per a la mare són cars, però tan bon punt arriba a port se’n va corrents fins a la vil·la per «passejar». Mathilde. Tornen a la seva platja prop del llac, les seves mimoses i la cabana del Papu, que els autoritza a utilitzar la seva barca. Manech, dóna un cop de mà i porta Mathilde de creuer fins al canal, asseguda a la popa de la barca, just al terra amb les mans agafades a les vores.

Quan arriba la tardor i l’hivern, ella veu Manech els dies que la mar és massa moguda per anar a pescar. De vegades la porta a casa dels Etchevery amb la tartana atrotinada del seu pare i l’ase Catapulta. El pare és tossut però bo, la mare és dolça, molt menuda, té un buf al cor. Crien conills, gallines i oques. Kikí, el gos de Manech, és un gos de caça de pèl blanc tacat de canyella. És molt més viu i intel·ligent que Cigró. Mathilde pensa que els dos gats són molt inferiors als seus, però malgrat tot són bonics, tots dos gris-negre, i ella potser té prejudicis.

Manech ensenya Mathilde a fer nusos mariners amb trossos de corda, el nus de la vaca, de borina, d’escota, de cul de porc, el d’anguila o el de tresillo. A canvi, ella li ensenya jocs de cartes que li ha ensenyat Sylvain: el bullidor, el bridge, la manilla, el gos roig, el pinça-nas i sobretot, el joc que més els agrada a tots dos, l’escombra: quan tens una carta que suma exactament el nombre de punts de les que estan damunt la taula, es recull tot cridant «Escombra!», i poses una castanya al teu costat que serveix de fitxa per a marcar els punts. Quan Manech perd, diu: «És un joc idiota, per a italians», i quan guanya: «En aquest joc cal saber calcular de pressa».

Un altre any —probablement el 1913, perquè els pits de Mathilde creixen com les pomes i ja té la regla—, troben una tortuga extenuada pel camí del llac, segur que anava de pelegrinatge pel Camí de Sant Jaume, l’adopten i l’anomenen Escombra. Per desgràcia, l’alimenten massa bé i encara es torna més devota que la senyoreta Clémence. Tan bon punt es refà, prossegueix el camí de l’aventura.

I l’oceà, l’enorme, terrorífic oceà d’onades estrepitoses, d’explosions de neu i perles. Mathilde també hi entra, agafada al coll de Manech, fins que l’asfíxia, l’estrangula, cridant a gust d’espant i de plaer, regirada, ofegada, ferida, però sempre amb ganes de tornar-hi.

Per tornar a pujar les dunes, després del bany, Manech porta Mathilde a l’esquena; no pot més, li sap greu d’haver-se d’aturar per deixar-la damunt la sorra i recuperar l’alè. És allà, en una aturada obligatòria, a l’estiu del 1914, uns quants dies abans de la guerra, quan Mathilde just al moment que li vol fer un petó a la galta per a reconfortar-lo, deixa anar els seus llavis i, ajudada pel dimoni, el besa a la boca. Li agrada tant que es pregunta com és que ha pogut esperar tant de temps i ell, bé, es posa vermell fins a les orelles però ella s’adona perfectament que la novetat no l’ha pas desplagut.

L’estiu de la guerra. Al seu germà Paul, casat des de fa uns quants mesos i amb un nen en camí, li toca la intendència al fort de Vincennes. És lloctinent de reserva. A la taula, la ni bella ni germana, la cunyada, és peremptòria: sap, per mitjà d’un xarcuter que ven les salsitxes a un de l’estat major amb molts galons —«ja sabeu a qui em refereixo»—, que la pau és prevista per d’aquí a un mes, dia per dia, sense que hi hagi combats; Guillem i Nicolau ja han signat un pacte secret aprovat pel rei d’Anglaterra, per l’arxiduc d’Àustria i qui sap per qui més, potser el Negus i tots aquests tocs de tambor són per a salvar la cara. Fins i tot Cigró, que encara s’aguanta els pets, si no la resposta seria més tallant, s’estima més anar a donar un tomb per veure què passa al jardí.

A l’agost, també marxa Sylvain, com a contramestre als proveïments de la marina, però no més enllà de Bordeus. Fins el 1918, una vegada al mes podrà venir a vil·la Poema perquè Bénédicte li digui que és un home bell, sobretot amb la seva gorra de borla vermella.

El pare de Manech és massa vell per a la guerra, el pare de Mathilde també, però sense ser tan ingenus com la Clémence de Paul, ningú no pot creure que la guerra durarà tant de temps que Manech, que acaba de fer disset anys, algun dia també hi hagi d’anar.

Per a Mathilde, l’estiu del 1914 és el dels primers besos, el de les primeres mentides. Davant de Bénédicte i de la mare, juga amb Manech a fer de nens endarrerits i només parlen de petites i fútils alegries, o no parlen de res i se’n van amb Catapulta, que no els delata mai.

L’estiu del 1915 és de la gelosia, del terror, perquè Mathilde no triga a assabentar-se per mitjà de la gaseta de les Landes, que Manech es passeja per la platja de Cap-Breton amb una rossa anglesa de Liverpool, anomenada Patty, cinc anys més gran que ell, divorciada, amb qui probablement juga a d’altres coses que a l’escombra o als besos furtius. Bénédicte, amb una crueltat ingènua, afirma que un noi d’aquesta edat ha de fer el seu aprenentatge, que després serà més bon marit amb una noia del país, i que Mathilde no li ha de tenir rancor perquè no vingui tan sovint a «passejar-la». «Què vols, —diu mentre planxa la roba—, s’ha fet gran i ja m’estranyava una mica que, sent tan eixerit com és, encara no hagués donat motius perquè es parlés d’ell».

Quan Mathilde retreu a Manech que no hi hagi anat en tota la setmana, Manech gira el cap, avergonyit, i diu que té molta feina. Quan ella el vol abraçar, també gira el cap, i diu que ja no cal, que no vol abusar de la benvolença dels pares de Mathilde. Quan l’acusa d’anar lligant amb una anglesa ruca, s’enfada, acompanya Mathilde a casa sense dir ni piu, i se’n va amb el posat seriós.

Al llit, a Mathilde li queda el plaer d’assaborir els suplicis que voldria infligir o veure infligir a aquella donota. Un dia, es creuen pel pont de fusta d’Hossegor, i Mathilde l’ataca amb la seva cadira de rodes, li esclafa els peus i la llança al canal perquè s’hi ofegui. Un altre dia, la va a buscar a l’Hôtel du Parc, i la mata amb el revòlver de Sylvain. Però la millor és quan, dissimulant el seu rancor, la convenç amb paraules dolces perquè passi les línies alemanyes per anar a servir Sa Majestat. La Patty Patata, denunciada pel seu exmarit, és arrestada per espionatge pels ulans que porten la calavera, després és torturada i fa uns grans crits, és violada deu vegades, desfigurada a cops de sabre i, finalment, esquarterada per quatre cavalls del regiment, tal com Mathilde va llegir que es feia, en el seu llibre d’història.

Feliçment per als cavalls i per a la tranquil·litat del son de la implacable justiciera, s’acaba l’agost i aquella pobra cosa rossa desapareix abans que s’executin aquests projectes. Al setembre hi ha poques angleses. Manech torna amb Mathilde, que s’estima més no parlar de les coses que la fan enfadar. Tots dos retroben el bell camí de les mimoses. Manech oblida els seus escrúpols, i la torna a besar tal com a ella li agrada, i una tarda també li fa petons als pits, que troba molt bonics. Entre vergonya i delicadesa, Mathilde es desfà.

Tanmateix, no és fins els primers dies d’abril del 1916, quan Manech acaba de saber que criden a files la seva quinta, que es lliuren als simulacres d’una amistat infantil força corrompuda, enmig d’una comuna desesperació. Abraçats damunt la sorra, tot i el vent fresquet, ploren, juren que s’estimen i s’estimaran sempre, que res no els podrà separar, ni el temps ni la guerra, ni els tabús burgesos, ni la hipocresia de les rosses, ni la traïció de les escales de cinc graons.

Una mica més tard, amb la marea alta en tots sentits, Manech porta Mathilde a la cabana del Papu, que ja fa dos anys que no el veuen perquè també deu ser al front. L’estira damunt d’aquestes xarxes de pescador que en diuen teranyina, la despulla una mica, ella es torba sense atrevir-se a dir res, de tan solemne que li sembla el moment, ell la besa pertot arreu, ella té les galtes enceses i ell també, després li fa mal, tal com ella sospitava en les seves divagacions nocturnes, però tanmateix, no gaire mal, i de seguida troba que no està gens malament, com també ho esperava, i fins i tot està millor.

Una altra tarda, tornen a la cabana, fan l’amor tres vegades, entremig riuen molt —de tot, de res— i després es vesteixen, es pentinen l’un a l’altre amb els dits, i Manech porta Mathilde al defora, en braços. L’asseu a la cadira de rodes i li declara que a partir d’ara són promesos, i que si menteix cremarà a l’infern, i ella diu que hi està d’acord i juren que s’esperaran i, quan ell torni, es casaran. Per segellar la seva promesa, ell treu la navalla, una fulla amb un munt d’accessoris que no serveixen per a res, i salta entre el boscatge i s’obre camí fins a un àlber gran i platejat que creix enmig de la jungla. Durant una estona grava alguna cosa a l’escorça. Mathilde li pregunta què és. Ell diu: «Ja ho veuràs». Quan acaba, arrenca els esbarzers per fer-hi un camí per on pugui passar la cadira. Està suant, com un salvatge, amb la cara i el pèl coberts de brossa i les mans plenes d’esgarrinxades, però és feliç. Diu: «Després d’això me’n vaig a fer un capbussó al llac».

Porta Mathilde fins a l’arbre. Damunt del tronc hi ha gravat:

M M M

perquè es pugui llegir del dret i del revés que Manech estima Mathilde i Mathilde estima Manech^[8].

Ara es treu la camisa i corre a tirar-se de cap al llac. Crida: «Uuuh, és gelada», però no li importa gens perquè ja no té por de la mort. Neda. En el silenci del vespre, en la pau immensa que envaeix tot el que els envolta, i el seu cor també, Mathilde només sent el soroll dels braços i les mans del seu amant. Amb el dit ressegueix els talls de l’escorça de l’àlber, Manech estima Mathilde.

Encara els queden unes quantes estones per estimar-se a la cabana, ella no les va comptar, ja no ho recorda. Potser van ser sis o set dies. El dimecres 15 d’abril de 1916, Manech se’n va a l’acantonament de Bordeus. Com que marxa molt d’hora, cap a les quatre de la matinada, i ell va prometre que l’aniria a abraçar a Poema, Mathilde no vol dormir; passa la nit al sofà. Bénédicte, s’ha llevat abans de les quatre per preparar el cafè. Manech arriba. Porta un abric del seu pare i una maleta de vímet a la mà. Quan besa Mathilde per darrera vegada, Bénédicte comprèn perfectament com n’ha estat d’ingènua, però es gira sense dir res, quina importància té?

Manech esperava que el destinessin a la marina, com en altres temps al seu pare i al seu oncle, com a Sylvain, però el 1916 el que fa més falta són soldats d’infanteria. S’està tres setmanes d’instrucció a Bourges i després l’envien al front. Primer com a reforç a Verdun, després a la Picardia. Mathilde escriu cada dia una carta, espera una carta. El diumenge, els Etchevery van a vil·la Poema, seguint el pas de Catapulta; sembla que tinguin deu anys més. Tots junts fan un paquet on els agradaria posar-hi de tot: menjar, beure, la casa, el foc, el llac, el vent de l’Atlàntic que portés els americans, tot, fins i tot paquets de cigarretes amb la punta daurada que la mare s’obstina a posar dins dels mitjons que li teixeix ella mateixa, perquè encara que Manech no fumi, amb les cigarretes sempre podrà fer amics.

Ell escriu que tot va bé, que tot va bé, que espera un permís, que tot va bé, un permís aviat, que tot va bé, que tot va bé, estimada Matti, tot va bé, fins al desembre, que calla sobtadament, però Mathilde continua pensant que tot va bé; no ha escrit, però no devia tenir temps, tot va bé i passa Nadal, i ja som a gener del 1917, finalment ella rep una carta que algú ha escrit en nom de Manech, no ho entén, diu coses boniques però tan estranyes que no ho entén, i un matí, el diumenge 28, Sylvain és allà, arriba de Bordeus, abraça Bénédicte i Mathilde, tan tristament, amb tanta dificultat per expressar-se que fa por; a l’estació ha retrobat algú que torna de Soorts i li ha dit una cosa terrible, ha de seure i no para de fer girar la gorra de borla vermella que té a les mans, i Mathilde li veu els ulls plens de llàgrimes, ell la mira a través de les llàgrimes i intenta parlar, intenta parlar…

Tranquil·la, Matti, tranquil·la.

Gener del 1921.

Després de l’evocació d’aquells estius ardorosos, ningú no s’estranyarà que Mathilde, major d’edat des de fa tres dies, s’apressi a comprar, sense discutir el preu, «i amb els seus diners» —provinents, principalment, de l’atresorament avariciós de les seves propines de Cap d’Any i el producte dels quadres que ara llueixen a les oficines del seu pare—, una hectàrea de terreny a la vora del llac d’Hossegor: el territori del Papu, desaparegut en un temporal, una jungla que, malgrat les mimoses, les tres germanes del difunt no tenen cap inconvenient a vendre.

Al mateix temps, s’assabenta que el Papu també es deia Manex, de la gran família dels Puystegui de Baiona, que era poeta, autor dels Vertiges du Courant d’Huchet, que odiava la gent de lletres, fos qui fos, però sobretot els que ja tenien una veritable casa a Hossegor, Justin Boex, anomenat Rosny Jeune, i més encara Paul Margueritte. Va caure davant de Verdun, sota les onades de gas tòxic de la primavera del 1916. Contra tots, s’havia negat a afaitar-se la barba. La seva màscara antigàs era un colador, segons diuen les seves germanes.

Mathilde només va tenir ocasió de veure el senyor Rosny quan era petita, que el seu pare la portava sovint a la vil·la Clair Bois de Paul Margueritte. Ella troba que el Papu era molt intransigent, tant pel que feia als seus companys més afortunats, com pel que es referia a les exigències del seu orgull viril. Tanmateix, es diu a si mateixa que no es pot jutjar algú que t’ha deixat la seva barca.

Tan bon punt ha signat l’escriptura al bufet del notari a Cap-Breton, lliurats els diners, i fet un petó d’agraïment a les tres germanes, Mathilde fa que el seu pare i Sylvain l’acompanyin al lloc dels seus amors adolescents. Allà hi ha la cabana, o almenys el que en queda, i l’àlber, el més platejat de tots, que ha resistit tots els vents. Mathilde, ara que és adulta, no tindria cap inconvenient a explicar-ho tot. Mathieu Donnay diu; «Estalvia’m els teus records. El que m’agrada d’aquí són les mimoses i aquest arbre romàntic, amb tres M, que m’amaga una mica el que molts pares, perquè no sóc l’únic, no volen ni imaginar. Però després, s’hi acostumen».

Va portar Mathilde en braços fins allà, mentre Sylvain s’encarregava de la nova cadira de rodes, més sòlida i més pràctica que la d’abans, una cadira de rodes inventada per als paralítics de guerra. Amb la qual cosa, segons la Clémence, que té el cervell de mosquit, es demostra que la guerra sempre serveix per a alguna cosa.

Fa bon temps, però fred. Mathilde s’ha assegut prop de l’àlber amb la manta escocesa als genolls i el seu pare va i ve a través del boscatge mentre Sylvain s’atansa fins a la vora de l’aigua per deixar-los sols. De tant en tant, Mathilde passa els dits per on diu que ella estimarà sempre Manech. Les gavines, despreocupades per la presència dels humans, es reuneixen als bancs de sorra que el reflux del mar ha deixat al descobert enmig del llac.

«I, per què no?», exclama Mathieu Donnay després d’una llarga concertació amb ell mateix. Torna cap on és Mathilde i li diu que en aquell lloc hi farà construir una gran vil·la, concebuda totalment perquè ella hi visqui feliç amb Sylvain, Bénédicte i els gats. Si hi està d’acord, deixarà vil·la Poema a Paul i la seva família. Mathilde hi està d’acord, però que no es toquin les mimoses ni l’àlber, evidentment. El pare arronsa les espatlles. Diu: «Hi ha moments, filla meva, que realment ets com una favouille».

Ella riu i li pregunta; «Com ho saps, això?». Ell respon que, entre els seus obrers, té uns provençals. Ells li han explicat que anomenen favouille un cranc petit no gaire llest, cosa estranya tractant-se dels nostres suposats avantpassats més antics, i que a Marsella, a Bandol o a Saintes-Maries-de-la-Mer, s’anomena així a qui no té gaire seny.

Després crida Sylvain. Li explica el seu projecte de construir una casa nova, sense tocar per res del món l’àlber platejat i sense que a les mimoses els falti ni una arrel, quan s’acabin les obres. Com ho veu ell, que és un jardiner experimentat? Sylvain respon: «Les mimoses es poden traslladar. L’àlber és prou allunyat del centre del terreny, no caldrà tallar-lo». Mathieu Donnay li fa una forta encaixada. Mathilde diu: «Gràcies, pare. Almenys ni per Nadal ni a l’estiu no hauré de suportar la dona del meu germà i aquests petits monstres dels teus néts». I Sylvain, sense malícia, hi afegeix; «Matti té raó. Bénédicte també estarà contenta».

L’endemà, Mathilde i Sylvain acompanyen la família a París, amb el tren. El dia 6 de gener, per carretera, van a Peronne, al Somme, la ciutat més propera al cementiri militar d’Herdelin, on Manech està enterrat. Fa cinc mesos que hi van anar per primera vegada amb Pierre-Marie Rouvière, les empremtes de la guerra s’han esborrat una mica. Tanmateix, sembla més present en tot el paisatge, sens dubte perquè és hivern.

Dormen a l’Auberge des Remparts, on Pierre-Marie els havia portat a l’agost. El matí del 7 de gener, data del pelegrinatge que Mathilde ha jurat que faria cada any mentre tingui força, cosa que no exclou d’altres visites, el cel està tapat i plou neu fosa sobre Peronne i els camps de batalla. A Herdelin, les cases reconstruïdes voregen les ruïnes, la carretera és un torrent de fang. Les banderes, molles, pengen sense pena ni glòria ni color, a l’entrada del cementiri. Gairebé al davant, a l’altre costat de la carretera, el cementiri militar alemany no té gaire més bon aspecte.

L’any anterior, sota el sol de l’estiu, les branques dels salzes acabats de plantar, les avingudes rectes, la gespa segada impecablement, les escarapel·les tricolors penjades a les creus, les elegants flors de la nació en gerros antics d’imitació, tot semblava hipòcrita a Mathilde i li feia venir ganes de vomitar. La pluja, el vent glaçat que bufa de les Flandres, aquesta mena d’ensopiment sense esperança que aclapara tot el territori, són més adequats al color de la pell dels Pobres Imbècils del Front. Quants n’hi ha, dels qui jeuen allà, que li donarien la raó?

La primera vegada, va buscar en primer lloc la creu blanca de Jean Etchevery, 19 anys, mort per una causa que ella es nega a pronunciar, perquè és mentida. També era una mentida el que hi havia gravat damunt la creu que va trobar després, a la mateixa avinguda: Kléber Bouquet, 37 anys. I també era mentida el que figurava algunes fileres més lluny, damunt de la d’Ange Bassignano, 26 anys, el brètol marsellès, sota la qual hi havia un ram de flors fetes amb perles de colors que dibuixaven un nom. Tina, prova que Mathilde, malgrat els seus esforços, portava una mica de retard respecte de la noia de Belle de Mai. En una altra avinguda, hi havia la creu de Benoît Notre-Dame, 30 anys; la intempèrie l’havia fet caure damunt la tomba i s’aguantava per les fibres corcades. Pierre-Marie Rouvière va anar a buscar un guarda que ja s’hi havia fixat i li va prometre que canviarien la creu.

Mathilde va fer que Sylvain la passegés per tot el cementiri per buscar Sis sous. Descansava prop del mur, aprofitant l’ombra, sense flors ni corona, mort pel mateix motiu, l’obscenitat d’una guerra que no tenia cap raó de ser, tret de l’egoisme, la hipocresia i la vanitat d’alguns. Les coses són així.

Avui, sota un paraigües gran, asseguda a la seva cadira per a mutilats, Mathilde es troba davant de Manech. L’escarapel·la de la creu està descolorida. Sylvain fa una mica de neteja. Jean Etchevery, 19 anys. Ara, ella és més gran que el seu amant. Li ha portat un branquilló de mimosa de la riba del llac d’Hossegor; quan la treu de la bossa i desplega el paper d’embolicar, no està gaire flamant, però Sylvain declara: «La intenció és el que compta». Mathilde respon: «M’agradaria que la intenció estigués a terra, justament davant de la creu». Sylvain cava amb les seves manasses de pèl-roig, que no li agrada que li diguin, i col·loca la mimosa al fons del forat, delicadament. Abans de tapar-lo, Mathilde li dóna un paquet de cigarretes amb la punta daurada. Li diu: «Posa-hi això, també, la seva mare estaria contenta. No se sap mai. Allà on sigui, fins i tot si no fuma, sempre podrà fer amics».

Després, Sylvain s’allunya sota la pluja, amb passes lentes per les avingudes, tapat amb una gorra xopa que ja tenia abans del seu casament i que, com ell, no rejoveneix. Vol deixar sola Mathilde, un moment, té el seu pudor.

Ella explica a Manech el que passa. D’entrada, que Germain Pire no ha trobat ni Tina Lombardi ni Célestin Poux. Que el fil que l’aguantava fins allà sembla trencat, que potser no condueix enlloc, però que no és greu, no hi renuncia. Després li diu que els seus pares, els Etchevery, estan bé. Els va anar a veure. La van abraçar tots dos. La mare li va fer un ou batut amb llet, com abans, quan ell la portava a casa seva amb Catapulta. Finalment, li diu que amb els seus estalvis ha comprat el territori del Papu a la vora del llac, i que el seu pare hi construirà una casa amb dues terrasses, una cap a l’oceà i l’altra cap al llac. Ella diu: «La nostra habitació donarà al llac. Cada matí, per la finestra, podré veure el nostre àlber». Després d’un llarg silenci, afegeix: «Continuo pensant que un de vosaltres cinc no és mort. Crec el que em va escriure la mare d’Urbain Chardolot. No en tinc la certesa, necessitaria trobar un dels soldats de Bingo Crepuscle, i només disposo d’un únic nom, el de Célestin Poux».

S’inclina cap endavant amb la cadira, protegida per aquell paraigües espantós que es mou tota l’estona, no vol amagar res a Manech. Li diu: «Hi ha una altra cosa que em neguiteja. Tina Lombardi utilitzava un codi amb el seu Nino. Com és que els altres no el tenien amb les seves dones? He llegit i rellegit les cartes d’Eskimo i de Sis sous i de Aquest Home. No hi veig cap codi. Ni tan sols en la de Nino, no he entès res. Perdona’m Manech, de ser com sóc».

Quan Sylvain torna, perquè ja està fart de caminar sota la pluja, diu: «Com a mínim han complert la seva paraula. Han posat una creu nova a Benoît Notre-Dame». A Mathilde li agradaria fer tot el tomb pel cementiri, com a l’agost, però no gosa demanar-ho. Sylvain diu: «Saps, Matti, mentre tu pensaves en Manech, jo he mirat les altres tombes. En la de Bassignano, encara hi ha les flors de perles. A les altres, no hi ha res. Si ho vols anar veure tu mateixa, no m’importa, no és cap molèstia». Ella fa senyals que no. Diu: «Si us plau, torna a anar a veure Ange Bassignano. Mira bé pertot arreu, fixa’t si no hi ha cap indici que aquesta Tina hagi tornat».

Espera una bona estona. La pluja es torna neu. Té fred sota la manta. Diu a Manech: «Saps que resultes un bon contratemps. Estaríem molt més bé a les Landes». A l’agost, quan va fer la primera visita, va preguntar a Pierre-Marie si seria possible de transportar el fèretre al cementiri de Soorts o al de Cap-Breton. Ell va respondre: «El procediment pot ser molt llarg, no n’estic gaire segur però em sembla que ho podríem aconseguir. Me n’informaré». Encara no havia acabat la frase i un sentiment d’angoixa espantós va envair Mathilde, sentia un nus a la gola i no podia articular ni un mot. Exactament com si Manech, des del fons d’ella mateixa, cridés no, no, que no ho volia. I quan es va sentir capacitada per parlar, va dir precipitadament a Pierre-Marie, amb la veu entretallada: «No, no facis res. M’ho he de pensar més bé». I a poc a poc, l’angoixa va anar desapareixent. Ara retorna, amb la idea de preguntar a Manech si no ha canviat de parer. Li diu; «D’acord, no et molestaré més amb això. Després de tot, venir aquí em fa canviar d’aires i em deixa veure món».

Després torna Sylvain, amb el pas cansat, la gorra travessada i les mans plenes de fang. Les aixeca perquè la pluja les netegi. Sembla un presoner de guerra resignat a les fantasies d’una Mathilde somiatruites. S’hi acosta i li diu: «No he vist res que indiqui que ella ha tornat».

I dret, al seu davant: «Però em penso que sí, no sé per què. He cavat al voltant de la creu, no fos cas que aquesta dona se t’assemblés. No hi ha res. He aixecat el gerro de les flors. És de marbre, pesa deu tones, ja s’entén com és que ningú l’ha robat. A sota, no hi ha cap indici que ella ve, però he tingut una idea. L’he deixat més lluny, en una altra tomba. Així, potser ho veurem la propera vegada?».

Aquesta carta li arriba, a Mathilde, a Nova York, on en aquella de les seves vides que la diverteix menys i que li fa perdre més temps, hi va perquè l’operi un jove professor jueu. Arno Feldmann, que a tres invàlids com ella els ha retornat una part dels seus moviments. És un fracàs sense interès, excepte que s’acaben els dolors dels malucs, que la mataven, i que és a punt d’enamorar-se del cirurgià, però és casat, i pare de dues nenes de galtes rodones i pigades, ni tan sols no és maco; i a més, tret dels desconeguts sense rostre que de vegades la turmenten en somnis lamentables, tothom ja sap que Mathilde no enganya mai el seu promès.

I després, també cal dir-ho, la mare és allà, ha vomitat durant tot el viatge i s’avorreix de passejar pel Central Park i els magatzems de la Cinquena Avinguda, esgotada per la calor. Mathilde no voldria complicar els problemes que ja ocasiona. Per tant, només es mira l’Arno Feldmann d’amagat, en el reflex de la finestra, molt llunyana.

Torna a vil·la Poema a l’octubre, als darrers esclats d’un estiu que es fa etern i troba tothom en bon estat, els animals i les persones. Hi ha un cotxe nou, un Delage, amb més bona suspensió i més confortable que el vell. És groc i negre, però sembla que són els únics colors disponibles. Sylvain condueix Mathilde gairebé cada dia a Hossegor per veure com avancen les obres de la casa. L’arquitecte del seu pare, Bruno Marchet, pensa que és una pesada. Ella discuteix detalls amb els treballadors, no està mai contenta, s’imagina que la detesten. Promet al seu pare que no hi tornaran fins que ja estiguin amb els acabats.

El gener del 1922, per al pelegrinatge al cementiri d’Herdelin, el cel és blau, fa fred, el ram de flors artificials desplaçat per Sylvain, torna a estar al seu lloc, sota la creu d’Ange Bassignano, però Mathilde pensa que això no vol dir, forçosament, que Tina Lombardi hagi tornat. El guàrdia, que no hi és sempre, quan hi és veu passar molta gent, no sap res. Tanmateix, a Peronne, on Sylvain va a fer un tomb, un hoteler patró del Prince de Belgique, diu que una jove amb accent del Midi va ser a casa seva la tardor passada, sola, bevent molt, fumant a la taula unes petites cigarretes, insultant els comensals que s’indisposaven amb el fum. Va estar molt content que només s’hi quedés una nit. L’endemà al matí, molt d’hora es va fugar sense ni tan sols pagar el compte. El nom que havia donat, i que Sylvain comprova ell mateix al registre, és Emilia Conte, de Toulon. La data és la nit del 15 al 16 de novembre de 1921.

De retorn a París, Mathilde envia aquesta informació a Germain Pire, però ell refusa educadament de reprendre la recerca. En un any i mig, ha envellit molt. Porta, com sempre, el barret, la xalina i els botins blancs, però un dol del qual no vol parlar l’ha ferit i no té el cor per a aquestes coses.

Mathilde també coneixerà els dols, aquell any 1922. Els pares de Manech moren amb tres setmanes de diferència, enmig de la calor humida del mes de juny. La mare, mentre dormia, d’una crisi cardíaca i al pare el van trobar ofegat al llac, prop del seu parc d’ostres. Perquè el capellà accepti deixar entrar el fèretre a l’església, diran que va ser un accident. Tanmateix, la nit abans va deixar un sobre per a Mathilde, que el doctor Bertrand, de Soorts, el primer a qui els bombers van avisar, li va lliurar sense obrir. Eren unes línies amb llapis violeta, amb una lletra gairebé il·legible:

L’única família del pobre home és una germana, treballadora de correus a Saint-Jean-de-Luz. Ven la casa i el parc d’ostres per instal·lar-se amb el seu marit i obre una botiga de gèneres de punt. Amb el Delage, Sylvain porta el gos Kikí i les pertinences de Manech: la seva roba vella, els seus llibres i els quaderns de l’escola, els Fantomas que llegia abans d’anar a la guerra, joguines que s’havia fabricat, el famós banyador blau marí de ratlles, on hi falta l’escut però ja no es nota la marca.

Al setembre, malgrat totes les cures, Kikí es deixa morir, després Tertia i Bellissima, que agafen tos i es moren en una nit. Al novembre, enterren a Labenne la senyoreta Clémence, l’antiga professora. I, encara, abans que s’acabi l’any, el gat de Bénédicte, Camembert, es va escapar per caçar rates i no va retornar. Sylvain el va retrobar tres dies més tard, a més de cinc quilòmetres de Cap-Breton, esclafat per un camió i devorat pels cucs.

L’any 1923 no comença pas millor. Al febrer, una carta de Marsella notifica a Mathilde la mort de la senyora Paolo Conte. L’amiga fidel, la senyora Isola, li diu que es va anar apagant sense patiment, amb el cor gastat. No havia tornat a veure la seva fillola.

La vil·la MMM d’Hossegor, s’acaba de construir a la primavera, amb uns quants mesos de retard. Mathilde s’hi instal·la amb Sylvain i Bénédicte i des de les finestres veu l’àlber, les mimoses florides del jardí, amb els rosers, els rododendres i les camèlies que Sylvain ha plantat. Mathilde té el taller al costat de la seva habitació. Tot el terra de casa és de marbre llis, per les rodes, i fora, perquè ella pugui passejar a gust, s’han enquitranat els passeigs. Durant l’estiu, al matí, pinta davant del llac i a les tardes, a l’oest. Pinta molt, per oblidar les coses tristes i perquè passi el temps que no aporta res de nou al seu cofre de caoba, per oblidar-se ella mateixa.

A l’hivern, exposa les teles a Biarritz i després a París, una altra vegada a Cartes des del meu molí. La senyora dels canapès segueix tenint bon peu, bon ull i el llibre d’or s’enriqueix amb unes observacions boniques: «Les seves flors parlen». El visitant següent va escriure just a sota: «Diguem que murmuren».

Mathilde aprofita aquesta estada per tornar a publicar el seu anunci a L’Illustration, La Vie Parisienne i les revistes mensuals dels excombatents. Esborra els noms de Benjamin Gordes, Chardolot i Santini, només hi deixa el de Célestin Poux i dóna la seva nova adreça a les Landes.

A la primavera, succeeix un esdeveniment feliç a MMM, i com que ella és supersticiosa quan això la tranquil·litza, Mathilde hi veu el presagi que s’atansa la sortida del túnel i que l’any 1924 li reserva grans sorpreses que tancaran moltes ferides. A l’edat madura, com diuen que passa sovint amb algunes dones, Durandal, la gata tibada de Sylvain, vídua de Camembert, és presa d’un veritable frenesí orgiàstic. Com que no arriba a triar entre Una, Due, Lladre i Maître Jacques, es llança damunt de tots quatre, potser perquè no en té prou amb un, potser perquè té la preocupació lloable de no sembrar la discòrdia a casa. Com que, a més, passa que surt pel poble i fins i tot pel bosc i no torna fins ben entrada la nit i amb l’aspecte lànguid, serà molt astut qui pugui dir qui és l’autor dels cinc preciosos gatets tigrats que va parir el dissabte 26 d’abril. Aquell dia, Bénédicte i Sylvain celebren els cinquanta anys —ella és dos dies més gran que ell— i els trenta anys de casament. Els regals s’han decidit de pressa. Mathilde rep D’Artagnan i Milady, Sylvain, Porthos; Bénédicte, Athos, que s’obstina a pronunciar Camembert, i la mare hereta Aramis. Després d’això, Durandal, apaivagada de les seves passions amoroses i penedida dels seus pecats, es dedicarà d’ara endavant a l’educació dels seus fills.

Quan Mathilde torna a llançar l’ham amb la publicació de l’anunci, no espera que la pesca sigui tan escassa, fins i tot sense haver-hi posat les febles esperances que van acompanyar el seu primer intent. En total, quatre cartes i, a més, la més instructiva de totes quatre ni tan sols està relacionada amb la seva sol·licitud d’informació i li arriba dirigida a vil·la Poema.

De les altres tres, dues són per a reivindicar la paternitat del mot Bingo Crepuscle.

Un caporal de les tropes colonials, que formava part dels que van prendre la trinxera alemanya a l’octubre del 1916, va trobar una pintura sobre fusta en un refugi abandonat apressadament; probablement era el resultat dels moments d’oci d’un soldat anglès o canadenc i la part del darrere constituïa una bona superfície per a fabricar una pancarta on hi va fer gravar el nou nom dels llocs conquerits.

Un corresponsal de Château-Thierry, que només signava com a «un soldat de Mangin», afirma, vuit dies més tard, haver dibuixat amb les seves mans i per iniciativa pròpia Bing au Crépuscule a la part posterior d’un quadre, amb pintura negra i lletra de pal.

Com a mínim, tots dos estan d’acord pel que fa al tema de l’obra d’art en qüestió. Amb els dos testimonis, Mathilde aconsegueix imaginar-se un oficial britànic, dret, davant del mar, contemplant una flamejant posta de sol, mentre al seu costat un cavall gris o negre pastura tranquil·lament, alhora que una palmera indica que l’escena podria tenir lloc a l’Orient.

La tercera carta també és anònima i d’una concisió sorprenent:

El sobre porta tampó de Melun. La lletra i el color rosat del paper fan suposar que es tracta d’una senyora d’una certa edat.

Queda la carta que no és una resposta a l’anunci. Ve de lluny. Li envia Aristide Pommier, el recol·lector de resina amb ulleres a qui ella va tractar de mitja merda el dia del seu casament, el participant en els torneigs que es complaia a caure a l’aigua.

Aquesta carta no entristeix Mathilde més del que ja ho està des de la mort de Manech. Fa gairebé quatre anys, Pierre-Marie Rouvière ja li havia dit que els cinc condemnats a mort van ser enterrats sumàriament per uns britànics abans que arribessin a Herdelin els seus taüts i les creus blanques. Tanmateix, hi ha paraules que la trasbalsen: «els cossos en un gran forat», «palades per a cobrir-los», i sobretot, el més terrible, «morts i escampats pel camp». S’esforça per entendre que van trobar els cossos en llocs diferents de la terra de ningú, i que Aristide ho escriu com pot, és a dir, com el porc que ha estat sempre, però durant tota una nit no pot dormir, presonera d’una imatge d’acarnissament.

Per sort, el juliol avança i el túnel s’acaba a ple estiu.

El diumenge dia 3 d’agost de 1924, a la tarda, mentre els gatets arriben al seu quart mes, Mathilde és a la terrassa de l’oest, intentant dibuixar-los junts dins la cistella, però quan han passat uns quants minuts tranquils, es barallen o es cansen i, malgrat els esforços de la seva mare per tornar-los a col·locar bé, volen marxar a fer la seva.

Mathilde encara recorda el sol acaronant el cim dels pins quan sent que s’atansa una moto a tota velocitat pel camí de terra que envolta el llac, i s’incorpora bruscament, amb el pinzell a la mà. I, en només uns instants, ell és allí, a la porta, immobilitzant la màquina amb una maneta, aixecant alhora la seva gorra de cuiro i les ulleres, amb els cabells rossos, més alt i més robust del que ella imaginava, però està segura que és ell, Célestin Poux, i mentre parla amb Sylvain, que surt a rebre’l, Mathilde pensa: «Gràcies, Déu meu, gràcies, gràcies», i s’agafa les mans per impedir que tremolin o per contenir el plor i semblar una tòtila que fa vergonya.