El gira-sols de la fi del món

Hossegor està aclaparat per la calor d’agost, fins i tot els gats pateixen. Cada vespre esclata un temporal que metralla els arbres, arrenca les fulles, massacra les flors. Bénédicte s’espanta amb els trons.

Célestin Poux encara es queda uns dies a MMM. Empolistra el Delage, ajuda Sylvain al jardí i tots dos junts serren fusta per a l’hivern. Neda al llac. Mathilde li ensenya a jugar a l’escombra. Menja amb gana i Bénédicte està encantada. Ell s’avorreix. De vegades, Mathilde el veu, pensarós, com contempla, darrere els vidres, la pluja que cau. Se li acosta i rep uns copets amables i distrets d’algú que ja no és allà. Una tarda, li diu que l’endemà se n’anirà, que enviarà notícies sovint i que ella sempre sabrà on trobar-lo si el necessita. Ella diu que ho entén.

L’endemà és 15 d’agost i Cap-Breton deu estar de festa, amb el carrer ple de gent a punt per a la processó. Célestin Poux aixeca una mena de bastida a la part posterior de la seva moto. Sylvain fingeix que té feina. Bénédicte es queda a la terrassa amb Mathilde, trista de veure marxar el noi. Fa dotze dies, un diumenge, quan el sol declinava i ja tocava la punta dels pins, arribava per lligar un fil. A Mathilde li sembla que d’això fa molt més temps. Se’n va cap a ella, amb la gorra i les ulleres de motorista a la mà, per acomiadar-se’n. Ella li pregunta on va i de seguida se’n penedeix. Ell somriu una vegada més, amb aquell somriure que fon, no ho sap. Potser donarà un tomb per Oléron. Fa un petó a Mathilde i a Bénédicte. Una abraçada a Sylvain. Se’n va tal com ha arribat, gairebé a la mateixa hora, amb l’espetec del motor de la moto. Allà on vagi, portarà dos cercles de pell ben nets al voltant dels seus ulls blaus, i Mathilde, de sobte, es pregunta on devia haver deixat, quan era petita i ja no el volia, el seu nino Arthur.

Uns quants dies més tard, rep una carta de Leipzig, Alemanya. Heidi Weiss, que acaba de tornar de viatge, ha trobat l’antic feldwebel, Heinz Gerstacker, que li ha tornat a explicar aquell diumenge de Bingo Crepuscle. És més o menys el que ella li havia dit a l’Auberge des Remparts, amb algunes precisions, la darrera de les quals hauria deixat estupefacte Célestin Poux si hagués estat allà, però que confirmen a Mathilde, si el seu orgull ho necessités, que malgrat la seva imaginació intempestiva, els seus pares, en els impulsos amorosos de Toledo, no la van fer tan ruca.

A Gerstacker, presoner, el van portar a les línies franceses el dilluns poc abans de l’alba, amb tres dels seus camarades. Eren conduïts per dos soldats que, en comptes de seguir el trajecte més curt, van voler passar per Bingo. Sobre el terreny, escampats per la neu, jeien els cadàvers dels condemnats. Els dos soldats es van separar per explorar el lloc amb llanternes. Gerstacker, en seguia un d’ells i en primer lloc va veure un dels condemnats a qui la mort havia deixat clavat, de genolls, tal com havia caigut, amb els braços a les cuixes i el cap inclinat damunt del pit. Era el que havia fet caure l’Albatros amb una granada. Un altre estava en un forat que semblava un celler enfonsat, perquè encara es veien els graons de l’escala. Gerstacker va veure clarament, amb la llum de la llanterna, que aquest que estava d’esquena amb les cames enmig dels graons, portava botes alemanyes. El soldat francès va remugar: «Merda!». Era una de les poques paraules que el feldwebel sabia en la nostra llengua. Després, tot reprenent la marxa, el soldat discutia amb el seu camarada i aquest va respondre: «Sí, doncs bé, calla». I a Gerstacker no li calia ser bilingüe per comprendre això també.

Mathilde no està estranyada, i menys encara estupefacta com ho hauria estat Célestin Poux. El cor li va més de pressa, això és tot. Si el que imagina des que va llegir la carta de Tina Lombardi i va trobar el seu cofre de caoba té una mica de sentit, cal que Benjamin Gordes, aquella nit del combat, hagués passat un moment o altre davant de Bingo Crepuscle. Gerstacker confirma que així va ser.

Pobre, pobre Benjamin Gordes. Vas haver de morir allà, pensa, perquè jo continuï creient que un dels cinc, el que et va agafar les botes, va continuar viu, almenys fins a Combles. No podia ser el teu amic Eskimo, ni Sis sous, ni Ange Bassignano. A Manech no se li hauria ocorregut la idea, en la situació en què tothom el descriu. Queda aquest rude camperol de la Dordonya, que, en néixer, va ser trobat als graons d’una ermita i que en el seu darrer dia, coses del destí, s’amagava a les ruïnes d’una altra. Queda la frase d’Urbain Chardolot, que va retornar al matí a la terra de ningú, quan tornava a nevar, molt després que tu tornessis, després del presoner alemany i el soldat sense nom que et van veure en un forat: «Almenys un, si no dos».

Sí, Chardolot tenia una certesa i una sospita. La certesa la va explicar a Esperanza el juliol del 1918, a l’andana d’aquella estació on l’evacuaven; «Si els tingués, em jugaria dos lluïsos pel Bleuet. Però les dones m’ho han pres tot». La sospita, era Aquest Home, senzillament perquè el soldat anònim no havia sentit el consell de callar.

La carta que Mathilde espera amb més impaciència és la del mossèn de Cabignac, que arriba dos dies més tard.

És migdia. La primera cosa que fa Mathilde és consultar, a la seva habitació, el diccionari Littré. Exacte, està equivocada. Malgrat tot, no deixa d’emetre amb la llengua i els llavis un so incongruent dirigit al mossèn.

Després, agafa els fulls de dibuix del seu calaix i unes tisores. Retalla trossets de paper, tants com necessita per a escriure sobre cadascun d’ells una paraula de la carta d’Aquest Home datada el 6 de gener de 1917.

Endreça la taula. Posa els paperets ben afilerats. Els desplaça i els torna a col·locar per trobar el codi «ascensor» del qual li va parlar Célestin Poux. No coneix la paraula clau d’Aquest Home i de la seva Mariette, però es fia d’aquest nom desconegut per la gent de Cabignac: Bernay.

A la una, els estómacs de Bénédicte i Sylvain reclamen. Mathilde els diu que dinin sense ella, que no té gana. Beu aigua de l’ampolla. A les dues, Bénédicte entra a l’habitació. Mathilde repeteix que no té gana i que la deixin en pau. A les tres, encara no ha trobat res, els gats fan el que volen i els fa marxar de l’habitació. A les quatre, les paraules s’han alineat així damunt la taula:

En la vertical de la paraula Bernay pot llegir-se de dalt a baix:

«Jo estaré Bernay març. Ven tot. Digues res. Escolta ningú. Benoît». Mathilde es queda immòbil un moment, amb alguna cosa al cor que es deu assemblar a l’orgull d’haver aconseguit realitzar el quadre, sola, com un adult, un quadre o qualsevol altra cosa que la faria plorar, si no fos que es prohibeix d’entendrir-se d’ella mateixa. Pensa que encara no ha arribat al final de les seves penes i que ara té gana. Fa sonar la campaneta.

A Bénédicte, que ve somrient, sens dubte perquè el seu company li ha tocat les natges en passar, li demana que perdoni la seva impaciència de fa uns minuts, que li porti un entrepà de pernil de Baiona amb molta mantega i Sylvain en comptes de mostassa. Bénédicte respon que si Matti sabés que de vegades ella mateixa la tracta així en el seu interior, no es disculparia.

Quan arriba Sylvain amb l’entrepà enorme i un got de Saint-Émilion, Mathilde ja ha recollit els trossets de paper i ha tret del cofre de caoba les notes que va prendre el 1919 que hi corresponen directament. Com sempre, s’estira al llit, amb les mans sota la nuca, es treu les sandàlies, una després de l’altra amb l’únic ajut dels seus peus. Amb la boca plena, pregunta:

«Quan vas anar a l’hotel del carrer Gay-Lussac per informar-te de Mariette Notre-Dame, els propietaris et van dir que quan va marxar amb el seu fill i l’equipatge va agafar un taxi cap a l’estació de l’Est? No era l’estació del Nord, d’Orléans o de Vaison-la-Romaine?».

Ell respon que si ella ho va anotar quan li ho va dir, en pot estar segura, però que, a més, fins i tot després de cinc anys, se’n recorda molt bé.

Mathilde fa una bona mossegada a l’entrepà. Diu: «També vaig anotar que les dues vegades que Mariette Notre-Dame va anar a visitar els seus amics amb el seu fill, només va ser fora durant el dia, o sigui que no devia ser gaire lluny de París».

«I què?».

«Et seria molt difícil trobar un poble anomenat Bernay on es pugui arribar per l’estació de l’Est, no gaire lluny de París?».

«De seguida?».

Ella no respon. Absorta amb el pernil de Baiona. Sylvain s’aixeca, es posa les sandàlies i va a buscar el llistat de trens. Adora els ferrocarrils. Una vegada va explicar a Mathilde que el seu somni, si no estigués casat, seria agafar un tren en qualsevol moment cap a qualsevol lloc i baixar a ciutats que no coneix, que ni tan sols no té ganes de conèixer i dormir en hotels Terminus davant de l’estació, i l’endemà tornar a marxar. Diu que els trens són màgics, plens d’embruix, alguna cosa que molt pocs escollits poden entendre.

Torna, seu a la punta del llit, contempla Mathilde amb bons ulls de segon pare. Diu: «És Bernay prop de Rozay-en-Brie, a Seine-et-Marne».

Mathilde deixa la resta de l’entrepà, es beu el vi amb tres glopades. Diu: «Ja sé que et molesto, gairebé acabem d’arribar. Però hi he d’anar».

Sospira, arronsa les espatlles i respon: «A mi no em molesta. La que no estarà contenta és Didi».

Mathilde se li atansa amb la cadira, insidiosa i murmura amb ardor: «Fes-li una bona cardada aquesta nit. Que la senti cridar des d’aquí. Després en farem el que voldrem, ella t’adora».

Ell es fa un panxot de riure, i es doblega fins que el cap gairebé li toca els genolls, orgullós i avergonyit alhora. Quan Mathilde escriu aquestes ratlles, ningú no pot imaginar com estimava Sylvain.

L’endemà se’n va.

Bernay, sota un cel de plom, no és més lluny de Rozay-en-Brie que Mathilde del seu destí. Li fa mal l’esquena. Li fa mal tot. Sylvain s’atura davant de l’escola. Puja al Delage un homenet amb els cabells embullats, amb un llibre obert a la mà, el mestre, que viu allà, que se’ls presenta amb el nom de senyor Ponsot. Mathilde veu el llibre, són Les aventures d’Arthur Gordon Pym, d’Edgar Poe. És capaç de reconèixer aquest llibre a les mans de qualsevol, a deu passes, tenint en compte que qui aprofita el diumenge per llegir-lo, no pot ser un qualsevol. He gravat això a la muntanya, la meva venjança està escrita a la pols de la roca. És l’epitafi que es pot trobar a les pàgines d’un boig, escrit gairebé un segle abans que ella, traduït per Baudelaire, i que es podria aplicar a Tina Lombardi.

Mathilde pregunta al mestre si a la seva classe hi ha un noi de vuit o nou anys que es diu Baptistin. El senyor Ponsot replica: «Vol dir Titou Notre-Dame? Naturalment que és amb mi. És molt bon alumne, el millor que he tingut mai. Fa unes redaccions meravelloses per la seva edat. Abans de Nadal, en va fer una sobre les serps que em va fer entendre que algun dia seria un savi o un artista. Tot esclata en el seu cor».

Mathilde diu que només vol saber on viu. El mestre, amb el braç estès, respon que cap allà: «Vostè arriba a Vilbert, gira cap a l’esquerra per la carretera de Chaumes i cent o dos-cents metres després, continua pel camí de terra que ressegueix el riu, seguint sempre per l’esquerra. Passarà la granja dels Mesnil i la Petite Fortelle, segueix, segueix, no es pot equivocar, arribarà al fons de la vall a una granja enmig del camp que anomenen La fi del Món, allà viu Titou Notre-Dame».

El camí de terra, entre la cortina d’arbres que amaga el riu i el bosc espès que el flanqueja, és ombrívol i fresc, el joc de llums és més brutal encara quan el cotxe arriba a La fi del Món, sobre les immenses extensions de gira-sols grocs, fins a l’horitzó, tan alts que dels edificis de la granja al centre només es veuen les teulades de teules ocres.

Mathilde diu a Sylvain que s’aturi. Quan apaga el motor, només se sent el murmuri del riu, i a la llunyania, els ocells del bosc. No hi ha tanques enlloc. Tot al voltant dels turons que tanquen la vall, els camps només estan delimitats pels seus colors, verdosos i daurats. Sylvain desplega la cadira de rodes. El lloc li sembla molt bonic, una mica opressiu, no sap per què. La veritat és que ella li ha dit que la deixi allà, asseguda a la cadira, sota l’ombrel·la, prop del tronc d’un roure a la vora del camí, i que marxi amb el Delage un parell d’hores, i això a ell el preocupa. Diu: «No és raonable, no se sap mai el que pot passar. Almenys, deixa’m que et porti fins a la casa». Ella diu que no, que necessita estar sola i esperar que vingui la persona que vol veure.

«I si no ve?».

«“Vindrà”, diu Mathilde. Potser no vindrà de seguida, em té més por que jo a ell. Em mirarà de lluny una bona estona i després vindrà. Per això et dic que tornis al poble i prenguis una cervesa, tranquil·lament».

El cotxe se’n va. Mathilde, davant d’aquests gira-sols que es perden a l’infinit, té l’estranya sensació d’una cosa ja vista, però pensa que devia ser en un somni, un somni que va tenir fa temps, fa anys, i que ja ha oblidat.

Al cap d’uns minuts sent un gos que borda i Mathilde endevina que el fan callar. I després, sent algú que corre pel camí que condueix fins a la casa. Per la lleugeresa del pas, pensa que es tracta d’un nen. Se li apareix a vint passes i s’atura en sec. És ros, amb els ulls negres, grossos. Calcula que té vuit anys i mig. Porta pantalons grisos, camisa de color blau, una bena en un genoll que deu tapar una ferida no gaire gran, si no no correria tan ràpid.

«Ets Titou?», pregunta Mathilde.

No respon. S’allunya corrents entre dos camps de gira-sols. Poc després, Mathilde sent el pas tranquil d’Aquest Home pel camí. Com més s’atansa, més de pressa li va el cor.

Ell també s’atura a vint passes d’ella. La contempla uns segons, sense moure’s, amb el rostre i la mirada muts, tan alt com li havien dit, potser encara més alt que Mathieu Donnay, de complexió forta, vestit amb una camisa blanca sense coll, amb les mànigues arremangades, i amb uns pantalons de tela beix amb tirants. Mathilde calcula que al juliol deu haver fet trenta-vuit anys. Porta el cap descobert. Té els cabells castanys i els mateixos ulls grossos que el seu fill.

Finalment, s’hi acosta lentament i fa els darrers passos que el separen de Mathilde. Diu; «Sabia que algun dia em trobaria. L’espero des que em van ensenyar el seu anunci al diari». Seu al tronc del roure caigut, amb un peu al damunt i l’altre a terra, amb espardenyes color de pols. Té la veu una mica sorda, tranquil·la com tota la seva persona, més suau del que la seva alçada fa preveure. Diu: «A l’abril del 1920, fins i tot vaig anar a Cap-Breton, la vaig veure mentre pintava al jardí d’una casa. No sé què hi tenia al cap. Per a mi, vostè representava un perill enorme, i quan dic per a mi, entengui’m, penso en la meva dona i el meu fill. Potser fou en veure-la en aquesta cadira de rodes, potser també que des de la guerra no tinc ni ànims de matar una gallina, i si ho faig és perquè ho necessito, a disgust i procurant que l’animal pateixi tan poc com sigui possible. Vaig pensar: “Què hi farem si algun dia em troba i em denuncia, que passi el que vulgui”. I vaig tornar cap a casa».

Mathilde respon que ella no ha denunciat mai ningú, ni quan era petita, i que no començarà a fer-ho ara. Diu; «El que vostè ha esdevingut després de Bingo, només li interessa a vostè. Estic contenta que hagi pogut escapar de tot allò, però vostè també ha d’entendre que jo, en qui penso, és en aquell que anomenaven Bleuet».

Recull una branca seca. La parteix en dues, després en quatre i deixa caure els trossos. Diu; «La darrera vegada que vaig veure Bleuet, estava ben malament, però no tant com es podia témer. Era un noi llarg com un fil, però era fort. I a mi, aquell dia em va costar carregar-lo a les espatlles. Si el van curar bé, se’n va sortir. Ja m’imagino, però, com és que vostè encara no l’ha trobat. Ell ja no sabia qui era».

Mathilde empeny les rodes per la terra seca del camí per atansar-s’hi. Fa molt de temps que Aquest Home es va afaitar el bigoti. Té la cara, el coll i els braços forts de treballar a fora, com Sylvain, i els ulls seriosos i brillants. Ara veu que la seva mà dreta, recolzada damunt del genoll, té un forat al mig. És un forat net, impecable, de la mida d’una moneda d’un franc. Somriu una mica quan veu que Mathilde li mira la mà. Diu: «Vaig esmolar la bala durant hores, ho vaig fer bé. Encara puc fer servir el polze, l’índex i el dit petit per rascar-me l’orella». Mou els dits que diu contra el genoll per demostrar que és veritat. Mathilde posa la mà dreta, delicadament, damunt la seva.

Vaig esperar i em vaig posar a caminar, diu Aquest Home. Al capdavall, és tot el que recordo. Vaig trobar el celler enfonsat gairebé de seguida, perquè vaig veure aquest munt de maons que emergien de la neu quan van esclatar els primers coets. Estava amb Eskimo i Bleuet en un forat d’obús poc profund. Bleuet ens va deslligar molt de pressa i vaig pensar que tenia molta experiència en nusos de corda. Vaig dir a Eskimo que no era bo que estiguéssim junts i hi va estar d’acord, sabia què era la guerra. Em vaig començar a arrossegar per la neu cap al munt de maons i ells se’n van anar cap al centre del terreny buscant un forat més profund. No sé què va passar amb aquest que vostè anomena Sis sous, ni amb el marsellès que només servia per fer que ens matessin a tots, i a qui vaig donar una puntada al cap perquè es calmés.

De la trinxera alemanya, van llançar granades, coets i vaig sentir metralladores. Em vaig esperar de bocaterrosa contra el mur de maons. Més tard, quan tot es va acabar, vaig palpar al meu voltant en la foscor i apartant la neu, amb la mà, vaig tocar un gran plafó de fusta, que de fet era una porta desplomada i a sota, el buit. Vaig esperar un altre coet per amagar el cap en aquest forat i veure què quedava del celler. Per baixar, hi havia cinc o sis graons, el fons estava inundat. Quan vaig enretirar la porta cap a un costat, es van escapar unes rates que no vaig veure, només vaig sentir com corrien damunt meu. Em vaig deixar lliscar d’esquena, graó a graó, cap al celler. A les palpentes, vaig trobar una biga caiguda al peu d’un mur que sortia de l’aigua putrefacta, hi vaig seure i després m’hi vaig estirar al damunt.

Vaig esperar. En aquell moment encara no sentia el fred, no tenia gana, i sabia que per beure, només havia de treure un braç pel forat i agafar una mica de neu. Mantenia alguna esperança.

Més tard em vaig adormir. Aquella nit, podria ser que les dues trinxeres encara s’haguessin molestat amb algun tiroteig, però no li ho podria dir; a la guerra, quan hi havia una estona per dormir, els aldarulls no despertaven ningú, era «que passi el que Déu vulgui», ningú no volia saber res.

Quan em vaig trobar en aquell celler que vostè diu que era la cripta d’una ermita, encara era de nit, aquell diumenge. En aquell moment tenia fred. Vaig caminar per l’aigua, inclinat perquè el que quedava del sostre no estava a més d’un metre cinquanta o seixanta del terra. En la foscor, vaig buscar, contra un mur on hi havia una taula, alguna cosa que em pogués servir. Sota la mà, vaig endevinar eines velles, draps rígidament gelats, però res que em pogués il·luminar.

Vaig esperar que es fes de dia. Va arribar de mica en mica, blanc com la neu, sense sol. Pel forat, entrava prou llum perquè em pogués adonar d’on m’havia refugiat. Fins i tot hi havia una comuna, en un racó, sota les runes. Vaig estirar una cadena rovellada que es va trencar, però després, amb les ungles i els dits vaig poder aixecar una planxa de ferro i tota l’aigua fastigosa que hi havia pel terra va caure al pou.

Vaig esperar. Vaig esperar. Primer ens va cridar algú des de la nostra trinxera per saber si encara érem vius: Bouquet, Etchevery, Bassignano, Gaignard. I després Notre-Dame, que l’anaven repetint perquè mai no vaig respondre. I de seguida, després d’aquestes crides, els boches van començar a llançar granades i vaig sentir com escopien els morters, em semblava que el món era estúpid com sempre. Després, aquest anomenat Sis sous cantava. Es va sentir un tret i va deixar de cantar.

Amb un avió boche que sobrevolava el terreny i que va retornar, molt baix, metrallant el camp, vaig cometre el meu primer error. Vaig voler mirar. Em vaig arrossegar fins al capdamunt dels graons del meu celler i vaig treure el cap. Vaig veure el Bleuet dempeus, davant d’un ninot de neu al qual havia posat un barret. L’avió, després d’un tomb llarg per damunt de les seves línies, va enfilar cap a nosaltres a menys de quinze metres per damunt de la neu. Era un Albatros, que metrallava per darrere. Quan gairebé el tenia al damunt, vaig veure com esclatava el ninot de neu i Bleuet que queia, entre dues trinxeres que es tirotejaven com als pitjors dies.

El meu segon error va ser no haver baixat ràpidament al fons del meu forat. El biplà va tornar a passar, amb les creus negres a les ales, per tercera vegada. Aleshores vaig veure Eskimo, potser a uns trenta metres de mi; vaig veure que s’alçava de sobte, a la neu, i que llançava un objecte a l’aire, just quan l’aeroplà passava damunt seu i, gairebé al mateix temps, que explotava la cua de l’avió. També vaig veure que la metralla l’havia tocat al mig del pit, i el meu cap també va explotar.

Quan vaig recuperar la consciència, em vaig trobar estirat al fons del celler. Encara era de dia, però sense saber l’hora endevinava que s’estava fent fosc i els calibres grans queien per totes bandes i rebotaven al terra, eren del 220 i venien de lluny. Em vaig arrossegar fins al mur per posar-me a resguard al fons de la cova i aleshores, de sobte, vaig notar sang seca damunt la cara i sang apegalosa que encara rajava.

El que em va tocar al cap no va ser una bala de metralladora, diu Aquest Home, sinó més aviat un maó tocat per la metralla i projectat damunt meu, o potser també un tros del fuselatge de l’avió. No ho sé. Vaig notar que la sang relliscava damunt la cara, vaig palpar amb la mà els meus cabells enganxosos fins que em vaig trobar la ferida i em vaig dir que encara no m’havia arribat l’hora de la mort.

Vaig esperar. Tenia gana. Tenia fred. Els obusos queien amb tanta intensitat que de seguida vaig comprendre que els boches devien haver evacuat les seves trinxeres de primera línia i els nostres també, perquè aquest capità que comandava a Bingo, jo l’havia vist i no era el tipus de persona que deixa que la gent es mori sense fer-hi res.

De seguida vaig sentir els trets que es desplaçaven cap a l’Est, mentre a l’Oest també devien caure bones sobre els anglesos que estaven en contacte amb nosaltres. Quan un front obre foc, només ho fa intensament en un punt, si no s’allarga el tiroteig de mica en mica, al llarg de quilòmetres. Vaig tornar a sentir confiança. Em deia que encara havia d’esperar, sense moure’m del lloc, i que en la confusió del dia següent, en un front tan extens, tenia una possibilitat de sortir de les nostres línies. Després, només hauria de caminar tant com pogués.

Em vaig tornar a adormir un altre cop, diu Aquest Home. De tant en tant, queia un obús que feia tremolar tot el celler, però jo ja era lluny i de cop em vaig submergir en el somni.

Bruscament, em va despertar alguna cosa. Estic segur que era el silenci. O potser veus en el silenci, inquietes, ofegades i passes en la neu, sí, la neu cruixia. Vaig sentir: «Bleuet encara respira!». I algú va respondre: «Porta la llanterna, ràpid». Gairebé alhora van caure calibres grans, amb xiulets aguts i el terra va tremolar sota els meus peus com si hi hagués un terratrèmol, les explosions il·luminaven el celler i vaig veure que la porta que tapava una mica el meu forat estava encesa. Aleshores, un dels soldats que havia sentit va baixar els graons inclinant-se cap endavant i el que vaig veure primer van ser les seves botes alemanyes, després la llum d’una llanterna elèctrica, que va escombrar els murs, i el soldat va caure rodant de cap, com dislocat, a prop meu.

Vaig agafar la llanterna i vaig reconèixer un dels caporals de Bingo, el que Eskimo anomenava Biscotte. Es queixava, li feia mal. El vaig arrossegar com vaig poder fins al fons del forat, el vaig asseure contra la paret. Havia perdut el seu casc. La seva capa estava xopa de sang i s’aguantava el ventre. Va obrir els ulls. Em va dir: «Kléber és mort de debò. No m’ho volia creure». Després, amb un atac de dolor em va dir: «A mi també m’han tocat». Després ja no va parlar. Gemegava fluixet. Vaig voler veure on l’havien tocat però em va apartar la mà. Vaig apagar la llanterna. A fora, el bombardeig s’havia tornat a desplaçar, però continuaven disparant a ambdues bandes.

Una mica més tard, el caporal va deixar de gemegar. Vaig tornar a encendre la llanterna. S’havia marejat. Encara respirava. Li vaig treure les bosses. En una, hi havia granades; en una altra, papers i objectes personals. Vaig veure que es deia Benjamin Gordes. En una tercera bossa hi vaig trobar un tros de pa, una mica de formatge i una rajola de xocolata. Vaig menjar. Vaig agafar la seva cantimplora. Hi havia vi. En vaig beure un parell de glopades i vaig apagar la llanterna. A fora, per damunt del meu cap, la porta ja no cremava. El cel s’il·luminava sense treva amb la lluïssor dels combats. Em vaig tornar a adormir.

Quan vaig tornar a obrir els ulls, era just abans de l’alba. El caporal ja no era al meu costat, sinó estirat entre els graons del celler. Vaig pensar que, recuperat del seu desmai, es devia voler arrossegar fins a fora i devia caure. Vaig veure que era mort i probablement des de feia més d’una hora; el seu rostre estava fred i pàl·lid. En aquest moment vaig sentir passes per la neu i després vaig sentir veus. Em vaig tornar a amagar al fons del celler i ja no em vaig moure. Pocs segons més tard, la llum d’una llanterna va il·luminar ei cos de Benjamin Gordes. Vaig sentir: «Merda!». I després una altra veu, en alemany, que no vaig entendre. Em vaig imaginar que s’allunyaven pel soroll de les passes a la neu, però encara em vaig quedar molta estona al meu racó.

Començava el dia. A fora hi havia un gran silenci, com gairebé sempre després d’una nit de bombardeig. Vaig pensar que ja era hora de sortir d’allà. Em vaig treure la capa, la guerrera i el calçat. Vaig atansar el cos del caporal i el vaig despullar. El més difícil va ser tornar-lo a vestir amb la meva roba, tornar-lo a calçar. Ja no tenia fred. Tot i així, tenia els dits balbs i vaig renunciar a cordar-li les sabates que li havia posat. Vaig enrotllar les meves polaines al voltant de les seves cames. Em vaig posar la guerrera i la capota estripats, rígids per la sang assecada, i les botes alemanyes, vaig agafar els guants de Benjamin Gordes i la bossa amb els seus objectes personals. Per si de cas, vaig agafar la bena de la mà, i la vaig posar al voltant dels seus dits. En veure el número d’identificació que portava en una polsera, vaig evitar d’oblidar el més important. Vaig posar la meva al seu coll i la seva al meu canell. Abans de deixar-lo allà, vaig contemplar per darrera vegada el pobre home, però a un mort no cal demanar-li perdó.

A fora, el dia tornava a ser blanc, sense sol. Vaig trobar el casc del caporal i el seu fusell, a la neu, a prop de la porta de fusta mig calcinada. Els vaig llançar a la trinxera de Bingo. Vaig caminar pel camp desert. A mig camí del celler i del ninot de neu destruït, vaig trobar el cos del soldat que acompanyava Gordes. Havia caigut d’esquena, amb el cap al terra, a la vora d’un forat d’obús, amb el pit enfonsat. Mentre era allà, dret, davant d’aquell mort que no tenia ni vint-i-cinc anys, vaig sentir que algú es movia a la neu, no gaire lluny. Vaig veure el Bleuet que s’aixecava, intentava arrossegar-se, amb els ulls tancats, tot empastifat de fang.

M’hi vaig atansar i el vaig asseure. Em va mirar, em va somriure. Era el somriure que li havia conegut sempre, fora del món, fora del temps. Es recolzava a la meva espatlla i als meus braços, i s’intentava aixecar amb totes les forces que li quedaven. Li vaig dir: «Espera, espera, no marxaré. Estigues tranquil».

Vaig mirar on l’havien tocat. Era al costat esquerre, a la part baixa del tors, just per damunt dels malucs. La jaqueta i la camisa, en aquell lloc, estaven tacades de sang negra, però de seguida vaig pensar que si es moria, no seria d’aquella ferida. Tenia la cara i el coll bullint. El que l’estava matant era haver estat tant de temps a la neu. Cremava de febre i tremolava mentre se m’arrapava. Per un moment, diu Aquest Home, vaig tenir la temptació de fer el que havia fet sempre en aquella guerra, pensar només en mi i abandonar-lo. No ho vaig fer.

El que vaig fer va ser retirar-li també del canell el seu número d’identificació. Havia tornat a començar a nevar. Primer, a poc a poc, no res. Quan vaig agafar el braçalet d’identificació del soldat de Benjamin Gordes i el vaig canviar, els flocs pesaven més, eren més densos, negaven tot el camp esventrat. El soldat jove era Jean Desrochelles. Encara havia d’arreglar moltes coses si volia sortir de la zona de combat sense que em perseguissin, però em vaig trobar assegut, sense forces, a prop d’un cadàver i ja no podia més. Al cap d’una estona vaig mirar al Bleuet. Estava immòbil, la neu li queia al damunt. Em vaig aixecar. També vaig recollir el fusell de Desrochelles i el vaig llançar tan lluny com vaig poder, cap a la trinxera alemanya. Vaig renunciar a ocupar-me de la resta, del casc, i les bosses. Vaig apropar-me al Bleuet i li vaig dir: «Bleuet, ajuda’m, prova d’aixecar-te». Li ho juro, ja no podia més.

Se’m va agafar amb un braç al voltant del meu coll. Vam avançar a poc a poc fins al llit d’aquell rierol sec. Bleuet no es planyia. Arrossegava una cama cap endavant i, després, l’altra. Vam caure. A través de la seva roba, notava que estava cremant com no ho he notat mai en ningú. Tremolava. L’alè era feble, sibilant, els ulls molt oberts i buits. Li vaig dir: «Sigues valent. Bleuet. Intenta agafar-te més fort. Et portaré a l’esquena».

I així ho vaig fer. Me’l vaig carregar a l’esquena i l’aguantava per les cames. La neu ens queia al damunt i vaig començar a caminar, a caminar.

Lluny, a través d’aquesta cortina de flocs blancs, vaig veure els sanitaris que pujaven cap a les primeres línies. Vaig cridar. Els vaig dir que si trobaven la companyia del capità Favourier, que avisessin que el caporal Gordes anava cap al dispensari. Un d’ells em va dir; «No et preocupis, caporal, li ho direm. Qui és el teu company?». Vaig respondre: «El soldat Jean Desrochelles». Vaig sentir dir: «Visca l’anarquia! Però li ho direm, noi, intenta que t’evacuïn!».

Després vaig arrossegar Bleuet per les trinxeres, l’estirava pels braços per fer-li pujar els pendents i no parava de nevar. Vaig descansar una mica. Van passar uns anglesos. Un d’ells em va deixar beure alguna cosa forta, de la seva cantimplora. En un francès molt peculiar, em va dir: «No t’abandonis, caporal, no t’abandonis. Allà hi ha Combles. Després ja no et moriràs, el teu soldat tampoc».

Encara vaig caminar amb Bleuet a l’esquena i sabia que li feia mal, però no es queixava. Sentia el seu alè febrós a la meva nuca. Després, finalment, vaig trobar una carretera i molts australians ferits i ens van carregar tots dos en un camió.

Feia temps que, de Combles, només en quedaven ruïnes. Els edificis del dispensari, mig francès, mig anglès, es trobaven en estat caòtic per la guerra, tothom cridava, els infermers i les monges amb toca corrien pels passadissos, se sentia una locomotora que feia pujar el vapor per endur-se els evacuats.

Allà vaig perdre Bleuet. Més tard, em vaig trobar al primer pis, amb un bol de sopa, i un lloctinent, Jean-Baptiste Santini, que em va venir a buscar. Em va dir: «He fet evacuar el teu company. La ferida del costat no era important i he fet el que he pogut amb el seu canell, no es notarà res. El més greu és que ha agafat una pneumònia molt forta. Quant de temps ha estat enmig de la neu?». Vaig dir; «Tota una nit i tot un dia i encara una altra nit». Em va dir: «Ets valent d’haver-lo portat. No vull saber ni que ja t’he vist ni com et dius, a tu també t’evacuaré. I vés-te’n tan aviat com puguis, marxa ben lluny, aquesta guerra algun dia s’acabarà. M’agradaria que visquessis».

Jean-Baptiste Santini era un metge descoratjat per la guerra, però segurament tots els metges ho estaven més que ningú; al cap d’una hora, vaig veure el seu cos sota un catre de campanya, amb el cap arrencat.

Ja m’entén, senyoreta, estic fart d’explicar aquestes coses. Quan va començar el bombardeig, ja feia estona que Bleuet era en un tren, camí de la rereguarda. No el vaig tornar a veure mai més. Si a París o a qualsevol altre lloc el van curar del més greu, a causa d’haver restat tantes i tantes hores a la neu, per la decisió de gent terrible, i si vostè tampoc no l’ha tornat a veure, això vol dir que, almenys, va tenir la sort d’oblidar-ho tot.

Jo, quan el pis es va esfondrar a Combles, vaig aconseguir baixar, vaig passar per un pati on hi havia soldats que demanaven auxili i d’altres que corrien cap a totes bandes, sota les explosions. Em vaig posar a caminar, cap endavant, amb la meva tarja d’evacuació penjada en un botó de la capota de Gordes i no em vaig tornar a girar fins que vaig veure el camp.

Després, caminava de nit, dormia de dia, amagat en un fossat, en un bosc o unes ruïnes. Els camions, els canons i els soldats que pujaven alineats, tots eren anglesos. Després, els camps cada vegada eren menys devastats i els ocells voltaven pels arbres. Un matí vaig veure un noi que cantava per la carretera. Cantava aquesta cançó: Auprès de ma blonde. Vaig pensar que havia sortit de la guerra. Aquell noi, que tenia l’edat que ara té el meu, em va portar a casa dels seus pares, pagesos com jo, que van sospitar que m’havia fugat, però no em van preguntar mai res que m’obligués a dir mentides. Durant una setmana, els vaig ajudar a arreglar la granja i a aixecar tanques. Em van donar uns pantalons de pana, una camisa i una jaqueta que no eren les d’un soldat i com que a Combles em van rapar el cap per curar-me la ferida, també em van donar un barret semblant al que Bleuet havia posat al cap del seu ninot de neu.

Novament, em vaig posar a caminar. Cap a ponent, per vorejar París, on m’haurien atrapat. Després, una nit rere una altra, dormint de dia, menjant segons la sort i segons la bona voluntat de la gent, vaig baixar cap al Sud, cap aquestes terres precioses que veu, on sempre hi creixerà de tot malgrat l’estupidesa dels homes.

Per què a Brie? Li ho diré. Vaig venir aquí quan tenia dotze anys. Els de l’hospici em van deixar sis mesos a casa d’un camperol de Bernay que ara ja és mort, i els fills del qual no em reconeixen. Quan parlava amb Mariette, sempre li explicava la felicitat dels meus records de Bernay, els meus desigs de tornar a trobar aquests camps on els blats són més bonics que enlloc i els gira-sols són tan grans que els nens s’hi perden. Miri els meus gira-sols. Ja fa ben bé una setmana que els hauria hagut de tallar. Ara entenc per què no ho he fet. Començaré demà. Una vegada, força després d’aquestes misèries que li he explicat, vaig somniar amb vostè sense conèixer-la; venia cap a mi, per aquest camp. Em vaig despertar amb un sobresalt, suant, i vaig veure que Mariette dormia al meu costat i em vaig aixecar per sentir la respiració del meu fill. Havia tingut un malson i tenia por.

Ara estic content que pugui veure els meus gira-sols. El 1917, Mariette, tal com ja li havia dit a la meva carta, va vendre la nostra granja de Dordonya i va venir a Bernay amb el nostre fill. Jo ja l’esperava des de feia dies, assegut en un banc de pedra, davant de la fonda on m’hostatjava, a dalt a la plaça. Una vegada, els gendarmes em van preguntar qui era. Els vaig ensenyar el cap i la mà. Em van dir: «Perdona’ns, noi. Hi ha tants desertors». Mariette va arribar un matí del mes de març, amb l’autobús de Tournan. Titou anava embolicat amb un teixit de llana blau.

Uns quants mesos abans, durant la terrible tardor del 1916, vaig escriure a Mariette per dir-li, en el nostre llenguatge, que jo seria a l’estació de l’Est. Em vaig donar el permís a mi mateix, sense papers. Ho va entendre, hi era. Hi havia massa verificacions als controls i ni tan sols vaig gosar passar. Ens vam fer un petó a través de la reixa. Vaig sentir la seva escalfor i jo, que no havia plorat mai a la vida, ni quan era un nen, ni amb tots els cops que vaig rebre quan era a l’internat, aquell dia no vaig ser prou fort per contenir-me. Des d’aquell dia, vaig decidir escapar de la guerra jo sol.

No ploraré mai més, senyoreta. El meu nom, des que vaig portar el seu promès a l’esquena, és Benjamin Gordes, l’administrador de la vídua Notre-Dame, i, com que m’agrada més, aquí tothom em diu Benoît. Titou sent per tots els porus del seu cos que és el meu fill. Encara m’esperaré. M’esperaré tant com calgui, perquè aquesta guerra, al cap de tothom, sigui el que ha estat sempre: la més immunda, la més cruel, la més inútil de totes les estupideses. M’esperaré que al novembre ja no s’hissin les banderes davant del monument als morts, i que els pobres rucs dels fronts deixin de reunir-se, amb les seves boines merdoses al cap i un braç o una cama de menys, per celebrar què? A la bossa del caporal, amb la seva llibreta militar, els seus documents d’identitat i una mica de diners, hi vaig trobar unes fotografies. No em van servir de res, tret de compadir-me’n una mica més. Sobretot per culpa d’una, en la qual vaig veure els seus cinc fills, nois i noies. Després vaig pensar que el temps passa i que la vida és prou forta per portar-nos a l’esquena.

Sento el seu cotxe que torna. La deixo i torno tranquil·lament a casa meva. Sé que no he de témer res de vostè, que no em denunciarà. Si torna a veure viu Bleuet, i si ha perdut la memòria, no li recordi els dies dolents. Tingui records nous amb ell, com jo amb Mariette. Li puc dir que un nom no representa res. El meu me’l va regalar l’atzar. Per atzar vaig prendre el d’un altre. I Bleuet, igual que Benoît Notre-Dame, va morir a Bingo Crepuscle un diumenge de gener. Si algun dia, en algun lloc, troba Jean Desrochelles, seré més feliç del que es pugui imaginar. Escrigui’m. Recordi una adreça que només és la d’Aquest Home. Visc a prop de Bernay, a Seine-et-Marne. Visc a la fi del món.