Els enamorats de la Belle de Mai

Haguenau, 31 de juliol de 1924.

Senyoreta Donnay,

Mai no he sabut escriure com vostè i per això potser no m’entendrà bé el que li dic, sobretot perquè ho faig mentre espero que un matí qualsevol em vinguin a despertar a la cel·la per anunciar-me que ha arribat el moment. No tinc por, mai no he patit per mi, em tallaran els cabells i després em tallaran el cap, però intento no pensar-hi, com he fet sempre que no estic tranquil·la. Només que aquesta idea no m’ajuda gaire a trobar les paraules necessàries, m’entén?

No he pas de parlar d’això que ells anomenen els meus crims. Quan em van interrogar, amb tots els seus estratagemes perquè em perdés, no vaig dir res, res, el meu advocat li ho confirmarà quan li porti aquesta carta. Em van agafar perquè vaig ser ruca de retardar-me a Carpentras, quan vaig passar comptes a aquest Lavrouye, hauria d’haver pujat en un tren, de seguida, cap a l’infern, i així no estaria aquí, no m’haurien atrapat mai. Però allà encara hi tenia el revòlver a la meva bossa de viatge, i fou així com em van confondre. De tota manera, si hi hagués hagut públic en el procés, no m’hauria importat gens cantar-ho tot, hauria dit la veritat sobre aquest Lavrouye i aquell indult de Poincaré que va amagar durant més de vint hores, però ja es deu imaginar que d’això no en volien parlar. Tots van assassinar el meu Nino. Sí, aquests boca de rata que em volien fer dir que els havia matat, mereixien alguna cosa pitjor que la mort. El Thouvenel, arribat a lloctinent, que va disparar aquell tret de fusell a la trinxera, el comissari-escarabat del procés de Dandrechain, capità Romain, i els dos jutges oficials que havien sobreviscut a la guerra, el del carrer La Faisanderie i el del carrer de Grenelle, tots han rebut el pagament dels seus serveis i me n’alegro. Pel que fa als altres, diuen que sóc jo qui els ha castigat, amb premeditació, perquè els van trobar morts en uns llocs sospitosos i en cases de putes, però qui ho ha dit? Jo no, de cap manera.

A vostè no li vull parlar més d’aquests cucs, tinc una cosa millor per explicar-li. Si no ho vaig fer abans, va ser perquè tant vostè com jo buscàvem saber la veritat sobre aquesta trinxera de l’Homme de Byng, que anomenaven Bingo, i perquè em semblava que, sense saber-ho, vostè es podria interferir en el meu projecte, o destorbar-me si descobria massa coses i em detenien. Ara que espero la meva hora, això ja no té importància, perquè quan vostè llegeixi aquesta carta ja seré morta i molt feliç de dormir i haver-me alliberat de tot això. I, a més, sé que ens assemblem en alguna cosa, perquè totes dues hem estat obsessionades a desenterrar la veritat després de tants anys, vostè tan fidel com jo al seu amor de tota la vida, perquè per molt que jo vengués el meu cul, mai no vaig estimar ningú més que Nino. També recordo la meva pobra padrina, també li dec això, perquè ella va patir molt que jo no us escrivís; he fet bé, ara ja ho sap, allà on em reuneixi amb ella, s’alegrarà que us hagi escrit, m’entén?

Segurament ella li devia explicar que coneixia Ange Bassignano des de sempre, al nostre barri de Belle de Mai, a Marsella. Allà vam néixer tots dos; ell es va quedar sol molt aviat, jo havia de suportar un pare borratxo cada nit, però no plori, no érem tan desgraciats, els nens no en són mai de desgraciats, veritablement, jugàvem al carrer amb els altres, sota els plataners i Nino ja era el més maco i el més astut, i el que em deia les paraules més amables. Als dotze o tretze anys, ja no anàvem a l’escola, passàvem el dia en llocs abandonats i les nits, pels racons de les entrades, les dels carrerons que baixen a Chûtes-Lavie, per on no passa ningú quan la nit és fosca. Ens estimàvem drets i somniàvem. Jo tenia uns quants mesos menys que ell, però fins a disset, divuit anys, era la més decidida de tots dos. Després, els imbècils deien que Nino m’havia llançat a fer cantonades. Però vaig ser jo qui m’hi vaig posar, o el destí, perquè no és veritat que Nino m’hi empenyés, ell havia de menjar alguna cosa i jo també, i necessitàvem roba, i poder anar a ballar i estimar-nos en un llit de debò com tothom. Potser no explico bé el que m’agradaria que entengués, perquè vostè pertany a un altre gènere humà diferent del nostre, una filla de rics, encara que no la conec i el meu bocamoll m’ha dit que vostè havia tingut un accident de petita, una desgràcia gran, qui ho sap? El que li vull dir és que no importa gaire com em guanyava els diners, mentre estiguéssim junts i fóssim feliços, i això era semblant amb vostè i el seu promès, perquè al capdavall, estimar, a tot arreu és la mateixa cosa, fa el mateix bé, i el mateix mal.

Nino i jo vam ser feliços fins el 1914. Vam llogar un petit apartament al barri National, a la cantonada del carrer Loubon, vam comprar els mobles de l’habitació de fusta de cirerer, el llit, l’armari i la calaixera amb incrustacions de petxines de Venus, tenia una nevera a la cuina, un llum de perles i gerros de porcellana de Limoges. Per treballar, llogava una habitació de servei, davant de l’estació d’Arenc. Ho feia amb els empleats de duanes, els mariners, els burgesos del carrer de la République. Nino tenia els seus propis negocis i estava molt ben considerat als bars, tot anava bé fins aquella tarda d’abril que es va barallar per culpa meva amb una rata de claveguera, un tal Josso, que em tenia al punt de mira com a companya de la seva fulana. Vostè no entendrà res d’aquests tripijocs, no val la pena explicar-los-hi, però Nino va treure la seva navalla que només li havia servit per tallar els seus cigars i es va trobar a la presó de Saint-Pierre, per cinc anys. Per descomptat, l’anava a veure, no li faltava de res, només que el temps se li feia llarg. El 1916, quan el van deixar triar, es va estimar més unir-se als qui queien per la pàtria. Fou així com va acabar a la neu i al fang, d’un Verdun a un altre, davant d’aquesta trinxera de l’Homme de Byng.

La tarda abans que el matessin va fer que un altre m’escrivís una carta on em declarava el seu amor i els seus laments. Jo utilitzava un codi secret amb Nino, la meva padrina ja li ho havia explicat i ja em vaig enfadar prou per això; l’utilitzava per saber sempre on era, perquè jo el podia trobar a la zona d’acantonaments, hi podia entrar com totes les que hi treballàvem, només es barrava el pas a les burgeses i, tot i així, en vaig conèixer algunes que es feien passar per putes només per poder veure el seu marit.

El codi que teníem no era pas gaire complicat, era el mateix que utilitzàvem quan fèiem trampes abans de la guerra, quan Nino s’hi jugava diners: ens enteníem per la manera de dir-nos amor meu, la meva cuca, el meu cucú i coses així. A la carta, es repetia tres vegades el meu cucú, cosa que volia dir que no havia canviat de front, el Somme, però que es trobava més a l’Est i que el nom del poble més proper començava per una C, i aleshores al mapa podia triar entre Cléry i Combles. Com que, a més, havia signat «el teu àngel de l’infern» això volia dir que estava en primera línia. A la carta també hi havia d’altres paraules amables per dir que les coses estaven crues i que tot anava molt malament. Si, tal com imagino, vostè en va tenir una còpia per mitjà del sergent Esperanza o per aquest Célestin Poux, per qui preguntava als diaris i que jo no vaig poder trobar mai, endevinarà per què Nino m’ho deia així. Dissortadament, quan em va arribar la seva carta mitjançant la meva padrina, a Albert, on em treballava els anglesos, ja era un mes massa tard i me l’havien matat com un pobre gos.

He entès més o menys el camí que ha degut seguir a la recerca del seu promès; no és exactament el mateix que el meu, però en molts moments estic segura que els camins s’han creuat. La meva recerca comença a Combles, a principi de febrer del 1917, quan ja només es veien britànics, però ensumant una mica vaig trobar el rastre d’una ambulància que s’havia desplaçat a Rozières. Allà vaig topar amb un infermer, Julien Phillipot, que havia treballat amb el tinent mèdic Santini. Ell em va explicar això dels cinc condemnats a mort i que n’havia tornat a veure un a Combles, el dilluns 8 de gener, ferit al cap, però Santini li va dir que callés, que allò no li interessava i que l’evacués com als altres. Després van bombardejar l’ambulància i Santini va morir. Phillipot no sabia què se n’havia fet, del condemnat. Li vaig demanar que me’l descrivís, perquè podia ser el meu Nino, però després es va assabentar que el ferit havia arribat a l’ambulància amb un camarada agonitzant, més jove, més prim, un altre evacuat, potser era una falsa esperança, però seguia sent una esperança. En tot cas, Phillipot em va donar un informe sobre el condemnat més gran, i és que portava botes alemanyes.

Des d’allà, vaig anar a Belloy-en-Santerre per trobar els territorials que ell m’havia dit que havien conduït els cinc soldats dissabte a la nit. Ja no hi eren. Vaig saber per una meuca que un anomenat Prussien em podria aclarir alguna cosa, perquè havia format part de l’escorta, i que aquest tal Prussien aleshores era a Cappy, on vaig anar. Vam parlar amb ell en una cantina de soldats, a la vora d’un canal i em va facilitar molta més informació sobre els soldats que Phillipot; els havia conegut millor quan els custodiava a la trinxera de l’Homme de Byng. Ell l’anomenava així i no Bingo, perquè un soldat d’aquesta trinxera li havia explicat aquella tarda d’on venia el nom: es tractava d’un quadre pintat per un canadenc, és tot el que recordo. Vaig saber que el condemnat que portava les botes alemanyes era un parisenc anomenat Bouquet però que li deien Eskimo. Prussien només em podia dir aquest nom, era l’únic amb qui havia pogut parlar en arribar a una trinxera on van estar esperant tota la nit, i l’altre li va demanar que si algun dia passava per París que avisés una dona anomenada Véronique, al bar de Chez Petit Louis, al carrer Amelot.

També em va explicar moltes coses, que no havien afusellat els condemnats, que els havien llançat als boches amb els braços lligats, però que això ell no ho havia vist, li ho havia explicat el seu sergent. Aquest sergent, Daniel Esperanza, es va encarregar de les cartes de Nino i dels altres quatre, i Prussien l’havia vist com les copiava a l’acantonament abans d’enviar-les, mentre deia: «Quan podré, m’hauré d’assegurar que hagin arribat bé». M’hauria agradat trobar de seguida Esperanza, però aleshores era als Vosges, Prussien no sabia on i m’estimava més sortir de la zona i marxar cap a París.

Chez Petit Louis, al carrer Amelot, vaig preguntar per Véronique, l’amiga d’Eskimo, però el patró, un boxejador, no en tenia l’adreça. En tot cas, vaig saber el seu cognom, Passavant, i vaig saber que treballava en un comerç per a senyores a Ménilmontant, i en vaig tenir prou amb dos dies per localitzar-la. Ja érem al mes de març. Encara tenia esperança, però no gaire, i aquesta Véronique no em volia dir res; me’n vaig anar tal com havia arribat. Ara sé que ella no em va amagar res, era jo qui m’havia equivocat.

Mentrestant, un culgròs de l’estat major que tenia com a client em va escriure al meu hotel. Li havia encarregat que trobés el batalló que ocupava la trinxera de l’Homme de Byng. Jo només coneixia el número del regiment que el Prussien m’havia dit i el nom d’un capità, Favourier, però el culgròs s’havia assabentat de la companyia que jo buscava. Es trobava a la reserva en el departament de l’Aisne, a Fismes. Vaig tornar a anar cap al camí de Zaza, la zona de l’exèrcit on tot estava molt esvalotat pel replegament dels boches, i vaig tardar tres dies per arribar a Fismes, enmig de la devastació, però hi vaig trobar el que va posar fi a les meves il·lusions i em va trencar el cor, i després només em mantenia amb força la ràbia de venjar el meu Nino.

Era el sergent Favart. M’ho va explicar tot. D’entrada, que Nino havia mort i que va ser el cabró del caporal Thouvenel qui el va assassinar fredament perquè es volia rendir als boches. I després, que el dissabte 7 de gener va arribar a mans del comandant del batalló, Lavrouye, l’indult dels condemnats, quan encara era a temps d’aturar-ho tot, però que per embolics i gelosia de galons se’l va guardar sota el braç fins el diumenge a la nit. Més tard, a l’estiu, vaig anar a Dandrechain, prop de Suzanne on va tenir lloc el consell de guerra, i d’un en un vaig aconseguir trobar els noms dels jutges i del comissari escarabat, però ja li dic que no vull parlar més d’aquesta porqueria. De totes maneres, per a ells, igual que per a mi, tot s’ha acabat. I per a aquest camperol de la Dordonya, també; era el que havia donat una puntada al cap del meu Nino, i tot el que li vaig poder fer va ser partir amb els meus peus la seva creu de fusta, al cementiri de Herdelin, m’entén?

En tot el que em va explicar Favart, hi ha dues coses que vostè no pot saber perquè va morir el mes de maig al Chemin des Dames; no s’ho mereixia, com tampoc s’ho mereixia el capità Favourier, que va morir maleint el merda del seu cap de batalló; del que em va explicar d’aquell terrabastall de la batalla, hi ha dues coses que li vull comentar perquè potser afecten la sort del seu promès. En primer lloc, fou el caporal Benjamin Gordes, que el dilluns es trobava a l’ambulància de Combles, qui va canviar el seu calçat per les botes alemanyes d’Eskimo per evitar que el matessin sobre el terreny com un conill. Després hi ha una història d’un guant de llana vermell que el soldat Célestin Poux havia donat al seu promès. Dos o tres dies després de l’assumpte, Favart va interrogar el camiller que s’havia creuat amb el caporal Benjamin Gordes ferit, mentre portava un altre soldat de la companyia anomenat Jean Desrochelles i que havia passat a presentar-lo als seus camarades. Tot parlant, aquest sanitari va recordar un detall: el soldat que es recolzava en Gordes portava a la mà esquerra un guant vermell. Això va intrigar tant Favart que va interrogar un altre caporal, Urbain Chardolot, que havia passat pel camp davant de Bingo el dilluns a la matinada i que va tornar dient que els cinc condemnats havien mort. Va tenir la certesa que les seves preguntes incomodaven el caporal, però l’altre va respondre que no havia observat si Bleuet, que era com li deien al seu promès, encara portava el guant o ja no, que s’hi veia malament perquè havia començat a nevar altre cop o que potser Gordes o Desrochelles havien agafat el guant per tornar-lo a Célestin Poux. Favart s’ho va haver de creure, però a mi em va dir: «Si Chardolot m’havia amagat alguna cosa, ja no es podia fer enrere. De totes maneres, encara que només fos per fastiguejar un comandant, m’alegraria que un d’aquests pobres diables s’hagués escapat amb vida».

Espero que afegir tot això al que vostè ja sap li pugui ser d’utilitat. Com que Nino era mort, no em vaig ocupar de les víctimes, només tenia al cap els assassins. Però no vull marxar i quedar-me la informació per a mi, en primer lloc perquè les seves investigacions ara ja no em destorbaran mai més i perquè si hi ha una altra vida i em trobo la meva padrina, no estaria contenta si m’ho hagués callat. Pel que fa a la resta, quant al que els jutges anomenen els meus crims, no sabran mai la veritat. Els vull fotre fins al final. Per tant, li demano que copiï aquesta carta, si la vol conservar, així al mateix temps podrà corregir les meves faltes, però cremi els fulls, perquè si van a parar a d’altres mans no voldria que es prenguessin com una confessió.

Avui és dia 3 d’agost. Posaré la meva història en un sobre que li lliurarà el meu advocat Pallestro, però ho farà l’endemà del que m’espera, no fos cas que a vostè se li acudeixi, com a ell, suplicar el meu indult al president Doumergue. No el vull, el seu indult. Fins al final, ho vull compartir tot amb el meu Nino. El van condemnar a mort, a mi també m’han condemnat. El van executar, que m’executin. Almenys, res no ens haurà separat des que érem joves i ens vam abraçar per primera vegada sota un plataner de Belle de Mai.

Adéu. No em compadeixi. Adéu.

Tina Lombardi