Dilluns al matí

Uns soldats de Terranova van arribar a la terra de ningú, davant de la trinxera de l’Homme de Byng, mentre un sol pàl·lid travessava finalment un cel blanc i, per uns moments, els canons havien callat.

Mentre avançaven per les trinxeres, nevava. Les seves capotes estaven xopes, tenien fred. Mentre lluitaven contra la neu, cadascun portava el núvol del seu alè i les seves preocupacions, i la seva por i el record dels seus, a qui potser no tornarien a veure.

Entre tots eren deu, a les ordres d’un sergent, bon noi, cercador del bosc, acostumat a planes gelades, més grans i silencioses encara, en les quals només lluitava contra óssos i llops.

Mentre tres d’ells baixaven a la trinxera francesa, esbotzada per les bombes, tres més sortien en missió de reconeixement cap a la dels alemanys. Els que quedaven, en explorar el terreny, van trobar cinc cossos de soldats francesos, escampats per la neu.

El primer que van veure estava de genolls en un forat, amb els ulls oberts; semblava una estàtua fent oració sota la neu que se li havia enganxat. Un altre, molt jove, l’únic que no estava ferit a la mà, l’únic que encara portava el seu número de regiment al coll i les seves insígnies, havia caigut d’esquena, amb una expressió de llibertat al rostre i el pit esbocinat per l’esclat d’un obús.

El sergent va quedar astorat en veure la barbàrie dels enemics, que agafaven tot el que podien dels cadàvers per endur-se cap a casa algun record amb què presumir davant del seu company. Als qui estaven amb ell els va dir que qualsevol home mort amb les botes posades tenia dret a una sepultura decent, que no es podia enterrar tots els soldats caiguts en el camp de batalla, però aquells sí, perquè el soldat agenollat els demanava que ho fessin, i si no ho feien, segurament els portaria mala sort.

Així doncs, aquella gent de Terranova va començar la feina, un matí fred com molts altres de la guerra. El seu cap es deia Richard Bonnaventure i havia conegut el Grand Nord i havia caçat amb els esquimals; en això s’assemblava, sense saber-ho, a aquell de qui sentia compassió.

Van reunir els cadàvers en un cràter d’obús, van llegir els seus noms escrits a les plaques del pit i a les polseres i el sergent els va escriure un per un al quadern de ruta.

Després van trobar una lona a la trinxera enemiga, de bona tela, i van cobrir els morts, van tapar el forat, de pressa perquè el bombardeig havia tornat a començar de llevant i de ponent, i era com un llarg redoble de tambor que cridava novament a la guerra.

Abans de posar-se en marxa, Dick Bonnaventure va demanar a un dels seus homes que guardés el tabac que li quedava a la butxaca i li donés la capseta metàl·lica vermella. La va enfonsar al terra, fins a una tercera part. Abans, però, hi havia posat una nota dirigida a qui trobés la tomba; una pàgina arrencada del seu quadern on hi havia escrit, en llapis, i com va poder, recolzat en un genoll:

Aquí descansen

cinc soldats francesos,

morts amb les botes posades

a l’encalç del vent.

El nom del lloc:

On es panseixen les roses

I una data:

Fa molt de temps.

Hossegor, 1989 - Noisy-sur-École, 1991