La dona manllevada
Juliol.
El temporal esclata sobre París en el moment en què Elodie Gordes, amb vestit de cotó blau cel, surt de casa seva, al carrer Montgallet. Corre sota la pluja cap al cotxe on hi ha Mathilde. Sylvain li obre la porta i la fa entrar, després se’n va, també corrents, per refugiar-se al bar més proper.
Elodie Gordes és una persona tímida d’uns trenta anys, molt bonica, amb els cabells i els ulls clars. Com que viu en un quart pis, Mathilde s’excusa d’haver-la fet baixar. «Però no cal, no cal», ella respon, «el senyor ja m’ha advertit del seu estat».
Després, res. Es mira els genolls, asseguda ben recta al seient, mossegant-se els llavis, amb aires de màrtir. Per tranquil·litzar-la una mica, Mathilde li pregunta quants fills té. Cinc, quatre dels quals no són seus, sinó del primer matrimoni de Benjamin Gordes. I afegeix: «Pel cas, és igual».
Es torna a tancar en el seu desconcert. Mathilde busca a la seva bossa la fotografia dels condemnats que li va donar Esperanza i la hi ensenya. Elodie contempla la imatge durant uns segons, amb els ulls ben oberts, la boca entreoberta, movent el cap a poc a poc. A les galtes ja no hi té sang. Es gira cap a Mathilde amb la mirada temorosa i diu; «No el conec!».
«Vaja! A qui no coneix?» pregunta Mathilde. Assenyala Eskimo amb l’ungla de l’índex. «Aquest?».
Elodie Gordes mou el cap, mirant cap endavant, i obre la porta bruscament per sortir del cotxe. Mathilde l’agafa pel braç i veu els seus ulls plens de llàgrimes. Li pregunta: «Així és que el seu marit i el seu amic Kléber es van enfadar per culpa seva?».
«Deixi’m».
Mathilde no la vol deixar. Li diu: «Per a mi, és vital saber el que va passar, no ho entén? Estaven junts i el meu promès era amb ells, en aquesta trinxera de merda! Què va passar?». Les llàgrimes li entelen els ulls, i crida: «Què va passar?».
Però l’altra continua movent el cap, amb mig cos sota la pluja, sense dir ni piu.
Mathilde la deixa marxar.
Elodie Gordes travessa el carrer tot corrent, s’atura a l’entrada de casa seva, es gira. Mira uns segons Mathilde, que se n’ha anat fins a la porta oberta. Torna lentament, indiferent al temporal, amb la roba xopa, els cabells enganxats a la cara. Amb una veu baixa sense timbre, diu a Mathilde: «No és el que es pensa. Li escriuré. M’ho estimo més. Li escriuré. Que el senyor em vingui a buscar la carta, diumenge a la tarda». Acarona la galta de Mathilde amb la mà molla i se’n va.
Aquell any, en una altra de les seves vides, i per primera vegada, Mathilde exposa les seves teles en una galeria de París. Ella no té cap notorietat, però el seu pare té moltes relacions, entre les quals un banquer apressat que es creu que és a la floristeria i el dia de la inauguració compra gira-sols, camèlies, roses, lilàs i tot un camp de roselles per embellir les parets de les seves oficines. Felicita Mathilde pel seu bonic «toc de pinzell», li assegura que arribarà lluny, molt lluny, ell «té olfacte», lamenta passar tan de pressa per allà, però resulta que aquella mateixa tarda va a la Riviera, l’equipatge no és a punt i la Companyia de Wagons-lit no espera. Una velleta més sincera la felicita pels canapès, perquè ni abans de la guerra no passava sovint que, «als llocs que són de franc», fossin tan bons. Bé, aquesta exposició es pot considerar com un èxit prometedor.
Per no abusar gens de les coses dolentes, una tarda de cada tres Mathilde demana que la portin a la galeria Quai Voltaire i s’angoixa una hora o dues mirant els visitants com contemplen les seves obres. Quan van sols, tenen la mirada trista i menyspreativa i quan van acompanyats, els rumors són tan burletes que li vénen ganes de despenjar-ho tot, tornar cap a casa, somniar només amb la glòria pòstuma, però en marxar no s’obliden mai de signar el llibre d’or. Veu que alguns, fins i tot es concentren i arruguen el front per escriure unes paraules: «Un veritable talent d’arquitectura floral», «Un romanticisme juvenil en la dolorosa implacabilitat dels blaus» o «Em sento abatuda com en el retorn d’una fugida amorosa pel camp», amb algunes observacions per una banda i una altra, «Pobres flors, que no havien fet mal a ningú!» o també; «Quin pastís!». El propietari de la galeria, un senyor tipus Alphonse Daudet, que no ha escrit Cartes des del meu molí, però gairebé —és el nom de la galeria— esborra les objeccions amb tinta xinesa i afirma que són obra de col·legues gelosos.
Una tarda de juliol, en aquest ambient serè i tranquil·litzador, Mathilde llegeix una carta que li ha portat Sylvain del carrer La Fontaine. L’ha escrita la germana Maria de la Passió, de Dax. Daniel Esperanza ha mort. Ha estat inhumat en un cementiri prop de l’hospital. No tenia ni parents ni amics. A la cerimònia, només hi havia assistit el capellà, la mateixa germana Marie i la senyora Jules Boffi, la vídua del seu antic caporal. A ella li han donat alguns objectes del difunt i els records que valien la pena, però uns quants dies abans de la seva mort, ell mateix va deixar una fotografia seva, de jove, a la platja, amb els cabells i el bigoti a l’estil Max Linder, una fotografia per demostrar a Mathilde que no havia presumit i que de jove tenia molt bon aspecte.
Sylvain l’espera per marxar, amb les mans a la butxaca; mentrestant va examinant de prop, amb el coll estirat, aquelles teles que coneix al centímetre quadrat millor que ella mateixa; Mathilde li diu que no té ganes d’anar a sopar a casa, que li agradaria anar amb ell a un restaurant de Montparnasse i després beure un d’aquests preparats de rom blanc que són fascinants. Respon que és un bon moment, que a ell també se li posarà bé, que és una llàstima veure que ella consent que es venguin així les seves flors com si fos una verdulaire, li fa mal el cor de veure com es venen, sobretot el camp de roselles, etcètera.
Al diable les lamentacions i les nostàlgies. Ja tenen un bon tema de discussió per a la vetllada.
Elodie Gordes
Carrer Montgallet, 43, París
Dimecres, 7 de juliol
Senyoreta,
Em pensava que em seria més fàcil escriure-la, però ja he començat tres vegades aquesta carta i l’estripo. No entenc de què li pot servir això que em costa tant d’explicar, ni la relació que això pot tenir amb la mort del seu promès, però vostè diu que és vital i l’altre dia la vaig sentir tan desgraciada que em faria vergonya callar i fer-la patir encara més. Li suplico, només, que guardi dins seu les meves confidències, igual que jo les he guardades per a mi fins avui.
Em va trasbalsar de veure Kléber Bouquet a la foto d’aquests soldats lligats, però només vaig mig mentir quan li vaig dir que no el coneixia. Abans de la guerra, durant més de tres anys, el meu marit me’n parlava sovint, perquè compartien els guanys del dissabte al mercat, però no l’havia vist mai. Ni tan sols sabia el seu nom, el meu marit li deia Eskimo.
Ara, perquè vostè m’entengui, cal que li expliqui algunes coses i aquestes, sobretot, són les que li demano que guardi per a vostè, perquè es tracta de la felicitat dels meus fills.
Quan va tornar del servei militar, amb vint-i-dos anys, Benjamin Gordes va trobar feina en una fusteria del barri Saint-Antoine, on treballava com a secretària una noia una mica més gran que ell, Marie Vernet. A mesura que passaven els dies, ella li agradava, però no es feia cap esperança perquè d’ençà de quatre anys vivia amb un agent de canvi, casat, que no podia o no volia divorciar-se i que ja li havia fet tres fills, no reconeguts, naturalment. Era la primavera del 1907. Uns quants mesos més tard, Marie Vernet, va quedar embarassada novament, i el fuster, com els altres amos que havia tingut abans, la va acomiadar.
A l’octubre del 1908, Benjamin va llogar un petit taller al carrer d’Aligre i es va plantar pel seu compte. Dormia en un matalàs enmig dels mobles que fabricava. Fou allà on Marie Vernet, el gener o febrer del 1909, el va anar a veure per buscar feina. S’havia deslliurat del seu home, assassinat en sortir de casa seva, no s’ha sabut mai per qui, però probablement per algú a qui havia arruïnat. Benjamin es va casar amb ella a l’abril, i va reconèixer els quatre fills. Marie Vernet, de qui sempre em va parlar afectuosament, no havia tingut mai sort. Es va casar un dissabte i el dimecres següent la van haver de portar d’urgències a l’hospital per culpa d’una apendicitis aguda i a la nit es moria, exactament igual que la meva mare quan jo tenia setze anys.
Pel que fa a mi, abans de creuar-me pel camí amb Benjamin, jo tampoc no havia tingut gaire sort. Quan va morir la meva mare, l’únic parent que em quedava era un oncle, el seu germà, amb qui ella no tenia gaires bones relacions des de feia anys. Em van confiar a ell. Vaig abandonar l’escola dos anys abans d’acabar el batxillerat per treballar a la merceria que tenia amb la seva dona, al carrer Saint-André-des-Arts. Jo m’estava en una habitació al fons d’un pati que em separava de la botiga. Tret d’anar a comprar el pa al forn més proper, aquest pati fou el meu únic univers durant uns quants mesos. Però de vegades no cal anar gaire lluny per trobar el propi destí. A la primavera del 1909, gairebé en el mateix moment en què Benjamin es trobava vidu amb quatre fills, vaig conèixer un paleta que havia vingut a treballar a les escales de l’edifici. Jo tenia disset anys i ell, vint. Era agosarat, bon parlador, mentre que jo sempre he patit d’una timidesa que em fa patir, però també era dolç i era la primera vegada que em trobava a gust amb algú. No m’hi vaig poder resistir gaire temps.
Venia d’amagat a la meva habitació i se n’anava abans que es fes de dia. Dues vegades, vam anar a passejar de nit a la vora del Sena. Un diumenge, em va ensenyar un París que jo no coneixia, els Champs-Elysées, el Trocadéro, i vam pujar fins al capdamunt de la Tour Eiffel. Un altre diumenge, el vaig esperar a la plaça Saint-Michel, va demanar un cotxe i em va portar al camp al costat de Poissy. Vam dinar en un alberg, a Juziers i a la tarda vam llogar una barca per anar fins a una illa petita i bonica al mig del riu. Era el final de la nostra relació. No havia durat ni dos mesos. Quan li vaig dir, en aquella illa, que estava embarassada, em va portar cap a París i no el vaig tornar a veure.
El meu oncle i la meva tia no eren ni bons ni dolents amb mi, m’havien acollit perquè eren la meva única família i s’hi sentien obligats. Em penso que es van sentir alleujats quan vaig voler marxar, en néixer la petita Helena. Gràcies al metge que em va ajudar a tenir la criatura a l’hospital Saint-Antoine, vaig aconseguir un treball on m’allotjarien i m’alimentarien. El treball consistia a ocupar-me dels fills de Benjamin Gordes, alhora que tenia cura de la meva filla. Fins aleshores els havia confiat a la seva germana Odile, a Joinville-le-Pont, sis anys més gran que ell, conca de vocació, que no els podia suportar. L’allotjament era l’apartament del carrer Montgallet on encara visc; Benjamin l’havia llogat per viure-hi amb Marie Vernet. Hi havia un menjador, una cuina, dues habitacions i un lavabo. Jo dormia amb els nens a l’habitació gran que dóna al carrer i Benjamin Gordes, a l’altra.
Tots els qui el van conèixer li diran que el meu marit era un home sensible i molt bo, una mica taciturn perquè la vida no l’havia tractat gaire bé, sense gaire instrucció, però dotat com ningú per treballar la fusta. Li ho puc ben dir, sense exagerar, un veritable artista. Quan vaig entrar al seu servei, ell només tenia vint-i-cinc anys, però ja semblava més gran, perquè era tranquil, sobri i només pensava en els nens. Avui crec que aquest amor pels nens li venia de l’obscur pressentiment que ell no en podria tenir, tal com després va ser.
Els quatre fills de Marie Vernet, Frédéric, Martine, Georges i Noemí, que tenien de dos a sis anys, adoraven el seu pare, i quan a la tarda tornava del taller del carrer d’Aligre tot eren festes i quan algun dissabte s’endarreria amb Eskimo i jo els volia portar a dormir abans que arribés, tot eren plors. Benjamin s’estimava igual que als altres la meva petita Helena, que la primera paraula que va dir, naturalment, va ser «papà». En realitat, durant els sis primers mesos en què em vaig ocupar de la casa, abans que em demanés de casar-me amb ell, ja vivíem pràcticament com a marit i muller fins i tot sense compartir la mateixa habitació. Em donava els diners per a la setmana i m’explicava les seves penes i sortia el diumenge amb mi i els nens i jo li rentava la roba i li preparava l’esmorzar i la carmanyola del migdia. Ens vam casar el dia 10 de setembre de 1910 i Benjamin va reconèixer l’Helena. Com que li feia una mica de vergonya la brevetat de la seva viduïtat i per a mi és un calvari veure la gent, només vam convidar a l’ajuntament la seva germana, el meu oncle i la meva tia. Però cap dels tres no va venir i vam haver de buscar els testimonis pel carrer i donar-los una propina.
Els quatre anys següents van ser els més feliços de la meva vida. No vull dir que sentia per Benjamin el mateix desig que m’havia llançat als braços del meu paleta, però l’estimava força, estàvem d’acord en tot, teníem uns nens preciosos, amb més del necessari per a viure, projectàvem vacances a la platja que ni ell ni jo no havíem vist mai.
A divuit i dinou anys, la majoria de noies somnien altres coses, però jo no, res no em donava tanta seguretat com la rutina i fins i tot la monotonia de cada dia.
En aquest moment en què l’escric, ja fa estona que els nens dormen, és divendres i ja fa dos dies que vaig començar aquesta carta. M’adono de la meva angoixa a mesura que m’atanso al que vostè volia saber el dia del temporal. Sens dubte, retardo el moment d’explicar-ho, però també hi ha una altra cosa; voldria que vostè entengués que és una bogeria que, com moltes d’altres, no s’hauria produït sense la guerra. La guerra ho va trencar tot, fins i tot Benjamin Gordes, i finalment Eskimo, el sentit comú i a mi.
A l’agost del 1914, enmig de l’ensopiment en què em trobava en saber que ell podria no tornar, em va alleujar saber, per la seva primera carta, que el meu marit havia trobat al seu regiment l’amic fidel del mercat. Sempre m’havia parlat d’Eskimo amb una calidesa que no li coneixia per cap altra persona. L’admirava per la seva solidesa, el seu bon humor, l’aroma d’aventura que arrossegava i probablement admirava el seu talent com a ebenista. Una prova de l’amistat que li professava és que durant la mobilització, amb cinc fills, hauria pogut ser destinat a la territorial, quedar-se a la rereguarda arreglant vies de tren o carreteres. Però no. Va insistir a anar amb els companys del seu regiment. Em va dir: «M’estimo més estar amb Eskimo que amb uns vells que, de totes maneres, seran bombardejats. Mentre estiguem junts tindré menys por». Potser també, ho confesso, tenia escrúpols a causa dels nens que només eren seus per una mentida, dissortadament aquesta era la seva manera de pensar.
No m’entretindré en el que foren per a mi aquells anys terribles, segurament vostè ha viscut els mateixos turments. Fora dels nens, la jornada consistia a esperar. Esperar una carta, un comunicat, esperar que arribés el dia següent per tornar a esperar. Benjamin, a qui mai havia agradat escriure pel temor de fer el ridícul, tanmateix no em deixava gaire temps sense notícies, tot depenia de l’atzar del correu. Ja li he dit que no em parlava de la guerra, i és cert, però com més durava, més trist i abatut el notava en les seves cartes. Les úniques frases esperançadores eren aquelles en què parlava d’Eskimo i fou així com vaig saber el seu nom: «Ahir vaig anar amb Kléber a veure el teatre de l’exèrcit, vam riure molt». «Et deixo, el deure em crida, juguem amb Kléber una partida de manilla contra dos granaders imprudents». «En el proper paquet, pensa a posar tabac de picadura per a Kléber, que sempre porta la pipa a la boca». «Kléber s’ha informat, aviat tindrem un permís».
El permís. Aquesta paraula sortia sovint. De fet, el primer que va obtenir Benjamin, va ser després de les batalles d’Artois, a finals de juliol del 1915. Feia un any, gairebé dia per dia, que no havia vingut. Si dic que havia canviat, és poc; no era ell. S’entendria un moment amb els nens i poc després els cridava perquè feien massa soroll. I s’estava llargues estones en silenci, en acabar de menjar, o es quedava assegut a la taula, per acabar-se l’ampolla de vi. Abans de la guerra, gairebé no bevia mai vi, ara, en canvi, necessitava una ampolla a migdia i una altra al vespre. Un dels dies d’aquella setmana que va passar a casa, va sortir per anar a veure el seu taller i va tornar molt tard al vespre, fent tentines i amb pudor d’alcohol. Jo ja havia posat els nens a dormir. Aquella nit el vaig veure plorar per primera vegada. No podia suportar aquella guerra, tenia por, pressentia que si no feia alguna cosa, no tornaria mai més.
L’endemà, amb la borratxera passada, em va estrènyer als braços i em va dir: «No m’ho retreguis, m’he acostumat a beure, com d’altres, perquè allà és l’única cosa que m’aguanta. Mai no hauria cregut això, de mi».
Se’n va anar. Les seves cartes cada vegada eren més tristes. Després vaig saber que el seu regiment era a la Xampanya durant la tardor i l’hivern, i davant de Verdun, el març del 1916. Va tornar de permís el 15 d’abril, recordo que era dissabte. Estava més prim i més pàl·lid que mai, com un mort, sí, ja mort en la mirada. Ja no bevia. Feia esforços per interessar-se pels nens que es feien grans sense ell, que el cansaven aviat. En la foscor i en el nostre llit on ja no em desitjava, em va dir: «Aquesta guerra no s’acabarà, els alemanys rebenten i els nostres, també. Cal haver vist com lluiten els anglesos per comprendre què és el coratge. Amb el seu coratge no n’hi ha prou, ni amb el nostre ni tampoc amb el dels boches. Estem enfangats. Això no s’acabarà mai». Una altra nit, abraçada a ell, em va dir: «O deserto, i si ho faig m’agafaran, o necessito un sisè fill. Quan tens sis fills, t’envien cap a casa». Després d’un llarg silenci, amb una veu alterada, va dir: «Ho entens?».
Ho entén? Estic segura que entén el que ell em demanava. Estic segura que mentre llegeix, se n’està rient i es burla de mi.
Perdoni. Dic bestieses. No es burla de mi. Vostè també volia que el seu promès tornés.
Aquella nit vaig tractar Benjamin de boig. Es va adormir. Jo, no. L’endemà i els dies següents, cada vegada que els nens no ens podien sentir, tornava a la càrrega. Deia: «No hi haurà engany, perquè sóc jo qui t’ho demano. I quina diferència hi haurà si els altres tampoc són meus? Creus que voldria això si la meva sang servís per a fer-te el sisè fill? Desitjaria això si estigués lliure de compromisos i fos fatalista com Kléber?».
Havia pronunciat el nom: Kléber.
Una tarda que havíem sortit, havíem deixat els nens per una hora a la veïna de sota, caminàvem tots dos pel Quai de Bercy, em va dir: «M’ho has de prometre abans que me’n vagi. Amb Kléber no m’importa. L’única cosa que veig és que me’n sortiré i serem feliços com si aquesta guerra no hagués existit mai».
El dia que se’n va anar, el vaig acompanyar fins a les reixes de l’estació del Nord. Em va abraçar a través de les reixes, em mirava, jo tenia el terrible sentiment que no el coneixia. Em va dir: «Ja ho sé, tens la impressió que ja no em coneixes. Tanmateix, sóc jo, Benjamin. Però jo ja no sóc capaç de sobreviure, salva’m. Promet que ho faràs. Promet-m’ho».
Vaig moure el cap per dir que sí, plorava. El vaig veure marxar amb l’uniforme de guerra de color blau brut, la seva bossa i el seu casc.
Parlo del meu marit, parlo de mi, però no parlo de Kléber Bouquet. I malgrat tot, Kléber em va dir, més tard, el que jo havia de creure: s’ha d’agafar el que ve, al moment en què ve, no es lluita ni contra la guerra, ni contra la vida, ni contra la mort, es fa veure, però l’únic senyor del món és el temps.
El temps agreujava l’obsessió de Benjamin. El que ja no podia suportar era la durada de la guerra. A les seves cartes em deia el mes que Kléber tindria permís. El que volia saber era quins dies jo podia concebre un fill.
Jo li escrivia: «Fins i tot si em quedo embarassada, caldrien vuit o nou mesos, i la guerra s’haurà acabat abans». Ell responia: «Em falta l’esperança. Ja és molt si la recupero durant vuit o nou mesos». I Kléber em va explicar: «Mentre érem a Artois, Benjamin va perdre el valor veient els morts, les ferides terribles, i la carnisseria de Notre-Dame-de-Lorette i de Vimy, al costat de Lens. Pobres francesos, pobres marroquins, pobres boches. Els amuntegaven en carretes, un damunt de l’altre, com si no haguessin estat mai res. I una vegada, un bon home molt gras estava agafant els cossos sobre la carreta, els disposava perquè ocupessin el mínim lloc possible i caminava pel seu damunt. Aleshores, Benjamin el va insultar, tractant-lo de tot i l’altre va saltar al seu damunt i es van barallar pel terra com gossos. Benjamin havia perdut el valor per fer la guerra, potser sí, però no per a enfrontar-se amb un home que aixafava cadàvers de soldats».
Senyoreta, no sé si comprèn exactament el que li vull dir, no hi ha res que sigui sempre blanc o negre, perquè el temps ho falseja tot. Avui, diumenge, 11 de juliol, després d’haver escrit aquesta carta a batzegades, no sóc la mateixa que dimecres passat, que tenia tanta por d’explicar-li aquestes coses. Ara em penso que si li poden ser útils, m’alleujaran a mi també. Per ser-li franca, jo també hi guanyo, ja no tinc vergonya, m’és igual.
Kléber Bouquet va venir de permís el juny del 1916. El dia 7, un dilluns, va deixar una nota a la meva bústia per dir-me que em vindria a veure l’endemà a la tarda i que si no el volgués rebre, ho entendria, només calia que posés un drap de qualsevol color en alguna finestra del carrer. El dia següent al matí, vaig portar els nens a Joinville-le-Pont, a casa de la seva tia Odile, a qui només vaig dir que havia de resoldre uns assumptes i que podia ser fora un dia o dos.
Cap a les tres de la tarda, espiava per la finestra de l’habitació gran i vaig veure un home que s’aturava a la vorera de davant de casa i mirava cap al meu pis. Anava vestit amb roba d’estiu de colors clars i un canotier al cap. Ens vam mirar uns segons, tots dos immòbils i jo era incapaç de fer-li un senyal. Finalment, va travessar el carrer.
Abans d’obrir la porta del pis, vaig esperar a sentir els seus passos al nostre replà, després em vaig dirigir cap al menjador. Va entrar i es va treure el canotier, tot dient, senzillament, gairebé tan a disgust com jo: «Bon dia, Elodie». Vaig respondre, bon dia. Va tancar la porta, i va venir cap a l’habitació. Era tal com Benjamin me l’havia descrit: un home robust, de rostre tranquil, mirada franca, bigoti i cabell morè i mans de fuster. Al retrat li mancava el somriure, però no podia somriure i jo encara menys. Certament, devíem fer cara d’idiotes, de dos comediants que han oblidat el text. Després d’uns quants segons en què ja no gosava mirar-lo, no sé com vaig poder dir: «He preparat cafè, segui».
A la cuina, el cor m’anava a cent. Les mans em tremolaven. Vaig tornar amb el cafè. Va seure a la taula, deixant el canotier damunt del sofà on dorm la meva cunyada Odile quan es queda a casa. Feia calor, però no vaig gosar obrir la finestra, per por que no ens veiessin des de l’edifici del davant. Vaig dir; «Es pot treure la jaqueta, si vol». Va dir gràcies i va posar la jaqueta al respatller de la cadira.
Vam beure el cafè cadascun des d’un costat de la taula. No el mirava. Ell volia evitar de parlar de Benjamin, igual que jo, o parlar del front que fatalment ens el recordaria. Per distreure la incomoditat del moment, em va explicar els anys de la seva joventut a Amèrica, amb el seu germà Charles, que s’havia quedat allà, i també la seva amistat amb Petit Louis, un vell boxejador que tenia un bar i organitzava batalles de sifons amb els clients. Vaig aixecar els ulls i en aquell moment vaig veure el seu somriure, infantil i reconfortant alhora, és veritat que aquella rialla li canviava el rostre.
Després em va preguntar si podia encendre una cigarreta. Vaig anar a buscar un platet per fer de cendrer. Fumava un Gauloise blau. No parlava. A fora, se sentien nois que jugaven. Va apagar la cigarreta al plat poc després d’haver-la encès. Després es va aixecar i amb veu suau va dir; «Era una idea absurda. Però el podem enganyar, comprèn. Podem fer veure que… Així potser estarà més tranquil a la trinxera».
No vaig respondre. No aconseguia mirar-lo a la cara. Va agafar el seu canotier del sofà. Em va dir: «Si vostè vol parlar amb mi abans que torni a marxar, deixi’m un missatge al bar de Petit Louis, al carrer Amelot». Se’n va anar cap a la porta. Jo també em vaig aixecar. Hi vaig arribar abans que ell per retenir-lo. Després d’un instant en què, finalment, el mirava a la cara, em va estrènyer contra ell, em va posar la mà al cap i ens vam quedar així sense dir ni un mot. Després me’n vaig separar i vaig tornar al menjador. Abans que arribés havia intentat arreglar l’habitació, és a dir, treure’n tot el que pogués recordar Benjamin, però hi vaig renunciar, no volia anar a l’habitació, ni tampoc a l’habitació dels nens.
Sense girar-me, em vaig treure la faldilla, a prop del sofà, i em vaig despullar. M’acaronava la nuca mentre ho feia.
Al vespre, em va portar a un restaurant de la Nation. Des de l’altra banda de la taula, em somreia i jo tenia la impressió que no hi havia res de veritablement real, que jo no era realment jo. Em va explicar una broma que havien fet ell i Petit Louis, a un client avar, no l’escoltava gaire atentament, estava massa ocupada mirant-lo, però em vaig posar a riure només de veure’l riure. Va dir: «Hauria de riure més sovint, Elodie. Els inuits, aquests que anomenem esquimals, diuen que quan una dona riu, l’home ha de comptar les dents que ensenya, perquè representen el nombre de foques que caçarà la propera temporada». Vaig tornar a riure però no prou perquè pogués comptar més de cinc o sis captures. Va dir: «És igual. Anem a prendre alguna cosa. Detesto les foques».
A la nit, al carrer Sergent-Bauchat, mentre m’acompanyava cap a casa, va passar el braç per damunt de la meva espatlla. Les nostres passes ressonaven en un món buit. No hi havia patiment, ni llàgrimes, ni dol, ni ningú, ni el pensament del dia de demà. A l’entrada de casa, va agafar les meves mans entre les seves i amb el canotier tirat enrere va dir: «Si vostè em demanés que pugés, me n’alegraria».
Va pujar.
L’endemà a la tarda vaig anar a casa seva, al carrer Daval, unes golfes. El seu taller era al pati.
L’endemà, dijous, va tornar a casa meva a l’hora d’esmorzar. Portava roses vermelles, un pastís de cireres i el somriure confiat. Vam esmorzar despullats, després de fer l’amor. Vam tornar a fer l’amor fins a la nit. Al matí agafava el tren. Va dir la veritat a la dona que vivia amb ell abans de la guerra, que no ho va entendre, i se’n va anar amb les coses que la vigília jo havia fet veure que no veia. Em va dir: «Són coses que s’acaben arreglant». El temps. No sé si l’estimava ni si ell m’estimava, fora d’aquest parèntesi irrisori que li acabo d’explicar. Avui recordo la darrera imatge que vaig tenir de Kléber. Ja era a les escales, a punt de baixar. Jo estava dreta davant de la porta. Es va aixecar el canotier, va somriure, i en veu molt baixa, gairebé com un murmuri, em va dir: «Quan pensis en mi, ensenya una bona quantitat de foques. Em portaràs sort».
Em penso que vostè s’imagina la continuació, almenys la que va explicar Benjamin, ja que aquell dia, al cotxe, sota la pluja, vostè va preguntar: «I doncs, es van enfadar per culpa seva?». Es van enfadar perquè som persones i no coses, i ni la guerra ni ningú ho pot canviar.
No em vaig quedar embarassada. Benjamin, contradictori en tot, era un gelós tossut, o es va tornar gelós. Kléber, a punt de perdre la paciència, devia dir-li veritats insuportables d’escoltar. I el temps, altra vegada, va fer la seva feina. Quan va saber que deixar-me el seu amic no havia servit per a res, les preguntes de Benjamin a les seves cartes eren com la metralla: com i on m’havia despullat, si m’excitava la idea que em prengués un altre, quantes vegades ho havíem fet en aquests tres dies, en quina postura, i sobretot, la terrible obsessió per saber «si havia experimentat plaer». Sí, vaig sentir plaer, des de la primera vegada fins a l’última. A vostè li ho puc dir: abans no m’havia passat mai. Aquell paleta meu? Innocentment, m’imaginava que sentia el que correspon a les dones, menys que quan una mateixa s’acaricia al llit. Benjamin? Fingia perquè estigués content.
És tard. El senyor que és amb vostè vindrà a recollir la carta. Em penso que ja ho he dit tot. No vaig tornar a veure Benjamin, no vaig tornar a veure Kléber i per culpa de l’atzar que fa les coses tan malament, el 1917 vaig saber que no tornaria mai. Ara treballo, educo els meus fills tan bé com puc. Els dos grans, Frédéric i Martine, m’ajuden tant com poden. Tinc vint-i-vuit anys, només vull oblidar. Confio en el que em va dir l’home del meu parèntesi: el nostre únic amo és el temps.
Adéu, senyoreta.
Elodie Gordes
Mathilde rellegeix la carta dues vegades un dilluns al matí, després d’haver-la llegit dues vegades el dia abans al vespre, quan Sylvain la hi va portar. Al revers del darrer full, en blanc, hi escriu:
Adéu?
Aviat està dit.
Elodie Gordes
Carrer Montgallet, 43, París
Dijous, 15 de juliol
Senyoreta,
M’ha commòs profundament la seva comprensió i les seves paraules de suport. El que vostè em pregunta em desconcerta per més d’un motiu, però tanmateix intentaré respondre-li una altra vegada.
Ignorava que, en el nou regiment el meu marit s’hagués retrobat amb Kléber i s’hagués reconciliat amb ell. La seva darrera carta està datada el Cap d’Any del 1917. Si hagués tornat a veure Kléber abans d’aquesta data, segurament m’ho hauria dit.
Ignorava que haguessin matat Kléber al mateix sector que el meu marit i aproximadament els mateixos dies.
«L’atzar que fa les coses tan malament» no és la dona que vivia amb Kléber i que el va abandonar per culpa de la nostra aventura. No conec Véronique Passavant. Em vaig assabentar de la mort de Kléber per la fornera del carrer Erard, que era la tafanera del barri. Un dia d’abril del 1917 em va dir: «Els boches també han matat l’amic del senyor Gordes, aquell que es deia Eskimo i que anava amb ell al mercat. Ho he sabut pel meu nebot que va sovint al bar de Petit Louis, al carrer Amelot».
Si Kléber va escriure a Petit Louis i li va dir que s’havien reconciliat amb el meu marit, me n’alegro i estic segura que no devia ser una falsa reconciliació. Ni l’un ni l’altre eren hipòcrites.
En cap cas, Benjamin no hauria aprofitat una «circumstància dramàtica» per venjar-se de Kléber. Quan se’ls ha conegut a tots dos, això és impensable.
Al contrari, estic segura que, reconciliats o no, Benjamin hauria ajudat el seu amic i hauria fet tot el possible per salvar-lo.
Pel que fa a la pregunta sobre el seu calçat, em sembla que, efectivament, se l’haurien pogut canviar. El meu marit era alt, però Kléber, també. Si tingués ganes de riure, li juro que mentre llegia aquest fragment de la seva carta, m’haurien sentit els veïns.
Crec que ja li ho he dit tot pel que fa als resultats de les recerques del senyor Pire. Tanmateix, avui li he trucat des de la feina per autoritzar-lo que li faciliti totes les informacions que ha recollit sobre la mort del meu marit.
Cregui’m, senyoreta, que desitjo que arribi fins al final de les seves investigacions, encara que em sigui impossible de comprendre’n l’objectiu. Amb tota la simpatia,
Elodie Gordes
Germain Pire
Pitjor que la fagina
Investigacions i recerques de tot tipus
Carrer de Lille, 52, París
Dissabte, 17 de juliol de 1920
Senyoreta,
Després de la nostra conversa d’ahir a la galeria del Quai Voltaire, he revisat atentament l’arxiu de Benjamin Gordes.
La li vaig dir que jo no havia investigat personalment aquest assumpte, però el meu col·laborador, casualment el meu germà Ernest, va anotar escrupolosament els testimonis que va poder recollir. Comprendrà fàcilment que els nostres esforços es limitaven a demostrar la defunció del caporal Benjamin Gordes, i prou, i això va limitar les nostres investigacions.
Tanmateix, estic en condicions d’aclarir alguns punts que li interessen.
El dilluns, dia 8 de gener de 1917, l’ambulància francesa de Combles, estava instal·lada enmig d’un edifici de dos pisos, al nord del poble, a prop d’una via fèrria muntada pels enginyers militars. L’altra part de l’edifici l’ocupaven els britànics. El lloc ja va quedar molt malmès pels trets de l’artilleria, tant de l’aliada com de l’enemiga, durant les ofensives del 1916. El bombardeig d’aquell dia, entre les onze del matí i les dues de la tarda, va provocar l’enfonsament d’una part del primer pis, del costat francès. Sota les runes i pels voltants, s’hi van comptar tretze morts, entre els soldats i el personal sanitari.
El tinent mèdic Jean-Baptiste Santini figura, efectivament, en la llista d’aquells dissortats que hi van morir.
El caporal Benjamin Gordes que havia arribat amb l’ambulància una mica abans, al matí, entre els ferits dels violents enfrontaments de primera línia, havia rebut un tret al cap, tal com en dóna fe el registre d’admesos, i devia ser evacuat a un hospital de la rereguarda quan va esclatar el bombardeig. El seu cadàver, no identificat fins a la nostra investigació, ho va poder ser gràcies als testimonis dels supervivents que vam poder trobar. Van ser tres, una monja infermera de Sant Vincenç de Paül i dos ferits que havien vist Gordes abans que s’enfonsés l’edifici.
El detall que em preguntava ahir i que m’havia marxat del cap, si és que mai hi havia estat, cosa que no crec perquè l’hauria recordat, és el següent: el caporal Benjamin Gordes, tal com van dir els tres testimonis, portava botes alemanyes. Se les posava a la trinxera per tenir els peus més calents i la batalla el va sorprendre així.
Pel que fa a aquest punt, no puc evitar de preguntar-me a mi mateix, i a vostè: Ja que vostè m’ho volia fer dir, com sabia que el caporal Benjamin Gordes portava botes alemanyes aquell dia?
Insisteixo a pensar, senyoreta, que vostè hauria de ser més eloqüent amb mi. Qui sap si així no resoldria més aviat el problema del qual s’estima més no parlar-me? Puc trobar qualsevol persona. Hi estic acostumat. Si li preocupa el tema dels meus honoraris, l’arreglaríem ràpidament. Tal com li vaig dir, m’agrada molt la seva pintura. Si no pot ser el camp de roselles, que un punt d’un trist color negre indica que ja està venut, em conformaria amb aquella altra tela de les mimoses a la vora d’un llac, amb aquest àlber amb tres M gravades a l’escorça. Ja veu que em fixo en tot.
Caldria afegir la meva nota de despeses, evidentment. Però menjo poc, dormo en habitacions modestes, només bec aigua i dono propines austeres.
Pensi-s’ho.
Fins i tot si no hi pensa, rebi els meus compliments sobre el seu talent i no dubti que seguiré atentament la seva carrera.
Lamentaré molt de temps no poder viure amb aquest camp de roselles.
Germain Pire
És un home baixet i tens, de mirada viva, bigoti en accent circumflex, cabell llis ben acurat i vestit passat de moda. En ple estiu, el senyor Pire porta levita, coll dur, xalina, barret i botins blancs. Potser la xalina només figura en la panòplia per a donar-se aires d’artista. En la seva joventut, ell també va utilitzar «els pinzells». Com a afeccionat, per descomptat.
Seu davant de Mathilde, al fons de l’estreta galeria, i els seus genolls gairebé es toquen. En una llibreta petita i vella, hi escriu el nom, el cognom, la data de naixement de Tina Lombardi i els llocs on se l’hauria pogut trobar en els darrers tres anys: Marsella, Toulon, La Ciotat, un bordell de la carretera de Gardannes. Amb una mirada múrria diu: «Per fi una investigació que em traurà de les tristeses de la guerra». Després afegeix; «Però no en consumiré, ja en pot estar segura. No barrejo mai la feina amb les bagatel·les».
Per a recompensar els seus serveis, si tenen èxit, Mathilde li donarà un quadre, però no el de les mimoses, que són allà perquè les vegin i, a més, ella se les vol quedar. S’aixeca, torna a fer un tomb pels passadissos mentre s’arregla les ulleres i sospira profundament davant de cada tela. Es mostra indecís, i finalment opta per un ram d’hortènsies de color rosa Parma damunt d’un fons de pins.
Evidentment, caldrà afegir-hi la nota de despeses.
Quan se’n va, diu a Mathilde: «Quan hagi trobat aquesta dona de mala vida, potser confiarà més en mi. Per què no m’explica l’assumpte amb franquesa?». Mathilde respon que això també s’ho vol guardar per a ella. Ja a la vorera, emmarcat per la porta. Diu: «Miri si sóc bo. Sense suplement d’honoraris, tornaré al seu anunci del diari i trobaré aquest soldat, el tal Célestin Poux».
Mathilde no pot fer menys que donar-li una pista: «Pel que sé, i si encara viu, té prop de vint-i-cinc anys, els cabells rossos, els ulls blaus i ve de la zona de l’illa d’Oléron. Era a la companyia de Benjamin Gordes».
El senyor Pire anota aquestes dades dret, recolzant el vell quadern contra l’aparador de la galeria. Posa el llapis damunt la llibreta i ho lliga tot amb una goma elàstica. Diu: «Noia, és com si les seves hortènsies ja florissin a casa meva».
Per demostrar la seva determinació, dóna un cop al seu barret i l’enfonsa pràcticament fins a les celles.
Una altra tarda, Mathilde coneix Véronique Passavant al petit saló del carrer La Fontaine. L’amant d’Eskimo té, efectivament, la bona planta que li havien descrit. Porta un barret bibí de palla fina amb un petit guarniment de tul de color blau cel, el mateix color de la faldilla, beu el seu Porto tímidament, impressionada potser per la casa, potser també per una malaltia que ja coneixia, però que fins aleshores era abstracta. Afortunadament, aquest estat d’ànim no dura.
La dona que la va anar a interrogar a la botiga on treballava el març del 1917, no li havia dit el seu nom. Era jove i bonica, tot i que una mica vulgar, morena, d’ulls foscos. Portava la faldilla i l’abric curts fins al tou de la cuixa, i el barret d’ales amples com les seductores. Parlava molt de pressa, amb una vehemència continguda i l’accent del Midi.
Dels cinc condemnats només es preocupava del seu marit i de Kléber Bouquet. En cap moment no va parlar dels altres. Repetia: «Li suplico que no m’enganyi. Si ha rebut algun missatge del seu, digui-m’ho. S’amaguen junts. Els trauré del problema a tots dos». Semblava convençuda que el que s’anomenava Eskimo, havia sobreviscut. Véronique li pregunta: «En té cap prova?». I ella respon: «Com si en tingués». Del segon supervivent diu: «Tal com me l’han descrit, deu ser el meu home. Però estava malament. Em fa por pensar en el que li ha pogut passar».
I després va plorar sense eixugar-se les llàgrimes, amb el rostre cansat, mirant el terra, a la rerebotiga on Véronique l’havia conduït. Finalment, en no obtenir res que reanimés la seva esperança, va dir; «Si vostè sap alguna cosa i desconfia de mi, és una ruca i una porca i no val més que els porcs que van fer allò!». I va marxar.
Ara, al petit saló decorat alegrement per la mare, és Véronique Passavant qui es posa a plorar. Diu: «Si Kléber fos viu, estic segura que m’ho hauria fet saber. El 1917, per culpa d’aquesta boja, em vaig imaginar de tot, vaig esperar i esperar, però tres anys i mig és impossible, em va posar unes idees al cap que no tenien sentit».
Treu un petit mocador blanc de la seva bossa i s’eixuga els ulls. Diu a Mathilde: «Si encara fos viu, després de tres anys i mig, oi que el seu promès hauria trobat la manera de fer-li-ho saber?».
Mathilde, sense mentir, fa un gest amb les mans per dir que no en sap res.
No vol invocar la confusió mental de Manech, quan se’l van emportar a Bingo Crepuscle. Això no és el que l’hauria impedit de retrobar-lo, al contrari; després de les revelacions d’Esperanza, la seva primera preocupació va ser d’informar-se en tots els hospitals civils i militars. D’entre els soldats no identificats per la seva família després de l’armistici, o no reclamats, n’hi havia més de trenta que havien perdut el seny o la memòria. Més o menys de l’edat de Manech, n’hi havia uns deu. D’aquests deu, set tenien els cabells castanys. Dels set, tres tenien els ulls blaus. D’aquests tres, no n’hi havia cap que s’hagués amputat una mà o un braç. Sylvain, que tanmateix va fer el viatge a Châteaudun, Meaux i Dijon per veure aquests tres darrers, anomenava l’objectiu de Mathilde «Operació pell de tristesa», fins que una tarda, ja farta, va enviar al carall plats i vasos d’un cop de puny a la taula.
Tot i això, l’assumpte dels hospitals no va exhaurir les esperances inútils. I si Manech, fet presoner, sense memòria, hagués estat recollit després de la guerra per gent compassiva a Alemanya? I si Manech, en plena possessió dels seus sentits, encara no volgués sortir a la llum pública per por que l’agafessin, que molestessin els seus pares o Mathilde? I si Manech, amb memòria i seny o sense, errant pels camins, afamat, transit, hagués trobat refugi en algun lloc i en una altra Mathilde?
Diu a Véronique Passavant que encara que no hagi de tornar a veure el seu promès, vol saber en quines circumstàncies va desaparèixer. Per a ella, ara mateix, l’únic que compta és aquest diumenge nevat, entre dues trinxeres enemigues. La resta, tant li fa, no té la impressió que sigui important ni veritablement real.
Oblida sovint, per exemple, que el seu sofà la té encadenada. Es desplaça tal com està acostumada a desplaçar-se; en les seves cames, no hi pensa gaire més que Véronique en les seves. I si hi pensa, és perquè la seva cadira va lligada a tots els records de Manech.
Les altres coses, el dia a dia, no li interessen. I encara menys el que apassiona tant el món. Ignora tot el que hi passa, fins i tot si hi ha un nou president de la República després que aquell de qui no recorda el nom va caure d’un tren en marxa, en plena nit, en pijama. És veritablement real, això[6]?
Véronique recupera una mica el seu somriure, mou a poc a poc els seus cabells negres arrissats, sota el capell.
Més tard, quan pren el segon Porto, amb el crepuscle a les finestres, diu a Mathilde: «M’agradaria explicar-li el que va provocar la meva ruptura amb Kléber, però em va fer jurar que no en parlaria mai amb ningú». Mathilde respon amb el mateix to, i gairebé amb la mateixa veu: «Si ho va jurar, no en pot parlar». I després, amb to més greu: «De tota manera, ja ho sé. Ja es deu imaginar qui m’ho ha explicat?». Véronique Passavant la mira, desvia els seus enormes ulls negres, diu que sí amb el cap amb una ganyota de nen rondinaire. Mathilde sospira: «Això tampoc no m’ha portat lluny. Ja veu, de vegades, sóc massa imaginativa. Seria capaç de muntar tota una història a partir de les botes».
Véronique Passavant no fa ni un moviment de pestanyes. Mulla delicadament els seus llavis al got, amb la mirada llunyana. Diu: «Estic bé amb vostè. Per ganes, no marxaria».
És la darrera paraula del temps de les il·lusions. Tres dies més tard, Mathilde entra en un túnel més llarg i més obscur que el que ella va conèixer després de l’anunci de la mort de Manech.
L’exposició s’ha acabat. Es disposa a tornar amb Sylvain a Cap-Breton, i les maletes ja són a punt; és hora de seure a taula per fer l’últim àpat en família, que no odia gens, però n’escanyaria a gust alguns; en aquest moment, Pierre-Marie Rouvière vol parlar amb ella per telèfon. Se n’hi va sola. L’aparell, negre i blanc tal com va voler la mare, és despenjat damunt d’una consola; a mesura que s’hi atansa, es va espantant i encara més amb el seu contacte, quan l’agafa. O potser Mathilde s’inventarà, amb tota la bona fe, aquest pressentiment més tard, quan recordarà aquest moment.
Pierre-Marie acaba de saber pel seu amic Oficial, quin és el cementiri de Picardia on el mes de març del 1917, Manech i els seus quatre companys van ser inhumats, cadascun sota una creu que porta el seu nom. Els seus cossos foren recuperats en aquella època, després del replegament alemany, al mateix lloc on foren morts dos mesos abans, davant la trinxera de Bingo Crepuscle. El dilluns dia 8 de gener, uns britànics caritatius els van enterrar sumàriament, amb les seves robes i les seves plaques d’identitat en un forat d’obús, sota una lona.
Pierre-Marie diu: «Estimada Matti, disculpa si et faig mal. Ja sabies que era mort. Quan vulguis, jo mateix t’acompanyaré allà, amb Sylvain».
Després de molta estona d’haver tallat la comunicació, Mathilde encara té el front damunt la consola i l’aparell a la mà, intenta penjar sense mirar i el deixa caure al final del fil. No plora. No plora.