Emès el 6-6-00

Els garrepes

Avui he llegit al diari Segre, diari que va donar nom al riu que travessa Lleida, aquesta informació: «El turista que va al Pirineu és el que menys gasta a Catalunya», segons un informe de la Generalitat.

Quan ho he llegit, m’he imaginat riuades de catalans, però els garrepes, anant de vacances al Pirineu. A més, segur que hi van per la collada de Tosses, per no pagar el peatge del túnel del Cadí. Tota la família marejada per les corbes, vomitant per les finestretes del cotxe, i la mare: «Nens, no vomiteu els Kellogs, que van cars!». Més d’una: «Torna-t’ho a menjar!». Garrepa i marrana!

Perquè hi ha gent molt garrepa. Estem envoltats de garrepes. Jo en conec uns que són parella. Quan es van casar van celebrar el banquet al Viena de la Rambla. Tots dos son tan agarrats que anant en cotxe, quan l’autopista fa baixada, posen punt mort! «Ara, que fa panxa!». I encara hi ha l’ultragarrepa que diu: «S’ha de parar el motor!». Que això està prohibit, si t’agafa la Guàrdia Civil et fan pam pam al culet. Però saps aquell paio que diu: «Jo, en aquests cinc quilòmetres, m’estalvio mig litre». I dius «vale, vale, molt bé». I si es troben un rentavidres que diu: «¿Limpia?». Diu «no, ya limpiamos nosotros». I baixen i es netegen tot el cotxe, per no pagar!

Aquesta parella van anar convidats a un casament, i el regal que van fer als nuvis va ser un gos abandonat que havien recollit al carrer. Us ho juro. Li van posar un llaç. El pobre gos no entenia res, però bueno, va dir, total per estar al carrer, millor estar aquí menjant-me un pastís. I tots: «Mira que mono, l’hem comprat a Don Perro». «A Don Perro no, a Don Rata!». I es van estalviar la pasta.

Una vegada que vam quedar a casa meva amb aquesta gent —i això és verídic, no diré el nom— per demanar unes pizzes, van arribar ells dos amb un túper ple de macarrons: «És que les pizzes són molt cares». Aquells macarrons revinguts, rebullits. I ells: «No us sap greu que els mengem nosaltres, no?». I tots «no, no!». Es van menjar els seus macarrons, i després van fer servir els túpers per endur-se la pizza que sobrava! Els vaig dir: voleu passar pel meu rebost, a veure què hi trobeu? I el marit va dir «ah, cony!». I la dona diu «no, no, no!». Perquè es va tallar en l’últim moment.

Sense arribar a aquest extrem, hi ha molta gent que té detalls de garrepa: els que fan servir bosses del súper com a bosses d’escombraries, les senyores que van a les bodes —o senyors, però les senyores, com que porten bolso són més propícies— i es posen al bolso els panets que sobren. Quan el cambrer no mira, ho posen i després van al lavabo i ho van carregant a l’abric. I surten com si fossin camelles de pa, traficants de panets, són. O els que miren el Canal Plus codificat amb els ulls axinats. Diu: «Els divendres s’entén més…». O veuen el Via Digital del veí amb prismàtics. I quan passa pel davant algú de l’altra casa, «hosti!», a sobre encara es queixen. Jo en conec un tan agarrat que mirava amb prismàtics el Plus codificat del veí! Diu: «Espero el dia que compri el codificador». Dic: «Ah, sí, sí, tu no el compris, no, que t’herniaràs».

Existeix també el garrepa telefònic, que et truca quan tens més feina, t’hi poses i diu: «Et sento malament, truca’m tu». Ja has picat! Alguns fan sorolls d’interferències amb la boca, perquè coli més: «…it …ot …et …ura! …at …it …idrera!». I tu: «Està passant pel túnel de Vallvidrera. Truques i: «Sí, digue’m!». Llavors se sent bé. Diu: «No, és que he parat el cotxe i ara tinc quatre ratlletes de cobertura». El Gallardo és un d’aquests. Mira si és garrepa, el Gallardo, que truca a un telèfon eròtic i diu «Llámame tú, chata, que no tengo cobertura». I li van dir «Pues te vas a poner perdido…». I ell: «¿Cómo?». No ho va entendre. És tonto.

Als restaurants, hi ha qui només demana plats cars quan el conviden. Això ho fem tots, i jo el primer. Jo tinc un amic que per mirar la carta, tapa els productes i mira només els preus. Clar, acaba menjant «ración de pan y tenedor». És collonut, aquest tio. Aquest és el típic que si paga ell, en lloc de propina, deixa un paperet que diu: «Hem dinat molt bé. Gràcies».

Hi ha persones que es foten de fred per no gastar calefacció. Vas a cases que sembla la família Adams. Entres allà i «que no teniu fred?». «No, no, estem molt bé», i tots amb uns plumons per casa! «No, estem molt a gust, és que la calor embafa!». I tu, tremolant, «sííí…, sííí…!». Fa fred! Vas al lavabo i entres en una nevera! No te la trobes, clar. És gent que viu a les fosques per estalviar llum. Saps la típica família: «Tanqueu el llum, sisplau!». «Escolta, si vas allà, quan tornis, tanca el llum». Sí, home, vale, ja el tanco. Encenen el llum, escanegen l’habitació, l’apaguen, i aleshores entren a les palpentes a buscar el que sigui. «És que l’ull humà és fotogràfic». Hi ha matrimonis de garrepes que no es veuen mai, tot i viure junts. Si es troben cara a cara amb llum de dia, s’espanten: «Ostres, que gran t’has fet, Manel!». Garrepes de Catalunya, estalvieu en el que vulgueu menys en llum, i així el que segur que us estalviareu seran desagradables sorpreses.