Emès el 22-3-00

Les inclemències del temps

Abans m’he trobat el Sevilla, que avui té secció, i m’ha dit: «Andreu, ya lo disse la dita, mai plou a gust de tothom». «Éste es mi Sevilla». Però ara potser sí. Primer, per la sequera, evidentment. Però, a més… [romàntic] qui no ha corregut sota la pluja algun cop, amb alguna persona estimada, rient, i pensant, «ens mullem, aquesta nit cau, agafaré un constipat, però per fi deixaré de ser verge, i som tan feliços»? Ningú, no? Ja m’ho semblava. Diu: «Esta tarde vi llover, y no estabas tú». Dius: «No, claro, ¡porque llovía, también!». Manzanero, «a ver si lo pensamos». El bolero aquest és d’un tio que està en un bar —un tio depressiu, també t’ho dic ara—, dient: «Esta tarde vi llover, vi gente correr». Dius: «Si corren és per algo». I llavors diu: «Y no estabas tú…». I aquell paio que no para de prendre cafès, i la dona que no ve. Per què? Perquè no para de ploure, Manzanero.

La pluja té fama de romàntica, però a la realitat no ho és tant. Diuen que plou quan hi ha núvols baixos i depressió atmosfèrica. He trucat al Molina i això és el que m’ha dit, però no és veritat: només plou quan tens tota la terrassa plena de roba estesa. Nostre Senyor és a dalt i quan veu roba estesa diu: «Som-hi!». No falla O això o quan agafes la moto. Això ja ho fan els angelets: «Mira una moto, una moto: anem a fer pipí!». Ja sabeu que hi ha gent que diu que la pluja és el pipí dels angelets. Llavors la neu què serà? És igual! Jo no vull entrar en la vida privada dels angelets, m’entens? Si allà dalt hi ha una conya d’això, escolta… Perdó, Senyor, és el vostre problema. Ja tenim prou feina aquí baix. O, sobretot, també plou quan et rentes el cotxe. Però llavors és més greu, perquè no plourà aigua normal: plourà fang. Quina ràbia que fa! Per què ha de ploure fang? Sabeu allò tan asquerós? Diu: «Mira, un cotxe caqui!». Diu: «No, caqui no, caca». O com el Gallardo, que un dia que va ploure fang li van dir: «Gallardo, no sabia que tinguessis un quatre per quatre». «No, no tinc un quatre per quatre: és la meva sogra, que hem anat a buscar rovellons i s’ha embrutat una mica».

Quan hi ha tempesta, diuen: «Compte, que no et caigui un llamp!». Això a mi em fa una por! Si hi ha llamps i vaig conduint, m’allunyo dels arbres. Si vaig per autopista, passo per la mitjana. Perquè hi ha menys possibilitats! Un dia em va parar la Guàrdia Civil: «¿Dónde va usted?». Dic: «¡Voy acojonado, agente!». «¡Oh, es que no puede ir por la mediana!». Dic: «¡Bueno, ya voy medianamente poco a poco!». «¿Pero que es tonto, usted?». Dic: «No, soy catalán, y tengo miedo que me caiga un rayo». «A usted lo que le va a caer es un puro», em va dir. Quan hi ha tempesta em fan por els peatges, i me’ls salto. No perquè estigui en contra dels peatges. A mi ja em sembla bé pagar sempre per tot. Però és per por. L’altre dia em diu el senyor Josep Maria Acesa, el de les autopistes: «Vostè és un cara dura!». No, cara dura no: prudent! I si cau un llamp mentre pago? I la descàrrega que es produirà entre la màquina, la Visa i jo? L’altre dia em va passar. Vaig a «Manual», dic «bon dia», i hi havia un tio que no em va contestar. Dic: «Son 390, no?», i res. I li vaig dir «moltes gràcies», i tampoc em va contestar. Clar, vaig pensar: «Això és que ha caigut un llamp; si no, em contestaria, seguríssim!».

Però després de la pluja ve el bon temps, i l’arc de Sant Martí. Jo de petit li deia Arco Iris, però es veu que és de Sant Martí, es veu que ho va comprar Sant Martí, això. Quina cosa, l’arc de Sant Martí, no? És una cosa que és molt bonica, però que no la pots tocar. Com la Leticia Casta, vaja. I dóna bon rotllo, això sí. Després d’una tempesta, penses: «Tant de temps de pluja i de fred, què donaria jo per unes clarianes!». I de sobte, l’arc de Sant Martí! I el terra mullat i les relliscades. És com l’anunci de Campofrío, però més «caliente» que «frío».

Només hi ha una cosa que molesti més que la pluja: el vent. Sobretot a la gent que porta perruca, i no miraré ningú per no ofendre. I encara pitjor: la pluja amb vent. Que els paraigües es giren al revés, perquè són d’Andorra, que són baratos. Els paraigües ja de per sí són una cosa incòmoda, que l’has d’arrossegar tot el dia, i al final penses: millor em mullo, i ja està! O em poso un impermeable, o un anorac, o un canguro. Saps, el canguro? Tot un anorac comprimit en una mariconera, que quan te’ls posaves estaven totalment arrugats? Deixadors, però pràctics.

El vent. Avui ha fet vent aquí, a Barcelona. Ja ho sabeu, no? El Nus no perquè s’aixeca a les set de la tarda. Coincidireu amb mi que el vent empipa molt. I encara coincidiran més aquestes senyores que han vingut, que porten crepats de perruqueria, perquè han volgut venir a la tele ben guapes. Com empipa el vent quan surts de la perruqueria! Sí o no? Tres hores de pentinat, pagades a preu de trenta! Que es va desfent el pentinat a cada cantonada que tombes, i vas fent números. S’ha desfet la ratlla, mil duros llençats. Clatell al vent, dos mil peles al vent. Veus les peles que se’n van i tu arribes allí que sembles la Madonna. Una ruïna.

Avui he vist una escena, parlant de vent, molt típica. És com dels pallassos. Una escena d’un noi que se li ha escapat un paper per culpa del vent. A tots ens ha passat. I que ridícul és perseguir el paper! Tots hem fet el ridícul. És aquell paper que cau i el vas a agafar, i el paper marxa. I tu mirant la gent. Jo crec que el paper té coneixement i és un cabronet. Perquè el paper pot ser una factureta del BBV i s’espera. Jo crec que el paper li vacil·lava. Sí, sí. S’aturava, el noi arribava, i el paper tornava a volar. Un espectacle. La gent mirant, uns nens fent-li travetes, un home gran amb un puro rient. Ara, que no ha rigut tant quan el puro se li ha descapullat pel vent, i li ha caigut a la mà. Expressió lletja, però ja m’enteneu. Saps a l’Oeste, quan marquen les reses dels ranxos? Doncs això. La marca del purito Reig li ha quedat a la mà, a aquell home, amb uns llagrimots que li queien…

Per què existeix el vent? Necessari, es veu que ho és, però emprenyador també, no fotem. Ara hi ha els parcs eòlics, que hi ha molta polèmica amb això, per aprofitar l’energia del vent. Que si els veiés Don Quijote es faria pols. Són una mena de molins, i n’hi ha centenars, donant voltes. Diu: «Mira, el Sant Crist del Tibidabo està eufòric». Dic: «Gallardo! És un parc eòlic, burro, que no t’enteres!».

I les coses que hi ha per indicar el vent? Aquells galls a dalt de les cases, amb aquelles fletxes de nord, sud, est i oest, fets de ferro pintat de negre, que si hi posessis lletres grogues semblaria el Mesón Los Conejos. Però hi ha gent que li fa gràcia. Diu: «Sí, és bonic, fa com a català». Dius: «Bueno, si vostè ho diu». O aquells conos de la carretera, allà dalt, per indicar el vent, que semblen mangueres per posar nata als pastissos. Els veus i penses: «Fa vent o es l’aniversari d’algú?».

I a part de pluja i vent, també hi ha la neu, la calamarsada, o la boira, que no hi veus tres dalt d’un burro. Però se’n va la boira, i tampoc en veus tres dalt d’un burro; perquè jo, en els 35 anys de la meva vida, mai n’he vist tres dalt d’un burro. He vist persones que són burros multiplicats per tres. Però tres dalt d’un burro, no. Màxim, dos. I molt ha d’aguantar el burro!

Res, tu: tot és necessari, la meteorologia també. Prepareu-vos perquè ve aquest temporal, però si els nens canten «sol solet, vine’m a veure», per alguna cosa serà.