Emès el 10-11-00

Estrenar cotxe

És molt xulo estrenar cotxe. És un dels símbols del consumisme actual. Ets feliç si tens casa, si tens cotxe… I si tens les dues coses, imagina’t!

Hi ha gent que es mareja amb l’olor de cotxe nou. No us passa a vosaltres, això? Que puja ella i: «Ai, quina olor de plàstic!». Dius: «Xata, m’acabo de gastar tres milions de peles, no toquem ara la pera!». «Ai, pots abaixar la finestra, que em marejo?». I tu vas al desembre amb el cotxe nou, i arribes constipat. A més, l’olor de nou no marxa ni a tiros. Ja li pots posar ambientadors amb olor de pi, aquell pi que penja, que és la cosa més horrible del món, que sembla que entris a un vàter amb volant. Jo tinc un amic que va acabar omplint el cotxe de terra i plantant-hi un pi de veritat. Per poder conduir, cada setmana havia de podar les branques. Perquè aquell pi anava creixent, i va arrelar sota la xapa.

Me’n recordo abans, quan et compraves un cotxe i havies de fer el rodatge. Et deien: «Fins als mil quilòmetres no pots passar de vuitanta per hora». Quin avorriment. Anaves circulant i et passaven els altres cotxes: «Gilipolleees!». I l’altra: «Ai, pots abaixar la finestra, que fa olor de plàstic?». Per tenir sensació de velocitat, t’havies d’apuntar al ral·li Barcelona-Sitges de cotxes antics, aquell a què va el Luis del Olmo. Des d’aquí a Luis del Olmo: «Hola, ¿cómo estamos? ¿Qué tal, monstruo?».

Una de les obsessions del pare que estrena cotxe és que els nens no posin els peus sobre la tapisseria. I veus aquella canalleta amb els peuets: «Mama, em puc treure les sabates?». «Nooo, mecagonlou!». Perquè està nerviós, el pare, quan té cotxe. És com una extensió del seu cos. Bueno, i si el nen vomita ja canviaria el cotxe, aquell home. La dona: «Ai, pots abaixar una mica la finestra, que fa pudor de vomitat?». El Gallardo, quan sortia d’excursió amb el cotxe, penjava els nens del sostre, cap per avall. Semblava la família Adams. I veies uns nens penjats cap per avall, amb tota la sang al cap, que semblava la família del comte Dràcula. Quan el veien pel carrer li deien: «Què tal la família, senyor Vidal-Quadras?». El confonien, el confonien. I després: «No, que sóc el Gallardo!». «Ah, cony, és que així de lluny…».

Quan estrenes cotxe no suportes que la gent doni portassos. Oi, quina ràbia fa. Allò que puja alga i bum! Dius: «No pots tancar mes fort?». I llavors, la gent tanca suaument: «quiticlicquisis». I el pilot [amb veu de robot]: «Puerta abierta, puerta abierta…». I tu dius: «Pots tornar a tancar?». «Home, és que has dit allò del portasso…». És un conflicte. Jo en coneixia un que es va acabar posant unes portes correderes, com les dels aeroports. Amb una cèl·lula que llegia, i quan entraves era molt xulo: s’obrien soles. El problema és que un dia anava per l’autopista a 180 i es va apropar massa a la valla. Se li van obrir de cop i va sortir disparat. Va arribar al peatge un quart d’hora abans que el seu cotxe. Amb el Teletac a la boca. I el cotxe, mira si té coneixement, que va parar i va dir: «Puja, puja», i li va obrir la porta. I el tio: «Hòstia, perdona». Com El coche fantástico.

El disgust més gran arriba quan li fas la primera ratllada al cotxe nou. Quina ràbia fa. És com si et ratllessin l’esperit, no? Sempre és culpa de la columna del pàrquing. Aquell primer dissabte que dius: «Vaig a disfrutar de la conducció». Et poses el teu pullòver, pantalons de pana, vambes de l’any 85: «Me’n vaig a fer un dissabte». Baixes al pàrquing, i aquella columna que no hi era el dissabte anterior, que la va posar el del tercer que és un cabronet. I tu, despistat, raca! Per evitar-ho, un amic meu es va forrar tot el cotxe de cotó fluix. Semblava un núvol. Era molt bonic. Una miqueta finet, si tu vols, però era bonic. Un dia es va creuar a la carretera amb el Tomàs Molina. Diu: «Cony, si que van baixos els cumulonimbus». I el paio: «No, no, és per les ratllades!».

Al principi, la neteja del cotxe és una obsessió. Et passes el dia passant el plumero que xupa tota la pols o el dit ensalivat per tota la carrosseria. Calla, que hi ha una coseta: wiqui-wiqui-wiqui… «Veus? Ara!», i te’l mires de lluny com si l’haguessis fet tu. Per això fa molta ràbia quan trobes lo pitjor que té la natura: una cagada de colom. Hosti, tu, no hi poden posar uns bolquers als coloms, o algo? Els coloms no tenen coneixement, i van tot el dia patapumba! A més, sembla que ho facin expressament. Ves que sí que en tinguin, de coneixement. Jo crec que els coloms baixen per mirar les matrícules, i si veuen que el cotxe és nou, n’hi ha un que avisa: «Atenció, és nou». I tots els coloms que estan a punt van venint. Els que ja han dinat fa estona passen davant. Els que diuen «jo encara m’aguanto» s’esperen una mica. Quin era? Aquest d’aquí baix! Remunten el vol, i es caguen a sobre. I ara pitjor: si portes la «E», es caguen amb més ràbia. Jo ho he notat, això.

Un amic meu odiava els coloms. Un cop va veure una senyora que els tenia molt de carinyo. De fet hi ha senyores i senyors que els agraden molt. I ja no és que els donin de menjar, sinó que els fan uns bikinis. «Què voleu, què voleu?». I els coloms «glogloglo», què sabran ells? I aquella dona els fa un arròs, els posa una Estrella Damm… I aquest home la va veure i la va acabar escanyant. Va ser la mort d’aquella pobra dona. Al cel sigui, amb els coloms.

Quan el cotxe és nou fa molta por deixar-lo al carrer. Jo sé d’un paio que no tenia pàrquing, i per por dormia dins del cotxe. «Nen, que tu vas malament». «M’és igual, amb el que m’ha costat, jo a dins». I cada vegada que passava el camió de la brossa, un ensurt! Fins que va conèixer una noia com ell. Va ser difícil, però ho va aconseguir. I li va dir: «Has de venir a viure al cotxe». «Molt bé, xato, per l’amor!». Estaven enamorats. I llavors van viure allà. Van tenir una família, dos fills. Com que tenia un bon Volvo… A la nena li van posar Corsa i al nen Pajero. I ella diu: «Per què?». Diu: «Pel dia de demà».