Emès el 21-11-00

Les caixes d’estalvi

NOTÍCIA: «La Casa de la Moneda no imprimirà més bitllets de pessetes».

D’aquí a poc desapareixeran les pessetes, però les caixes d’estalvi continuaran existint. On tindrem millor guardats els nostres euros que en una caixa d’estalvis? Ja pot petar el món que sempre hi haurà un banc. Jo crec que a la fi del món no hi haurà res, però hi haurà un tio allà en un caixer automàtic. I diràs: «Cony, però si no m’he de gastar res». «Oh, per si un cas, eh!». Aquelles caixes d’estalvi que posen a l’entrada: «Oficina antiatracament». Que ets un lladre i penses: «Me’n vaig a buscar una oficina proatracament. Que jo, gilipolles, no ho sóc!». O aquells adhesius enganxats a la porta de la caixa forta: «Els empleats no tenen accés directe als diners. Caixa forta d’obertura retardada». Sempre m’he imaginat un encarregat de 90 anys, obrint la caixa en càmera superlenta [imita el moviment]. I un client: «Va, home, va!». [Veu de iaio:] «Oh, ja l’hi vaig dir, que era retardada!». Al meu barri també hi havia una sucursal amb obertura retardada: sempre obrien mitja hora tard. Però perquè el delegat se’n va de farra la nit abans. I arriba amb unes ulleres de sol que sembla l’Antonio David: «Hola, bon dia a tothom, perdoneu, eh…». Sempre arriba mitja hora tard. I les dones, amb el carro de plaça: «Va, xato, escolta, eh!». Les caixes fortes són d’obertura retardada; ara: els empleats no serien d’atenció accelerada. Tu no veus pels bancs uns tios corrent, no! Quina ràbia fa veure que tenen cinquanta finestretes i només n’hi ha una d’oberta. Cony, i per què les teniu, les altres quaranta-nou? Que es fan unes cues com les de Port Aventura. L’altre dia va entrar un tio: «Això és el Dragon Khan?». «No, això és La Caixa, xato!». «No, és que amb els calés també em marejo… «Doncs pugi també, home, però a la cua!». Érem tres-centes vint persones a la cua, perquè només hi havia una finestra. Només hi falten aquells lletrerets de «Temps d’espera estimat: 30 minuts». Que dius: temps estimat? Temps odiat!

I a sobre et fan esperar darrere aquella ratlla del terra. Que sembla que hagis de llançar un tiro lliure. Hi posa: «Esperi aquí el seu torn». I el teu torn no arriba mai. Quan et sembla que ja et toca, veus que el paio que va davant es fica la mà a la butxaca i comença a treure papers, i papers: «Nen, mira’m això també… Que tinc una cosa que m’ha arribat de…». I tu que t’estàs florint al darrere, esperant. Hi ha gent que porta per actualitzar fins i tot la llibreta de segon d’EGB. L’altre dia un tio va dir: «Me puedes mirar si las mates de segundo las aprobé?». «Es que esta máquina es de un banco…». «Ah, coño! Pero como todo son ordenadores…». «Vete a tu colegio, nene!». O et trobes amb aquella iaia, amb tot el carinyo, que s’està tres hores per traspassar quinze pessetes d’un compte a l’altre: «Posi-me’n 500 a l’altra llibreta de la nena… No, no, no, sap què? Posi-me’n 200… No, és igual, doni-me-les en metàl·lic!».

De vegades el que provoca esperes ets tu. Sobretot quan fa molt de temps que no hi vas. Dónes la llibreta d’estalvi i s’està dues hores imprimint pagines.

[Àudio: soroll d’impressora de raig de tinta].

I tothom mirant, com dient: «Quin paio més deixat!». I tu allà, dissimulant… I el de La Caixa anar canviant llibretes. A mi em va passar una vegada, és un moment vergonyós de la vida. Fa tants anys que no l’actualitzes, que et dóna el saldo en sestercis. Em van dir: «Ave! Au, adéu!». També és fàcil trobar aquells botiguers que vénen a demanar canvi. És molt bonic, això. Van amb la bata blava, el bigoti; ja es coneixen. S’en van amb tres bosses plenes de monedes embolicades en paper, com si fossin canelons. Jo tenia un amic que no suportava portar monedes sueltes a la butxaca i també les embolicava en forma de caneló. I no diré on se les guardava, vale? I si li pregunten: «Que tienes suelto?». «No lo sabes tu prou…».

El que haurien de suprimir de totes les caixes és el vidre de seguretat que separa els caixers dels clients. Els fan molt gruixuuuuts. Es veu que és perquè no el traspassi un míssil terra-terra, no fos cas que el Putin es tornés boig i hi anés a petar un míssil. El problema és que tampoc traspassa el so. No sents res del que et diu el caixer. Et passes l’estona: «Què? Què? Digues?». I després hi ha malentesos. Una vegada vaig sentir una caixera que deia: «Vol que li faci un ingrés?». I el paio indignat: «Escolti, que jo estic casat!». I la dona diu: «Si vol que li faci un in-grés». I ell va dir: «Bueno, ja ho havia entès…». El paio va entendre un idioma, tu. Jo crec que hi haurien de posar un telèfon, com als locutoris de les presons. Seria més fàcil el diàleg client-delinqüent. Vull dir, client-banquer.

Crec que també ha arribat l’hora de canviar aquell calaixet estret per on et passen les cosetes. Allà dins no hi cap res. Els papers i els bitllets, encara. El problema és quan t’han de donar un bolígraf per firmar. Primer t’han de passar la tinta, i després la plomilla perquè suquis, home! Tot junt és impossible. Però si no robaré! «A mi m’ha vist cara de lladre?». És que, clar, al final t’ofens: «Jo no vine a robar, home!».

Hi ha caixes d’estalvis que són més previsores i posen aquells bolis enganxats al vidre amb un espiral de plàstic. Jo en conec un que va acabar de firmar i sense adonar-se’n —és molt despistat—, se’l va posar a la butxaca i va marxar. Quan va arribar a la porta li va fotre una estrebada, que semblava el de l’anunci de l’efecto imán. Va quedar empotrat contra el vidre. I la caixera, molt amable, diu: «Ja hem tancat, eh!».