Emès el 27-9-00

Les mudances

Que difícil és que hi hagi bon ambient a les reunions de comunitat. Tu, no, Nus, perquè vius en un xalet de mil metres quadrats, però la gent normal… Els problemes, molt sovint, ja comencen el dia que fas la mudança, que és justament el terra que tinc ganes de tractar avui.

Quan arribes de nou a una escala fa aquella il·lusió: hòstia, la meva nova llar. Llavors, els veïns et miren malament: «Mira, el que ha ratllat les parets acabades de pintar amb els seus mobles». I tu els mires malament a ells: «Mira, els que han pintat les parets que han ratllat els meus mobles». Per no parlar de l’ascensor. Qui no ha fet mai un viatge amb l’ascensor carregat dels mobles d’un veí que està de mudança? Saps? El típic veí que et diu: «No, no, passi, passi, que hi cabem!». I tu: «No, no, és igual, ja m’espero». I ell: «Que no, home, que hi cabem perfectament!». Perfectament? Sí, home: perfectament aplanats contra les portes corredisses, amb el sofà aquí [amb la mà a la cara]. I ets allà: «Apreti planta baixa, apreti planta baixa». «Planta baixa?». Tu, que no hi caps, i aquell home que està tot el dia pujant-ho tot. Clar, la mudança. A més, no sé si us passa, però sempre penses: «Quins mobles més lletjos té aquesta família». Passes: «Oh, quina còmoda més horrorosa!». I la gent: «Hola, benvinguts, eh!». No deuen ser de La Favorita, sinó de La Detestada. Tu no te n’adones que els teus mobles són pitjors. Però com que estan a casa i no hi toca tanta llum, no es veuen tant.

Però en fi, quan vaig fer l’última mudança, vaig trobar a les pàgines grogues «Mudanzas El Caracol», i vaig pensar: «Hosti, que ben trobat el nom: com que els cargols també porten la casa a sobre…». Però el dia de la mudança vaig entendre per què es deien així: pel ritme en què treballen. Ja van arribar dos hores abans arrossegant-se, com els cargols. Com que cobren per hores… N’hi havia un, molt bo, el paio, que anava baixant els tomos de l’Enciclopèdia Catalana un per un! Saps, com si fossin de vidre. I li vaig dir: «Oiga, que el saber no ocupa lugar!». I ell: «Sí, pero pesa puñao!». Un per un! És veritat, tu, perquè no tenen pressa.

Hi ha empreses de mudances que també s’ocupen d’embalar-te les coses. No cal que toquis res, que ells t’ho embalen i t’ho posen igual. Igual! I d’entrada penses: «Que còmode!». Però després resulta que no trobes res. Com que ho entaforen tot sense mirar… «Embalat! Pum-parn!», El meu amic Cervelló, d’aquest no us n’he parlat mai, portava una setmana al nou pis, i sopant un dia amb la família va preguntar: «I el iaio, que l’heu vist?». El iaio era molt callat, molt reservat. I tots: «Hosti, sí, que l’heu vist, el iaio?». I senten, fluixet: «Cabrons! Cabrons!». El van trobar en una caixa on hi havien escrit: «Objectes antics». «Al menos m’han desat amb la ràdio i el sofà!», anava dient el iaio. Portava una setmana vivint allí. Del merder de la mudança es perden coses…

També hi ha objectes que, sense pesar gaire, són molt empipadors de portar. Per exemple, que grans són els somiers de llit de matrimoni! Que te n’adones que no caben a l’escala quan arribes al primer replà, amb aquella suada, i es queda travat entre la planta baixa i l’entresòl. Quantes parelles han passat la primera nit al replà? A quants de nosaltres ens han engendrat al primer replà? I pel primer replà, hi passen tots els veïns, eh… S’hi forma un lio de gent, allà… Sembla una obra de La Cubana. A vegades passa que el fill dels del segon segona s’assembla al veí del quart primera… Que dius: «On vius, al carrer Fabra i Puig?»; «No, no, al carrer Sodoma i Gomorra!».

L’avantatge de les mudances es que aprofites per fer el canvi de roba. Però no la d’estiu a hivern, no! La del segle XX al XXI! Em vaig trobar un polo Lacoste de fa quinze anys que quan me’l vaig intentar posar, el cocodril estava tan tibat que semblava el Lagarto Juancho. I em vaig mirar al mirall i vaig pensar: «A mesura que passa el temps, com ens desfem les persones…». Clar, com que jo m’he posat com el Gorila Maguila…

Quan els mobles no passen per les portes, els de les mudances, que són uns professionals, te’ls desmunten i després, al pis nou, te’ls tornen a muntar. Un matrimoni amic meu es van mudar en un pis sobre una estació de metro, i cada cop que passava el metro se’ls desmuntava l’armari. La dona va acabar trucant als de les mudances: «Per favor, vinguin a arreglar-ho!». Llavors va venir l’operari i es va posar dins l’armari. Quan va arribar el marit a casa, i se’l va trobar allà dins, va dir: «Perdoni, què hi fa vostè dins l’armari?». I l’altre: «Miri, vinc a fotre-li un clau a la seva dona, perquè si li dic que estic esperant el metro no s’ho creurà». I el marit diu: «Faci, faci». O sigui, quan fas una mudança pots arribar a perdre fins i tot la dignitat.