Emès el 18-10-00
El peix
El Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, que més que un Departament de la Generalitat sembla el supermercat d’El Corte Inglés, ha començat a promoure la campanya «Peix etiquetat, peix de qualitat». Aquesta campanya respon a una normativa europea —els d’Europa sempre tocant la pera, eh— que a partir d’ara obligarà a vendre el peix amb una etiqueta que indiqui el nom, la procedència i el grau de frescor. Com a La Nit dels Ignorants, que quan truques també has de dir el nom, la procedència, i el grau de frescor. Sobretot ho haurien de dir aquells que truquen a les tres de la matinada, quan arriben de marxa, borratxos, i notes unes veus… La locutora [veu de locutora]: «Sàpigues que l’alcohol escurça els teus dies». I l’oient [veu de borratxo]: «Sí, però no vegis com allarga les nits». Jo ho vaig sentir un dia, això. No sé si va ser a La Nit dels Ignorants o a un altre.
Però parlàvem de peix. Jo trobo que està molt bé que s’hagi d’etiquetar el peix. Encara que l’olor ja delata el seu estat. Digue’m observador, però a vegades hi ha peix que t’està dient «no em compris, no em compris!», amb aquells ulls. I si no que ho diguin als peixaters. El professional que toca de prop el tema. Que quan pugen a l’autobús, pateixen l’efecte «Aután, el ahuyentador». Aquell de veure com tothom s’aparta i s’apilona a la part del darrere. I aquell peixater: «No ho entenc, no ho entenc!». És de la pudor, de la fortor. Perquè mira que s’enganxa l’olor de peix. A la meva escala hi vivia un paio que no vaig saber mai com es deia perquè no vaig arribar a parlar mai amb ell, no podia, hi havia un camp d’energia que no podia, amb tot el carinyo. Era peixater vint-i-quatre hores al dia, i quan sortia al carrer el perseguien tots els gats del barri. Els gats ja el tenien calat: s’esperaven tots allí i n’hi havia un que repartia torn. Es va haver de casar amb una noia que feia olor de gos per fer marxar els gats. Què va aconseguir? Res. Pitjor! Quan sortien a passejar semblava que fessin la reposició de 101 Dálmatas i Los Aristogatos. Tots els gats i els gossos del barri. Només faltava un tio amb una flauta i rates.
Per això jo prefereixo menjar peix al restaurant. El problema és que a la carta sempre hi posen: «Mariscada, fritada, suquet, mínim dues persones». Quina ràbia em fa quan posen «mínim dos pers.», amb «persones» abreujat. I si vas sol ja l’has cagat: «Jo vull una mariscada». És que han de ser dos. «És que la vull, jo…». Ahh! L’altre dia, em va fer ràbia, tu, digue’m neuròtic també, però em venia de gust peix i vaig haver de sortir al carrer: «Perdoni, li faria res seure al meu costat? És que vull una sarsuela». I em diu: «Pues yo soy de Madrid. Si quieres to canto un chotis». «No, no, es zarzuela de comer». Diu: «Ah, muy bien». I vaig anar amb un tio de Madrid, fixa’t en els tombs que dóna la vida, perquè era «mínim dos pers.».
A la carta també és fàcil trobar-hi plats sorprenents: sopa de tortuga, anques de rana… Jo de petit em pensava que per fer la sopa d’aleta de tiburón, bullien el tauró sencer. Ho tenia al cap. M’imaginava el cuiner tirant dues pastilles d’Avecrem tamany maleta Samsonite en una olla gegant. I remenant. Pensava coses aixi.
Ara: menjar peix no és fàcil. Jo no sé qui es va inventar les espines però tenia molt mala llet. Per molt que t’esmeris a treure-les, mai les treus totes. Sempre en trobes alguna i veus aquell home aclarint-se el coll. Que et pots confondre. Perquè dius: Què porta aquest home a la boca? Que vinc de menjar peix. Ah, vale. Jo tenia un amic que per por de trobar espines, en lloc de peix demanava plàncton. I no se’l menjava tranquil. El tio havia d’anar al restaurant amb microscopi, per mirar si el plàncton tenia espines. Diu: «És que són a tot arreu, el peix petit també té espines».
Un altre tema són els instruments per menjar peix. Aquelles espàtules, les pinces per trencar marisc, els palillos pels cargols de mar. Sembla instrumental mèdic de la Segona Guerra Mundial. Qui ho ha inventat, això? Un amic meu que era dentista, quan sortia a menjar peix, sempre li acabava traient un queixal a la seva nòvia. Diu: «Cony, ja que hi estem posats, no? Xata, com ho tens, això?». En lloc d’anestèsia es fotia tres ampolles de Blanc Pescador. I sortia més contenta, ella! I quan arribava a casa, un capuccino!
En alguns casos és millor fer servir les mans. Això està acceptat. Sobretot per escurar. A mi m’encanten els caps de llagostí. Mira, m’agraden. Ara: són com el Fortuna Light. A la que fas dues xuclades, no té gust de res. Hi ha tios que encara volen xuclar-li els ulls aquells: «Si ja està, que no té res!». «Encara hi ha un racó!. I és com a lleig de cara al públic. N’hi ha que estan malalts d’escurar, molt, molt. Sembla que els hi vagi la vida. Dius: «A aquell home què li passa?». Que li va la vida. Jo tenia un amic, el Méndez, que t’agafava les deixalles del teu propi plat i les tornava a escurar: «Però si et deixes lo millor!», et deia. I veies aquell Méndez, que no tenia manies, xuclant el teu cap de gamba. Méndez, home, per favor! Un dia passava el Méndez per davant d’una obra i es va trobar un potet de Titanlux ressec. Diu: «Aquests de ciutat no escuren els iogurts». I s’ho va menjar sencer. Ara, el Méndez veu només coses de colors, és feliç i s’ha tornat vegetarià.