Emès el 13-9-00

La memòria

Aquests dies és molt típic que quan preguntes «què tal les vacances?» et responguin «ui, ja ni me’n recordo!». Fa com a ràbia. Jo creia que era una forma de parlar, però no, és que hi ha gent amb molt poca memòria. Per això, durant les vacances s’ho graven tot en vídeo, i ho van consultant durant l’any. Per què? Perquè no se’n recorden. Un amic meu tenia la col·lecció de National Geographic a casa, i ell convençut que eren les seves vacances. Et deia: «Has vist la meva sogra el dia que vam anar a les Planes?», i era el capítol de les morses.

Hi ha molts mètodes per solucionar la falta de memòria. Per exemple, un d’universal, lligar-se un cordill, al dit. Jo coneixia un paio molt despistat que, cordill a cordill, va acabar teixint-se un guant de cri perpetu! Li preguntaves: «Per què portes un guant tot el dia?». I ell: «No me’n recordo, però si vols ens dutxem i et frego l’esquena. Has vist mai una sauna turca?». Dic: «Deixa’m estar a mi, deixa’m estar!». Perquè l’orientació sexual sí que no s’oblida.

Hi ha qui viu sol i es deixa a si mateix post-its adhesius per la casa: «truca a la mama»; «compra cebes». Jo en sé d’un que s’escriu els post-its tractant-se de vostè: «Faci el favor de baixar les escombraries». Perquè una cosa és tenir-se confiança a sí mateix, i una altra perdre les formes. Aquest home mateix, després d’estimar-se sol, s’abraça i es diu «amor meu». Dic: «Per què ho fas?». Diu: «Perquè no sigui només sexe».

Per recordar una cosa, també pots canviar-te l’anell de casat de mà, en el cas que siguis casat, clar, o que portis anell. Perquè hi ha gent casada que no porta anell, punyeteros. Van al Luz de Gas i, abans d’entrar, els veus fent esforços per treure’s l’anell. I se’l fiquen als texans. I, en acabat, entren i es veu la marca al dit. Això és útil si has de recordar una sola cosa. Però si n’has de recordar unes quantes, la cosa es complica. T’acabes canviant de lloc arracades, piercings, collars, bracals, polseres, rellotges, pins. Tot distribuït pel cos d’una manera anàrquica. Un amic meu, el Quintano, va anar a agafar un avió i l’arc detector de metalls no va pitar, va petar. I el poli: «Deje en la bandeja los objetos de metal». Diu: «¿Sabe qué? Ya me estiro yo en la bandeja porque si empiezo a sacarme objetos pierdo el avión, agente». Li van dir: «Pues muy bien». Perquè la Guàrdia Civil no és tonta, eh?

El Quintano és un cas extrem de desmemoriat. Quan es va casar, el capellà li va dir: «Promets estimar la Judit fins que la mort us separi?». I ell, agafant el micro del capellà, que va quedar molt lleig, allò: «Si algú m’ho va recordant periòdicament, sí». Perquè ja es coneix. S’ho va acabar apuntant a cada pàgina de l’agenda: «Estimar la Judit, estimar la Judit, estimar la Judit». Un dia no va mirar l’agenda i es va enrotllar amb una altra tia. I quan feia l’amor —bueno, feien una altra cosa, però en direm l’amor—, els havia de posar un post-it al front per no confondre els noms: «Judit, l’esposa» i «Yoli, l’amant». Fins que elles van dir: «¡Chato, hasta aquí hemos llegado!». I ell va dir «vale, és que no tinc memòria».

Recordar els noms de les persones sempre m’ha costat molt. No sé si us passa. Jo em quedo amb la cara, però no sé com es diuen. Quin patiment quan has de presentar algú i no et surt el seu nom. Que dius: «Et presento el…, sí home, però si te n’he parlat molt, que no el recordes?». No, no: no el recordes tu! I el temps passa lent. La ciutat es paralitza. I tu buscant al disc dur: «Com es deia? Com es deia? Carpetes, carpetes…». I no et surt! Jo tinc un amic que té un gran truco. Us l’explicaré, el poso al servei de Catalunya. Ve aquest amic i li diu a algú: «Escolta, com et deies?». Diu l’altre: «González». Diu: «González ja ho sabia. De nom»· I l’altre: «Pere». «Nen… Pere González». I vaig dir «hosti, ho aplicaré!». I ara quan ho apliqui ho sabrà tothom.

O quan parles amb algú que no saps de què el coneixes. Que incòmode és! Estàs allà, parlant: «Ei, què tal, com va?». Utilitzes termes generals: «Què, doncs, què… tot?». I ell: «Be, sí…, perquè…, i bueno!». Esperes que et doni una pista, per agafar-t’hi, una professió, un hobby, alguna cosa, sexe! I l’altre res, perquè està com tu! Poden passar hores, dies. Hi ha gent que ha acabat casant-se sense saber si es coneixien o no. Veus matrimonis sopant mirant-se al restaurant, sense parlar: «De què em sona, de què em sona…». I el més greu és quan dius «si aquesta no era!». Llavors, a Luz de Gas.

La memòria és capritxosa. Hi ha gent que reté molt bé les cares. En canvi, conec una noia que només reté els números de telèfon. Té una activitat alta. Diu: «Mira qui passa per l’altra vorera, el 721-33-21!». Diu: «No! 609, que ara té un mòbil». «Hay alguien al otro lado», però no recorda com es diu. Ella no veu tios, veu mòbils.

Quan no recordes un nom, tard o d’hora l’acabes preguntant. Perquè… que lleig cridar algú fent-li «tsssssst, com-te-diguis!». Que lleig! És ofensiu, sembla que cridis un gos. Jo quan tingui un fill li penso posar «tssst» de nom. Tssst Buenafuente. Ei, Tssst! S’ha de mirar quan és el Sant Tssst. Igual és basc. I així ningú no l’ofendrà mai, pobret. Perquè si mai tinc un fill, quan vegi el que feia son pare, no sortirà de casa.