Agustí Colomines & Vicent S. Olmos

Una mirada
des de la contemporaneïtat

El primer número d’El Contemporani va aparèixer el 1993 promogut per l’Editorial Afers i el Centre d’Estudis Historiogràfics —una secció del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) de la Universitat de Barcelona que aleshores dirigia el catedràtic d’història moderna i contemporània de la Universitat de Barcelona, avui ja jubilat, i expresident de l’Institut d’Estudis Catalans, Emili Giralt i Raventós. Els primers cinc números (1993-1995) no van comptar amb la figura d’un director ni d’un cap de redacció, sinó que la línia editorial de la revista era decidida col·lectivament pels fundadors, que a partir d’aquell moment es constituïren en consell de redacció: Teresa Abelló, Agustí Colomines, Pere Fullana, Josep M. Muñoz, Vicent Olmos, Isabel Peñarrúbia, Antoni Quintana, Judit Subirachs, Ignasi Terradas i Ricard Vinyes, als quals cal afegir Santiago Bocanegra, que feia de secretari, i des del número 4 (1994) Carles Feixa i Montserrat Iniesta.

L’any 1995 les discrepàncies entre la redacció, les quals estigueren a punt d’acabar amb la revista, es van resoldre amb la sortida d’una part dels fundadors. Així doncs, a partir del número 6/7 (1995), la part del consell de redacció que havia decidit continuar el projecte (Abelló, Colomines —des de llavors cap de redacció—, Fullana, Olmos i Quintana) va publicar una editorial en què es comprometia a continuar l’esperit fundacional en dir que si una de les preocupacions que van animar a crear la revista «era el tall que s’havia produït en la tradició historiogràfica catalana arran de la Guerra Civil i de la posterior dominació de la dictadura franquista», dos anys després encara es mantenia vigent aquesta constatació. Així mateix, continuava irresolta una altra de les constatacions que es feien en l’editorial del número 1, ço és, la fragmentació dels estudis històrics a l’àmbit dels Països Catalans arran de l’organització autonòmica de L’Estat. Les ganes de no perdre el fil roig que ens havia de lligar amb la tradició va portar-nos a oferir la direcció de la revista al catedràtic d’història contemporània de la Universitat Pompeu Fabra Josep Termes, estudiós de l’obrerisme català i de les arrels populars del catalanisme, a més de pertànyer a la generació que havia posat en marxa Recerques, la primera revista de la renovació historiogràfica de postguerra. Va ser entre aquell any i el següent que es va ampliar el consell de redacció, amb la incorporació de Rafael Aracil, Manuel Ardit, Jordi Casassas, Alfons Cucó, Antoni Furió, Antoni Marimon, Andreu Mayayo, Gustau Muñoz, Enric Pujol, Sebastià Serra, Eva Serra, Josep M. Solé i Sabaté i Pau Viciano, mentre que Ángeles Rojo se’n féu càrrec de la secretaria.

Al cap de quatre anys i gairebé una dotzena de números, el 1997, quan es va publicar el número doble 11/12, la redacció de la revista va decidir introduir modificacions en la concepció del que havia estat el projecte inicial, no tant per rectificar-los com per ampliar-los. Sense allunyar-nos de la proposta inicial, doncs, vam entendre que calia ampliar l’oferta per apropar-la a allò que crèiem que havia de ser una «revista cultural, d’estil periodístic, dirigida a un públic culte i laic però no necessàriament especialista». El que volíem —i volem— era propiciar l’opinió en comptes de l’erudició, però sense caure en el conjunturalisme, a fi d’ampliar els lectors d’una revista de cultura que s’ha basat sempre en el discurs històric. Així, a partir d’aleshores, El Contemporani. Revista d’Història passà a denominar-se El Contemporani. Arts, Història, Societat. Un dels canvis que hi vam introduir, seguint aquesta idea, va ser obrir dues noves seccions —«Arts» i «Diàleg»—, cosa que vam justificar de la manera següent: «publicarem especialment els treballs de reflexió historiogràfica, sociològica i de pensament polític, a més que ens decantarem per presentar articles referits al fet nacional català i d’altres pobles juntament amb l’examen del fenomen nacionalista», a més de reflexionar sobre l’art en un sentit ampli, cosa que lligava amb una de les característiques de la revista des de l’inici: la proposta estètica, obra de Rosa Muñoz. Tot plegat va propiciar que es demanés la participació de més gent al projecte. D’aquesta manera i fins al número 14 (1998) en què Rafael Aracil (en aquell moment nou director del CEHI) es va convertir en codirector, es van incorporar al consell de redacció Albert Mestres —actual secretari de redacció—, Carles Pérez, Pau Solà —secretari de redacció durant una època des del número 13—, Antoni Segura (actual director del CEHI) i Enric Sòria. Posteriorment, s’hi van afegir Ferran Archilés, Oriol Pérez Treviño, Francesc Foguet i Joan Ramon Resina. En aquests dotze anys, El Contemporani ha sabut reunir al seu voltant un nombrós grup de persones, de disciplines diverses i d’una vàlua indiscutible.

Des del número 11/12 fins al 30 (2005), a cada lliurament d’El Contemporani hem publicat una o dues entrevistes a historiadors, sociòlegs, polítics, autors i directors de teatre, periodistes, filòlegs, etc. Exactament, se n’han publicades vint-i-set. El gruix d’aquestes entrevistes correspon, però, a historiadors i científics socials. Són les divuit que hem reunit en aquest volum. La major part han estat pensades i encomanades en exclusiva per a El Contemporani, si bé n’han aparegudes unes poques —cinc— que prèviament havien estat publicades en un altre mitjà: la de Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) havia sortit en català el 1992^[1], les d’Isaiah Berlin (Riga, 1909-Oxford, 1997) i Anthony Giddens (Londres, 1938) havien aparegut en alemany el 1997^[2], la de Jürgen Kocka (Haindorf, els Sudets, actualment Txèquia, 1941) es publicà en anglès el 1999^[3], i la de Dorothy Thompson (1923) aparegué originàriament també en anglès l’any 2000^[4]. La de Manuel Tuñón de Lara (Madrid, 1915-Leioa, 1997) havia estat feta el 1981 per a una altra publicació periòdica que mai no la va treure a la llum^[5].

La idea que teníem al cap quan vam pensar en la nova secció era oferir als lectors reflexions més o menys àgils sobre la cultura de la contemporaneïtat. Volíem que el perfil dels entrevistats correspongués a estudiosos relacionats amb els interessos de la revista, de l’Editorial Afers i del CEHI. No debades, algunes de les entrevistes són a autors d’Afers: Joan Fuster i Isaiah Berlin ho són d’«Els llibres del contemporani», una col·lecció lligada en la seua concepció a la revista des de l’inici^[6]; i d’Alfons Cucó (València, 1941-2002), Miroslav Hroch (Praga, 1932) i Gérard Bouchard (Jonquière, Quebec, 1943) hem editat obres a la col·lecció «El món de les nacions», amb una temàtica, la qüestió nacional, tan propera també als plantejaments de l’editorial i de la revista^[7]. D’altres entrevistats són també autors d’Afers i mantenen relació amb les revistes de l’editorial: a la col·lecció «Recerca i pensament», a més d’Alfons Cucó, hi tenen llibres publicats Josep Termes^[8] i James Casey, professor de la Universitat d’East Anglia i doctor honoris causa per la de València^[9].

En el repertori d’entrevistats hi figuren, també, especialistes en el País Valencià, com ara Pierre Guichard, professor a la Universitat de Lió (Lumère-Lyon 2) i un dels més importants estudiosos de l’època andalusí^[10], i el geògraf Vicenç M. Rosselló i Verger, catedràtic emèrit de la Universitat de València, amb una considerable obra dedicada a la història valenciana i baleàrica^[11]. Així mateix, hi figuren dos estudiosos de la història de la literatura catalana: Costanzo Di Girolamo, catedràtic de filologia romànica a la Universitat de Nàpols (Federico II) i autor d’una importantíssima i extensa obra sobre Ausiàs Marc^[12], i Joaquim Molas, catedràtic emèrit de literatura catalana de la Universitat de Barcelona i un dels historiadors de la literatura més influents dels anys seixanta ençà^[13]. Les altres tres entrevistes que hem recuperat són les que es van fer a Wolfgang Fritz Haug, en aquell moment professor de filosofia a la Universitat Lliure de Berlín, especialista en l’estudi crític del marxisme, estudiós d’Antonio Gramsci i director del diccionari Historisch-kritisches Wörterbuch des marxismus (15 vols.)^[14], a l’australià Ben Kiernan, actualment professor d’història a la Universitat de Yale, especialista en l’estudi del Sud-est asiàtic i estudiós dels fenòmens del colonialisme, el nacionalisme i el comunisme i interessat especialment en el genocidi perpetrat pels khmers rojos a Cambotja^[15], i a Dominick LaCapra, catedràtic d’història i literatura comparada a la Universitat de Cornell, un reconegut especialista de la teoria crítica, especialment en la psicoanàlisi, el marxisme i el postestructuralisme i les qüestions relacionades amb la memòria de l’Holocaust, els «Trauma Studies»^[16].

Com no podia ser d’una altra manera hi ha moltes diferències entre les entrevistes que reproduïm, però en totes elles és evident l’evolució, les dèries i els deutes dels entrevistats. Tot i que els entrevistadors tenien unes directrius mínimes, finalment les entrevistes són històries de vida i de la trajectòria intel·lectual dels personatges. Tanmateix, les tècniques utilitzades per fer-les també van ser diverses. La majoria es van fer de viva veu, gravant l’entrevistat per després revisar i acomodar el text —del qual el poeta Ramon Ramon ha tingut sempre la cura lingüística— al format requerit; tot i que d’altres, atesa la distància geogràfica entre l’entrevistat i els entrevistadors, es van passar per correu electrònic. En qualsevol cas, totes han estat fetes per historiadors que coneixien força l’obra dels entrevistats i això, indefectiblement, també es nota i redunda sempre en benefici de la qualitat de la conversa. La majoria dels entrevistats les han llegides abans de publicar-se, sense fer-hi gaires canvis, tot s’ha de dir.

És clar que el moll, la substància de l’entrevista canvia d’acord amb el personatge que la concedeix, però, també, pels interessos de l’entrevistador o entrevistadors. Aquí sí que, de vegades, s’ha donat allò tan plutarquià de les vides paral·leles. Totes les entrevistes serveixen per entendre el joc de la història i el paper que hi juguen els historiadors per copsar i interpretar el passat i l’ús que se’n fa en el present. Els interessos historiogràfics, la metodologia, la pròpia biografia, que en la majoria dels casos serveix per entendre el camí seguit també des del punt de vista professional i cívic —acadèmic i extraacadèmic—, els mestratges, les escoles, etc. traspuen al llarg de les transcripcions de les converses. En molts casos, s’hi diuen coses que van una mica més enllà del que els entrevistats han posat o posaran mai per escrit. L’entrevista permet cert relaxament impensable en el «paper» reflexionat o en el llibre sotmès a unes regles sempre molt més estrictes. Aquesta és la gràcia.