Vicent Sanchis

Joan Fuster

Durant uns quants anys, Joan Fuster va decidir emmudir Cremat amb la premsa, va callar. Quan algú li’n demanava raons, deia: «Jo ja m’he mort». Ningú no pren decisions com aquesta per un motiu només. Però no tinc cap dubte que hi va contribuir un episodi que vaig viure com a director d’El Temps i que cadascú conta a la seua manera. Si l’expliqués ara com el vaig viure, algú em contestaria i la tornaríem a muntar. Més val deixar-ho córrer. La qüestió, però, és que El Temps va publicar una magnífica entrevista amb Fuster, firmada per un dels seus millors i més empipadors periodistes, que el va indignar i que va aprofitar com a causa o excusa per tancar la porta de la casa als tinglados d’Eliseu Climent, als que fèiem la revista i a la premsa en general.

Hi van haver de coincidir històries diverses. Fuster no només va decidir no ajuntar-se més amb periodistes sinó que, també i de regal, va cancel·lar totes les col·laboracions amb la premsa —fins i tot amb la mítica Serra d’Or— i es va enterrar en vida. Per a la vida pública, s’entén. Uns anys més tard, des de la distància del «difunt», va decidir, de nou sense causes aparents, tornar a obrir la boca. I acceptar que algú li gravés opinions. Poc després moria. I ara sí, definitivament. Com es mor tothom. Vaig ser un dels privilegiats que va poder entrevistar-lo poc abans. El vaig trobar més càustic i més cansat que mai. Però amb un tel, encara, d’alegria i de tendresa. El diari que dirigia en aquell moment havia decidit publicar una col·lecció de literatura catalana contemporània. Uns llibrets que inauguraren el sa costum —ara general— de regalar cada dia amb el periòdic un pollastre, com dina el mateix Fuster. En van publicar deu d’ell. I Fuster va comentar, després, que era la primera vegada que algú li havia pagat uns llibres amb un mínim de dignitat. Potser per això, em va rebre content i no em va fer massa mala cara. Havia canviat el seu whisky crònic per un gintònic. I semblava més transparent. Com sempre, davant Fuster, em vaig acollonir, però la cosa no va quedar del tot malament.

Quan fa cinc anys de la seua mort i quan sembla que a Sueca hi ha gent que ha llegit massa la dona de P. B. Shelley —o això sembla que ens hem de creure—, aquella entrevista i aquells papers tornen de nou, ara editats per El Contemporani. Revisitar aquell últim Fuster, que em mirava i es mirava un gintònic facultatiu, resignat, paga la pena. El Miquelet, per cert, cada dia s’assembla més a un tap de bassa.

* * *

Sant Josep, 10. La Meca. Casa de Joan Fuster, pare tendre d’una pàtria inexistent que l’esforç i la quimera d’uns pocs no han fet quallar més que en ells mateixos. Amén. Cau de somnis i discussions fins a Déu sap quines hores de la nit. Voltats de Tàpies, Renaus i Alfaros. Tàpies diu «Bon dia» i Renau hauria contestat «Bon dia». Casa amb entrada de carro i amb whisky interminable, abans, i ara només amb gintònics dessucats. Fuster va decidir, fa alguns anys, callar. Descregut desconcertat davant la realitat, trista fins amb els descreguts. Ara torna perquè, si no, rebentem tots. Els seus «Cristo!» tornen a ressonar a la cinta de gravació. Ningú a la Ribera no diu «Cristo!» com Fuster Nostre Senyor li ho pague. I que puguem sentir-los molts anys. Postil·la: Nosaltres, els valencians en fa 30. I encara cou.

—Quan un intel·lectual, un escriptor, decideix no concedir cap més entrevista, sempre es crea com una mena de mite, de curiositat profunda, per saber en darrer terme a quina causa obeeix aquesta actitud. En el cas de Joan Fuster, les coses han anat encara més lluny, perquè aquesta negativa va coincidir amb un silenci, absolut i contundent, en tots els àmbits de la vida pública i que també incloïa la col·laboració periodística. A això, a més, s’hi va ajuntar un moment de crisi i de desencant nacionalista i polític. Pregunta obligada, doncs, senyor Fuster, què va fer que es retirés d’aquesta manera tan radical?

Cronològicament, no sé quan, en un moment determinat, prenc la decisió de l’abstencionisme en la col·laboració de la lletra impresa dels diaris. Però probablement arriba després d’haver arribat a un punt d’incomprensió de les coses que passaven. Incomprensió explicable des del punt de vista que, encara que jo haja tingut sempre molta curiositat, les coses del món, i les més pròximes més encara, se’m feien incomprensibles. Potser des de la meua posició, una etiqueta quadrada, se’m va fer molt forta la sensació de caure en la batalleta, siga local o externa, en la batalleta amb noms i cognoms. I no.

Em vaig passar uns anys, per exemple, col·laborant en una revisteta local d’espectacles, des d’on em dedicava a insultar de mala manera els personatges de la transició. Tant de dretes com d’esquerres. Finalment, me’n vaig cansar, perquè considerava que era com una pèrdua de temps. I que jo tenia unes altres coses que m’agradaria fer abans de morir-me. També pensava que hi havia gent nova que podia tocar totes aquestes qüestions, si no amb un aire més provocatiu, almenys amb més coneixement de causa.

A poc a poc, doncs, vaig anar deixant-ho. Va haver-hi un moment, però, en què vaig fer una pausa, que va ser quan El País va abordar l’edició de València. Aleshores, em van pressionar per tornar a col·laborar-hi, però també vaig considerar que parlar de literatura, diguem-ho així, o de temes… de la mona de pasqua, per dir-ho d’alguna manera, vaja…, de temes boirosos, doncs tampoc no era el que esperava el client de mi. Ni tampoc el que m’agradava fer.

M’hauria agradat més continuar fent el que feia abans, però ja no em sentia amb forces. Vaig pensar: «Què collons, tens ara seixanta anys, ja és hora de morir-te. A partir d’ara tot el que faces és pòstum». Així, vaig començar uns quants llibrets, de reculls de textos publicats anteriorment o uns altres dedicats a temes nous, però acadèmics, com el Renaixement i coses d’aquestes… I allò que es diu passar el temps, doncs, mira, me l’he passat remirant-me el Tirant, a veure què hi ha d’aquestes polèmiques d’ara, buscar explicacions a qüestions no resoltes… Molt més divertit que dedicar-me a unes altres històries.

—Diu que la realitat no li acabava de quadrar. Què era el que no li agradava d’aquesta realitat, allò que no entenia de cap de les maneres?

M’espantaven els canvis que es produïen, algunes coses que no t’esperaves que s’hagueren produït, potser perquè creies encara en la… això, democràcia. Tampoc no és que jo hi haja cregut mai del tot, però…

En fi, te’n donaria una explicació molt ràpida. És a dir, per exemple, això de la democràcia és una paraula que trobaràs ben poques vegades en els meus papers. És una idea procedent de la il·lustració. Els il·lustrats creien que tot el poble acabaria votant racionalment i d’acord amb els seus interessos, etcètera. A poc a poc, això donà lloc al liberalisme polític, al sufragi diguem-ne censatari i, finalment, al sufragi universal… I arriba un moment en què traus la conclusió que la majoria, que s’ha de respectar perquè és la que trau els vots, doncs és una majoria que tria les opcions més poc il·lustrades.

—No em dirà ara que un escèptic radical com Fuster, o almenys així el defineixen els saberuts, creia en la gent!

No és que hi haja cregut. Creia en el mecanisme. Estava educat, diguem-ho així, en aquesta idea. Pensava que la gent respondria un dia amb el seu vot, segons les seues conviccions, les seues creences i els seus interessos.

—Ja ho fa.

Ho fa i no ho fa. Cristo! Hi havia aquella famosa frase deia no sé qui, no sé si Calvo Sotelo o qui fóra: «Com que els pobres som més que els rics, les esquerres guanyaran les dretes». Cosa que era mentida, perquè els pobres sempre han votat els rics. Aquestes coses em deixen parat.

Per molt que aquells senyors de l’extrema esquerra et digueren que la consciència de classe i el proletariat i el dimoni… I els altres parlaren dels interessos comuns i totes aquestes coses, acabaves desconfiant dels uns i dels altres. I aleshores quedaves en una situació de perplexitat. Parle de perplexitat política, alto, no de perplexitat intel·lectual, perquè això és una altra qüestió. I bé, ja s’ho apanyaran.

—Què hauria d’haver fet, què hauria d’haver votat la gent perquè vostè no se n’haguera sorprès tant?

Home, jo què sé!

—Al País Valencià, per exemple. Ací han guanyat les candidatures més il·lustrades, per dir-ho d’alguna manera, tal com ho diu vostè. I fins fa quatre dies tampoc tot no havia anat tan malament, considerant com podia haver acabat el ball… Va ser vostè qui va dir que ací la dreta sempre havia estat extrema dreta… Doncs, la gent ha optat generalment per opcions menys bèsties, les que es duren d’esquerra.

No. A veure si comencem per entendre’ns. És que això de la dreta i l’esquerra… Tinc un amic bastant identificat ideològicament amb mi que em deia que nosaltres érem conservadors d’esquerra. Era una expressió paradoxal però que anava i va molt bé, perquè, en definitiva, avui jo sóc el mateix conservador d’esquerres que era al principi, no dic liberal perquè té aquestes connotacions econòmiques, conservador d’esquerra…

—Què conserva vostè de l’esquerra? Què vol dir exactament?

Que sóc partidari de la revolució, però sempre que no s’acabe trencant la porcellana.

—És una mica complicat, això…

És clar. Una revolució no és un guateque, en tot cas. Fan una revolució i cremen les esglésies, els retaules gòtics… Un desastre.

—Quina revolució defensa vostè?

Una que canvie les coses, però, collons, sense fer vandalisme, una paraula, per cert, procedent de la revolució francesa.

Tornem a la definició: conservador d’esquerra. Et trobes que de sobte, si et compares amb els d’esquerra, resulta que sóc Ceauscescu. Home, està bé que evolucioneu, però… no d’aquesta manera! Resulta que jo sóc vés a saber què. Al final, no he canviat molt si em compare amb el canvi d’aquella gent del FRAP que venien a casa a per un duro. Només els en podies donar un perquè tu sols en tenies cinc.

—Aquells del FRAP ara són tots del PSOE.

Sí senyor, sí senyor.

—Però és que, a més, aleshores sí que eren partidaris de cremar coses…

Cristo! I tant! Una vegada vingué una ànima càndida ací a replegar firmes contra les bases. Li vaig dir: «Què vols, criatura, que a les bases, en comptes d’estar els americans, estiguen els espanyols?». Em va contestar: «No. Si vol, que s’hi estiguen els catalans o els valencians…». Li vaig haver de dir que no, que el que jo vull és que no hi haja soldats. «No ho entens? —li vaig preguntar a més—. I fareu la revolució? —Sí. Hi haurà exèrcit en la revolució? —Sí. Hi haurà comandants en l’exèrcit popular? —Sí. Doncs, prou». Un comandant en l’exèrcit popular immediatament suposa reconstruir tota l’estructura d’un exèrcit. M’és igual.

És allò de l’estructuralisme que ara ha passat de moda. Tu fas una estructura del militar, que val per a tots. Des de Genguis Khan fins al senyor Bush. Hi ha un esquema piadós, que vol dir que han d’alçar el braç així, que s’han d’agenollar un moment determinat, que han de cantussejar no sé què i segurament la policia ha de pegar a la gent, perquè estan per a això. Hi ha uns comportaments idèntics. Sí, ja faran la revolució. Però, què ha passat a Rússia? Ja ho has vist. L’exèrcit es va comportar com un exèrcit. El senyor Stalin es va comportar com un dictador horrorós, com es va comportar Hitler. I si veus l’escenografia, la de Hitler i la de Stalin eren iguals. Banderoles, multituds uniformades, soldats…

—Sempre ha estat escèptic respecte a la Unió Soviètica?

Sí. En uns anys que no recorde bé quins eren, llegíem algunes publicacions de París, les poques que deixaven arribar als quioscos de València. Aleshores es va desencadenar la gran polèmica entre David Rousseau i el senyor Sartre i els compromesos. Més o menys, discutien sobre si a la Unió Soviètica hi havia camps de concentració. David Rousseau afirmava que sí. Als altres, que encara que no eren militants comunistes n’eren companys de viatge, els fotia, perquè els feia caure la paradeta.

La Unió Soviètica representava el socialisme enfront del capitalisme. Si el socialisme feia el mateix que el nazisme, posem per cas, doncs, això no. Simultàniament o abans, a més, es va produir allò, just arran de la mort de Stalin. Hi havia un ministre de l’Interior que es deia Beria. Es mor Stalin i al cap de poc m’agafen el senyor Beria, el tanquen, el processen i l’afusellen acusat de ser còmplice de l’imperialisme americà. Home, vaig pensar, un Estat en què un espia, un còmplice de l’Estat enemic, arriba a ministre de l’Interior, vol dir que alguna cosa falla.

I la cosa que falla no és precisament que el senyor Beria siga o no espia. És que hi ha una lluita pel poder que, segons les teories i els llibrets marxistes que havíem llegit, i algun llibrot, doncs això no podia passar en un país socialista. Ja s’havien acabat les classes i, per tant, es podia entendre algun residu de la burgesia, però un residu que arribara al govern, no. Vaig pensar, també, una cosa que continue mantenint, que el marxisme, tal com l’entenien en aquell moment, la frase no és meua, és d’un laborista anglès ja absolutament difunt, es deia Landski, conduïa a la següent comparació: no hi ha res que s’assemble més a l’Església catòlica que el comunisme, i res que s’assemble tant a la Companyia de Jesús com el Partit Comunista. I efectivament. Partint de les idees tòpiques que tenim d’una cosa i de l’altra, comptant tot el que ha passat i el que continuarà passant, crec que era ben evident.

—Ja veia vostè que això acabaria com ha acabat?

Que podia acabar com ha acabat, no ho sé. Però d’una cosa sí que desconfiaves. De la mateixa organització diguem-ne planificada d’aquells països. Una planificació en un país d’aquelles proporcions indefectiblement havia de portar a diverses coses. Una, a la corrupció. Una altra, a la incompetència. Perquè també els incompetents ascendeixen dins una organització, dins un partit. Fan director general d’una fàbrica de tabacs un incompetent. I a una altra persona similar, la fan director general d’una fàbrica de paper. No hi ha prou planificació que arregle el que ha passat més d’una vegada. Que hi ha o molt de tabac o poc de paper. O viceversa.

Fa la impressió que tot això se n’ha anat a la merda, bàsicament, si considerem les riqueses del país, per uns desequilibris produïts per la planificació. Si una planificació en un espai reduït sempre pot produir aquests desequilibris, en una cosa tan gran, tan difícil de mantenir… És en definitiva el mal dels imperis. I és el dels Estats Units. Duraran més, perquè els temps no són els mateixos, ni els mitjans de pressió o repressió… Però els grans imperis han acabat anant-se’n a la merda, desfent-se, perquè el poder no podia abraçar tant.

—Però als Estats Units darrere l’escena hi ha allò que es diu iniciativa privada. No crec que el dirigisme i aquesta iniciativa privada puguen ser comparables en els efectes i en la durada.

Sí, és molt distint, però el problema vindrà quan hagen de respondre a la competència que suposarà aquest monstre que s’està creant ara, l’Europa Unida. Que no es faça més llet, ja en tenim prou, que no es faça més blat, perquè ja en tenim de sobra, que no es faça no sé què més…

(Se’n va la llum. En la foscor, s’endevina una cara de resignació secular).

Mira, planificació, això es pot viure en un poble! Ací passa dia sí dia no, perquè comprovem la modernització de la societat espanyola.

(Torna alguns segons més tard).

—Vol dir que, ací també, anem a parar a la planificació.

Sí que ja produeix situacions difícils, i que a mi se m’escapen un poc des del meu punt de vista de lector de diari, com allò de la dialèctica Nord-Sud. Per què s’ha de produir tan poc de blat quan hi ha gent que està morint-se pel món? No sé si aquests nous proteccionismes, un dels quals, claríssim, és el del Japó, un altre potser és l’europeu, i un altre que no ho pot ser, precisament per la sobreproducció, són els Estats Units… no sé com acabarà això.

Als Estats Units els interessa vendre al Japó i no al Congo, que no ho poden pagar. Però xoquen perquè al mateix temps, si accepten massa cotxes japonesos, què collons fan amb els seus? I encara veus alguns reportatges, d’aquests calculats i malintencionats, de l’Índia, on hi ha set cotxes pel carrer i la resta tios que arrosseguen un carret. Allí hi ha una mà d’obra barata que no té cap eixida. No volen estar al camp, pel que siga, i es passen la vida a la ciutat, amb els braços creuats… Tot això és un mapa, improvisat i confús, acompanyat d’allò que, si tu vols, es diu fracàs de les ideologies.

—Quines no han fracassat?

Crec que poques. La ideologia més important és l’islam, i mira com van…

—I el marxisme?

Encara n’hi ha, difús en la gent, però n’hi ha. Pensa en els episodis de Moscou. Quan hi va haver el colp d’estat i el senyor aquell d’Ucraïna va prendre el poder. Hi havia vint-i-set persones al carrer. No era una manifestació d’aquelles que dius: mira, el poble moscovita es llança al carrer a defensar no sé què, les llibertats o el que siga. Tu mires les imatges, i veuràs que hi ha gent, sí, però no grans masses.

—Però això podia haver estat provocat per la por o la inèrcia.

Per la por? La por ho pot explicar. Però és que jo crec que tant la por, com sobretot la inèrcia, formen part de les ideologies. Si tu ara penses que demà faràs una processó, a València o a Barcelona, potser a Barcelona ja no tant, s’omplirà de gent el carrer. Per què? Home, molt catòlics, molt catòlics… practicants… no ho són, però, la Marededéu, el no sé què, això ho tenen mamat, des de segles, en aquest cas, i en el cas soviètic des de fa uns anys. I això crea una mentalitat, independentment dels creients autèntics.

Et contaré un cas que jo vaig viure personalment, molt simpàtic i molt curiós. El pintor Renau. No sé qui va tenir l’ocurrència de dir-li de venir a València perquè ací feia falta. Vam moure una sèrie de persones i diners… Jo, personalment, vaig anar al Ministeri de Cultura a parar la mà al sinistre personatge aquell… com es deia? Aquell que va escriure tants llibres sobre la història d’Espanya…

—Ricardo de la Cierva.

Aquell… Vam replegar alguns diners, vam instal·lar-lo en un pis a València i, al cap d’un temps, ve Renau i em diu: «Me’n vaig. Torne a Berlín (oriental). Perquè per estar ací i menjar paella cada dia —bones paelles que es menjava—, m’estime més estar allí, perquè allí faig una feina a favor de la revolució» i pam, pam, pam. I se n’anà.

(Torna a anar-se’n la llum).

—Açò és terrible.

Ai, la modernització! Ja t’ho he dit. Espereu, tornaré amb un llum que ja tinc preparat per a aquests casos. Sempre se’n va la llum quan plou, però avui deu ser un dia especial.

(S’alça Fuster, vacil·lant i llarg. Torna amb un llum domèstic. L’encén tot just quan torna la general).

—Amén. Escolte, està bé la història. Però, quan ha calgut el muntatge dels règims comunistes de l’Est europeu, ha esclatat el campe qui puga.

Són imatges patètiques, provocades per la fam i la misèria. Els partits s’han desfet, acabant amb una fragilitat que no t’expliques des d’ací. Imagina’t la quantitat de funcionaris, milers i milers, que tenia el partit comunista en qualsevol dels països de l’exUnió Soviètica… Ara què faran?

—Ara s’han reciclat.

Ara s’han reciclat i continuaran pensant com sempre. Igual que els franquistes d’ací quan els reciclaren en la transició. I després hi ha el fet que la conversió d’una empresa de l’Estat en privada farà que quede en les mans de les mateixes persones.

—Tot el que diu em sorprèn perquè hi veig contradiccions. D’una part, se sent decebut davant l’actitud de l’esquerra que ací va arribar al poder i parla de revolucions il·lustrades. De l’altra, reconeix els mecanismes que han fet fracassar els règims comunistes. Encara com l’esquerra de per ací ha optat per mantenir l’esquerra social.

No podia fer una altra cosa. Probablement, un govern de dreta hauria fet el mateix. Per això els bancs estan tan contents i no sé qui també. Ara, jo, tornant a parlar d’allò de les ideologies, diria que hi ha una gran part del pensament marxista, no aquestes derivacions dels ortodoxos burros, que tindrà vigència. No sols al tercer món, sinó ací també. Passem per una etapa d’indiferència, de reticències, tots volen ser liberals, demòcrates i tal…

—Alguns socialistes valencians, el senyor Cucó, per exemple, el van acusar de ser massa extremista, de no entendre els canvis que s’han produït en els últims anys. Per la banda oposada, alguns nacionalistes radicals l’han acusat de vendre’s, curiosament, als socialistes valencians.

Tot això són bobaes. Això que diu Cucó, més val ni contestar-ho, una bobada… Quant als altres, tenen una falta de sentit clara del que és la situació d’aquest país. Cucó potser es referia a un article meu, publicat a Serra d’Or sobre la Primavera de Praga.

—No, Cucó parlava dels seus darrers articles, potser d’aquells que va publicar a la guia d’oci sobre els polítics de la transició.

Ah, molt bé!

—I vostè què deia respecte a la Primavera de Praga?

Jo plantejava, fascinat pels meus orígens de formació política, que… Però, és clar, la situació dels tancs i totes aquelles coses em deixava absolutament parat. I aquí què collons passa? Era el desembarcament de l’intel·lectual d’esquerra en una situació concreta on no sabia què fer. I allò ho van interpretar com si fóra la defensa dels tancs soviètics. Després, immediatament, al cap de dos números, hi va aparèixer una carta del Víctor Mora que deia no sé què, jo li vaig contestar i vaig aclarir la meua posició. Que no era dir sí a la Unió Soviètica, sinó que plantejava què passaria ací, a la part dreta d’Europa, si els americans intervenien en l’àrea d’influència soviètica, cosa que podia haver passat perfectament. No era que adorara la Unió Soviètica, era que temia els altres.

—I encara els tem?

No. Ja és igual. Ja són els amos del món.

—Ha parlat d’algunes crítiques sobre les seues relacions amb els socialistes valencians i ha afirmat que qui les fa no coneix la realitat del país. Quina és aquesta realitat ara mateix per a vostè?

Sí, la realitat d’aquest país és que, mira, guanyen les esquerres, creen el Consell de Cultura, i fan no sé què, busquen persones d’un cert relleu i tal. Ja ens coneixíem tots d’allò de la Platajunta. Hi havia el senyor Albiñana, el senyor Bono, que eren amics a aquells nivells, i que et portaven a aquestes situacions. Després, tot s’embolica, no pel que fa a la política, sinó a la part cultural. T’emboliquen, et diuen: «Tu seràs director de la col·lecció tal de no sé què…». Bé, doncs, dius sí, i ja està, ja la tenim.

—Això també li va passar amb els nacionalistes. També el van portar a presidir els premis, manifestacions, homenatges, com si fóra el sant de la processó.

I tant. Fins un dia en què me’n vaig cansar, per una anècdota personal, si vols, però ja estava bé. Em vaig cansar de fer el sermó.

—Se’n va cansar per una qüestió personal o perquè aquella estètica, aquella manera de fer les coses, ja no conduïa enlloc?

No, allò estava molt animat encara. Però jo vaig tenir una enganxada amb l’Eliseu Climent, i com que li convingué muntar-se tot allò de la tercera via, doncs es va acabar.

—Peró Climent no ha estat mai el protagonista de cap tercera via. Ell va per la primera com si fóra el TGV.

Bé, bueno, val, però ell no volia que se li escapara aquesta tercera via.

—Quina transcendència tenen ara aquests nacionalismes en la societat valenciana? Perquè vostè se’n pot desentendre, però tota aquesta gent, i val més que m’incloga, som un producte del que vostè i quatre més van pensar, van dir i van escriure fa trenta anys.

Home, jo ja vaig dir des del primer dia que allò no era un catecisme, tu. Nosaltres, els valencians és més aviat un llibre que planteja problemes.

—I encara hi ha els mateixos o són pitjors?

N’hi ha alguns que han canviat, perquè trenta anys no passen en va, però per on no passe és perquè diguen que allò va ser escrit des d’una mentalitat agrària. Quan realment, què hi havia ací més que allò? Res. A més, aquells papers van ser escrits des d’una precarietat total de bibliografia. No hi havia ni un sol paper, ni un sol paper, que donara una visió global de l’economia valenciana. A partir d’allò, i de la publicació d’algun estudi econòmic que jo mateix vaig impulsar, la gent, la gent que llegeix, s’entén, aquella minoria de què parlem, va tenir sentit d’una certa pluralitat valenciana. Dels defectes que hi havia, la infraestructura, les finances. I van començar a publicar-se moltes altres coses.

—No em negarà que Nosaltres, els valencians tenia més lectures. Per exemple, una de política, que ha fracassat en part. Si ara l’haguera de tornar a escriure, què n’aprofitaria i què n’apartaria?

A mi, em fa la impressió que Nosaltres, els valencians, un llibre que no he tornat a rellegir des de no sé quants anys, quant a allò que podríem dir concepció nacional, l’encertava. Jo la mantindria ara igual. En aquell llibre no vaig dir que havíem de constituir un estat independent, sinó que afirmava una unitat nacional des del punt de vista bàsicament culturalista. No es podria demanar una altra cosa. Respecte a la revisió històrica de la història del país, sempre he dit que és un llibre per demostrar que el cas valencià és diferent del cas català, perquè ells no van tenir problemes de moriscos, problemes de no sé què, van tenir una industrialització que ací no va quallar… Tot això va produir allà una sèrie de fenòmens polítics que ací no s’han donat. I això no es pot arreglar en dos dies, com no s’està arreglant, evidentment.

—Però l’afebliment nacional dels valencians es podia entendre equívocament, en aquells anys, pels efectes de la guerra i la dictadura, quan, com ja s’ha vist, és un fenomen que s’explica, en gran part, per la mateixa actitud dels valencians, que no necessiten dictadures per deixar de ser-ho…

Aquesta és la tercera part que volia insinuar-te: la falta de tradició política pròpia. Ací qui havia guanyat les eleccions? Don Vicent Blasco Ibáñez, al qual no li interessava el tema. I darrere venien els conservadors, als quals encara els interessava menys. L’Església, que a Catalunya ha tingut una gran influència sobre la societat, ací hi ha estat en contra des del primer dia. Quan jo vaig arribar a Barcelona, les primeres vegades, sempre deia: mira, tu, minyons de muntanya! Clar, minyons de muntanya, però és que un minyó de muntanya havia fet almenys dues coses: córrer pel país, conèixer els pobles, i a més li havien ensenyat, naturalment dins la seua línia, un comportament diguem-ne civil.

On estaven ací els minyons de muntanya? Nosaltres, que els preguntàvem si anaven a missa cada dia, érem uns esquerranots que ens burlàvem d’una cosa que realment ha convertit Catalunya en un país… No hi ha hagut ací un Patufet, Cristo! Allà hi havia uns pares que compraven el Patufet i uns senyors que cantaven en els orfeons i cantaven allò de l’Empordà. Ací, en tot cas, tocaven un pasdoble.

—Però, a més, ací la societat civil no ha optat només per obviar el tema, i enterrar-lo, ha acabat atacant-lo frontalment. I tot això és molt…

Molt difícil de superar. És clar que sí. Qui diu el contrari?

—Aquella visió del país, per renacionalitzar, ha acabat provocant efectes socials i polítics radicalment contraris als que buscava. Ha estat contraproduent. No parle del seu llibre, parle de tot plegat.

No. Et diré la meua conclusió. En primer lloc, el llibre aquell no va tenir cap ressonància. A València, dels 4.500 de la primera edició, en comprarien 200, que ja era molt. Després se’n vengueren més perquè afortunadament encara es continua reimprimint. Però jo vaig publicar simultàniament un altre llibre, El País Valenciano, una guia de Destino. L’editorial em va donar tota la llibertat per escriure. Vaig intentar fer-ho com l’hauria escrit un senyor d’un altre lloc, però, ací, acostumats a l’encenser, volien que diguera no sé què. Concretament, que el Miquelet de la Seu era més alt que la Torre Eiffel.

La meua descripció d’allò que en diuen «els blaveros», no és que siguen dissidents lingüístics, perquè això interessa a quatre i, en tot cas, els fa mal el nom de la llengua, i prou. Però el que diguera que el Miquelet no era tan alt com la Torre Eiffel em va fer quedar com un mal valencià. Realment, la gent de València en aquell moment necessitava alguna cosa per moure’s. No hi havia hagut ningú que diguera res sobre el particular. A Barcelona, a Catalunya, hi havia hagut el senyor Rossinyol, amb el seu senyor Esteve, una caricatura cruel, que no existia a València. Si tu penses en allò que don Pío Baroja havia escrit sobre el País Basc, parlant malament sobre els capellans, dels no sé què… Això no existia ací. Ací només havia existit allò de «Para ofrendar nuevas glorias a España», amb un segon vers molt significatiu: «en el taller y en el campo». Al taller, l’artesania tradicional, i al camp. La mentalitat de l’Exposició no podia ser més clara.

Es va crear, doncs, un malestar. I gent que es va dedicar a fomentar-lo. Malestar, pel nom de la llengua, però també per tot. Els molestava absolutament tot. Total que, de Nosaltres, els valencians, res. D’aquell llibre, sí. Van cremar una falleta, van fer no sé què…

Bé, no era qüestió de posar-se frenètic per una història així. Personalment, m’era igual. M’importava més perquè van donar un disgust a mon pare i a ma mare, que em deien: «Sempre estan malparlant de tu». «Tranquils —els deia jo—, que aquesta gent no em posa a mi l’olla al foc. Perquè el negre sobre el blanc els torba la vista. La societat valenciana té una escassíssima afició a llegir, i els que em paguen —el poquet que jo guanyava en aquell moment—, els senyors editors de Barcelona o els de Madrid, continuaran pagant-me igual que abans».

No tenia por de quedar-me en la misèria, perquè s’havien enfadat els burgesos de València, si és que s’havien enfadat. D’altra banda, ara vas per ahí i et trobes gent que et diu: «Jo vaig llegir aquell llibre de vostè que es deia El país Valenciano i vaig estar discutint-lo amb no sé qui». I dius: Cristo, ja en tenim un, un catalanista! Te’n trobes un altre, per exemple, aquest xicot, presta-li atenció, que escriu molt bé i és molt intel·ligent, que es diu Enric Sòria, que un dia a casa em va dir que en la seua només hi havia tres llibres en català, un de Guimerà, un altre de no sé qui i Nosaltres, els valencians. Ja en tenim un altre!

No van ser només els contemporanis. Ha estat gent que ha vingut després, que ha tingut curiositat de mirar-se el llibre i que li ha obert els ulls. No estic descontent, no puc estar-ho, per l’efecte que ha produït.

—Parlàvem de l’efecte produït per Nosaltres, els valencians i l’activitat nacionalista i antinacionalista que se’n va derivar, senyor Fuster.

L’efecte que ha produit és el següent. Jo vaig un dia a Castelló, em posen al costat de l’alcalde, que és del PSOE, i em presenta: «Ací, el pare de la pàtria». Vaig a Elx, i Manolo Rodríguez, alcalde socialista, fa el mateix numeret: «Joan Fuster, que és no sé què i patapum, patapum, patapum». Vaig a Xàtiva i igual. O siga que hi ha gent que ha ingressat en el PSOE, i que em sembla bé que ho hagen fet, vist que no hi havia una altra alternativa nacionalista forta, i que n’han estat contaminats, per dir-ho d’alguna manera. Han llegit el llibre i alguna cosa se’ls ha quedat.

Després, tots, fixa’t, tots en l’esquerra, encara continuen en les seues sigles portant allò de País Valencià.

—Però no les usen.

No les usen, bé, però les tenen. I els seus congressos són congressos nacionals…

—…

No, no, si ja ho sé! No m’has d’explicar tu com funciona la societat valenciana, ja me’ls conec. Però Comissions Obreres és CCOO del País Valencià, la UGT és UGT del País Valencià.

—I nosaltres som la millor i la més castissa de les comunitats. Mire, això de ser Comunidad Valenciana potser no passa de la mera anècdota. Però no em dirà que el resultat final de tot plegat no és decebedor. El senyor Lizondo és, curiosament, el resultat més llarg que ha donat el sentiment autòcton valencià.

El Lizondo, s’analitza el fenomen, jo no en sóc capaç, però hi ha un llibre que es diu La pesta blava i, mirant-lo, hi ha un ingredient que no falla: el populisme, que ha agafat residus blasquians, no ideològics, però sí de classe social, i ve a ser com aquells partits que hi ha hagut a Itàlia i a França, arreu del món, que arrepleguen el malestar, potser econòmic, d’una part de la societat.

Ara, al mateix temps, això ho combina amb una cosa nostra des de sempre, des de mitjan segle passat: una dosi d’anticatalanisme rabiós. Un anticatalanisme ambivalent, perquè també està fet d’admiració: admirem molt els catalans, perquè ells sí que han sabut tirar endavant i fer un país capaç de plantar cara a Madrid i nosaltres no. I això forma part també d’una ideologia no especificada en molts papers, probablement, però sí en alguns de molt significatius, com El perill català, del senyor Bayarri.

—Però Bayarri era un valencianista, a la seua manera, sincer: Antiespanyolista i anticatalanista. Una rara avis.

Bé, sí. Doncs, tot això, combinat, dóna el populisme necessari a la dreta, que té més possibilitats immediates de tenir èxit electoral, per la situació política, l’econòmica, pel que vulgues, i que afegeix l’altre factor, el «som més valencians que ningú» i totes aquestes històries. Molt bé. Ja tens una oferta que a València ciutat i als pobles del voltant té un ganxo. Ara, fan una manifestació en defensa de la llengua i allí no hi ha ni Cristo que parle valencià. Però, atenció, als pobles és distint. La majoria contínua fotent-se’n, però el grup anticatalanista és molt poca cosa.

—Què ha fallat ací perquè el nacionalisme valencià haja acabat únicament impregnant els partits d’àmbit estatal?

És un fracàs que té una explicació històrica clara. La represa nacional que es puga fer en aquest país és merament culturalista. Al començament, merament literària. Tot quedava reduït a dos llibrets de versos a l’any. A poc a poc, va anar apareixent una gent que no sé d’on van eixir, perquè jo no sóc culpable, en absolut, del valencianisme, del catalanisme o com vulgues dir-ne, ni d’Eliseu, ni d’Aracil, ni de l’Ardit. Quan els vaig conèixer, aquests senyors ja estaven tan al corrent del que feia falta com jo. És cert que jo era més gran que ells i vaig escriure un llibre que ells encara no estaven en condicions d’escriure. Però tot això passava dins l’àmbit del paper.

Algú, no sé qui, potser Monleon, potser Eliseu, potser Eliseu i Monleon, van voler penetrar en el món de les falles i fer representacions teatrals i canviar una miqueta l’aire a la cosa. No ho van aconseguir. En l’aspecte polític, el senyor Ventura, Lluch, Cucó, els Garcés, Soler, van fer un partidet, i als quatre dies es van separar i se n’anaren al PSOE.

Aquí hi ha hagut un esforç cultural que encara es nota, pels llibres que es publiquen, la quantitat de poetes —aquest és un país de poetes—, la de novel·listes —hi ha més novel·listes que món, bons o dolents, això és una altra qüestió—… I a les escoles, afortunadament, això, funciona. Hi ha autors de llibres d’ensenyament de català o de valencià al País Valencià que en drets d’autor guanyen dos milions o més…

El fracàs, diguem-ho d’alguna manera, ve de no haver tingut uns polítics polítics, no gent que escriu, no intel·lectuals…

—No sé. No hauria valgut la pena que algun d’aquests intel·lectuals hagueren dit que el Miquelet és més alt que la Torre Eiffel, per començar les coses d’una altra manera, amb una altra estratègia?

És possible.

—Tota la intel·lectualitat valenciana s’ha mogut sempre dins l’àmbit de la crítica radical.

Sí, de la crítica i del reexamen de la història antiga i de… Potser va fallar aquesta anella de comunicació.

Però, mira, de tota manera, et contaré una història. De les coses pintoresques que passaven en aquest país en els anys seixanta, en recorde una d’il·lustrativa. El dia de la mare de Déu dels Desemparats, a València, a la missa d’Infants que fan, van aparèixer per allà unes pancartes: «Volem missa en valencià». Les portaven els comunistes, que no anaven mai a missa. Clar, allò no s’ho creia ni Cristo.

—Potser calia tapar massa forats de la flauta amb molt poca gent.

Exactament! Eren massa coses a fer. I és això que t’he dit jo abans. També podia haver-hi influït, i molt, la diversificació en el món associatiu valencià, corals, centres excursionistes… i encara s’hi va fer alguna cosa. La gent dels centres excursionistes de Castelló, d’Alcoi o de València, encara són una miqueta tractables.

—Peró l’associacionisme valencià, allò que diuen la societat civil, comença i acaba amb les falles. I ja està. Almenys a la ciutat de València i els pobles del voltant.

A partir de la guerra, es va centrar tot en les falles, en efecte. I aquí no s’ha pogut fer res. A més, crec que l’associacionisme de les falles és molt especial. Com a conducte d’ideologia ja val, però, llevat de la setmana de festes i la comissió que es reuneix a sopar una volta a la setmana, allò que diuen ells, de sobaquillo, no hi ha res més. Ara, vestir les xiquetes i tot això, això sí.

—La conclusió definitiva és que no ens hem mogut gran cosa? Que som quasi al mateix lloc on érem fa trenta anys?

No. Hi ha més coses. A tots els nivells. Ara, tot això junt és ben poc, davant tot el que queda encara per fer.

—Vostè va escriure, fa deu anys, un llibre, Ara o mai, on plantejava la nostra supervivència com a comunitat nacional i la mateixa existència del català en aquests termes extremats. És ja mai?

No, no, L’ara no volia dir immediatament. Volia dir això: ara. És clar que, si deixem passar massa temps, no en quedarà gran cosa.

—Per tant, hauríem de revisar estratègies, sobretot al País Valencià.

És possible que sí. Sobretot, estratègies polítiques. Hem arribat a un moment en què l’estratègia política d’allò que diuen nacionalisme estricte és insignificant, numèricament insignificant. Poden guanyar una alcaldia en un poble, o tres o quatre regidors en un altre… i prou.

—I els partits majoritaris?

Dels partits majoritaris, jo no me’n fiaria ni un pèl. Dins els partits majoritaris hi ha qui és mínimament nacionalista i n’hi ha que no ho és gens.

—Però no podem oblidar què representen a quanta gent representen. Per exemple, el PP a València va demanar un pacte lingüístic. No es podien haver cedit tres detalls a canvi d’exigir-ne un ús més important, en l’administració, en la mateixa televisió autonòmica?

Però, quin pacte? És que aquestes quatre normes a corregir… No hi ha cap llengua culta que funcione amb ortografies diferents.

—Les concessions ortogràfiques locals no són un invent nostre ni actual…

Ja s’han fet. Ací se n’han fet també. Mira la revista El Temps, a part dels desficacis lingüístics que puguen aparèixer per allà, quan escriu un valencià escriu «interés», amb accent agut, tal com parla. Accentuació, morfologia… Més que això? Què collons volen?

—Ells ho han de dir. I després cal pensar què diuen. Però no podem oblidar quanta gent representen i quantes institucions controlen. Com obviar aquest percentatge de vots?

No li dónes més voltes. Si no els naix, això.

—I per què armen tot l’embolic?

Perquè sí. Quan diuen que això ho fan perquè la llengua porta vots, és mentida. La llengua no porta vots. Mira, jo li ho vaig dir al senyor Lerma. Un poeta pot fer el que li done la gana amb la llengua. Tu el que no pots fer és publicar les lleis al Diari Oficial embolicant el llenguatge. «És que a Alcoi…». Ja s’apanyaran a Alcoi.

—Sí, però mentre el Diari Oficial es publica en una versió exquisida, la televisió, fruit d’un pacte entre les diferents forces polítiques, es fa en castellà.

Doncs, ho fan. I s’ha acabat. Però el que no pots fer és que la llengua que s’utilitza a l’administració siga diferent a la que s’utilitza a les escoles. No veus que ningú de tots, llevat de quatre persones concretes, que, d’altra banda, són del PSOE, no té realment cap interès per la llengua… I s’ha acabat.

—Però és que així s’acaba de veritat.

No ho sé. Durarà cent anys o cent cinquanta anys més. I ja veurem què passa mentrestant. Escolta, deixem aquesta collonada de país i parlem d’una altra cosa.

—… Què escriu ara? (La cara de Fuster puja una mica al roig, per primera vegada en tota la conversa. Respon amb un punt de coqueteria imprevista i agradable).

No, jo, ara, escric poques coses. He escrit últimament alguns papers del Tirant, un paperet d’unes trenta planes… I continue escrivint coses… allò que veus, allò altre de més allà.

—I ho conserva?

Sí, ho conserve. I un dia em posaré seriosament davant la màquina, perquè tot això són apunts, i ho posaré en net. Són uns escrits que formen part de la família dels assaigs, dels aforismes…

—Sobre què escriu? Què és el que ara li crida l’atenció?

No ho sé. Perquè, mira, ara mateix, passa una cosa, tant en la literatura catalana com en les altres. No hi ha grans figures. S’han acabat. Per exemple, Raimon fa una setmana em va portar un llibre d’assaig, dels inèdits, que era simplement un viatge a Itàlia. Res més. Bé, ara, a França no tenen assaig. Tenen aquesta mena de cagallons dels nous filòsofs i totes aquestes coses. I ja s’ha acabat, em pense. No tenen un Sartre, no hi ha un Camus, més important que el Sartre, crec. Ací ens hem quedat, en pocs anys, sense el Riba, sense l’Espriu, sense el Foix, sense el Pla, sense l’Oliver, sense algun altre més que es quedarà sense dir. Però és que passa igual a la literatura espanyola. Morts Unamuno i Ortega, s’ha acabat. Què hi ha ara? Fernando Savater?

—Home, i Terenci Moix.

I Terenci Moix. O Vizcaíno Casas. És igual.

—Però, ara mateix, en castellà, hi ha alguns joves que funcionen. No parle d’assaig, però sí de novel·la i poesia.

I també en català. Però ha de passar el temps. Una sola novel·la no és significativa. El senyor Baroja no és representatiu per la seua primera novel·la. I qui diu Baroja diu qualsevol altre.

Fa la impressió que l’esperança que tenim de grans figures ara queda bastant frustrada a tot arreu. No només ací. Per exemple, he llegit poca literatura alemanya actual, però no hi ha un Thomas Mann.

—Ha llegit el gran èxit de la literatura en alemany dels últims anys, El perfum?

El perfum és un llibre divertit. Però una cosa és un llibre divertit i una altra La muntanya màgica. Una cosa és no sé què i una altra el Joyce. Passes llista i passa a tot arreu igual. En queden els xicots aquests de Sud-amènca, que l’un és d’ací, l’altre d’allà i l’altre de més allà. Doncs, sí, evidentment García Márquez és un senyor que ha escrit algunes coses que estan bé. I el Vargas Llosa, també. O el Cortázar. Però, els altres… I deuen haver-hi milers d’escriptors, en aquella geografia, que fan assaig, novel·letes i que són poqueta cosa. Serveixen només per al consum intern de la seua societat.

—I la gent de l’Est?

No n’ha arribat ací gran cosa.

—Home, ha arribat Milan Kundera.

Tu també ets innocent.

—Té una certa gràcia.

El que n’ha tingut és el rei del mambo aquell que canta no sé què… Me’l vaig llegir tot, desgraciadament. Però, atenció, jo no parlava tant de la novel·la. La impressió que fa la novel·la és que arriba a aquest nivell ben escrit, però sense grans escriptors. Jo almenys no els he trobats. Jo parle d’allò que diríem la fabricació de papers d’intel·ligència, una cosa, em sembla, molt important. L’assaig…

—Tothom diu que ha llegit Umberto Eco i les històries semiòtiques…

Sí, Cristo!, que hi ha l’Umberto Eco, que s’ha fet més famós per aquella novel·la de frares que per totes les altres històries de semiòtica que havia escrit.

—No són els millors temps per a les idees, per a la filosofia.

Això vull dir. És un mal temps per a tot. Apareixen llibres de pensament, que no estan del tot malament, però poca cosa. Si mirem la història de la literatura universal, no és que diguem que dia sí dia no hi haja hagut grans figures. Potser hi ha etapes en què coincideixen deu senyors importants contemporanis. I després ve una altra etapa en què no n’hi ha ni deu. Potser hi ha una relació causa-efecte entre l’estat de la societat i la relació intel·lectual. No ho acabe de veure clar tampoc, però, en fi…

Potser hi ha la substitució de la lectura per altres coses. Encara que jo no crec en aquestes afirmacions fetes en termes absoluts. La gent ara llegeix menys? La gent de la meua època, que no tenia televisor, no es quedava a casa llegint, anava al casino a jugar al xamelo i les dones anaven a les quaranta hores o a missa major. O simplement, feien la feina de casa. Ara ja no la fan perquè hi ha els electrodomèstics que ho fan bastant bé, però se’n van a treballar, potser, d’excursió o el que siga. La gent jove se’n va a les discoteques, en comptes de quedar-se a casa llegint. O es queden dormint. Ara, com a contrapartida, si vas al carrer i trobes finestres amb llum, veuràs que no hi ha casa sense llibreria. Naturalment, hi ha un diccionari valencià o català-castellà, o alguna cosa d’eixes sempre, i dos o tres llibres més, per al xiquet. També hi ha, en tot Sueca, vint o trenta Enciclopèdies Catalanes i alguns Alcover-Moll, cosa que fa uns quants anys era inconcebible. I el senyor Lara: los premios Nobel, els Goncourt, a tant el mes… un èxit. Si em preguntes si hi ha lectors, jo crec que sí, potser algú llegeix encara. Algú, segur.

En fi, deixant si hi ha lectors o no, que crec que sí, el que trobe més penós, ja t’ho he dit, és el llibre de pensament. Ací, a més, entre el desconcert polític que hi ha, la por que té la gent a manifestar-se massa extremista i el fet que tampoc no es veu possibilitat de solució pràctica a la situació actual…

Mira, si vols, allò que fa Acta o qui siga: jornades de nacionalisme a final del segle XX… Allí veus el desconcert de la major part de la gent que contribueix al col·loqui. Em diuen que hauria d’escriure un llibre que fóra actualment com La nacionalitat catalana del senyor Prat de la Riba. Escriu-lo tu, ara, què he d’escriure, jo?

—Hi ha un nacionalisme radical, però molt infantil, sense viabilitat.

El problema és aquest. El cant conceptual que es puga fer avui els és més difícil de fer que al senyor Prat de la Riba. Prat definia la nació exactament com el senyor Stalin. Posa els dos papers junts i veuràs com són iguals. Això avui ja no val. És molt complicat, i més de cara a una població heterogènia com són els Països Catalans. El problema és com no deixar fora del projecte una quantitat de gent enorme que omple Barcelona.

—Però no només això. Després hi ha percentatges altíssims de partidaris de la tranquil·litat, de deixar les coses com ja són, canviant alguna coseta i ja va bé.

I tant! Però això ha estat sempre igual. Això de la nació catalana té una cosa clara, al llarg de cent o cent cinquanta anys de catalanisme. Ja ho deia Cambó a Per la concòrdia: «Separar-nos, impossible; assimilar-nos, impossible», per tant hem d’arribar a un acord. I a partir d’aquí tens tota la ideologia actualment possible.

—Que ja és la que es fa. La fan els possibilistes.

No la fan bé, però la fan. No hi ha una altra via. La via d’aquell, del Sisales, no és via. El dia que Àngel Colom guanye les eleccions, en tornarem a parlar. Però si estan tots la mar de bé!

—És que tots estem molt bé. Tots o quasi tots, érem rousseaunians fins fa quatre dies. I ara no ho és ja ningú.

No, i que la societat catalana, globalment considerada, no aguantaria un fenomen ETA. No hi ha res a fer en aquest aspecte. Ara, en l’altre, representa haver de convèncer la gent. I no hi ha gent que convença ningú. Perquè si els senyors que els han de convèncer són els possibilistes que tu em deies abans, deixa-ho estar. No sé qui podria haver significat una altra cosa. Jo llegia les coses de Pedrolo, però…

—N’ha llegit el Dietari?

Sí. Què vols que et diga?

—Castellet diu que Pedrolo és l’únic català autoindependitzat.

Exactament. Igual que hi havia un altre que s’havia separat, professor de la universitat de Canàries… Tot això és complicadíssim i quedarà fossilitzat, precisament perquè els grans mitjans de comunicació, que són grans productors i conductors d’ideologia, doncs acabaran tornant tonta la gent.

El senyor Pla utilitzava una expressió que a mi em feia molta gràcia: «Això forma part d’un procés de cretinització general progressiva». Doncs això. I mira que el senyor Pla no havia vist mai un televisor. S’hi negava. Ni el cine. Perquè no entenia el cine.

Efectivament, un procés de cretinització general progressiva, que podrà ser contrarestat, més o menys, des del punt de vista escolar o acadèmic, però davant una massa majoritària cretinitzada, no sé què collons poden fer els llibres. I a més, aquesta cretinització, com és natural, és americana. El no sé quant per cent de les coses que la gent s’empassa a través del televisor és pur americanisme, en tots els sentits, amb una gran càrrega de… posar la policia com a model de solució de la societat, l’exèrcit, el sistema de vida que va la mar de bé…

En definitiva, no sé quants televisors hi haurà al Congo; dic el Congo perquè no aniré a mirar ara com en diuen les geografies… Els del Congo el que voldran a la llarga serà el que tenen els americans. I això vol dir moltes coses per anar finalment a aconseguir-ho.

—Això és el que hi ha.

Jo el que trobe és que les idees, des del punt de vista que parlem, han estat sempre projectades sobre la societat a través del conducte de la lletra impresa, amb llibres de molt tiratge, però sempre llibres. I després, el diari. Això és una cosa, i ho serà cada dia més, de poca eficàcia, de cara a la gran eficàcia que tenen els altres mitjans. Què vols que et diga?

—Què acabarem tots absolutament imbècils?

Acabarem absolutament imbècils tots, per principi. I després, acabarem tots parlant anglès. Que facen el que vulguen, que això s’acaba. Un anglès mal parlat, m’és igual, però prou clar per entendre’s pel món i per circular pels carrers de Barcelona. Després, vindrà un dia que tot farà plaf! Tiraran la bomba atòmica, que per això està, se n’anirà a la merda l’imperi americà. I tornarem a començar a partir de no sé què…

En fi, ja hem xerrat prou. Són les nou. L’hora de tornar-vos-en a casa.