Vicent Olmos & Pau Viciano
Ben Kiernan
Benedict F. Kiernan va nàixer a Melbourne (Austràlia) el 1953. El 1983 es va doctorar en història per la Universitat de Monash. Ha estat professor de la Universitat de Wollongong (Austràlia) del 1986 al 1990, any en què es trasllada als Estats Units i comença les classes a la Universitat de Yale, on actualment imparteix Història. La seua activitat docent i investigadora s’ha centrat en l’estudi del sud-est asiàtic a l’època moderna i contemporània, especialment Cambotja, Vietnam i Indonèsia. Els seus estudis cobreixen diferents perspectives com ara la de la història rural, el colonialisme, el nacionalisme i el comunisme. S’ha interessat per diferents aspectes de la guerra del Vietnam, per la història mediambiental del sud-est asiàtic i, especialment, pels estudis comparats sobre el genocidi. Fet i fet, al llarg de més de vint-i-cinc anys, el professor Kiernan ha centrat les seues recerques en l’estudi dels khmers rojos i el genocidi que van perpetrar des del 1975, l’any de la seua entrada a Phnom Penh, fins al 1978, quan la invasió de Cambotja per les tropes vietnamites els obligà a tornar a la frontera amb Tailàndia, on les matances van continuar. Des del 1994 fins al 1999 fou director del Camboian Genocide Program, fundat pels governs dels Estats Units, Holanda i Austràlia. El 1998 va fundar també el Genocide Studies Program, al Yale Center for International and Area Studies, on es porta a terme un ambiciós programa de recerques comparades sobre el fenomen del genocidi. Entre juny i agost del 1999, Ben Kiernan fou invitat com a professor visitant a la Universitat de Melbourne per elaborar un treball subvencionat pel govern australià sobre els assassinats en massa al segle XX. El professor Kiernan ha publicat en diverses revistes especialitzades i és autor de diversos llibres, com ara How Pol Pot Came to Power: A History of Communism in Kampuchea, 1930-1975 (1985), Cambodia: The Eastern Zone Massacres (1986) o The Pol Pot Regime: Race, Power and Genocide in Cambodia under the Khmer Rouge, 1975-1979 (1996). Al número 20 (2000) d’El Contemporani vam publicar el seu article «Sobre la noció del genocidi» (pp. 47-54).
Amb Ben Kiernan hem parlat del genocidi —dels genocidis— abans i després d’Auschwitz. L’Holocaust, certament, va marcar una frontera en la llarga història de l’assassinat en massa, però desgraciadament aquesta consciència no ha impedit la repetició de veritables genocidis com els de Cambotja, l’antiga Iugoslàvia o Ruanda. Comprendre les causes d’aquest fenomen ens duu a la darreria del segle XIX, a l’impacte destructor del colonialisme europeu i de l’expansió nord-americana i australiana sobre les poblacions indígenes.
* * *
—Vostè va fundar i dirigeix el programa d’estudis sobre el genocidi a la Universitat de Yale. Per què el va fundar?
En el transcurs dels vint-i-cinc anys que estic investigant la història dels khmers rojos i el genocidi de Cambotja, m’he adonat que hi ha molts trets comuns que comparteixen aquest i d’altres casos d’assassinat en massa. De vegades, els vincles són lliçons polítiques, com ara al 1965, quan Pol Pot observà des de Beijing com el règim militar de Suharto a Indonèsia va massacrar mig milió de comunistes a Java i Bali. Posteriorment Pol Pot escriví que si la seua anàlisi hagués fallat, haurien estat en major perill que els comunistes a Indonèsia. Pol Pot decidí prevenir que aquest desastre s’esdevingués al seu propi partit, i deu anys més tard va massacrar els seus adversaris a Cambotja. De vegades, els trets compartits són ideològics, com ara les tortuoses lliçons que Pol Pot aprengué també del desastrós Gran Salt Endavant de Mao a la Xina. A partir d’aquesta trajectòria històrica vaig arribar a la conclusió que els trets comuns essencials dels genocidis es podrien estudiar i identificar, i que potser es podrien detectar d’antuvi en casos futurs i donar així als qui s’oposaven al genocidi el temps i l’oportunitat per a intervenir i prevenir que s’esdevinguessen enormes tragèdies humanes.
—Al llarg del segle XX, potser hi ha altres vincles entre diferents tragèdies humanes globals que també mereixen la nostra atenció.
Efectivament, el segle vint començà amb el genocidi dels hereros a la colònia alemanya de l’Àfrica sud-occidental. Entre els qui van participar en aquesta despietada experiència colonial s’inclou el pare de Hermann Göring (una important via pública a Windhoek és el carrer Göring). Tot just després, Eugene Fischer dugué a terme la seua investigació racista sobre el mestissatge entre els mestissos holandesos (els hotentots, «bastards de Rehoboth» d’Àfrica sud-occidental). Tal com ha assenyalat Henry Friedlander, Fischer, en el seu estudi del 1913, recomanava la defensa d’una raça inferior només mentre «ens pogués ser útil» i, en el cas contrari, recomanava la seua destrucció. Fischer, qui més endavant esdevindria director de l’Institut Kaiser Wilhelm d’Antropologia, Herència Humana i Eugenèsia, atacava també les persones de color, els jueus i els gitanos híbrids, i proporcionà una còpia del seu llibre a Hitler abans que aquest escrivís Mein Kampf. El 1933 Hitler nomenà Fischer rector de la Universitat de Berlín, amb la missió de destituir-hi els professors jueus. Més exemples de la connexió històrica entre els genocidis, ens els proporciona el recent estudi de Vahakn Dadrian, German Responsibility in the Armenian Genocide. D’altra banda, mentre emprenia la Solució Final, Hitler hauria dit en resposta al qüestionament internacional de la seua legalitat: «qui ha sentit parlar dels armenis?», tot suggerint així la seua consciència que el genocidi es podia perpetrar impunement.
—Tot això, efectivament, va passar, però en èpoques més recents també trobem casos que, com a mínim, són equiparables als que vostè explica sobre l’Alemanya nazi.
Sí, si observem fets més recents trobem proves del fet que els qui van perpetrar el genocidi de Ruanda el 1994 entengueren el ritme lent de la reacció mundial davant els crims genocides a l’antiga Iugoslàvia com a senyal que una neteja ètnica encara més dura a l’Àfrica central no provocaria cap intervenció internacional immediata. Si els qui han perpetrat els genocidis semblen haver-se beneficiat de la seua pròpia anàlisi comparativa sobre el potencial i les possibilitats del genocidi a l’era moderna, la resta de la humanitat ha aconseguit també aprendre lliçons del passat que podrien conduir-nos a intervencions substancials en aquest tipus de catàstrofes.
—I, exactament, quin paper juga en tot això el programa d’estudis que vostè dirigeix?
El Programa d’Estudis sobre el Genocidi tracta de comparar i contrastar moviments i règims genocides per tal de detectar i analitzar les ideologies que porten els dirigents polítics a ordenar campanyes d’extermini. També volem assenyalar els factors històrics i socials que fomenten el creixement d’aquests moviments genocides i possibiliten la seua arribada al poder i l’execució de les seues idees. És un programa comparatiu i interdisciplinari, actualment pioner quant als més nous punts de vista sobre l’estudi del genocidi i del trauma, i també pel que fa a solucions orientades políticament per detectar i prevenir el genocidi i pal·liar-ne les seqüeles a llarg termini. S’hi organitzen seminaris setmanals a la Universitat de Yale, on des de l’inici, el 1998, hi han acudit més de vuitanta destacats ponents especialitzats en temes relacionats amb el genocidi i l’assassinat en massa. Des del 1998, amb la col·laboració de la Fundació Andrew W. Mellon i el Fons Edward J. i Dorothy Clarke Kempf, hem organitzat set semestres i seminaris, cadascun sobre un tema diferent: «Anàlisi i descripció del genocidi», «Registres i documentació», «Transició i recuperació», «Detecció i prevenció», «El genocidi i les disciplines», «Estudis sobre casos» i «Resistència al genocidi».
L’emergent camp interdisciplinari dels estudis comparatius sobre el genocidi ha estat dominat des de fa molt pels sociòlegs (Irving Louis Horowitz, Leo Kuper, Helen Fein, Kurt Jonassohn, Vahakn Dadrian). De vegades el treball d’historiadors com ara Frank Chalk (History and Sociology of Genocide, coeditat amb Jonassohn), i d’experts en ciències polítiques com ara Robert Melson (Revolution and Genocide, 1990) i Roger Smith, el qual ha escrit sobre la negació del genocidi, han estat de gran valor per als investigadors. És important treballar aquest tema d’una manera interdisciplinària. Encara fa falta molt de treball d’investigació en els camps de la història, l’antropologia, l’economia, la demografia i la psicologia del genocidi.
—I quina gent treballa amb vostè al Centre?
Des del 1997 he treballat en estreta col·laboració amb el doctor Don Laub, supervivent de l’Holocaust i psicoanalista, el qual fou decisiu per a l’establiment de l’Arxiu visual Fortunoff de testimonis de l’Holocaust a la Biblioteca Sterling de la Yale. Junts, l’un com a historiador i l’altre com a psicoanalista, trobe que hem resultat una bona combinació a l’hora de desenvolupar una visió multidisciplinària dels reptes intel·lectuals en l’estudi dels fenòmens de massa com el genocidi. Els altres membres del comitè de direcció del Programa d’Estudis sobre el Genocidi són Geoffrey Hartmann, catedràtic de Literatura Comparada a Yale, l’expert en Ciències Polítiques James C. Scott, el sociòleg Kai Erikson, els historiadors Ivo Banac i Debrah Dwork i Paula Hyman, i finalment els antropòlegs Susan E. Cook i Charles Mironko.
El becari postdoctoral Edward Kissi de Ghana treballà també amb el Programa durant els seus dos primers anys i completà una original història comparada de les revolucions dels anys setanta a Cambotja i Etiòpia. Actualment imparteix classes sobre genocidi comparat a la Universitat de Clark a Massachusetts. Altres professors visitants del Programa han estat el belga Philip Verwimp, llicenciat en Ciències Polítiques, el qual a hores d’ara enllesteix un estudi sobre el genocidi de Ruanda, i Henry Huttenbach, editor del Journal of Genocide Research.
—I quines línies d’investigació s’hi segueixen?
El programa d’estudis sobre el genocidi ha organitzat dues conferències internacionals. La primera, el 1999, va tenir lloc a Melbourne, i fou una col·laboració amb el Departament d’Història de la Universitat de Melbourne. El tema va ser «Fams comparades i matances polítiques: causalitat, escala i responsabilitat estatal». Els participants presentaren les seues ponències relacionades amb temes que abraçaven des de la Fam irlandesa del 1840 fins al Terror de Stalin, el Gran Salt Endavant a la Xina, les massacres d’Indonèsia, i les experiències de la població australiana aborigen. La segona se celebrà a Barcelona. El tema fou «El genocidi dins la perspectiva històrica comparada», i tractava temes que anaven des de l’Holocaust fins a l’exIugoslàvia, dels crims de guerra dels japonesos fins al Timor oriental. Totes dues conferències esdevindran futurs llibres que tractaran un ampli ventall de desastres socials de la humanitat. El Programa d’Estudis sobre el Genocidi publicarà també les ponències presentades per a un fòrum comparatiu celebrat a la Universitat de Yale el gener del 2000 amb el tema «Genocidi i esclavitud».
Els estudiants de postgrau també participen en el Programa. Des del 1998 he impartit cinc cursos de postgrau sobre diferents temes relacionats amb el genocidi. Així mateix, hem donat suport a investigacions de tesis doctorals d’alumnes de Yale relacionades amb diverses disciplines i àrees, com ara la recerca d’un estudiant de Ciències Polítiques nord-americà sobre el conflicte ètnic a Burma, la d’un antropòleg de Ruanda sobre el genocidi del 1994, la d’un sociòleg bosnià sobre la neteja ètnica que tingué lloc al seu país i la d’un historiador turc que investigava sobre el conflicte ètnic durant el període subsegüent a l’Imperi otomà. El Programa d’Estudis sobre el Genocidi ha publicat també quinze documents de treball sobre diverses qüestions històriques i conceptuals relacionades amb el genocidi, en especial sobre Cambotja i Ruanda, però també sobre temes com el cas dels armenis durant la Primera Guerra Mundial, la definició legal internacional del crim de genocidi, les respostes dels països veïns i els obstacles que presenta la prevenció del genocidi.
Finalment, continuant amb l’experiència del Programa sobre el genocidi de Cambotja a Yale (www.yale.edu/cpg), hem format dos estudiosos de Ruanda perquè establesquen bases de dades electròniques accessibles des de qualsevol lloc sobre els qui van perpetrar el genocidi del 1994, i ens proposem també oferir una formació similar als supervivents d’altres genocidis com ara el del Timor oriental (www.yale.edu/gsp). El Programa d’Estudis sobre el Genocidi és l’origen del Projecte sobre el Timor oriental de la Universitat de Yale (Yale East Timor Project), el qual es proposa proporcionar serveis sanitaris i assistència per al desenvolupament del Timor oriental, ara independent després de vint-i-cinc anys d’ocupació indonèsia, així com també proporcionar-hi formació sobre drets humans i documentació sobre el genocidi.
—Sobre el concepte de genocidi hi ha una definició, la de les Nacions Unides, que correspondria a la que fa servir el Dret Penal Internacional. Aquest concepte es pot aplicar directament a la recerca com un concepte històric, o caldria elaborar una nova definició des del punt de vista de l’historiador? I aquesta reflexió historiogràfica i les investigacions sobre casos concrets haurien de tenir la seua repercussió en la possible modificació del concepte des del punt de vista del Dret Internacional?
Els estudiosos no es posen d’acord en això. Legalment el genocidi és el crim contra la humanitat més greu i «amb més agreujants», per una raó en concret, perquè és necessari l’intent provat de l’autor de destruir un grup humà; altres crims contra la humanitat no es defineixen per la prova d’aquest intent, sinó simplement per l’acció en ella mateixa. Les diferents definicions del concepte de genocidi sovint depenen de qui definesca els grups que en són víctimes, els autors dels crims o els estudiosos, i de fins a quin punt aquestes definicions poden descriure grups que permeten als seus membres escapar individualment a la persecució i la mort mitjançant l’encobriment o l’abandonament del seu grup d’identitat i l’assimilació a un altre. D’una banda, hi ha la perspectiva de les Nacions Unides, les quals a la Convenció del 1948 van definir les víctimes d’un genocidi com «els membres d’un grup nacional, ètnic, racial o religiós que com a tal» constitueixen l’objectiu que cal eliminar. És excepcionalment difícil per a aquests membres de grups racials o ètnics abandonar la seua identitat o declarar la seua pertinença a altres grups alternatius. Per exemple, a la majoria dels jueus de l’Europa ocupada pels nazis, que eren l’objectiu de la Solució Final de Hitler, els va resultar impossible canviar o amagar la seua identitat. De vegades, els individus poden canviar més fàcilment la seua ciutadania o el seu credo que el seu origen ètnic o racial.
Durant el genocidi d’Armènia, un petit nombre de cristians armenis es convertiren a l’Islam i el règim dels Joves Turcs no els va executar. Generalment, però, tant els grups religiosos com els nacionals són bastant estables, i entre els seus membres existeix tanta lleialtat que exigir-los que abandonen el grup, fins i tot si és per salvar la vida, és una injustícia enorme. Per aquestes raons, des del meu punt de vista, el genocidi és el pitjor dels crims contra la humanitat. La seua definició legal és la persecució d’un poble, el qual representa un objectiu humà que cal destruir a causa d’unes característiques suposadament heretades que el grup comparteix, potser genètiques, que les víctimes no poden modificar ni esperar que modifiquen, independentment de les seues accions o intencions.
D’altra banda, la pertinença a una classe social, com ara a la burgesia, es pot modificar amb més facilitat i no es prohibeix d’una manera tan injusta. L’abandonament forçat de la pertinença a aquests grups no és necessàriament una condició que exigesca tant d’esforç com l’abandonament de la religió o del grup ètnic propis. Això és possible, mentre que modificar l’origen racial no ho és. La persecució soviètica dels kulaks el 1930 va costar probablement milions de vides; però encara avui continua el debat sobre si allò que intentava Stalin era l’extermini físic dels kulaks com a individus o més aviat confiscar per la força els seus béns i aconseguir així la seua destrucció com a classe. Aquesta política, que en principi permetria la supervivència d’alguns kulaks si adoptaven una identitat de classe diferent, no constituiria un genocidi segons la llei internacional. Alguns estudiosos, però, opinen que els grups socials haurien d’ésser protegits per la Convenció de les Nacions Unides, tot adduint que la pertinença a un grup social, com ara al que posseeix la riquesa, és un factor en gran part heretat i seria injust esperar que els seus membres canviessen de forma radical les seues vides socioeconòmicament com a únic mitjà per evitar l’extermini. A la pràctica, per descomptat, la massacre de grups socials es duu a terme dogmàticament, sense deixar gaires oportunitats reals als seus membres per aconseguir clemència mitjançant la seua declaració d’adherència a un altre grup social més «acceptable».
—Això pel que fa als grups socials perseguits per un règim determinat, generalment totalitari, però què passa amb els grups polítics que normalment són formacions més efímeres?
Els grups polítics són més efímers. La militància en associacions polítiques és normalment un acte voluntari que té lloc durant l’edat adulta, és un dret democràtic. L’anul·lació de la llibertat política per la força no és el mateix que el genocidi. Fins i tot els exterminis físics, amb èxit o no, d’un grup polític, per exemple les esquerres d’Indonèsia o de Guatemala, no constitueixen un genocidi segons la Convenció de les Nacions Unides. Una de les principals raons del fracàs de la Convenció a l’hora de protegir els grups polítics i socials fou l’oposició de la Unió Soviètica a incloure’ls en els supòsits de genocidi en les negociacions de la fi dels anys quaranta. Stalin temia ésser acusat de genocidi per les purgues dels anys trenta i els assassinats en massa de kulaks.
—Habitualment, es lliga el concepte de genocidi amb els règims totalitaris (l’Alemanya nazi, l’URSS estalinista o la Cambotja polpotista), però hi ha règims que no són totalitaris, fins i tot democràcies liberals, que també han practicat el genocidi (els Estats Units al Vietnam, els francesos a Algèria o els belgues al Congo, per posar només uns pocs exemples). Què en pensa, d’això? Quines condicions són necessàries perquè es puga produir aquesta situació?
Bé, els Estats Units també han estat responsables d’exterminis en massa, per exemple al Vietnam, a Xile i a El Salvador, i s’han beneficiat de manera semblant als totalitaris del fracàs de la Convenció per a protegir les víctimes. En aquest cas, però, les víctimes estan protegides per la llei internacional sobre crims contra la humanitat. Malgrat les manipulacions polítiques que han portat a l’adopció de la Convenció sobre el Genocidi, té sentit des d’un punt de vista conceptual que el pitjor crim contra la humanitat siga el de l’extermini de grups els membres dels quals no van tenir l’oportunitat de triar-hi la seua pertinença. Això és aplicable als grups racials i fins i tot religiosos, més que no als grups socials o sobretot polítics. Alguns estudiosos subratllen que no existeix un punt precís de delimitació i donen com a argument, per exemple, que fins i tot el concepte de «raça» és una construcció social sense base científica pel que fa a la genètica. No obstant això, les distincions conceptuals en l’àmplia gamma de grups perseguits es mostren suficientment clares i són emparades per la llei internacional.
—Fins i tot, si no anem errats, hi ha estudiosos que han sostingut que fins i tot la persecució de «grups imaginaris» s’hauria d’incloure en la definició de genocidi.
Això és veritat, hi ha estudiosos que han sostingut que fins i tot la persecució de grups imaginaris, com ara els «wreckers» durant les purgues de Stalin, hauria d’ésser inclosa dins la definició de genocidi. Per escampar el terror entre una població sencera els responsables poden matar més aviat de manera indiscriminada, però tot i això identificaren els «perseguits» amb una etiqueta comuna. Aquestes víctimes no són membres de cap grup real o que represente un objectiu, sinó que són forçats a esdevenir integrants d’una societat imaginària. Són grups polítics només segons el punt de vista o la propaganda dels perseguidors, i per tant als seus membres els resulta més difícil que als de qualsevol altre grup abandonar-hi la pertinença. L’objectiu dels perseguidors és novament el factor clau, però en aquest cas no es tracta d’«un grup nacional, ètnic, racial o religiós com a tal», i per tant el resultat legalment no és genocidi.
—És evident que al llarg de la història de la humanitat hi ha hagut grans matances i exterminis —per exemple, els indis americans, els aborígens australians, etc.—, però aquests fets es podrien qualificar de genocidi?
Com a conseqüència de les campanyes d’assassinats en massa, com ara el genocidi armeni, l’Holocaust o els genocidis de Cambotja i Ruanda, el segle XX ha estat anomenat «el Segle dels Genocidis». Des del meu punt de vista, però, també se n’havien produït abans d’aquest segle, especialment en alguns territoris colonials com ara Austràlia i Amèrica. En els primers temps de l’època moderna les tecnologies a l’abast estaven molt menys desenvolupades i l’organització de les matances no era ni controlada per l’estat ni tan sistemàtica com la dels genocidis del segle XX. Les ideologies totalitàries en el sentit modern que avui les coneixem tampoc no existien. Malgrat tot, les pèrdues humanes van ser igualment catastròfiques, en gran part a causa de la introducció de malalties, però també com a resultat d’assassinats deliberats en massa. A Mèxic, conquerit pels espanyols el 1519, la població precolombina, que s’estimava al voltant dels dotze milions, va descendir a tot just una mica més d’un milió cap al 1600. Al nord de Rio Grande la població indígena el 1492 es calculava en més de cinc milions. Cap al 1892 els supervivents entre els Estats Units i el Canadà no sumaven més de 500.000 persones.
—I a Austràlia…
Sí, i a Austràlia… Actualment s’estima que a Austràlia, el 1788, durant l’època de la colonització britànica, la població aborigen era d’unes 750.000 persones. Aproximadament vint mil indígenes moriren en les lluites, 600.000 van morir a conseqüència de malalties introduïdes pels colonitzadors, i la taxa de naixements va disminuir. El 1911 el nombre dels supervivents era de 31.000 persones. Durant els següents seixanta anys, a tot Austràlia, entre cinquanta i cent mil infants aborígens van ésser arrabassats de les seues famílies i inserits en famílies blanques explícitament «per a l’absorció d’aquesta gent dins de la població general». L’informe de la Comissió Australiana de Drets Humans i Igualtat d’Oportunitats —l’informe Bringing them home— concloïa que entre un de cada tres i un de cada deu infants indígenes van ésser arrabassats de les seues famílies per la força entre el 1910 i el 1970. La Comissió descrivia correctament aquest arrabassament forçat com una violació de l’Article II (e) de la Convenció sobre el Genocidi del 1948.
Malgrat les xifres del genocidi d’Austràlia, quan vaig començar a estudiar la història dels pobles americans i les violències de què van ésser objecte, em va sorprendre la magnitud de les matances i les proves generalitzades de l’exterminació deliberada. A Connecticut les forces angleses massacraren més de 400 indis en un poble el 1634. Sís-cents pequots van ser morts en el termini d’una hora el 1637. Més de 2.000 narragansetts van ésser assassinats al seu poble, a Rhode Island, el 1674. Però després de la independència d’Amèrica de la Gran Bretanya els exterminis s’acceleraren encara més als EUA, especialment a l’oest.
El governador de Califòrnia, Peter Burnett, declarà el 1851 que hauria de continuar lliurant-se una guerra d’extermini entre les dues races fins que els indis s’extingissen. El seu successor, John McDougal, tornà a declarar que a menys que els indis lliuressen les seues terres, Califòrnia els «faria la guerra», la qual cosa significava necessàriament l’extermini de moltes de les tribus. Del 1852 al 1860 la població indígena de Califòrnia fou reduïda de 85.000 a 35.000 habitants. Les tropes dels EUA perpetraren una horrible massacre amb els indis pomo a l’àrea de Clear Lake el 1849. Els 2.000 o 3.000 yama existents van ésser gairebé aniquilats entre 1850 i 1872. La població yuki, estimada en uns 12.000 membres, fou reduïda, mitjançant un genocidi sistemàtic, a menys de 200 individus. Diverses vegades a la setmana les «matances festives» dels blancs podien deixar una mitjana d’entre cinquanta i seixanta víctimes cada vegada. El 1853 els milicians atacaren els tolowa durant la seua reunió ritual anual i n’assassinaren centenars, l’any següent apilaren «set rengleres de cossos en la sala de ball quan la cremaren», i el 1855 mataren setanta indis en una batalla a la desembocadura del riu Smith. Entre 1859 i 1861 s’anuncià a la premsa local el pagament de recompenses a canvi de cabelleres d’indis; després d’una massacre es presentaven gran quantitat de reclamacions a l’assemblea legislativa. El 1860 el comandant G. J. Raines informava que voluntaris havien assaltat «el lloc on habitaven un grup d’indis amistosos» conegut com l’Illa dels indis, i «havien assassinat totes les dones i infants». El diari Bulletin comentava: «Ni les carnisseries de Mèxic i Perú perpetrades pels espanyols foren tan diabòliques».
—Sí, als Estats Units la llista sembla interminable…
Ho és: a Minnesota el diari Daily Republican de Winona publicava el 24 de setembre del 1863: «La recompensa de l’estat per cada indi mort ha pujat a 200 dòlars per cada pell-roja enviat al purgatori. Aquesta suma és més del que valen tots els cadàvers de tots els indis de l’est del riu Roig». Durant la mateixa època, a Colorado, el Rocky Mountain News proclamava el març del 1863 que els indis havien d’ésser esborrats de la terra. Quan dos soldats van resultar morts en un enfrontament, vint-i-cinc indis van ésser assassinats com a represàlia, i el comandant militar local pronosticà: «no ha fet sinó començar la guerra amb aquesta tribu, que tindrà com a final la seua exterminació». L’agost del 1864 el Rocky Mountain News instava les tropes a «anar a per ells, a per les seues cabanes, a per les seues dones i a per tot».
Quan el governador de Colorado va autoritzar la formació de regiments formats per civils per assetjar i matar els indis enemics, el Rocky Mountain News tornà a exigir l’exterminació dels «diables rojos». El governador va afirmar que la majoria dels indis eren enemics i pagarien els ciutadans per «assetjar-los, matar-los, destruir-los». El coronel John Chivington va fer una campanya per «matar-los i arrencar-los la cabellera a tots, grans i petits». D’aquesta manera expressava la seua opinió: «les llémenes esdevenen polls», tot avançant una de les metàfores racistes dels nazis. El matí del 29 de novembre de 1864 Chivington entra a Sand Creek al capdavant de 700 soldats a cavall. Posteriorment el seu guia explicaria que la majoria dels 600 indis que hi trobaren eren dones i infants. Només 35 eren guerrers i també hi havia una petita quantitat d’ancians. Tal com Chivington sabia, els indis havien lliurat les armes al proper fort Lyon, i la majoria dels homes xeiennes es trobaven fora caçant. El cap indi Black Kettle hissà una bandera blanca i una d’americana, però Chivington va donar l’ordre i les tropes van assassinar entre 100 i 500 dones i infants desarmats, i a més a més els van arrencar la cabellera gairebé a tots. Un senador visitant se sorprengué per l’atmosfera d’extermini que es respirava entre els blancs de Denver. Chivington no fou mai processat. D’altra banda, el president Theodor Roosevelt afirmà posteriorment que la massacre de Sand Creek fou «la gesta més justa i beneficiosa que mai va tenir lloc a la frontera».
Els guerrers xeiennes supervivents van ajuntar les seues forces amb els guerrers sioux i arapaho per atacar establides de l’exèrcit, ranxos i vagons de tren. L’exèrcit dels EUA va enviar una expedició de 3.000 soldats amb ordres de rebutjar qualsevol temptativa de pau o submissió i de matar tots els indis mascles de més de dotze anys. El 1866, després que els sioux de Dakota haguessen mort 80 soldats americans, el general Sherman instà a una «fervent venjança contra els sioux, fins i tot a la seua exterminació: homes, dones i infants».
El 20 de desembre del 1891 l’editor del diari de Dakota del Sud Aberdeen Saturday Pioneer, L. Frank Baum, exigí l’aniquilació total dels pocs indis que restaven. Baum, autor d’El màgic d’Oz, declarà que seria «millor que morissen que no que visquessen la seua vida de miserables desgraciats». Nou dies més tard el Setè de cavalleria dels EUA va massacrar tres-cents indis sioux, més de dos terços dels quals eren dones i infants. Quatre dies més tard L. Frank Baum aconsellava que «faríem millor, per tal de protegir la nostra civilització, de consolidar-la (…) i esborrar de la terra aquestes indòmites i indomables criatures».
Theodore Roosevelt declarà rotundament: «Jo no vaig tan lluny com per a dir que l’únic indi bo és l’indi mort, però crec que de cada deu nou sí que ho són, i en el cas del desè no voldria investigar-ho massa acuradament». En aquest sentit, Roosevelt afirmà que l’exterminació dels nadius americans i la confiscació de les seues terres foren al capdavall beneficioses, ja que eren «indefugibles».
—És evident que a la fi del segle XIX, malgrat l’absència d’ideologies totalitàries en el sentit que després coneixeríem —per exemple amb els nans—, el llenguatge del genocidi ja era habitual, especialment als territoris ocupats pels europeus, bé fossen fronteres internes com als EUA, bé fossen colònies com al Congo belga o a Irlanda.
Sí, efectivament, el llenguatge de l’exterminació no era gens infreqüent en vigílies del segle XX. El 1867 l’editor del Peak Dows Telegram a Clermont, Queensland (Austràlia), exigia una guerra d’extermini contra els aborígens com l’única política que calia reivindicar. En una altra colònia britànica, Irlanda, la misèria s’havia cobrat, des del 1846 fins al 1851, un milió de víctimes en època de pau; un altre milió havia emigrat. Una vegada que la fam havia començat a actuar, la Gran Bretanya va oferir una ajuda mínima, però no abans del 1847. El 1849 el primer ministre Russell va negar a Irlanda les 100.000 lliures mínimes que es consideraven necessàries per a prevenir una possible inanició. George Villiers, comte de Clarendon i lord lloctinent de la Gran Bretanya a Irlanda, censurà la política d’exterminació dels irlandesos duta a terme per Westminster, tot emprant el llenguatge del bisbe de Derry en una carta amb data 9 d’abril del 1847 quan es referia als «sistemes d’exterminació a l’engròs». Efectivament, Villiers denuncià en una carta al primer ministre Russell la negativa d’ajuda per part de la Gran Bretanya, i opinava que no hi havia a Europa cap altre govern que pogués ignorar uns patiments com els de l’est d’Irlanda o pogués tan fredament persistir en la seua política d’exterminació.
Algunes dècades més tard, la marea alta de l’imperialisme inundà el Congo. La ràpida mortaldat de la població com a conseqüència de malalties introduïdes, mentre que els europeus supervisors sovint explotaven salvatgement els supervivents fins a causar-los la mort, s’assemblava a l’impacte del domini espanyol a l’Espanyola i Mèxic durant el segle XVI. Adam Hochschild escriu que la pigota deixà pobles i pobles plens de cadàvers. La malaltia de la son causà la mort de mig milió de persones només el 1901. Quan un poble o barri no aconseguia subministrar la seua quota de cautxú o es defensava, els soldats o els sentinelles de la companyia explotadora sovint assassinaven tot aquell que trobaven. Jules Jacques, un comissionat de districte exigia l’absoluta submissió o la completa exterminació. Segons diverses estimacions, la població del Congo fou reduïda a la meitat entre 1885 i 1920, una pèrdua de deu milions de persones.
El maig del 1904, el general Lothar von Trotha va ésser nomenat comandant de les forces colonials alemanyes que s’enfrontaven als hereros, una nació rebel d’uns 80.000 membres al sud-oest d’Àfrica. Les seues quatre dècades d’experiència militar van incloure la repressió a l’Àfrica del sud-est ocupada pels alemanys i contra la rebel·lió dels bòxers a la Xina. Fins i tot abans de la seua arribada al sud-est d’Àfrica al juny, von Trotha va vetar la proclamació planejada pel governador Leutwein d’amnistiar tots els hereros innocents. Més endavant afirmaria: «La meua política consisteix a emprar la força amb terrorisme i fins i tot brutalitat. Aniquilaré les tribus que es rebel·len amb rius de sang i rius d’or. Només un cop arrancada l’arrel, podrà créixer alguna cosa». Aviat utilitzà una força de 5.000 homes per assetjar les muntanyes de Waterberg, on els 60.000 supervivents de la nació dels hereros i els seus ramats s’havien refugiat.
Quan von Trotha va posicionar les seues forces deixà una possible ruta d’escapada cap al sud-est: el desert d’Omaheke. L’estat major a Berlín hi estava d’acord perquè així «l’enemic segellarà el seu propi destí, tot sent condemnat a morir de set a l’àrid altiplà de sorra». Les forces alemanyes s’apoderaren dels pous que hi havia al desert i els enverinaren; així enllestiren el seu parany. Els 50.000 hereros supervivents no van tenir altre remei que dirigir-se al desert d’Omaheke. Per ordre explícita de von Trotha, les tropes alemanyes els perseguiren i assassinaren tothom que hi van trobar, fins i tot dones i infants. El 30 de setembre von Trotha donà per finalitzada la persecució; al dia següent, però, va dictar una «ordre d’exterminació» (Vernichtungs Befehl). Va promulgar: «Es dispararà a tot herero que es trobe dins la frontera d’Alemanya, duga o no duga arma, tinga o no tinga ramat. No rebré cap més dona o infant, els conduiré de nou amb la seua gent o els dispararé. Aquesta és la meua decisió pel que fa al poble herero». Només 1.000 hereros van aconseguir travessar el desert i arribaren a la colònia britànica de Bechuanaland amb vida.
—El segle vint havia començat!
Efectivament, el segle vint havia començat…