Víctor Gómez Labrado

Costanzo Di Girolamo

Catedràtic de Filologia Romànica a la Universitat de Nàpols Federico II, Costanzo Di Girolamo ha publicat fa poc Pagine del Canzoniere (Luni Editrice, Milà:1998), traducció a l’italià d’una extensa part de l’obra d’Ausiàs Marc.

La traducció és resultat d’una llarga dedicació a la literatura medieval i d’un interès sostingut per la cultura catalana. Di Girolamo, per qüestions d’estudi, de treball o per motius personals, visita els Països Catalans cada any des del 1970, quan preparava una tesi sobre Marc, i més recentment ha prologat la traducció italiana de Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster.

Pagine del Canzoniere presenta una tria de 44 poemes, publicats amb el text original i la versió italiana enfrontats, una proporció molt considerable sobre l’obra total d’Ausiàs Marc. Una introducció de vora 80 pàgines i un profús i minuciós comentari en notes aclareixen passatges dubtosos i, alhora, ajuden a fer el text accessible a un públic no necessàriament especialitzat. L’accentuació de l’original presenta a més la novetat de seguir el vocalisme occidental i respectar, per tant, la condició valenciana del poeta.

A excepció de l’espanyol, en cap altra llengua europea no hi ha disponibles, ara mateix, traduccions del nostre poeta que es puguen comparar en extensió a la italiana feta per Di Girolamo. La seua és, doncs, una aportació de primer ordre a la difusió internacional d’Ausiàs Marc. A la introducció, Di Girolamo afirma: «Ausiàs Marc és sens dubte el més gran poeta líric europeu del segle XV, un poeta el coneixement i la influència del qual han estat fortament limitats, més que no per la seua dificultat, com sovint es diu, per la ràpida decadència de la cultura catalana».

* * *

—Dient que Ausiàs Marc és «el més gran poeta líric europeu del segle XV», vostè carrega amb una gran responsabilitat.

Jo estic efectivament convençut que Marc és el més gran poeta líric del segle XV, molt més profund i complex que el més famós François Villon i també que un altre gran poeta francès de l’època, no tan conegut com Villon, Charles d’Orléans. És també el primer gran poeta europeu, després dels poetes italians del Duecento i després de Dante, que introdueix en la poesia, en dosis tan altes, el pensament filosòfic i, diguem-ne, científic. Un altre aspecte de la seua grandesa es troba en l’ús de les fonts: quasi tota la poesia medieval es fonamenta en la intertextualitat, és a dir: en la contínua reutilització de formes, temes i motius, que passen d’un poeta a l’altre. Marc revoluciona aquest caràcter constant de la lírica precedent i crea un nou univers poètic, servint-se d’altra banda d’una llengua verge en poesia, que mai no s’hi havia utilitzat abans. La seua és una poètica declaradament antiliterària, antiretòrica, per això parla de la seua «simpla paraula» i de les seues poesies escrites «sens algun’art». Naturalment que Marc és un poeta molt més culte i refinat del que volia fer entendre; i en realitat la seua és una retòrica de l’antiretòrica. En resulta una excepcional potència expressiva, que no té precedents immediats i que té ben pocs paral·lels en la poesia occidental.

—Sens dubte, traduir Marc exigeix un esforç enorme i, per començar aquesta tasca, vostè ha degut creure que s’ho valia. Parlem dels seus motius.

A Ausiàs Marc em lliga una llarga fidelitat, que es remunta als meus estudis universitaris i a la meua tesi de llicenciatura. Al llarg de més de vint-i-cinc anys he llegit i estudiat Marc, sense haver, però, escrit res sobre ell. Durant anys he cregut també que era impossible traduir-lo. Després el llibre va nàixer quasi com una aposta, arran d’una llarga tertúlia sobre la traducció poètica en un petit restaurant del port de Gandia amb alguns amics valencians, l’octubre del 1994.

—Ausiàs Marc, malgrat la seua qualitat evident, és poc conegut entre el públic culte europeu. Potser darrerament, amb Martorell, hi va guanyant un cert reconeixement. Quina valoració es podria fer d’aquest procés de difusió? Algun altre nom de la literatura catalana podria merèixer una consideració semblant? Es poden fer aquesta mena de rectificacions al Cànon occidental?

El cànon de què parla Harold Bloom al seu llibre The Western Canon és, al meu parer, el cànon de Harold Bloom, i prou. A banda d’això, tots els cànons són el resultat d’una sèrie de compromisos (fins i tot amb factors molt humans i excusables, com ara la pròpia ignorància) i, també, de l’imperialisme d’algunes llengües i cultures. La mateixa literatura italiana es troba en perill a l’escena mundial. I, potser, no falta gaire temps perquè s’hi trobe també la francesa. La poesia provençal, que és a l’origen de la poesia moderna, com sabien Stendhal i Nietzsche, quasi ningú no l’estudia ja, ni a França (al contrari: a França menys que a Itàlia, que a Alemanya, que a Anglaterra, que a Espanya).

És evident que les literatures que se serveixen de la llengua anglesa se sobrevaloren respecte de moltes altres literatures que no són menys dignes ni importants; això mateix s’esdevé a les literatures de llengua castellana. És també evident que alguns gèneres literaris són més exportables perquè són més fàcilment traduïbles. És més fàcil de traduir a qualsevol llengua una novel·la russa o sud-americana que no l’obra poètica de Petrarca o de Leopardi (o de Marc); com és més fàcil de traduir Quim Monzó que no Carles Riba: vull dir que en la traducció no s’hi perd tant. No és casualitat que Bloom en el seu cànon ni tan sols no anomene els trobadors, Leopardi, ni tampoc, òbviament, Marc, ni tants altres grandíssims autors antics, medievals i moderns.

En tot això no hi ha res d’estrany, sinó que seria estrany el contrari. Pot semblar reaccionari parlar de jerarquies de qualitat, però aquest és l’únic valor que es pot oposar a l’arrogància dels imperialismes culturals. Certament, avui podem alimentar una esperança (esperant que aquesta esperança no esdevinga una il·lusió): l’esperança que a l’Europa de les cultures i en un món com més va més interètnic les minories troben un nou espai i una consideració diferent.

Amb aquesta perspectiva, tot el cànon occidental s’ha de revisar i sobretot el medieval: s’oblida molt sovint que és l’Edat Mitjana que ha fundat la modernitat. I en aquest nou cànon haurien de trobar-se també els clàssics de la literatura catalana medieval.

Naturalment, és molt important que aquestes obres siguen estudiades i reeditades no sols als països de llengua catalana, sinó en tot el món. Certament, sorprèn la poca atenció que els estudiosos de la resta d’Espanya (els estudiosos de llengua castellana, en definitiva) dediquen a la literatura catalana medieval i contemporània, considerant la importància de la cultura catalana medieval i contemporània dins la cultura de tota la península Ibèrica. A la resta del món, però, la literatura catalana s’estudia cada vegada més, malgrat el nombre relativament reduït d’estudiants de la llengua.

Les obres mestres de la literatura catalana medieval, a banda de la seua valoració, que ha variat amb el temps, són ben conegudes: les obres de Llull, de Marc, de Corella, i les dues gran novel·les, Curial i Güelfa i Tirant lo Blanc. Si hagués de pensar en una obra que realment meresca de ser revalorada, pensaria no en una sola obra, sinó en el corpus complet de la lírica catalana dels segles XIV i XV. Dins aquest corpus no es destaquen autors comparables a Marc, però es tracta, en conjunt, d’una producció d’alt nivell i que demostra l’obertura realment internacional d’aquests poetes: només cal pensar en Andreu Febrer o en Jordi de Sant Jordi. La poesia lírica catalana d’aquests segles ha estat molt poc estudiada fins i tot als Països Catalans.

El problema de sempre, als Països Catalans, a la resta d’Espanya i a la resta del món, és fer conèixer aquestes obres mestres més enllà d’un petit cercle d’especialistes. Però, una vegada més, és més fàcil fer-ho amb una novel·la, com és el Tirant lo Blanc, que no amb l’obra d’un filòsof com és Llull o d’un poeta com és Marc.

—Potser mitjançant l’estudi, la reedició i la traducció es pot divulgar les obres mestres menystingudes i procurar-los una superior acceptació. Pel que fa a la «jerarquia de valors», fins a quin punt és conseqüència directa d’aquesta acceptació o és un resultat de l’estudi en termes de teoria literària? Vull dir: es pot fixar segons criteris objectius?

Jo he ensenyat alguns anys teoria de la literatura. Sobre la base de la meua personal experiència didàctica (a banda de la recerca), crec que puc dir que la teoria normalment no es troba en condicions de fixar jerarquies de valors. La teoria sol reflectir jerarquies ja consolidades dins una comunitat literària. Molt més important, per a la fixació d’una jerarquia, és la funció de la crítica i de la historiografia literària, que hauria d’influir sobre el cànon de l’escola i de la universitat, allò que en anglès es diu el syllabus, és a dir: la llista dels clàssics irrenunciables en una formació humanística.

—Fer conèixer la literatura medieval més enllà d’un cercle d’especialistes és o hauria de ser, supose, sobretot, tasca de la universitat. Vostè s’ha mostrat en aquest punt reticent alguna vegada, per exemple en la introducció a Els trobadors. Què s’hi hauria de fer? Quin pot ser el públic potencial de la literatura medieval?

És indiscutible que els darrers vint o trenta anys s’ha considerat l’Edat Mitjana amb un interès renovat. Ho demostra, a països com ara França, Espanya i Itàlia, el gran nombre de col·leccions de llibres, i també alguna revista de divulgació, que presenten obres i temes medievals. També el cinema europeu i americà ha recuperat l’Edat Mitjana, ara mateix segurament preferida a l’antiguitat clàssica. No es pot dir que s’haja esdevingut el mateix a l’escola i a la universitat. Certament, l’Edat Mitjana s’ha estudiat sempre i s’estudia encara, però assistim a una tendència a privilegiar la modernitat o, pitjor encara, l’actualitat, fins i tot amb la falsa convicció que tot allò que tenim més a prop és més comprensible, és més fàcil i és més útil. Però, com he dit abans, és en l’Edat Mitjana que la modernitat té les arrels, i autors com ara Chrétien de Troyes o Dante no són menys actuals que Proust o Eliot. Un dels problemes dels estudis medievals a la universitat (vull dir a la universitat de tot el món) és la progressiva rebaixa del nivell: l’estudi de la literatura medieval comporta indubtablement dificultats específiques de natura lingüística, d’interpretació, etc. Això, però, no justifica la pèrdua d’un patrimoni fonamental de civilització europea. Potser seria una ajuda estudiar la literatura medieval en clau comparatística, com es fa als Estats Units en molts departaments de Comparative Studies. Això significa que les universitats podrien oferir, a més dels cursos especialitzats, basats en l’estudi filològic, també cursos que proposen una aproximació a les principals obres mestres mitjançant traduccions.

—Si calgués fer un inventari de les aportacions més remarcables que s’han fet els darrers anys al coneixement de la literatura catalana medieval, quines assenyalaria vostè?

Em sembla difícil donar noms. El que vull dir és que tot el panorama de la catalanística ha canviat radicalment els darrers decennis. D’una banda, hi ha un nombre creixent d’estudiosos no catalans que s’ocupen de la literatura catalana, aportant-hi noves metodologies i nous models interpretatius. D’una altra banda, la mateixa catalanística catalana s’ha renovat completament respecte de la vella escola filològica (una escola digna de tot respecte, però encara lligada a una posició positivista). Els més joves filòlegs catalans no tenen res a envejar als seus col·legues italians, francesos o alemanys, i molts d’ells han tingut una formació internacional i han freqüentat, com a estudiants o com a docents, les principals universitats europees. Trobe que la qualitat dels estudis catalans és avui excel·lent. L’única nota sorprenent, que he assenyalat abans, és l’escàs nombre de catalanistes no catalans actius a Espanya.

—Pel que fa a la lírica catalana medieval presa en conjunt, a part de Marc, vostè ha parlat de la necessitat de revalorar-la. Sens dubte, el tema li és ben conegut. Podem esperar cap aportació seua en aquest sentit?

Actualment coordine un important projecte de recerca, finançat pel Ministeri Italià de la Universitat, que té com a objectiu la realització d’una Data Base Textual que recollirà, de manera que es puguen elaborar índexs, concordances, rimaris i estudis lexicogràfics, el corpus complet de la poesia lírica catalana des de l’inici del segle XIV (és a dir, des del crepuscle de la poesia trobadoresca) fins a la fi del segle XV.

—La traducció italiana del Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster, va aparèixer amb un pròleg seu. Això demostra el seu interès, també, per la literatura catalana actual. A banda dels clàssics medievals, quins catalans contemporanis poden merèixer una atenció diguem-ne europea?

Tampoc en aquest cas no voldria donar noms, encara que tindria, òbviament, les meues preferències. Voldria, en canvi, remarcar quins són, al meu parer, els aspectes de la literatura catalana més vius i més característics. Crec que la literatura catalana d’avui tindria bastants punts de contacte amb la literatura italiana contemporània, entre els quals: una poesia d’altíssima qualitat, encara que no adequadament coneguda a la resta del món; una tradició novel·lística que no entusiasma, una excel·lent tradició en l’assaig, i també en altres formes d’escriptura lligades d’alguna manera a l’assagística. No crec ofendre ningú si dic que la tradició novel·lística catalana no entusiasma: parle naturalment de «tradició» en conjunt, hi ha certament totes les excepcions (novel·les de bon nivell, alguna obra mestra). Això mateix val també per a la novel·la italiana. Les grans novel·les italianes del Novecento (amb poques excepcions, com ara el Gattopardo i La storia d’Elsa Morante) són novel·les ben singulars, diguem-ne molt poc narratives: poc narratius em semblen autors com ara Gadda o Calvino, si els comparem, per exemple, amb els narradors alemanys o americans d’aquest segle. En realitat, el gènere novel·lístic a Itàlia va nàixer molt tard (a l’inici del segle XIX) i va nàixer malament: per raons històriques i també lingüístiques, que seria massa llarg d’abordar ací. Tornant a la literatura contemporània de llengua catalana, em sembla, com a observador extern, que la seua riquesa principal resideix, al costat de la poesia, en l’assagística, i a més en una tipologia d’escriptura que va des de l’autobiografia al diari, al llibre de viatge, fins a l’aforisme, incloent-hi també la categoria de la prosa d’arte, una etiqueta que en italià no té l’accepció pejorativa d’esbós o paisatgisme. Allò que més compta és que es tracta d’una tradició molt viva i que avui la continuen els escriptors més joves: és una tradició amb una riquesa potser única a Europa, que ha de ser cultivada conscientment en el futur.