I

El guardià ha tancat la porta de la presó després de deixar-hi dintre la comtessa Fanny d’Avenay, detinguda «per mesura de seguretat general», com diu el registre d’empresonament, i, en realitat, per haver donat acolliment a certs proscrits.

Heus-la ací en el vell edifici on altre temps les solitàries de Port-Royal fruïen en comunitat la solitud, i del qual han pogut fer-ne una presó sense canviar res.

Asseguda en una banqueta, mentre l’escrivà inscriu el seu nom, pensa: «Per que han de passar aquestes coses, Déu meu, i què voleu de mi?».

L’escarceller té l’aspecte més aviat sorrut que dolent, i a la seva filla, que és bonica, li escau a desdir la còfia blanca amb l’escarapel·la i els llaços dels colors nacionals. Aquest home condueix Fanny fins a un gran pati, al mig del qual hi ha una esplèndida acàcia. Allí haurà d’esperar que l’escarceller li hagi preparat un llit i una taula en una habitació on ja estan instal·lades cinc o sis persones, perquè a la casa ja no hi cap més gent. És en va que aquesta llenci cada dia víctimes sobre víctimes al tribunal revolucionari i a la guillotina. Cada dia els comitès la tornen a omplir de bell nou.

En el pati, Fanny veu una noia enfeinada en gravar unes lletres en l’escorça de l’arbre, i reconeix Antonieta d’Auriac, la seva amiga d’infantesa.

—Tu per aquí, Antonieta?

—Tu aquí, Fanny? Fes posar el teu llit al costat del meu. Tindrem moltes coses per dir-nos.

—Moltes coses… I el senyor d’Auriac, Antonieta?

—El meu marit? Francament, amiga meva, ja l’havia gairebé oblidat. I no era just. Ha estat sempre correcte amb mi… Penso que en aquest moment deu estar empresonat en alguna banda.

—I què fas aquí, Antonieta?

—Pst…! Quina hora és? Si són les cinc, l’amic que et diuen aquestes lletres que ara enllaço amb les del meu nom ja no és d’aquest món, puix que al migdia ha passat al tribunal revolucionari. Es deia Gesrin i era voluntari en l’exèrcit del nord. El vaig conèixer en aquesta presó. Hem passat plegats ben dolces estones al peu d’aquest arbre. Era un jove de gran talent… Però haig d’ocupar-me d’instal·lar-te aquí, Fanny.

I, agafant-la per la cintura, la va portar a la cambra on ella tenia el llit i obtingué de l’escarceller que no separés les dues amigues.

Convingueren en netejar juntes les rajoles de llur cambra des de l’endemà al matí.

El sopar, magre i escàs, servit per un hostaler patriota, es prenia en comunitat. Cada presonera es portava el seu plat i el seu cobert de fusta (estava prohibit usar-ne de metall) i rebia la seva ració de porc amb cols. Fanny s’estranyà de la hilaritat de les dones assegudes al voltant d’aquella taula miserable. Com madame d’Auriac, anaven pentinades amb gran cura i portaven flamants toaletes. Amb un peu a la tomba, servaven encara el desig d’agradar. Llur conversa era galant com llur persona, i Fanny s’assabentà de seguida de les intrigues que es trenaven i destrenaven darrere els forrellats, en aquests patis ombrius on la mort agullonava l’amor. Llavors, presa d’un indicible torbament, sentí en el seu cor un gran desig d’estrènyer una mà dintre la seva.

Va recordar-se d’aquell que l’estimava i al qual no s’era lliurada, i una recança més cruel que un remordiment es va nuar en el seu cor. Unes llàgrimes ardents com la voluptat li lliscaren rostre avall. A la claror del llantió fumós que il·luminava el sopar, observava les seves companyes, totes amb la febre llampegant als ulls, i pensava: «Anem a morir plegades. De què ve que jo estigui trista i que el meu cor se senti torbat, quan per a aquestes dones, la vida i la mort són igualment lleugeres de portar?».

I plorà tota la nit damunt del seu jaç.